La trampa de la normalitat en el món de la cultura

Foto: DAVID RUANO

Volia escriure un article per parlar d’un aprenentatge que anem acumulant de forma intensa en els darrers temps gràcies als feminismes: les comunitats que vivim als marges, fartes i apoderades, volem ser protagonistes de la nostra pròpia vida. Les dones, les persones pobres, les comunitats racialitzades, la comunitat LGTBIQ…

Volem ser protagonistes des de petites: a l’escola, a les històries que llegim, a les sèries de la televisió, als escenaris dels festivals musicals, als teatres, etc. Volem ser protagonistes i volem tenir referents. Volem llegir sobre allò que ens interpel·la, allò que ens manté en tensió al carrer, allò que ens fa perdre la son.

Volia escriure i carregar contra les representacions culturals actuals que es despleguen des dels equipaments públics. Volia preguntar en veu alta (i no només als bars, que això ja ho hem fet molt) què estem produint amb els diners de totes. Volia afirmar, també, que o bé allò que produïm esdevé divers i de molts colors o haurem fracassat en la missió principal que tenim entre mans. Que les representacions culturals expliquen el món, però també generen imaginaris que són imprescindibles per a qüestionar el poder i qüestionar les persones que som i les que volem ser.

Les representacions culturals expliquen el món, però també generen imaginaris imprescindibles per a qüestionar el poder

Tot això volia fer, però en lloc de fer-ho, he estat pensant en nosaltres. He recordat que quan era petita a casa dels avis hi havia un joc de cartes de famílies del món. Hi eren representades set… ètnies? La família mexicana, la xinesa, l’esquimal, l’àrab, l’índia, la tirolesa i la bantú. Si no les teniu presents, només cal que feu una cerca ràpida a internet i les trobareu. Les il·lustracions us faran esglaiar força, si és que sou sinceres amb vosaltres mateixes.

La representació de cada una de les famílies correspon als clixés que encara arrosseguem i que ens hem començat a qüestionar en els darrers anys. Els llavis vermells de la família bantú, els pits grossos i els malucs amples de la mare mexicana o l’esveltesa de la rossa mare tirolesa. Aquell joc m’ha dut a pensar si jo era capaç de detectar totes aquestes irrealitats que ens feien passar per veritats. Si rèiem o no amb aquells dibuixos. Si la mare, que sempre em feia (i em fa) relectures crítiques de la realitat, aprofitava el recurs per parlar-me de la igualtat i la llibertat de totes les persones del món, per dir-me que les diferències ens enriqueixen i que aprengués tant com pogués de qui no s’assemblava a mi.

També he recordat la ‘Festa de la Diversitat’, que durant 13 anys va organitzar l’entitat SOS Racisme i que va cloure l’any 2003 amb aquesta reflexió de la pròpia organització.

Quin espai tenen les nostres veïnes que no formen part de la cultura hegemònica?

A la cita hi anàvem les filles de les famílies progressistes de la ciutat. Era aquella una eina que ens feia més permeables a la vida en comú amb persones de diferents procedències? No tinc la resposta, però essent sinceres: nosaltres no fèiem vida quotidiana amb aquestes persones. La nostra cartografia estava delimitada per la vida a l’escola, el barri, la família. Nosaltres vam créixer en aules on totes érem blanques i catalanoparlants. Així que en arribar a l’institut i trobar-nos amb la comunitat gitana d’Hostafrancs compartint passadís i esbarjo, ens vam endur la nostra primera hòstia amb la realitat. Barcelona no era blanca. Avui, encara ho és menys.

Però, com s’ha digerit aquesta realitat des de les institucions públiques culturals? Quin espai tenen les nostres veïnes que no formen part de la cultura hegemònica per investigar, crear, assajar i produir expressions artístiques que no corresponguin als nostres marcs conceptuals?

Fa uns mesos, la periodista cultural Júlia Bertran es preguntava a Catalunya no és blanca (TV3, ‘Quan arribin els marcians’) quantes persones racialitzades havíem vist en les nostres darreres incursions teatrals o per què, a una sèrie com ‘Merlí’, les aules eren plenes d’alumnes blancs, sense excepció.

Revisant la seva peça només poden sorgir més preguntes encara: poden les persones racialitzades identificar-se amb les històries que s’expliquen si elles no en formen part? Poden arribar a la informació dels ‒al meu entendre escassos‒ recursos públics (espais, beques, diners per a producció de continguts, etc.) pensats per tal que les seves idees es materialitzin? On se suposa que han de cercar els seus referents culturals aquestes persones que se senten òrfenes en els carrers de la seva pròpia ciutat?

Cal incorporar criteris al voltant de les diversitats en projectes susceptibles de rebre diners públics

Les preguntes que desplego no són meves, són de moltes que anem treballant en l’àmbit cultural i detectant dèficits, errors propis, apropiacions indegudes i, sobretot, falta d’humilitat.

La Marina Garcés a ‘Ciutat Princesa‘ (Galàxia Gutenberg, 2018), quan es refereix als inicis d el grup de pensament d’Espai en blanc, reflexiona sobre el motor que els va conduir a fer una proposta calmada i reflexiva en un moment d’intenses mobilitzacions contra el Partit Popular del ‘chapapote’. Ella diu que “pensar junts és crear contextos on les idees que compartim portin els pensaments de cadascú més enllà del que cadascú podria pensar per si mateix, sol”.

Probablement aquesta és l’única recepta vàlida enfront del deute (i el repte) que tenim al davant. Pensar. Juntes. Dibuixar un nou subjecte que muta, que s’eixampla, que creix, que s’enriqueix, que inclou i no integra. Un juntes que no interpel·la al nosaltres que m’ha dut a aquesta dissertació, sinó a un nou nosaltres que va molt més enllà, que aconsegueix allò que deia la meva mare: fer-nos aprendre.

Pensar juntes, perquè aquest exercici ens desbordi a nosaltres mateixes. Pensar juntes i incorporar noves formes de trobar-nos, comunicar-nos i contemplar el món que no siguin només les pròpies. Pensar juntes, perquè a les festes populars la música llatina la punxin llatinoamericanes. Pensar juntes, perquè l’acte de retirada de l’estàtua d’un esclavista de l’espai públic l’organitzi la mateixa comunitat a qui hem de reparar i reconèixer. Pensar juntes, per incorporar criteris al voltant de les diversitats que han d’empènyer els projectes susceptibles de rebre diners públics. Pensar juntes, perquè les propostes liderades per persones racialitzades es puguin desenvolupar en igualtat de condicions enfront d’aquelles que tenen una xarxa privilegiada dins la normalitat hegemònica.

Hem de retirar-nos i permetre que emergeixin mons diversos o haurem perdut l’oportunitat d’usar la cultura com a conflicte

Aquest article no té respostes, només una llarga llista de preguntes. Encara en tinc una més: té valor que jo, com a dona blanca, sigui la que publica aquestes paraules? Com a dona feminista, no puc evitar qüestionar si la meva actitud és la d’aliada o la de cooperant de la qüestió.

Demano disculpes si no l’encerto. Crec que qüestionar-nos, revisar-nos i reconstruir-nos (sí, un altre privilegi blanc) només succeirà si ens equivoquem algunes (o moltes) vegades i acceptem la crítica.

La batalla ideològica és clara: o ens retirem i permetem que emergeixin tots aquests mons diversos ‒en totes les declinacions de la paraula‒ o haurem perdut l’oportunitat d’usar la cultura com a trinxera, com a conflicte, com a ruptura.

Bon inici de curs. Tenim molta feina.

Mireia Mora és comunicadora i sòcia treballadora de La Tremenda.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog