Passejos amb Pérez Andujar: la perifèria metropolitana, l’Àfrica interior

El barri de Bellvitge / YEAROFTHEDRAGON

El barri de Bellvitge / YEAROFTHEDRAGON

“Sense una àrea metropolitana bolcada i convençuda, Catalunya, per més independent que sigui, mai no serà ni rica ni plena”.

David Fernàndez

Cada vegada que entrem en una nova batalla discursiva sobre la “Catalunya real” i es comença a parlar de memòria, etnicisme i classisme amb una lleugeresa tòxica, penso en tots els amics ‘espanyols’ que em diuen que quina sort, que els nostres debats sempre han estat molt més elevats. Pena, penita, pena. En el cas de la perifèria metropolitana si una de les poques coses bones del processisme era que, per fi, s’havia fet visible i que mig país s’havia adonat que necessitava l’altre mig per tirar endavant, una de les pitjors és comprovar quanta gent hi ha interessada en alimentar blocs i divisions. O vas amb la Catalunya antifranquista o amb la nacionalista, o amb la Catalunya “de comarques” o amb la metropolitana, o amb la pija de Cadaqués o amb la de Badia del Vallés. El país “real” no és (o no era) el país ‘hater’ de Twitter però ho acaba semblant per efecte de la ‘futbolització’ de la informació: hi ha tants periodistes vivint del procés que calen polèmiques cada dia per omplir minuts.

La perifèria construïda pels mitjans

De debò hi ha una Catalunya metropolitana que tota decidida i compacta vol fer la guitza a la Catalunya independentista? Què saben en realitat a Barcelona i la resta de Catalunya de l’àrea metropolitana i els seus 36 municipis? Com d’extraradi els consideren? En base a què? A la renda familiar disponible o al nivell d’ús del català al carrer? Certament al Baix Llobregat hi ha barris on no es parla català: estan plens de directius estrangers i de jugadors del Barça.

“Jo que sempre he defensat els productes de la terra, ara m’he enamorat d’una ‘choni’ de Castefa”. Malgrat el que diguin els Catarres, la gent de la perifèria som també un producte de la terra i, digues-nos suspicaços, però el renovat interès per la nostra existència es deu només a què som moltes i votem (o no) als referèndums: els municipis del Barcelonès que no són Barcelona i alguns del Baix Llobregat són dels més poblats del país, i dels més densos de tota la UE. Des d’aquesta banda ens costa però reconèixer-nos en el relat esquemàtic i utilitarista que han construït (sobretot) els mitjans sobre nosaltres, que beu molt de l’imaginari sobre els obrers de l’època de les antigues colònies industrials, i s’ha quedat interessadament congelat en les lluites obreres dels anys setanta. Aquest relat continua essent avui molt útil a les elits – les grans elits i les minielits locals- per actuar amb total impunitat en aquesta part del país.

Sovint es parla de l’àrea metropolitana amb el mateix desconeixement i la mateixa gosadia que es parla d’Àfrica

panoràmica hospitalet.JPG

Sovint es parla de l’àrea metropolitana amb el mateix desconeixement i la mateixa gosadia que es parla d’Àfrica. Per a la Catalunya “catalana” la seva Àfrica interior és salvatge (unionista), manipulable i demoscòpicament imprevisible. La Catalunya “catalana” ha viscut d’esquenes a l’àrea metropolitana i quan s’ha relacionat amb ella ho ha fet sobre la base dels estereotips de mitjans que s’han cregut les seves pròpies mentides: ciutats planes, sense conflictes interns ni massa vida intel·ligent. La integració “modèlica” de la primera immigració, l’extraradi “combatiu”, els “feus” socialistes han estat cotilles mentals amb efectes reals: han facilitat la creació i el manteniment d’universos culturals i polítics diferenciats, on estendre xarxes clientelars també diferenciades, i on tothom ha fet negoci sense fer-se mal. Dir que el cinturó roig és ara morat o taronja és només el penúltim exemple d’aquest reduccionisme extrem que desinforma i construeix realitat de sèrie B. I de Pujol a Can Zam hem saltat a Junqueres amb el Justo Molinero, i a los Chichos i els Pxxr Gvng al Primavera Sound.

Encara avui, a L’Hospitalet i el Baix Llobregat, no tenim mitjans privats prou potents ni de referència. Com a ciutats de polígons que som mai hem tingut una burgesia local disposada a pagar per un relat propi no supeditat a Barcelona: els Carceller fan la cervesa Damm a El Prat però viuen ben lluny. Els únics mitjans que tenim amb capacitat i múscul per arribar a la majoria de la ciutadania i per proveir de discurs cap a fora són els públics. Així les coses, seguim creient que l’autèntic periodisme, el periodisme “de debò”, és només el ‘made in’ Barcelona: com a bons africans consumim com a “bona” la poca informació sobre nosaltres que fan des de fora, o la que és apta per ser consumida des de fora, i així es perpetua, i perpetuem, la imatge distorsionada sobre nosaltres mateixos.

La perifèria pati de darrere, L’Hospitalet com a paradigma

Si les cobertures periodístiques són el reflex de la mentalitat del país, el tractament periodístic de L’Hospitalet, segona ciutat de Catalunya i clau per al seu futur polític i econòmic, és el perfecte exemple de la visió de pati de darrere que es té de mig país. Com que de L’Hospitalet només interessa si el PSC aguanta o no aguanta, i si el lloguer d’estands, naus, oficines o treballadores és més barat que a Barcelona, l’agenda informativa sol ser una estranya barreja de crònica de successos i anuncis de projectes urbanístics-econòmics del govern municipal que poques vegades es contrasten, i dels quals tampoc no es fa seguiment. Notícia a notícia es reforça la idea d’una ciutat de serveis (al servei) plena d’unionistes, ‘chonis’ i immigrants.

L’Hospitalet és la ciutat més densa de tota la UE i conté dins seu dues o tres ciutats distintes. Per a la resta del país som només un “feu socialista”

I no. O no només. L’Hospitalet és la ciutat més densa de tota la UE i conté dins seu, geogràficament i culturalment dues o tres ciutats distintes. Per a la resta del país som només un “feu socialista” però un alt percentatge de la població no vota mai, i la majoria suspèn tots els partits al baròmetre municipal. Tot i que alguns volen convertir-nos en la capital de la Catalunya antiindepe, la realitat és que els representants dels dos partits fins abans d’ahir hegemònics, continuen entenent-se o maleint-se segons els cicles electorals i els interessos de bancs i constructores. ‘Los que se pelean se desean’ que deien al cole. Un dia la nostra alcaldessa encapçala una protesta contra el Govern per les retallades en sanitat i educació i renega de l’AMI, i al dia següent s’abraça amb el president Puigdemont i tots dos es feliciten per aprovar un pla urbanístic a la Gran Via beneit per la Caixa, i fortament criticat pels veïns de Bellvitge, pel seu caràcter especulatiu. A la ciutat no recordem que cap reportatge de cap mitjà seriós hagi aprofundit mai en aquestes contradiccions.

La cosa ve de lluny. Jesús Vila, en la seva història de la premsa a L’Hospitalet explica com vam passar d’editar butlletins anarquistes al període republicà a ser carn de corresponsalia durant el franquisme i com, des de bon inici, la premsa no va tenir cap interès en tractar seriosament les noves realitats que s’anaven conformant: “les cròniques dels corresponsals de l’època, sense defugir qualsevol tipus d’informació, tendeixen a fer molta més incidència sobre els aspectes culturals, folklòrics, esportius o de vida quotidiana -notes curioses, avisos, etc.- que no pas sobre aspectes de major transcendència ciutadana com poden ser els projectes urbanístics o la vertebració social (…) Aquest periodisme no es planteja ni tan sols reflectir la realitat, sinó la part menys conflictiva de la realitat. No és fàcil detectar una crítica i, si alguna vegada hi apareix, té una expressió ambigua sense assenyalar mai culpables. Fórmula aquesta que també fa servir el propi alcalde España quan sovint es queixa de la manca de competències i del pes aclaparador de la veïna Barcelona”.

Des de sempre hem estat gent i problemes de segona. Només uns pocs anys, entre 1970 i 1979, vam ser tractats com l’avantguarda del país. La lluita obrera i antifranquista va generar tant d’interès i tanta informació que els corresponsals van crear el “Club de la premsa” per distribuir-la. Es fixen criteris, es reparteixen llocs de treball, fins i tot les agencies de premsa tenen corresponsals «de confianca». La notícia que surt avui en un diari, demà sortirà en l’altre (…). El pes específic de la premsa resulta brutal i el domini informatiu és absolut. No hi ha notícia que s’escapi, ni campanya prèviament fixada que no tingui el ressò esperat. Amb la democràcia, paradoxalment (sorpresa?), va arribar el silenciament de la premsa més crítica tal com explica Jesús Vila, fent servir paraules de Huertas: “la defenestració del periodista progre, la purga sistemàtica dels antics militants del Grup de Periodistes Democràtics, prèviament utilitzats pels amos dels diaris per a vendre més, però immediatament represaliats quan la situació política s’estabilitza i s’ha de posar ordre a cada casa”.

L'Ajuntament de l'Hospitalet

L’Ajuntament de l’Hospitalet

A L’Hospitalet posar ordre a casa va significar que, des de primera hora, el govern municipal va controlar fortament la imatge i els relats sobre la ciutat, tant els de consum intern, com els de consum extern, i d’aquí totes les esquizofrènies informatives: som una ciutat orgullosa i gens conflictuada, però hem de tancar files cada vegada que els periodistes i cadenes voltor oloren la sang que provoca la nostra pobresa i les nostres desigualtats internes. Així, en temps de vaques grasses, mentre l’aparell mediàtic municipal creixia fins als seixanta professionals contractats, el patró de relació amb els mitjans de fora va ser pagar per sortir guapos -a base de subvencions, insercions publicitàries o regals per nadal als corresponsals- o pressionar perquè no sortissin informacions crítiques o negatives, amb alguns episodis molt sonats de persecució política: ja al 1979 es van denunciar irregularitats del primer ajuntament (del primer!) a ‘Mundo Diario’ i el corresponsal i el diari van acabar al jutjat, i, tot just vint anys després, el 1999, acomiadaven un periodista de ‘El Periódico’, fet denunciat pels professionals de la comarca i el Sindicat de Periodistes.

El sistema va entrar en crisi amb la crisi que es va emportar per endavant tant la majoria absoluta del PSC com els mitjans municipals, malbaratant-se anys d’inversions milionàries en espais, equips i professionals. L’alcaldessa va decidir el 2012 que ni la tele ni la ràdio eren “prioritàries” ni sostenibles -sobreviuen a l’espai virtual- i només s’ha mantingut immutable el butlletí que es fica a totes les bústies. Tot i així, l’Ajuntament continua sent la principal font informativa de i sobre la ciutat. Pocs mitjans s’interessen pel que passa aquí, busquen altres veus o les troben perquè, tal com va mostrar la investigació de CRÍTIC, impera una certa llei del silenci.

L’Hospitalet, amb més de 250.000 persones, és avui una ciutat enormement desinformada sobre la seva pròpia realitat

L’Hospitalet, amb més de 250.000 persones, és avui una ciutat enormement desinformada sobre la seva pròpia realitat, amb uns mitjans i unes cobertures informatives impròpies de la segona ciutat de Catalunya el que, lluny de ser innocu, té conseqüències directes sobre la seva articulació política i social i, vist en clau processista, sobre el conjunt del país. Aquest és l’únic tema en què tota l’oposició, del PP a la CUP, ha estat capaç de posar-se d’acord en tota la història recent de la ciutat: aprofitant que, per primera vegada el PSC governa en minoria i després de trenta anys queixant-se (alguns) de la manca d’independència dels mitjans municipals, van tirar endavant una moció que demanava la reobertura de la ràdio i la reorientació dels mitjans municipals “sota criteris periodístics i no polítics”.

Pérez Andújar, la perifèria visible, el pregoner incòmode

La polèmica sobre l’elecció de Pérez Andújar com a pregoner de les Festes de la Mercè és un bon exemple de les fortes resistències a abandonar el discurs sobre les “dues Catalunyes” construït a mida per les executives de CiU i del PSC i que, durant anys, ha servit als seus interessos, i de com ara uns i altres (inclosa la nova política) semblen voler reeditar-ho. D’entre totes les enganxades a propòsit de Pérez Andújar, la més significativa en aquest sentit ha estat la de Patricia Gabancho i Marc Andreu: una bronca entre cronistes, utilitzant com arma llancívola a un altre cronista, en un nou i nostrat episodi de la “batalla cultural per l’hegemonia”. Marc Andreu parla de les perifèries com a ciutats invisibles, i la Gabancho els hi diu “territoris no integrats a l’imaginari convencional”.

Pérez Andújar

Pérez Andújar / JORDI BORRÀS

El procés presumeix de transversalitat, però per a gent com a Patrícia Gabancho no hi ha canvi ni revolució possible sense classe mitjana, i a les classes populars sembla reconèixer-los un paper tan limitat en la història, tant de tontos útils, que hi deu haver poques maneres més efectives d’allunyar de la independència a la gent de Nou Barris i de Sant Adrià. “Va ser una revolució agitada des dels barris però consagrada des de la classe mitjana que va passar a governar, perquè és la classe mitjana la que aporta coneixement, la que té la formació necessària per superar la pancarta”.

La periodista acusa Marc Andreu i Pérez Andújar d’alimentar el “mite” de les lluites obreres quan, a la nostra història recent, els avenços han estat sempre fruit d’una aliança de classes, i critica els Comuns per voler excloure les classes mitjanes de la història social i política del país (com si això fos possible). Gabancho potser oblida que malgrat l’ascensor social es va embussar aviat, molts fills i filles d’aquells obrers que van estudiar gràcies a l’esforç dels pares, són avui classe mitjana, i llegeixen ‘Vilaweb’ i no es refien gens ni mica de la gent que humilia els seus orígens. Aquesta gent sap molt bé el difícil que és desenvolupar les capacitats de les classes mitjanes sense tenir els col·legis, els ambulatoris, els pisos i els parcs de les classes mitjanes.

D’altra banda, i tot i ser cert que Marc Andreu idealitza una mica les velles lluites obreres (massa vicis i defectes de la cultura política d’esquerres encara els arrosseguem d’aquella època), no s’oblida d’apuntar a les raons d’aquelles lluites i als abusos i les carències estructurals que han condicionat la vida de milers de catalans. Perquè, tornem als Catarres, som productes de la terra, però d’aquesta part de la terra que tants pagesos es van estimar més vendre-la a especuladors perquè fessin blocs de pisos amb aluminosi. Aquest periodista és, a més, molt conscient que muntar campanyes i programes polítics sobre la base de vells imaginaris no és la millor manera d’encertar-la. “Recuperar aquella memòria és de justícia. Com ho és fer visible i donar veu a uns barris que, molt diferents de fa 40 anys i amb menys consciència col·lectiva, segueixen existint. Sumen mota gent i molt diversa. Políticament, l’univers metropolità és prou complex com per no respondre al tòpic del cinturó roig, taronja o morat. Però tampoc respon als càlculs de Súmate i els seus apòstols; ni al fantasma lerrouxista que alguns veuen en Ciutadans o el PSC i altres volen penjar de llufa a Podem o els Comuns”.

Tant Gabancho com Marc Andreu, en parlar de Pérez Andújar, obliden però mencionar el profund anarquisme vital que sura tota la seva escriptura, i les seves dures crítiques també al PSUC i al PSC, clarament expressades a l’entrevista de CRÍTIC: “Quan els progres ocuparen les regidories de cultura dels ajuntaments, que per això eren progres, del PSUC o del PSC, contractaven per a les festes del poble tothom excepte La Banda Trapera del Río. La Catalunya progre mai va saber assumir que allò profund eren els barris. Ben al contrari, els volien netejar, deixant-los a imatge i semblança del seu suposat ideari.”

El discurs perezandujarià és incòmode perquè no encaixa amb cap dels discursos oficials sobre la perifèria

El discurs perezandujarià és incòmode perquè no encaixa amb cap dels discursos oficials sobre la perifèria. Ningú vol recollir el guant de la seva versió sobre la gran traïció de la transició a Catalunya: l’abandonament, a la seva sort, per part de les classes mitjanes i del catalanisme, de les classes populars arribades d’arreu, després de generar-los fortes expectatives de canvi a les classes de català, a les escoles d’adults, als sindicats i a les vocalies de dones. “La gent dels barris, políticament i intel·lectualment no estaven preparats per fer la democràcia que volien fer. Els aparells dels partits, des de dalt, ja s’encarregaren de deixar-los obsolets. Les elits volien fer la democràcia que tenim ara, la dels interessos, financera, enganyosa. Els amics del meu pare eren ‘currants’, gent que venia de fer vagues, que volien una democràcia més directa, més primària, amb menys matisos, però menys venuda. Els tractaren com el que eren: pura mà d’obra”.

Per a molta gent ser un desclassat era, abans, un defecte o una gran putada però després de llegir ‘Paseos con mi madre’ és una forma de resistència. Si Pérez Andújar ha concitat l’adhesió de tants fills i filles il·lustrades de barris populars no és pel que pensa sobre la independència. Un dels nostres escriu, i no és gens difícil comprovar que encara avui les facultats de belles arts, filologia o periodisme no estan petades de gent de segons quins barris. I, sobretot, ens sentim representats en la seva lleialtat als pares estafats i en la seva profunda desconfiança cap a tot i tothom que ens vulgui instrumentalitzar, o que pensi que som fàcilment instrumentalitzables.

Respecte. Sense noves mirades a la perifèria més realistes i respectuoses no hi haurà més que funambulisme discursiu. Montalbán recordava el 1997 com s’havien indignat els universitaris progres d’esquerres amb Marsé per alguna frase d’ ‘Últimas tardes con Teresa’: “Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran: señoritos de mierda”. Potser només Montalban, amb la seva autoritat moral, hauria pogut avui cridar a l’ordre a tots els que s’acusen mútuament, a les xarxes socials o als articles de premsa, de ser “señoritos de mierda”, en comptes de trepitjar i apostar pels territoris comanches.

Per un periodisme de país

No hi ha dues Catalunyes. El que hi ha són velles dinàmiques polítiques sostingudes sobre velles xarxes clientelars a les quals els interessa mantenir aquesta ficció. Fer país avui, fent periodisme, no té res a veure amb exaltacions patriòtiques sinó amb ajudar a trencar aquestes lògiques. Tal com va escriure David Fernàndez, “cal treballar com mai i com enlloc perquè la perifèria –en tants sentits– deixi de ser-ho, perquè esdevingui el centre des d’on tot trontolla i tot es mou, perquè deixi de pensar-se com a tal, perquè la seva gent deixi de creure que són convidats de cartó-pedra en tot això i s’assumeixen com allò que són: l’eix central, l’autèntica esperança de futur per al país”.

Cal mirar a la perifèria amb més atenció i amb més intenció. Les principals fonts locals sobre l’Àfrica interior metropolitana solen ser periodistes de gabinets de premsa ben pagats, i les informacions solen elaborar-les corresponsals freelance molt malament pagats, als quals no els surt a compte tirar dels fills de res. D’altra banda, massa temes no es tracten als mitjans “importants” perquè “ja han sortit a la premsa local” i aquesta és la millor manera que no arribin enlloc. Igual que la víctima d’abusos de la pel·lícula de ‘Spotlight’, molts col·lectius locals i delegacions de partits a l’oposició porten anys arrossegant les seves capsetes de proves per redaccions que els ignoren sistemàticament. Com a la peli, molts casos de corrupció dels últims anys s’haurien evitat, o descobert molt abans, si algú els hagués escoltat.

Cas Pujol. Jordi Pujol Ferrusola va demanar comissions per edificis de la Plaça Europa de L’Hospitalet. Els constructors que les pagaven van declarar que la inversió va resultar ruïnosa perquè es van rebaixar els metres dels habitatges. Darrere d’aquesta rebaixa hi havia la Plataforma contra l’Especulació de L’Hospitalet a la qual cap mitjà va fer cas mentre lluitava contra aquest projecte urbanístic que ha aixecat un petit Manhattan a sobre del barri del Gornal. Cas Mercuri. A Sabadell tampoc mai els mitjans es van prendre seriosament les denúncies dels col·lectius socials crítics de la ciutat respecte a l’estil mafiós del seu alcalde i a les conxorxes político empresarials que incloïen un regidor del PP. Cas Pretòria. Santa Coloma és el cas paradigmàtic on els interessos econòmics agermanen regidors socialistes amb exconsellers i exsecretaris de CiU. En aquella operació es va registrar també una empresa constructora de L’Hospitalet de la qual després mai ningú va fer seguiment, com tampoc massa del cas del sobrecost de l’Hospital Broggi de Sant Joan Despí, i de la gestió del consorci responsable, format per diversos ajuntaments. Cas Inipro. A Cornellà encara avui és difícil trobar informació sobre aquestes sospitoses adjudicacions malgrat haver saltat als mitjans de debò de la Catalunya catalana.

El “gran” periodisme polític no té temps de patejar-se el país i menysprea la perifèria (com tantes altres coses)

El “gran” periodisme polític no té temps de patejar-se el país i menysprea la perifèria (com tantes altres coses). Millor ronda de faristols barcelonins i crear-se opinió creant-la de tertúlia en tertúlia que mirar-se el país des dels seus carrers i les seves clavegueres, com ens van ensenyar Huertas i Vinader. El sistema de partits se sosté sobre aparells plens de gent mediocre que ha sortit de barris, pobles i ciutats on ningú no mirava. Les dietes, els sobresous i l’acumulació de càrrecs a tots els ens supramunicipals són només la punta de l’iceberg de l’opacitat i la impunitat amb que ha actuat el poder local. Però és molt més efectiu i efectista agitar el fantasma del lerrouxisme que explicar que el baix nivell del nostre sistema polític, i l’estesa cultura de la corrupció (que sempre s’expressa en castellà a Panamà), tenen al darrere molta cutrepolítica local, moltes promeses incomplertes, i massa gent disposada a fer el que calgui a canvi d’un ajut o d’una feina estable.

Avís: les grues han tornat a l’àrea metropolitana. Molts projectes urbanístics aturats durant la crisi s’han reactivat. Els casos de corrupció del futur s’estan coent ara. Es reprèn el Pla Caufec a Esplugues i s’acaba d’aprovar un pla urbanístic per a la Gran Via al seu pas per Bellvitge, a L’Hospitalet. Les notícies tornen a reproduir notes de premsa dels ajuntaments que semblen escrites per les constructores, i tornen les crítiques de veïns i veïnes que celebren amb cava sortir mencionats en algun lloc. Què no us sona de res? Normal. Estem tots concentrats en la superilla del Poblenou.

Montse Santolino és periodista i activista social de l’Hospitalet
4 comentaris
  • Macia Falgas 23 de setembre de 2016 - 18:10

    Potser l’elecció de Pérez Andújar, tal com diu en Partal al seu editorial, no era la més encertada si es vol construir ponts amb l’independentisme. Si el que volen és construir ponts amb Ciutadans, llavors els he de felicitar.

  • Bastida 24 de setembre de 2016 - 13:40

    A vegades tinc la sensació d’estar en el dia de la marmota. M’explico: aquest cicle de transició que vivim sembla repetir les mateixes característiques que el del 78. Gent guai del paraguai, dient a altra gent que són guais i poden estar en el paraguai perquè no participen del discurs menys minoritari.
    El que vivim amb l’entorn del comuns ja ho vam viure amb l’entorn del PSC i PSUC, i així estan ara! Perfecte que no sigui indepe, cap problema. Que ho visqui amb la normalitat més absoluta. Hem de procurar no tornar a crear aquell concepte de “gauche divine” que tan mal va fer a la transició i que portà al PSUC a ser residual o convertir-se en una marca blanca (o crossa) del PSC. Ara, per l’esquerra avancen les CUP, que ho són tot menys previsibles.
    I el pregó… bé una mica farcit de nostàlgia, malgrat la referència als manters i a quatre coses del govern Colau. D’allò que altres deien “contra Franco vivíem millor”. No he sabut entendre cap mirada al futur, sinó recrear-se en el passat per mirar-se cofoi ell mateix. Dins d’aquesta amalgama em sento més identificat amb Antonio Baños, qué voleu que us diga!

    • Pau Planas Puigbert 25 de setembre de 2016 - 15:02

      Exacte, Bastida. El problema és aquesta mirada nostàlgica, aquesta idealització del passat, resultat automàtic de la manca de propostes polítiques de futur. I dic polítiques – i econòmiques-, perquè és en el que tocaria centrar-nos. El problema és que l’aposta dels Comuns (la de la fraternitat, el referèndum pactat, la transformació d’Espanya en un Estat plurinacional…) , com que s’ha evidenciat com a inviable, els ha portat a tirar cap al monte: en lloc de parlar de propostes polítiques, ara atien qüestions identitàries (i alguns sectors minoritaris de l’independentisme, que volen dilatar el procés, ja s’hi apunten a gust). Que si la Catalunya popular, que si l’independentisme és burgès, que si la Perifèria Metropolitana convertida gairebé en una nació… Com si a Girona (jo sóc de Girona) no haguéssim tingut mai perifèries ni classes treballadores. Com si els mortadelos que em llegia de petit no haguessin existit mai, com si no conegués la discografia de La Polla Records de dalt a baix, com si no haguéssim tingut escoles en la que predominava el castellà com a llengua d´ús al pati (com a la que anava jo)… Deixem estar les pertinences, que són múltiples i sempre subjectives, i parlem de propostes polítiques, de com ens articulem com a país, de com fem vinculant el referèndum, de com farem una constitució al servei d’una economia de progrés i transformadora, al servei de tots i cada un dels habitants de Catalunya, des del Pallars a Deltebre, des de Lleida a l’Hospitalet. Salut.

      • Aida Sunyol Sanchez 30 de setembre de 2016 - 18:29

        Molt d’acord Pau. Em dol que s’intenti donar tanta corda a la suposada confrontació entre “la catalunya catalana” (com si tots els catalanoparlants fóssim assimilables a l’elit burgesa de Barcelona) contra la perifèria, entesa exclusivament com a àrea metropolitana. El territori que s’estén més dels confins de la primera corona metropolitana, el que se sol anomentar genèricament “comàrques”, comprén moltissimes realitats i experències que tampóc entren en el discurs dominant de l’elit.
        Com molt bé dieu aquest tipus de discursos només serveixen per a marejar la perdiu davant la manca de propostes polítiques factibles.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog