9 llibres crítics per sobreviure aquest 2018

Quan no sabem què dir sobre el món en el qual vivim acabem definint-lo com a complex. Aquesta expressió -tan repetida als mitjans, a tertúlies i a grups de whatsapp- diu més de nosaltres que del món que volem copsar: es constata que no tenim paraules per definir el que ens envolta.

No ens enganyarem, aquest 2018 van mal dades. La desigualtat augmenta, la destrucció del planeta avança i la dreta global està reconfigurant el seu discurs i la seva proposta de societat. Sembla que, després d’uns anys de moviments progressistes o radicals, les elits han trobat el seu moment. L’esgotament col·lectiu serà aprofitat indubtablement per polítiques de xoc difuses, espectaculars.

Sintetitzarem en 9 propostes literàries la frenètica actualitat, els corrents subterranis de la història i l’horitzó de futur. Només en 9 llibres! Hem parit aquesta llista amb llibres de diferent estil (divulgatiu, militant, acadèmic…), àrea geogràfica (catalana, espanyola, europea…), perspectiva (local, global…) i disciplina (filosofia, economia, estudis de gènere, política…). L’objectiu? Donar corda a llibres que donen pistes clau, que dibuixen mapes i ens ajuden a situar-nos-hi. Llibres que et faran pensar (millor) sobre el món que habitem on no val un relat únic. Tot plegat, com no pot ser d’una altra manera, amb perspectiva crítica.

Homo Deus‘. Yuval Noah Harari

(Edicions 62, 2016)

‘Homo Deus’ no és ciència-ficció sinó tot el contrari. Aquest llibre planteja un tema que pot ser fonamental pel futur dels éssers humans i del planeta: la nostra relació amb la tecnologia en un futur no tan llunyà. El llibre comença amb una idea atrevida. Els avenços tecnològics, segons l’autor, estan ajudant a erradicar les tres grans plagues de la humanitat: la fam -tal com diu, podríem alimentar a tota la població mundial-, les epidèmies -defensa la victòria de la ciència mèdica sobre malalties de tota mena-, i la guerra -segons l’autor, la globalització econòmica i la por a una guerra nuclear ha fet disminuir els conflictes-. En vies de solucionar aquests temes, el següent repte de la humanitat és acabar amb el problema “tècnic” de morir-nos.

El llibre ens explica les fortes inversions que s’estan fent a Silicon Valley per allargar la vida. Un exemple és la fundació d’inversions Google Ventures que ha dedicat 720 milions de dòlars en ciències de la vida. Personalitats destacades de Silicon Valley aposten per aquesta lluita contra la mort. Harari sentencia: “La igualtat s’ha acabat, comença la immortalitat”. L’autor critica les expectatives més optimistes, com acabar amb la mort el 2050, però assegura que el camí ja està traçat. En aquest sentit augura conflictes polítics i socials entorn aquest tema. La bioenginyeria accelerarà la selecció natural i reescriurà el nostre ADN i l’enginyeria de cíborgs afegirà ginys o gadgets al nostre cos com ulls o mans artificials.

‘Homo Deus’ fa afirmacions un pèl exagerades i sobretot tendencioses: no podem afirmar tan alegrement que hem acabat (o podem acabar) amb la fam i la guerra. També té una mirada acrítica amb el capitalisme i amb la tecnologia –per alguna raó ha estat un llibre de capçalera d’Obama, Zuckerberg i Bill Gates-. També peca de tenir una mirada excessivament “solucionista” –a la ressenya de ‘Nova Il·lustració radical’ de Marina Garcés en parlem-. Malgrat això es tracta d’una lectura estimulant i que obra interrogants necessaris. Harari ens anima a ser conscients del món que ve i que “prenguem una decisió abans que les prenguin altres per nosaltres”.

Ahora‘. Comité Invisible

(Pepitas de Calabaza, 2017)

En plena era de conformisme, en plena “pax immobiliària”, el Comitè Invisible va aparèixer per deixar-nos una bomba mental damunt la taula. Era 2007 i va aparèixer ‘La insurrección que viene’. Un llibre que ens cridava a la revolta, de forma anònima, sense partits, desacomplexada, violenta si cal. Una revolta per a subvertir la realitat, la normalitat, el capitalisme. En definitiva, una crítica a la vida quotidiana. El llibre es va veure immers en una polèmica judicial a França arran d’unes accions de desobediència atribuïdes a un grup de persones que vivien a Tarnac, un petit poble al centre de França. El mateix comitè ha seguit produint llibres i ara ens ofereix ‘Ahora’. Un llibre que ens situa un discurs d’insurrecció avui dia. Ens conviden a no esperar les promeses de l’alta política. Des del seu punt de vista qualsevol política que pretengui representar-nos, que estableixi uns representants i intermediaris de la nostra voluntat, és nociva i autoritària.

A aquesta crítica de l’esquerra no s’escapen els processos constituents; només en el moment destituent hi ha alliberament. Segons ‘Ahora’, hem de fer la lluita sense esperança perquè projectar els nostres desitjos en un futur ideal ens bloqueja. Ells ens animen a creure en el que sentim i a forçar la porta del present. Molt interessant és la reflexió que aquest petit llibre fa sobre la “veritat”. El poder no vol ni sentir parlar d’aquesta paraula, tampoc l’esquerra més adotzenada i obedient. Dir la veritat en el seu cas és “expressar la percepció que tenim del món, allò que ens manté vius i dempeus”. Ens animen a cultivar i desenvolupar una veritat sensible, militant, actual sense apriorismes.

El llibre proposa intuïcions raonades i pensaments fugaços però amb una gran veritat darrera. Hi ha una segona part del llibre amb moltes referències a la vida política francesa – potser masses pel públic forà- però les conclusions, la seva part final, acaben de brodar l’opuscle. Estem davant d’un llibre fill d’una tradició subversiva de la política, un anarquisme gens dogmàtic i desacomplexat, fill del situacionisme francès, que critica la vida en tota la seva dimensió. Aquests espais, que poden ser minoritaris, són guspires de radicalitat necessàries, mirades lúcides en temps de boira. Un llibre valent per desafiar l’imperi de la realitat. Si voleu anar més enllà ‘googlegeu’ la següent paraula: Tiqqun.

Decreixement. Vocabulari per a una nova era‘. Giacomo D’Alisa, Federico Demaria i Giorgos Kallis (eds.)

(Icaria editorial, 2015)

No podia faltar en aquest recull de promeses un llibre que abordés la catàstrofe ecològica en la qual vivim. Qualsevol persona mínimament informada sap que el planeta, casa i rebost de tothom, es troba en una situació crítica. Els recursos no són infinits i, a més a més, la nostra manera de consumir els recursos del planeta – hidrocarburs, minerals, aigua…- genera un impacte brutal cap a qualsevol forma de vida. El model de desenvolupament capitalista creu en una veritat immutable: el creixement econòmic infinit. Aquest llibre ens explica com la ideologia del creixement es contradiu amb les lleis fonamentals de la física –la segona llei de la termodinàmica ens demostra que l’energia es desgasta, fenomen anomenat entropia-.

També es contradiu amb tots els estudis ambientals escrits des dels anys 40 amb la cosmovisió i saviesa de molts pobles indígenes -el bon viure andí n’és un exemple- i amb totes les pràctiques ecològiques tradicionals dels pagesos i pageses de tot el món. ‘Decreixement’ ens explica tot aquest univers de pensament crític que intenta desmuntar la creença en el creixement infinit des de la filosofia, l’economia, l’ecologia política… El decreixement és una tendència de pensament conformada d’infinitat de tradicions teòriques i pràctiques. El llibre coordinat per tres dels millors experts internacionals en el tema -que tenim la sort que estiguin a l’ICTA de UAB- està estructurat en forma de diccionari.

La seva proposta, més ben dit propostes, en plural, és baixar i transformar el nostre consum i aplicar com a societat una autèntica economia ecològica. Els articles que recull el llibre proposen un canvi de paradigma des del cor de l’occident capitalista. Precisament aquesta és una crítica que sovint es fa al moviment del decreixement: no podem parlar de decreixement en països del món on no s’ha donat cap creixement i on pateixen les conseqüències ambientals, polítiques i socials d’aquest. Aquestes crítiques s’emmarquen a l’Amèrica Llatina dins el concepte postextractivisme. Malgrat això, el llibre no deixa d’incloure la definició d’aquest concepte. Per tant, és una obra molt completa, de vegades un pèl tècnica però fonamental per entendre l’estat actual del planeta i les propostes crítiques i radicals per buscar un equilibri.

No n’hi ha prou amb dir no‘. Naomi Klein

(Empuries, 2017)

La periodista canadenca Naomi Klein el 2007 va publicar ‘La doctrina del xoc’. Un assaig clau per entendre les victòries del neoliberalisme i l’aplicació de polítiques de lliure mercat per la força a la segona meitat del segle XX. La doctrina del xoc era la recepta dels “Chicago Boys” per imposar el lliure mercat, empobrir el poble i enriquir encara més les elits. Les elits conservadores mundials aprofitaven, o generaven, situacions d’extrema violència contra la població per imposar mesures antipopulars. La dictadura de Pinochet a Xile, la caiguda del comunisme a Rússia o l’11 de setembre de 2001 als Estats Units en són exemples. Ara, Klein al seu últim llibre explica com la Doctrina del Xoc forma part de l’estratègia de Donald Trump per desregular i eliminar els petits avenços de l’administració Obama.

Un home marca, Trump, representant del capitalisme més ultraliberal, utilitza la Casa Blanca com a suprema etapa del seu enriquiment especulatiu personal. La presidència dels EUA és per a Trump un valor més de la seva marca personal. Un cognom Trump que et ven matalassos, apartaments de luxe, colònies o corbates. Mentir no és cap obstacle per Trump, ell i les seves marques produeixen de manera deslocalitzada, a la Xina o altres països asiàtics, mentre guanya les eleccions reclamant el vot dels treballadors industrials a l’atur; la seva cínica promesa: tornar els seus llocs de treball. Klein ens explica el pes de la indústria dels hidrocarburs rere el govern Trump i la desinversió en frenar el canvi climàtic. També del poder simbòlic de la victòria de Trump: a la política com a un ‘reality’ no guanya qui demostra ser més bona persona o més capaç, sinó qui és millor concursant. Amb aquesta idea podem entendre com Trump i molts membres del seu govern han estat acusats d’agressió sexual i no ha passat res. O com el president Trump pot mostrar un racisme desacomplexat i guanyar unes eleccions.

Un llibre clau per entendre el món que vivim, però sobretot la política que vindrà a partir d’ara: negacionisme del canvi climàtic, ofensiva contra el feminisme, neoliberalisme i supremacisme racial. Finalment, l’autora de ‘No n’hi ha prou amb dir No’ ens anima a trencar el silenci i fer un pas endavant contra les noves doctrines del xoc. I deixo una pregunta oberta: Tenint en compte la brillant anàlisi de Naomi Klein qui és qui a Europa, a Espanya i a Catalunya en els nous xocs que vindran?

El capital al segle XXI‘. Thomas Piketty

(RBA, 2014)

En un escenari intel·lectual mundial dominat per la tradició anglosaxona, l’economista francès Thomas Piketty va aparèixer amb un llibre criticat i aclamat per parts iguals sobre la desigualtat al capitalisme. ‘El capital al segle XXI’ és un estudi sistemàtic, profund i rigorós sobre la desigualtat en el repartiment de la riquesa. S’aporten dades històriques de tres segles i de més de vint països. No hi ha dubte que estem davant d’una obra titànica que ha servit per tornar a plantejar als entorns acadèmics –els quals segueixen l’estricta doctrina neoliberal- el problema de la desigualtat com a principal debilitat del capitalisme. Malgrat el nom del llibre, Piketty no és marxista, més aviat respon al neo-keynesianisme -teoria econòmica que defensa la regulació de l’economia i la inversió estatal per a crear un estat del benestar i fer sostenible socialment el capitalisme-. Piketty planteja que el lliure mercat, sense cap mena d’intervenció estatal, produeix elits autoritàries (l’1% d’Occupy i del 15-M). Davant d’això defensa impostos progressius sobre la renda i un hipotètic impost global sobre la riquesa.

Piketty demostra de manera difícilment refutable la tendència creixent de desigualtat que el lliure mercat ha desenvolupat des del segle XIX. En aquest sentit, ha estat elogiat per tota mena d’economistes. Segons l’autor això es dóna fruit d’una contradicció central del capitalisme on la taxa de retorns del capital (r) sempre supera la taxa de decreixement de renda (g). Economistes marxistes com David Harvey critiquen que aquesta explicació de l’augment de la desigualtat és insuficient. Ell defensa la bàsica contradicció capital-treball, entre altres consideracions, com a forma d’entendre el procés històric de desigualtat, lluita de classes i despossessió. També critica a Piketty el seu desconeixement, fictici o real, d”El Capital’ de Karl Marx. A l’altre extrem de la teoria econòmica, Xavier Sala i Martín també ha fet dures crítiques a Piketty.

No ens enganyarem, aquest no és un llibre fàcil. Només un gran interès, o ja ser un iniciat en la matèria, permetrà la lectura intensiva i crítica que el llibre demana. ‘El Capital al segle XXI’ de Piketty ha rebut crítiques per la dreta i per l’esquerra però és un llibre clau per entendre el debat econòmic i les tendències futures sobre el capitalisme i la desigualtat. Malgrat la polèmica, i les seves possibles mancances, no podíem obviar un llibre de pes, literalment –gairebé arriba a les 800 pàgines-, com aquest.

Ensamblajes terroristas‘. Jasbir Puar

(Bellaterra, 2017)

Les identitats són materials polítics difícils de catalogar, difícils d’atrapar, pel seu potencial subjectiu. Malgrat això –o potser per això- són un element central de tota política, de tota estratègia del poder per encarrilar i domesticar les vides humanes. Jasbir Puar, teòrica ‘queer’ i antiracista dels Estats Units, reflexiona sobre això de manera rabiosament contemporània. Avui dia s’està desenvolupant una batalla sobre els cossos, sobre les identitats que no apareix als mitjans: el poder occidental utilitza i assimila les lluites dels col·lectius LGTBIQ per a plantejar-les com a quelcom normatiu i nacional contra un tercer món (els països islàmics sobretot) representat com a quelcom endarrerit i bàrbar. Aquesta estratègia premeditada –cultural i política- s’anomena ‘pinkwashing’ –neteja rosa- i s’utilitza, per exemple, en el cas d’Israel contra els països àrabs com a element de propaganda i construcció nacional. ‘Ensamblajes terroristas: homonacionalismo en tiempos queer’ teoritza sobre aquesta batalla i estratègia a escala mundial. Com raça i sexualitat van esdevenir elements polítics subterranis però claus de la guerra contra el terrorisme iniciada a partir de l’11-S. A partir de llavors es produeix una regularització de la desviació que l’autora anomena homonormativa que inclou al relat nacional –raça, classe i gènere- identitats fins aleshores no regulades com les lesbianes, gais o transsexuals. Aquesta inclusió no és gratuïta; es produeix per a definir la sexualitat de l’enemic, del terrorista, com a estranya, perifèrica, menyspreable, o utilitzant la paraula anglesa adequada, ‘queer’.

I ara em permetreu portar a casa nostra les idees de Puar amb el risc de provocar i espifiar-la: No és veure forces de la “nova dreta” com Ciutadans defensant els drets formals dels gais i lesbianes, i al mateix temps posar en dubte les polítiques d’igualtat, el que ens explica Puar?

No encaixa l’etiqueta homonacionalisme amb tot plegat? Aquest tampoc és un llibre fàcil pels no iniciats en autors com Foucault o Deleuze i la teoria ‘queer’, però ens aporta eines crítiques noves i claus per entendre la troca embolicada del nostre present.

Nova Il·lustració radical‘. Marina Garcès

(Anagrama, 2017)

Existeix un estat d’ànim molt contemporani, i prou generalitzat, de decepció en el futur. De sentir que el rellotge crema, que el demà serà més incert i pitjor, que no hi haurà un benestar ni una felicitat possible i completa. Els nostres plans com a societat, el progrés econòmic i moral, s’han desfet i som plenament conscients del desastre ecològic en el qual vivim. La modernitat -aquells temps de la creença en un progrés prenyat de mort- i la postmodernitat –el fi de les grans ideologies i el miratge d’un present capitalista perpetu– han desaparegut. Ja no podem preguntar-nos “cap on?” sinó que la pregunta que ens fem és “fins quan?”. Aquest és el panorama que ens planteja Marina Garcés al seu últim llibre. Ens explica que ara vivim en una condició pòstuma: “Un temps de pròrroga que ens donem quan ja hem concebut i en part acceptat la possibilitat real del nostre propi final”. Arribats a aquest punt l’autora ens pregunta, “si estem vius, per què acceptem un escenari post mortem?” Amb aquest desafiament en forma de pregunta ens proposa la insubmissió a la ideologia pòstuma. Recuperar la Il·lustració no com a projecte de la modernitat europea sinó com a actitud radical de no-saber. Pensar i viure en la crítica per a dir “no us creiem”.

Però exactament què és la il·lustració? Què és la crítica? A la segona part del llibre es fa una lectura desmitificadora de la il·lustració. Més enllà de l’apropiació que en van fer els estats i la modernitat europea es tracta d’un procés, d’un combat contra la creença i la dominació. Una autèntica actitud antiautoritària del pensament que no només s’ha donat a l’Europa del segle XVIII. Trobem radicalisme il·lustrat a altres temps i a altres continents. Es tracta per tant d’exercir la crítica: poder posar en dubte qualsevol idea, vingui d’on vingui -també contra els plantejaments d’un mateix en forma d’autocrítica-. A continuació Garcés fa una crítica de les institucions culturals i com des d’aquests espais s’ha generat una servitud, una obediència, fins als nostres dies. En aquest sentit, és interessant la crítica que fa a les institucions actuals, segons l’autora, ancorades en l’autoreferencialitat, són un exemple més de la nostra condició pòstuma. I és que vivim temps d’analfabetisme il·lustrat. Tenim massa informació al nostre abast i no sabem com relacionar-nos-hi perquè aquesta ens ajudi en la nostra emancipació. Davant d’aquest moment pòstum, el capitalisme ens proposa el solucionisme, plantejar el coneixement com a quelcom especialitzat i dirigit a solucionar problemes de manera purament utilitària. Una proposta gens reflexiva ni emancipadora que segmenta el saber generant compartiments estancs i autoreferencials entre les diferents disciplines. Una nova il·lustració radical consistiria a conjurar-nos contra aquesta manera de gestionar el coneixement, on les Humanitats hi han de tenir un lloc destacat. Segons l’autora, és en aquestes disciplines –suposadament en un moment de crisis- on es lliura la batalla pel significat de l’experiència humana. Proposa unes Humanitats crítiques i en transició. Lluny de la nostàlgia defensiva i del tecnoptimisme.

‘Nova il·lustració radical’ és un llibre petit –es tracta de 75 pàgines- que et dóna raons per seguir llegint, creant i pensant, és a dir, lluitant. La claredat, rigor i capacitat divulgativa de Garcés són un plaer pel lector. El seu estil és una mostra coherent d’aquesta nova il·lustració radical: no li dóna tot mastegat al lector i tampoc cau en l’autoreferencialitat dels especialistes. Per tots aquells que es consideren crítics, aquest llibre ha de ser un revulsiu per pensar on som, que fem i que podem fer. Si en acabar en voleu més, seguiu amb el recull d’articles ‘Fora de classe’ (Arcadia, 2015).

Subversión feminista de la economía‘. Amaia Pèrez-Orozco

(Traficantes de sueños, 2014)

Aquest llibre ens proposa mirar l’economia posant la vida al centre i posant llum al treball que vertaderament sosté la societat. Una mirada feminista que, l’economista madrilenya Amaia Pèrez-Orozco, enllaça amb una llarga tradició d’economistes i teòriques. La mirada de l’autora és clarament anticapitalista, ecofeminsita i deutora del feminisme ‘queer’ i anticolonial. La seva proposta és posar la sostenibilitat de la vida al centre front un sistema no només capitalista sinó també heteropatriacal, racialment estructurat, neocolonialista i antropocèntric. Un sistema que ella anomena la “cosa escandalosa”, seguint la proposta d’economista nord-americana Donna Haraway. Malgrat la complexitat, al centre d’aquesta “cosa” s’hi troben els mercats capitalistes. Des d’una crítica feminista, els mercats “son una serie de mecanismos que jerarquizan las vidas concretas y establecen como referente y máxima prioridad la vida del sujeto privilegiado de la modernidad, aquel al que […] llamaremos el BBVAh: el sujeto blanco, burgués, varón, adulto, con una funcionalidad normativa, heterosexual. En torno a él se concentran el poder y los recursos, se define la vida misma”.

La subversió feminista que proposa el llibre parteix de l’economia o gestió d’allò més quotidià amb la voluntat de no quedar-se en la vida quotidiana sinó plantejar una subversió de l’heteropatriarcat com a sistema econòmic. L’autora ens pregunta, qui és qui sosté el benestar i el sistema, sobretot en temps de crisis i austeritat? Tota una sèrie de treball invisibilitzat realitzat per les dones. Estratègies del dia a dia que ella anomena “economía de rebusque” –prolongació de la jornada laboral, acceptar feines precàries, treball sexual…- i “economía de retales” –compartir recursos amb altres dones-. La divisió sexual del treball és per tant un sistema de dominació que invisibilitza el treball de les dones malgrat ser qui manté les cures bàsiques (cuidar a nens, malalts i a les persones grans, feines domèstiques…) en temps de crisi. Fer les cures invisibles fa que el capitalisme heteropatriarcal sigui insostenible. Arribats a aquest punt l’autora compara la insostenibilitat social amb la insostenibilitat ecològica, i introdueix el decreixement com una proposta de futur. Què és el benestar? Què és viure bé? Ella proposa fer decréixer les lògiques d’acumulació i democratitzar l’economia de les cures des d’allò més quotidià.

A més a més, el llibre transgredeix tot academicisme i pretén fer del llenguatge una arma més de subversió. A la “Cosa escandalosa” i al concepte BBVAh, s’hi afegeixen les paraules crisi trampa, producció i economia real, que es presenten ratllades al llarg de tot el llibre. Aquest llenguatge heterodox lluny de ser enrevessat és estimulant. Amaia Pèrez-Orozco és una de les joves economistes més destacades del moment actual. Un llibre com aquest ens fa aprofundir i prendre consciència d’una lluita que està al centre de la vida. Una proposta imprescindible en temps de lluita feminista.

Por el bien del imperio‘. Josep Fontana

(Pasado y presente, 2011)

L’obra magna de l’historiador Josep Fontana demostra que no és del tot cert que la història l’escriguin només els vencedors. Precisament per aquesta raó, per contrarestar la història oficial, escrita per a l’imperi, Fontana va escriure una meravellosa obra que ja ha esdevingut un clàssic de la historiografia. ‘Por el bien del imperio’ és una història del món des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Com indica el títol, repassa la política expansiva i imperialista nord-americana al llarg de la segona meitat del segle XX. Es tracta d’una gran història de la Guerra Freda i de les seves conseqüències polítiques tant al “primer món” –amb una reducció de les desigualtats per por al comunisme- com al “tercer món” –amb un procés de transformació d’una realitat colonial a neocolonial, patint cruentes dictadures si era necessari-. Els errors del Bloc Soviètic també són analitzats al llibre: la por a l’enemic exterior i interior i decisions econòmiques equivocades va portar a la creació de duríssimes dictadures i més tard al col·lapse. Quantes preguntes es pot fer l’esquerra actual d’aquesta lectura!

La bibliografia i documentació utilitzada per l’autor és impressionant: arxius de la CIA, del Departament d’Estat, dels russos o dels britànics. Fontana arriba gairebé fins a l’actualitat i aconsegueix connectar aquest projecte imperial del capitalisme dels EUA amb la crisi iniciada l’any 2008. El llibre fa referència a les revoltes de la primavera àrab: “Como los trabajadores de 1848, los jovenes de esta nueva revuelta tienen muy poco que perder y un mundo que ganar. El futuro està en sus manos”. La tesi del llibre és pessimista. Fontana veu un clar augment de la desigualtat a tot el món en els últims 60 anys.

Estem davant d’una obra de talla internacional a l’alçada del prestigiós historiador britànic E.J. Hobsbawm. Un llibre rigorós i amè. Clau per entendre el món on vivim de la mà d’un dels millors historiadors. Per seguir amb les reflexions sobre el present no us perdeu l’entrevista que van fer Blanca Blay i Caralp Mariné per a CRÍTIC.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog