Es pot parlar ja sobre una Catalunya en Comú (amb ERC, ICV-EUiA, la CUP i Podem) per a les eleccions del 27-S?

Perfil de twitter de Catalunya en Comú, no inaugurat encara / CRÍTIC

Perfil de twitter de Catalunya en Comú, no inaugurat encara / CRÍTIC

CiU obté el seu pitjor resultat en unes eleccions municipals des del 1979. El PSC pateix el seu pitjor registre en unes municipals de tots els temps. I el PP cau fins els baixos registres que tenia als anys vuitanta a Catalunya.

En canvi, ERC aconsegueix el seu millor resultat en unes municipals des de la Segona República. ICV-EUiA fa els seus tercers millors resultats, només superats el 1979 i pràcticament igualant els de 1995. I la CUP gairebé quadruplica la seva xifra de regidors i és el partit més votat en 16 municipis.

Són dades de l’estudi breu de les eleccions municipals de GESOP, el Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública.

Tothom reconeix que CiU ha guanyat les eleccions, amb el 21% dels vots i més de 3.000 regidors, i que, en nombre de vots, el segon classificat és el PSC.

El politòleg i membre del Cercle Gerrymandering, Edgar Rovira, matisava: “De les 10 ciutats més grans de Catalunya, el PSC en governarà sis i en una formarà part de la coalició de govern (Badalona). I si ampliem el focus, de les 25 més grans, en governarà 15”.

Però la dada més interessant són les tendències electorals. Aquest és un gràfic de l’evolució de CiU en les eleccions municipals des del 1979.

Font: GESOP

Font: GESOP

Aquest és un gràfic de l’evolució del PSC en les eleccions municipals des del 1979.

Font: GESOP

Font: GESOP

Aquest és un gràfic de GESOP sobre les eleccions municipals d’ahir: creixen ERC, C’s, la CUP i ICV-EUiA, i baixen CiU, el PP i el PSC.

Font: GESOP

Font: GESOP

L’esquerra més enllà del PSC pot governar en localitats tan importants com Barcelona —ciutat símbol—, Badalona, Sabadell, Terrassa o Berga. El resultat a Badalona, la tercera ciutat de Catalunya, és realment extraordinari: d’alcalde xenòfob del PP a un possible acord de govern Guanyem-ERC-ICV i, potser, amb el PSC. A més, les candidatures de confluència han obtingut els grans resultats de Terrassa en Comú —dobla els resultats que tenia ICV-EUiA— o els de les diferents aliances de Sabadell.

ERC és segona força en regidors, amb 1.000 més que fa quatre anys, i segona força a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els republicans passen del 8,9% dels vots al 16,4%. A més, trenquen l’hegemonia de CiU a les Terres de l’Ebre i tornen amb moltíssima força a Girona, a Manresa o a Vic.

ICV-EUiA en solitari resisteix i manté alcaldies històriques com Sant Feliu o el Prat de Llobregat i puja a l’Hospitalet; però, a més, els projectes de confluència dels que formava part com Barcelona en Comú —amb Laia Ortiz de cara visible—, Terrassa en Comú i Unitat per Sabadell els tornen a fer decisius en ciutats clau. El punt fosc és quedar sense regidor a Girona i a Lleida, entre d’altres.

La CUP multiplica gairebé per quatre els regidors superant fins i tot Iniciativa. És segona força a Reus, a Sant Cugat o a Cardedeu i primera a Berga, però cal destacar que manté la presència a Girona i entra a Lleida (a través de la Crida per Lleida), a Tarragona i a l’Hospitalet de Llobregat. Passen del 2,1% dels vots del 2011 al 7,1%. La CUP va obtenir 126.000 vots en les autonòmiques del 2012. Ahir superava els 220.000 i ni tan sols s’havia presentat arreu del territori. “Camp per córrer”, avisava el periodista Marc Font.

L’esquerra alternativa obté creixements a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fixeu-vos només en els segons classificats en grans ciutats: a Badalona, Guanyem BDN en Comú; a Cornellà, Cornellà en Comú, que aplega Procés Constituent, Alternativa d’Esquerres de Cornellà —considerat el referent de la CUP al municipi—, Podem i Equo; a Sabadell, amb un triple empat a regidors entre Unitat per Sabadell vinculada a ICV-EUiA, ERC i Crida per Sabadell, propera a la CUP; a Sant Cugat, la CUP; a Santa Coloma, Som Gramenet, que unia Gent de Gramenet, Podem i activistes independents; i a Terrassa, Terrassa en Comú, on van confluir ICV, EUiA, Podem, Guanyem i Procés Constituent.

A més, a Vilafranca, a Vilanova o a Vic, la CUP —o candidatures afins— era tercera trepitjant els talons al segon.

El més destacable d’aquests comicis és que han confirmat que Catalunya està definitivament immersa en un nou cicle polític, marcat pel sobiranisme i per l’auge de l’esquerra alternativa, que podria posar fi al sistema de partits del règim de 1978. La cultura de la Transició toca campanades a mort. El subdirector del diari ‘Ara’, David Miró, explicava ahir que “el dibuix de Catalunya que en surt és el d’una Catalunya d’esquerres”. El cicle polític sorgit de la barreja d‘indignats del Moviment del 15-M, de l’experiència dels activistes dels moviments socials sorgits a mitjan anys noranta i de l’auge de l’independentisme republicà i d’esquerres està cristal·litzant en alguna cosa.

L’any 2010, les esquerres —incloent-hi fins i tot el PSC de José Montilla— van assolir el seu pitjor resultat electoral de la història. Va ser just sortint de set anys de Govern tripartit entre el PSC, ERC i ICV-EUiA. El 2012 comença a canviar el cicle. Les esquerres més enllà del PSC van créixer en 17 diputats. I el 2014, en les europees, la situació es va accelerar: ERC guanyava per primera vegada les eleccions des de la Segona República, ICV-EUiA aconseguia el seu rècord electoral i Podem s’emportava més de 100.000 vots a Catalunya.

L’auge independentista, la caiguda dels partits defensors de l”statu quo’ i la crisi econòmica són els explosius catalans sobre la bastida del règim del 78. Els nous lideratges polítics d’origen social, tots femenins, des d’Ada Colau, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, fins a Carme Forcadell, a l’Assemblea Nacional Catalana, suggereixen un canvi de fons en les formes de fer política al fins ara “oasi català” controlat i dominat pel pujolisme i pel postpujolisme.

La tendència electoral dels últims anys mostra les dificultats de CiU, del PSC i del PP per mantenir el poder que havien monopolitzat durant 30 anys. Però, tot i això, el règim es manté viu. La suma de vots de CiU, PSC i PP encara és superior a la d’ERC, ICV-EUiA i CUP sumades. Parafrasejant Gramsci: allò mor no acaba de morir, i allò nou no acaba de néixer.

Dues fotografies de les esquerres en plural que ens poden servir per conèixer millor com són les transformacions municipals d’aquest nou país. Són, probablement, les dues localitats amb un percentatge més alt de vot d’esquerres a Catalunya.

Celrà, un dels pobles més d’esquerres i independentistes de Catalunya. El 81,5% dels vilatans voten per candidatures d’esquerres. És una de les ja històriques alcaldies de la CUP. Els cupaires hi tenen ara majoria absoluta, amb el 51% dels vots. Els segueix una candidatura d’independents, que suma vots amb ERC, amb el 30,4%. Només 267 persones d’una població de més de 5.000 van anar a votar per CiU.

Badia, un dels municipis més d’esquerres de l’àrea metropolitana de Barcelona. El 82% dels ciutadans vota partits d’esquerres. El PSC guanya com sempre. Però hi ha dues candidatures d’esquerra alternativa en auge: Alternativa d’Esquerres per Badia (que forma part de les Candidatures Alternatives del Vallès, i suma vots amb la CUP), amb el 24% de vots, i Badia en Comú (que suma vots amb ICV-EUiA), amb el 17%. A més, ERC aconsegueix un meritori 4% multiplicant per quatre els seus votants. A Badia, localitat de 13.000 habitants, només 400 persones voten el PP i un centenar voten CiU.

Aleshores, hi ha opcions d’una Catalunya en Comú?

Esquerra Republicana, amb Oriol Junqueras de cap llista, té opcions reals de disputar la victòria en solitari a un Artur Mas en hores baixes… Per tant, en principi, no optaria per cap confluència amb les altres esquerres catalanes. Però pocs dirigents republicans descartarien ara mateix un pacte de govern o d’estabilitat ‘a posteriori’ amb una possible candidatura Catalunya en Comú si fos per convocar una consulta sobre la independència.

ICV i EUiA defensen la confluència d’esquerres en unes eleccions catalanes des de fa anys. “No hi ha arguments polítics que diguin que el que serveix per a Barcelona no serveixi per a Catalunya. Trias no és pitjor que Mas”, va assegurar el cocoordinador nacional d’ICV Joan Herrera. Iniciativa reconeix que en aquests comicis els ha anat millor —tot i alguna excepció— als llocs on s’han presentat en confluència. Joan Josep Nuet, d’EUiA, és igual d’explícit. “S’ha demostrat que amb una candidatura de suma es pot guanyar. Si fem això a Catalunya, les forces transformadores podem optar a la presidència de la Generalitat”, va dir ahir. “Fa temps que nosaltres parlem de la Syriza catalana, i avui aquesta idea és més viva que mai”, va concloure.

Podem afirma que, fruit dels seus acords interns, hauria de presentar-se en solitari a totes les eleccions autonòmiques. Així ho han fet, amb un èxit relatiu, a Andalusia, a Aragó, a Castella-Lleó i a Astúries, però amb pitjors resultats a la resta de comunitats. Podem podria, però, canviar l’estratègia. Ja va canviar de parer amb la candidatura d’Ada Colau a Barcelona, a la qual Podem va donar suport explícit i oficial malgrat no voler presentar-se amb la seva marca en les municipals. La possible candidatura del periodista Albano Dante, un perfil ben vist per totes les esquerres, podria facilitar les coses. Ahir, Pablo Iglesias, en un article a ‘Público’, escrivia: “Hem de prendre nota també de la importància dels lideratges i els estils que serveixen per anar més enllà d’una identitat de partit. Podem no pot ser en les generals un partit més sinó un instrument obert a la participació i al protagonisme de tots aquells que apostin pel canvi“. L’èxit de la fórmula Barcelona en Comú, amb Podem dins, pot ser un precedent.

Procés Constituent va néixer justament per provocar una confluència de les esquerres socials i polítiques en una candidatura en les eleccions catalanes. Sempre han defensat que ICV-EUiA i la CUP haurien d’entendre’s. A més, la monja benedictina Teresa Forcades ja ha acceptat el repte de presentar-se a unes eleccions. El seu perfil, clarament independentista, podria facilitar acords amb la CUP.

I la CUP? La seva presència serà probablement el gran cavall de batalla de les converses que ja deuen tenir lloc aquests dies. La CUP vol anar en solitari; sempre ho ha dit i ho ha defensat en públic i en privat. Actualment estan ja en el llarg procés de tria dels candidats a rellevar David Fernàndez i ja han aparegut noms com el del periodista Antonio Baños i el de Josep Manuel Busqueta, entre d’altres. Cap d’aquests dos noms estaria gens mal vist per la resta de partits d’esquerres a l’hora de formar una llista unitària.

 

11 comentaris
  • Gabriel Soler 26 de maig de 2015 - 10:54

    Es pot parlar de Catalunya en Comú si a més d’un programa de transformació social, de regeneració democràtica (ICV, on ets?), s’hi inclou com a punt innegociable el compromís de contribuir des de l’endemà del 27S a la creació de la República Catalana Independent (l’adjectiu ‘Independent’ és aquí fonamental i irrenunciable).

    Si es vol continuar parlant de dret a a decidir i no definir-se sobre la ruptura independentista no hi haurà Catalunya en Comú amb les forces que s’esmenten i se subordinarà la sobirania catalana a l’espanyola, esperant quimèricament que l’Estat espanyol i de las JONS ens “atorgui” el dret a decidir (el d’ells, no pas el nostre).

    Per acabar, no fem trampes amb els números: sumar els vots de Barcelona en Comú a ICV-EUiA és pel cap baix esbiaixat.

    • Jordi Ortiz Gil 26 de maig de 2015 - 13:38

      La confluència de les esquerres serà asumint el referèndum (si s’escau, desobeïnt l’estat), no la independència, i centrant-nos en tota la resta de coses que ens uneixen (procés constituent, participació democrática, mecanismos efectius contra la corrupción, serveis públics, economía solidària…), o no serà.
      Si des de l’independentisme poseu la independència com a condició innegociable, ens deixareu fora a molta gent (més de la que penseu) que no tenim una identitat nacional significativa (ni la volem) i que defensem la sobirania dels pobles com a qüestió de respecte i democràcia. Aquesta és la generositat que hauria de tenir l’independentisme d’esquerres. Altres organitzacions han de feraltres esforços de generositat (evitar aferrar-se a noms o a lideratges concrets, asumir mètodes participatius reals…), esmentats en part en aquest article. Per cert, gràcies, Sergi per l’anàlisi, crec, força acurada.

      • Gabriel Soler 26 de maig de 2015 - 15:29

        L’independentisme d’esquerres no negociarà el punt de la ruptura independentista perquè seria renunciar a la ruptura. Som sobirans i no anem a esperar un canvi que no es produirà a l’Estat espanyol. Només cal veure el discurs nacionalista espanyol del Pablo Iglesias No anem a esperar un govern Podemos-PSOE, que és el que hi haurà a Espanya en el millor dels casos.

        I sobre un referèndum desobeint si cal ni ICV-EUiA ni Podem desobeiran per fer un referèndum en què es decideixi la independència. Ja va dir l’Iglesias que cal reformar la seva constitució (i ara riem per no plorar).

      • Alfred Iniesta 26 de maig de 2015 - 16:26

        O sia l’esquerra independentista ha de renunciar a declarar-se independentista per confluir en un poti-potí d’esquerres autodeterminista (a seques)… Ahà…

        …. Cri cri cri….

        O.sia que el 27S no sia plebiscitari sinó tornar en la qüestió nacional al 2012, collonut… I.al 2020, cas que CeC governi, tornar a no poder fer el referèndum…

        La veritat, prefereixo unes ‘Esquerres pel.Sí’.

        (Crec, la veitable confluència d’esquerres només podrà donar-se després. A una República catalana. Independent. Fem-la doncs ja, coi. )

      • Pau Planas Puigbert 27 de maig de 2015 - 1:09

        També podríem dir-ho al revés, Jordi Ortiz: “si des del dependentisme poseu la dependència com a condició innegociable, ens deixareu fora a molta gent”. I en relació al referèndum que planteges: aquest ja s’ha intentat, i s’ha prohibit de manera humiliant. Plantejar un nou intent – amb desobediència- és dilatar la tensió innecessàriament, extenuar al personal per avorriment, perdre el temps, forçar un escenari complicadíssim, total, per assolir una participació massa baixa en un context d’amenaces i tensions que no serviria per definir clarament com ens volem organitzar com a poble. Per cert: els qui no teniu “una identitat nacional significativa, ni la voleu”, quin problema hi ha en acceptar la independència? Total, si us és tant indiferent, no trobo que tingui sentit discutir aquesta minúcia: s’accepta la independència, cosa que sí considera important la CUP, i avall va. No creus?

  • Jordi Andreu Batallé 26 de maig de 2015 - 13:04

    Les eleccions del 27-S es convoquen perquè un Estat poc democràtic ha impedit celebrar un referendum vinculant sobre la independència de Catalunya. Els que tenim clar que volem la independència de Catalunya només votarem, en aquestes eleccions, partits i coalicions que expressin molt clarament la posició favorable a la independència. Em sembla que intentar atreure vots partidaris de la independència cap a coalicions tipus Barcelona en Comú, que no es defineixen sobre aquest tema, és un intent de confondre als electors. Estic segur que els electes de la llista de Barcelona en Comú amb una posició favorable a la independència ho tenen clar.

  • esparver morat 26 de maig de 2015 - 14:34

    La confluència de les esquerres serà asumint la possibilitat de que resultat del referèndum sigui si a la independència. Jo crec que no hi ha confluència sense referendum, no hi ha confluència sense plebiscit. Serà molt difícil confluir sense defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles. Perquè tots els que defensem “la sobirania dels pobles com a qüestió de respecte i democràcia”, el que defensem és que aquests pobles puguin celebrar un referendum i pert tant que els ciutadans puguin votar sí o no o blanc, tots els ciutadans, tant els d’esquerres, com els més socials, els anitcapitalistes, els de dretes, els lliberals, els socialistes etc…Això crec que és clau. Em sembla impossible una Catalunya en Comú que no tingui en compte la més gran mobilització ciutadana de la Catalunya del segle XXI, per ara la independentista, com a moviment ciutadà. Per altra banda, veig molt feina per confluir amb agrupacions que funcionen encara amb llistes “tancades” i quotes de partit.

  • constanti segarra 26 de maig de 2015 - 16:00

    El món convergent considera un fracàs pel procés la “caiguda” de Barcelona a forces “no sobiranistes”. Aquest discurs, que lliga la sort del procés amb el suport electoral d’un partit concret és contraproduent per l’independentisme.

    És justament el contrari. És el fet que l’independentisme hagi estat liderat per forces pro-austeritat el que ha permès obrir un espai electoral anti-austeritat que no està liderat per l’independentisme explícit.

    És normal que CiU hagi desenvolupat aquesta tàctica: és la que li permet tenir segrestat el procés sobiranista, liderant-lo, mentres neutralitza el debat de política econòmica tot desenvolupant l´austeritat.

    Hi ha una part de la dreta catalana que aprofita el procés per seguir la seva agenda. I hi ha una altra part que potser sí que és genuinament independentista, però que supedita el procés al suport electoral de CiU.

    Des del Novembre de 2012 al 24-M, el procés sobiranista ha avançat, però el lideratge de CiU ha estancat el procés limitant tant el suport popular com en ruptura amb la legalitat espanyola. Un procés pivotat des de l’esquerra ha de permetre superar aquests dos punts.

    L’independentisme només serà completament majoritari quan la població interpreti l’estat propi com a un mecanisme per aturar l’austeritat, tornar al creixement i salvar l’estat del benestar.

    Aquesta lliçó no prové només del 24-M. La victoria del Partit Nacionalista Escocès a principis de maig es deu justament, a la narrativa anti-austeritat de l’independentisme.

    banderes esteladesSi bé ERC i la CUP han repetit la narrativa de la indestriabilitat de l’estat propi amb la justícia social, a ulls de molts votants s’ha fet massa seguidisme a CiU, permetent l’obertura d’espais electorals que prioritzaven la lluita contra l’austeritat.

    Cal prendre bona nota del 24-M, doncs s’han creat les condicions per un re-alineament del sobiranisme per posicionar-se al costat de la unitat popular contra l’austeritat i un nou model de bon govern i democràcia participativa.

    De fet, la suma de vots d’ERC i CUP a les municipals ha estat de 720mil vots, superant els 667mil de CiU. L’independentisme d’esquerres torna a ser majoritari com a les europees, i això sense contar el vot independentista a candidatures d’unitat popular i sense descontar el vot no independentista a CiU.

    Però l’independentisme d’esquerres no s’ha de limitar a mantenir-se en aquestes posicions, sinó adonar-se del potencial electoral del 24-M per configurar els canvis pertinents en narrativa i fórmules electorals per blindar que sigui l’independentisme qui lideri la lluita contra l’austeritat.

    En primer lloc, cal parar de repartir carnets de “bon independentista” a la gent i entendre que Ada Colau i Barcelona en Comú son aliats imprescindibles per consolidar a Catalunya un procés de ruptura amb Espanya. Cal abraçar sense pors l’esquerra rupturista, doncs justament serà la lluita ideològica d’identificar la independència amb la justícia social el que permeti una estratègia de ruptura unitària.

    ERC ha d’enterrar definitivament la llista unitària amb CiU i ha de girar clarament a l’esquerra.

    I la CUP, si bé ha demostrat que la feina de formigueta està molt bé amb els bons resultats obtinguts, ha de veure que el 24-M ha confirmat també l’existència d’una finestra d’oportunitat en que les forces contra l’austeritat poden assolir el poder.

    L’independentisme ha de posar-se al davant de les aliances necessàries per un programa que lligui secessió i la lluita contra l’austeritat i que assumeixi que existeix una finestra d’oportunitat oberta per aconseguir el poder. Alhora, només des d’un front anti-austeritat amb forta mobilització popular es poden tenir les garanties que, aquesta vegada sí, es trenqui amb la legalitat espanyola i s’aconsegueixi la independència.

    Si algú ha de liderar una candidatura d’unitat popular contra l’austeritat pel 27-S amb possibilitats de guanyar i d’arribar fins al final, ha de ser, aquesta vegada sí, l’independentisme.

    El 24-M ha creat les condicions perquè l’independentisme giri a l’esquerra. Per maximitzar les possibilitats de victòria, cal que el sobiranisme encapçali la lluita contra l’austeritat.

    http://boxedpress.com/catalunya/la-llico-del-24m-lindependentisme-ha-de-liderar-la-lluita-contra-lausteritat

  • esparver morat 27 de maig de 2015 - 12:33

    J.Seubas.
    Estic d’acord Constantí. Cal que el sobiranisme lideri la lluita anti – austeritat. És contraproduent per l’independentisme el discurs que fa Mas després de les eleccions. La part de la dreta catalana que si es creu el procés, ho ha de tenir clar. Per una banda cal que aquesta dreta faci un discurs explícit amb quin són els avantatges reals de la independència, perquè és millor aquesta que la continuïtat o el federalisme. (I si cal, desempallegar-se d’una part d’Unió o no que ho faci). Ha d’explicar als seus possibles votants perquè l’exercici de la sobirania plena, des d’una proposta lliberal, aporta avantatges per la ciutadania, avantatges contraposats a mancances. Això vol dir una aposta clara a l’estil Salmond (en l’eix nacional) que Mas encara no ha fet. Cal que en Mas s’hagi d’enfrontar a un lider d’esquerres que li disputi el lideratge del sobiranisme amb les mateixes o més possibilitats de suport. Això vol dir un lideratge des de les esquerres.

    Per aconseguir que l’independentisme explícit lideri l’espai polític d’anti-austeritat, que ara no lidera, tothom a deixar de ser reactiu a l’altre. La confluència està en lligar estat propi i contracte social com a proposta factible. Indestriable.Una confluència no es pot cosntruir en contra de ningú sinó a favor de. Podem dubtar si ERC ha fet massa seguidisme de CIU, però no crec que es pugui dir que la CUP s’ha excedit en el seguidisme a Mas. O dit d’una altra manera, a ulls de molts votants la CUP és percebuda com una força clarament anticapitalista i independentista. No ha de ser més fàcil d’acceptar la confluència d’esquerres a posicions independentistes, que la mateixa confluència a posicions “més anticapitalistes” de les que una ICV o una ERC es distancien a priori. És el mateix pel que fa a formes més participatives de democràcia, és el mateix per transparència, etc.

    El que vull dir és que cal abandonar la “zona de confort” i els purismes de qui és més independentista però també “més d’esquerres” o “més transparent” “menys purista”. Oblidem els “carnets” però oblidem-los tots, si es vol liderar la ruptura independentista des de l’esquerra. El que ha de passar el 27S és que el votant lliberal i/o demòcrata conservador cregui que la millor opció és una independentista i voti CIU (o substitut similar) però sobretot que el votant que s’autoconsidera o percep d’esquerres també cregui que la millor opció és la independentista i que no hagi de triar i tingui una opció en la qual se senti, almenys en part, reconegut, una opció propositiva (no creada reactivament encontra de ningú) que expliqui l’estat propi és la millor opció per defensar els drets socials i la sobirania del poble.

    Generar l’aparició d’opcions noves com “Catalunya en Comú” o similar vol dir arriscar-se a perdre vots. Els vots clarament unionistes. Cal assumir inicialment el risc d’aquesta pèrdua (qui no s’arrisca res no té). Serà una pèrdua que patiran totes les opcions polítiques que conflueixin. Estan disposades?

  • Manel Ballester 27 de maig de 2015 - 17:37

    Doncs sí, hi ha el que hi ha. I el que hi ha és que, per sort o per desgràcia, la fórmula de ‘dret a decidir’ ja ha quedat superada pel temps i els esdeveniments. Algú tan al dia com la gent de Barcelona en Comú, que he votat, s’està quedant descol·locada en això, i per por de no trencar amb alguns principis i discursos tradicionalment fixats per l’ortodòxia, marxista abans, marxiana ara (parlo d’algun “cervell gris” o no tan gris), i omplir-se de realitat, de la de debò, corren el risc d’acabar fent el joc als qui, en el fons, preferirien la no ruptura, per allò de “antes una España roja que rota”.
    BeC ha d’agafar el brau per les banyes i ser capdavantera en aquesta qüestió, o acabarem molts de nosaltres votant CUP.
    Salut.
    Força Colau.

    • Josep-Anton 28 de maig de 2015 - 16:48

      D’acord, Manel, estic convençut que dins de BeC i dels seus votants hi ha molta gent que pensa com tu. Jo he votat la CUP per la seva trajectòria de lluita social i nacional i perquè crec que fins que no us tragueu de sobre en Joan Herrera i la seva inexistent tercera via (que només la veu ell i en Duran Lleida), serà impossible avançar i aconseguir un país més lliure i més just. Que van passant els anys esperant una Espanya que els espanyols no volen (cap d’ells i menys Podemos) i que nosaltres necessitem poder sobreviure i dedicar els calers a allò que cal i no a l’imperi radial de pa sucat amb oli. Tant de bo ens puguem aclarir tots plegats, prescindir de personalismes i anar plegats a fer el que ens interessa: ser sobirans per fer el que és just i urgent.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo