Hi pot haver un nacionalisme espanyol d’esquerres?

  • Núria Alabao (@Nu_alabao) i Emmanuel Rodríguez (@EmmanuelRog)
  • dijous, 28 juny 2018
  • 6 comentaris
  • General

Albert Rivera es passeja amb una bandera espanyola mentre impulsa la seva “Espanya Ciutadana” intentant allargar l’èxit sobtat que li va proporcionar tensar amb el tema de Catalunya. Per ara, no sembla funcionar gaire i, més enllà de Marta Sánchez, ningú no s’ha mostrat excessivament emocionat. Ja veurem com evoluciona.

És curiós que una part de la retòrica que exhibeix Rivera no està tan allunyada de les teoritzacions de Podem sobre la necessitat d’un patriotisme capaç d’articular una societat fragmentada com la nostra. Certament, el reconeixement del “dret a decidir” que fa Podem l’allunya de C’s en una cosa molt definitòria: la qüestió de la unitat nacional, una idea que acostuma a formar part de qualsevol nacionalisme i molt especialment de l’espanyol. En tot cas, la pregunta que sorgeix en contrastar aquestes dues propostes és la de si, efectivament, el nacionalisme —o, millor dit, el patriotisme civil— pot ser progressista o “d’esquerres” a Espanya.

Íñigo Errejón diu que en l’actualitat, i per diversos motius, dels tres grans aglutinadors identitaris —Déu, la classe i la nació—, avui només és possible recolzar-se en una construcció “nacionalpopular”. “Un lloc buit encara per construir i en disputa entre forces progressistes i reaccionàries”, detalla Errejón. L’article en què ho explica es diu “Podem o Trump” i el seu eix és: o aconseguim elaborar un populisme d’esquerres on l’enemic siguin les elits, la casta, etc., o n’acabarà apareixent un de caràcter ‘trumpià’ i xenòfob del penúltim contra l’últim. En llenguatge de les xarxes socials: “No cal regalar el significant ‘pàtria’ a la dreta“. Dit així, i davant l’amenaça que suposen a Europa els nous nacionalismes identitaris excloents, pot resultar atractiu impulsar aquesta idea des de les esquerres, però és possible una proposta patriòtica realment emancipadora? Pot funcionar a Espanya? Quins fils històrics podríem estirar per construir-la?

La pàtria espanyola, un significant buit?

De fet, l”Espanya” que tant repeteixen últimament uns i altres no és un significant i tampoc no és exactament “buit”. Espanya és també una forma institucional i cultural encarnada en la història d’aquest país, sens dubte amb modalitats complexes i ambivalents, però en tot cas rastrejables i duradores. Com s’han configurat aquestes identitats —i institucions— nacionals?

És cert que la configuració de la identitat nacional no ha estat exempta de dificultats. Sovint es diu que Espanya és una “nació incompleta”, que no ha aconseguit un procés d’unificació simbòlica capaç de provocar una adhesió no problemàtica de la majoria de ciutadans del país, ni un arranjament territorial vàlid per integrar de manera duradora altres comunitats de caràcter nacional contingudes en aquesta nació. Com a exemple d’aquesta disputa es parla del problema no resolt de la memòria històrica en relació amb la Guerra Civil i el seu vincle amb la Transició. No va ser una dictadura derrotada, i, per tant, el consens es va edificar sobre el “no remoure el passat”, més que no pas sobre una relectura col·lectiva del franquisme. Però això no significa que no tingui continguts propis.

El reconeixement del “dret a decidir” que fa Podem l’allunya de C’s en la qüestió de la unitat nacional

En general, la reescriptura en clau progressista de la història espanyola sol començar a les Corts de Cadis. Allà és on es va fer servir, per primera vegada, la idea de nació espanyola i d’una sobirania de base nacional. Però cal dir que els liberals —i la seva idea de nació— sempre van suposar una minoria il·lustrada i minúscula en un país que, fins a finals del segle XIX, va ser eminentment agrari i catòlic. No obstant això, com a simbolisme d’un altre patriotisme, ja s’ha intentat activar fins a la sacietat i ha estat reivindicat tant per Zapatero com per l”aguirrisme’ o la FAES, aquests últims en un intent de distanciar-se de la idea nacionalcatòlica franquista incapaç de mobilitzar. Com a emblema de la nació democràtica, doncs, les Corts de Cadis han estat reivindicades com a base d’un patriotisme constitucional o cívic, funcional al nostre sistema polític des dels anys noranta i la posttransició. Res de nou i tampoc gaire reeixit.

Una nació espanyola de caràcter popular?

Fundar una idea de nació progressista sobre la història d’Espanya demanaria trobar un fil on el fet popular, la pàtria “dels de baix”, pogués articular una narració alternativa. No obstant això, com explica l’historiador José Álvarez Junco, en realitat, l’èxit d’aquest projecte nacional-liberal va ser escàs entre els sectors populars. Segons Álvarez Junco, la veritable síntesi de la nació espanyola no es produirà pel costat liberal, sinó per una composició entre el nou Estat liberal —dominat per la monarquia, en clau netament oligàrquica— i l’única ideologia disponible de base popular: el catolicisme. Aquest sector, després de l’arrabassament de les Guerres Carlines, va decidir integrar-se en un Estat disposat a subvencionar-los i a concedir-los àrees tan importants com l’educació (d’aquí ve que avui heretem elements tan centrals com el consens de mantenir un ensenyament concertat majoritàriament en mans de l’Església). Per desgràcia, el catolicisme vinculat a la nació no va ser un invent del franquisme: venia de més enrere.

El despertar d’un projecte popular es va realitzar en claus que no es poden considerar nacionals. Ni l’anarquisme, ni el socialisme espanyols no van ser estrictament espanyols. El republicanisme federal, a diferència del ‘jacobí’, va proposar un projecte que vorejava l”antinacionalisme’, ja que concebia l’Estat com una estructura de baix a dalt a partir d’una descentralització radical que partia del municipi i es confederava cap a dalt. La seva idea nacional, per tant, era bastant atípica, molt poc “nacional”.

La Guerra Civil va imposar una idea retrògrada d’Espanya identificada amb el catolicisme

En definitiva, en el projecte popular-obrer del segle XIX i del primer terç del XX amb prou feines hi ha rastre de “nacionalisme espanyol”. Al mateix temps, majoritàriament trobem molt poc d’Estat nació en la seva projecció futura. La victòria dels conservadors en la guerra solament va acabar d’imposar una idea retrògrada  d’Espanya identificada amb el catolicisme i certs mites històrics. Un esperit nacional que solament va quallar per la via de la repressió. En certa manera, avui assistim a les restes d’aquesta herència: una certa passivitat dels de baix respecte a la pàtria espanyola. Passivitat o indiferència que, més enllà del futbol, la gastronomia i poc més, té un reflex polític escàs —ara com ara, i potser, per sort. Contribuir a relegitimar la nació espanyola no podria obrir la porta a altres apropiacions més perilloses i extremades?

Què pot oferir la pàtria espanyola als de baix?

A un nivell determinat, Espanya és menys nacionalista que Anglaterra, França o Alemanya, perquè està menys penetrada per un projecte de nació que mai no va aconseguir integrar els seus sectors populars quan aquests es van emancipar de la tutela catòlica. Per tant, és dubtós que, per aquest costat, es pugui elaborar una reapropiació reeixida del significant “Espanya” com a projecte d’integració nacionalburgès. Avui, les “amenaces” de la globalització i del capitalisme tardà en crisi estan aconseguint activar la nostàlgia populista del passat en segments importants de les classes populars de països amb revolucions burgeses triomfants com els esmentats. No obstant això, és poc probable que aquests mateixos segments socials al nostre país puguin enganxar amb un passat difícil d’idealitzar en una pàtria que mai no van sentir amb un fervor excessiu. (Festejar un gol és el mateix que emocionar-se amb un himne?)

La millor prova és que això de l'”Espanya Ciutadana” i el seu patriotisme civil no està funcionant massivament. A C’s el que li funciona és polaritzar amb Catalunya. I, quan el conflicte deixa d’ocupar portades, tornen a perdre posicions. (Esperem que no segueixin explorant la via populista en la versió d’atiar el ressentiment social dels de baix que han experimentat als barris.)

L’enemic dels de baix només pot ser el sistema econòmic que els exclou i els seus representants

I un patriotisme d’esquerres amb quina podria polaritzar? Tornant a Errejón, “la baralla per qui construeix la pàtria és la baralla per qui defineix l’enemic de la pàtria“. I Podem deia: els enemics són l’elit, “són els governants del PP que estan lliurant el nostre país a Merkel i a la UE alemanya”, un discurs que potser va tenir el seu moment al principi de l’emergència de Podem, però que és difícil de sostenir després del cop de la ‘troica’ a Grècia si el teu horitzó és “l’ordre” i a mesura que el partit es va institucionalitzant i moderant per “no fer por”.

És poc probable que s’aconsegueixi polaritzar —essència del populisme— si no es vol confrontar amb el que hem assenyalat com el nostre enemic principal. La casta són els polítics dolents, o són els que responen als interessos del capital financer? Es vol donar suport a un PSOE entregat al compliment dels objectius del dèficit (a Zapatero ja li va fallar aquest intent patriòtic-civil amb el cop d’autoritat europeu del 2010 que va donar pas a les retallades)?

La política transformadora no pot ser concebuda com un laboratori discursiu; tard o d’hora cal fer polítiques i confrontar poders. Apel·lar a les emocions pot semblar una drecera quan no sabem com construir un projecte emancipador per actuar en la complexitat de l’existent, ple de trampes per a un projecte “d’esquerres”. Però la de la “sobirania nacional” és la primera. Aquesta no deixa de ser una quimera en una economia globalment integrada. Per tant, la política ha de seguir enganxada al material, no inventar-se-la en el buit. L’enemic dels de baix només pot ser el sistema econòmic que els exclou i els seus representants; i la democràcia només pot pensar-se com a autogovern de la ciutadania. Perquè, si entenem que cal “governar millor” en un sistema econòmic que a penes podem tocar, al final l’únic enemic patri que ens quedarà seran els altres pobres, els immigrants.

Núria Alabao és periodista i antropòloga; Emmanuel Rodríguez és historiador, sociòleg i assagista.
6 comentaris
  • Pere 29 de juny de 2018 - 8:57

    I tant que hi ha un nacionalisme espanyol d’esquerres! El representen molt bé el PSOE, IU o Podemos

  • jbbeltran 29 de juny de 2018 - 9:18

    L’article és tan interessant o més pel que se li entén implícitament (la gent de baix, a Espanya, mai no ha estat patriotera espanyola; Podemos està buscant al laboratori com fer un Trump progre i aquest “tema” és fotut) que pel que afirma (el vertader antipatriotes és el fosc Poder econòmic transnacional). Un pot demanar-se si hi ha hagut mai un projecte nacional popular a Catalunya (la resposta és evident, avui més que mai), si aquest projecte té dret a ser plebiscitat en llibertat i si ICV/Comuns ha actuat o actua com a part intel.ligent i avançada del moviment d’alliberament pensant en la gent de baix o de crossa maldestra (sovint cínica) en favor d’un neoespanyolisme dominat pel Banc de Sabadell, l’Íbex35 i associats. S’agrairia un article que s’hi atrevís, des d’una posició crítica intraPodemos.

  • Tica Font i Gregori 29 de juny de 2018 - 12:33

    Per mi la pregunta a fer-se es si el nacionalisme es compatible amb l’acceptació de la diversitat. si el nacionalisme pot o no acceptar en el seu si identitats i projectes polítics identitaris diferents. la qüestió es que es ser espanyol?i qui es espanyol? que es ser català? qui es català?

    • Desde el cinturon con amor 29 de juny de 2018 - 20:11

      Otra pregunta sería, ¿en qué beneficia el nacionalismo a la clase trabajadora?, porque ya sabemos cómo beneficia a las clases hegemónicas que ostentan la representatividad de la nación, eso todo el mundo lo tiene claro, ¿no?.
      Si tuviera que contestar a la pregunta la respuesta sería corta: en nada, de hecho es contraproducente y no es porque lo diga yo, siglos de internacionalismo proletario lo demuestran. La necesidad de trascender los límites nacionales impuestos por los estados-nación ha sido una constante en las luchas de las clases populares. Intentar asumir el discurso nacionalista para darle una pátina de progresismo es lo que ha llevado a una derrota constante de las clases populares que han quedado así bajo la tutela de la clase hegemónica local de turno. Y si todo esto os suena a teoría, panfleto o demagogia, decidme: ¿Cómo se han visto beneficiadas las clases populares catalanas con el Procés?. ¿Quién sigue gobernando en Catalunya?. ¿Qué beneficio puede obtener la clase trabajadora en un conflicto entre élites donde cada una no hace otra cosa que defender su papel de representante de los valores nacionales?.
      En vez de perder el tiempo buscando los orígenes del nacionalismo progresista español sería conveniente que se abordara de una vez el nacionalismo como ideología reaccionaria, como categorización impuesta y como producto para la maximización de beneficios por parte del capital.
      Exactamente igual como se está haciendo con el patriarcado.
      ¿Alguien mínimamente progresista propondría un patriarcado de izquierdas?.

  • Xavier Diez Rodríguez 29 de juny de 2018 - 18:02

    La reflexió és interessant, molt documentada historiogràficament. Ara bé,el que penso és que precisament Espanya és un exemple d’allò que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”. Les classes populars, especialment a partir de la seva despolitització, i sovint amb la catalanofòbia com a element cohesionador, exerceix un nacionalisme invisible que explica en bona mesura certa tendència al reaccionarisme. És força significatiu que, amb l’excepció de grans centres urbans, sigui la perifèria peninsular on es concentri la dissidència.

    • Desde el cinturon con amor 29 de juny de 2018 - 19:35

      Hola Xavier,
      Aplaudo tu capacidad disociativa, muy común últimamente pero que no deja de sorprenderme. Yo no juzgaría un libro por la cubierta, si hubieras leído a Michael Billing en vez de mirar la tapa comprenderías que tu comentario forma parte de lo que él define como “la mentalidad del asedio”, muy recurrente en los nacionalistas (banales, todos lo son) mediante la cual siempre se descarga la culpabilidad en el “otro” que es el que ofende, insulta o menosprecia, “nosotros” no lo hacemos, no… Cito:
      “La retórica niega “nuestro” prejuicio y condensa una estructura argumentativa que atribuye la intolerancia a “ellos”: “nuestra” tolerancia se ve amenaza por “su” presencia; “ellos” son intolerantes o producen intolerancia, de manera que “nosotros” intentamos excluirlos “a ellos” no porque “nosotros” seamos intolerante, sino más bien al contrario, porque “nosotros” somos los tolerantes.” Fin de la cita.
      Haz los deberes este verano y léete el libro por favor.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog