Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

El ‘Món Convergent’ i els tres contrapoders: ‘L’Esquerra Indy’, ‘Els Comuns’ i ‘L’Unionisme Laic’

10/11/2015 | 00:10

Artur Mas, en el ple d'investidura, celebrat aquesta setmana al Parlament / JORDI BORRÀS
Artur Mas, en el ple d’investidura, celebrat aquesta setmana al Parlament / JORDI BORRÀS

El discurs d’investidura d’Artur Mas va ser un discurs de campanya electoral, de refundació socialdemòcrata convergent i d’aclucada d’ulls a la CUP. Un discurs per convèncer indecisos. Un Mas social que ha dit que farà aquests 18 mesos tot el que no ha fet ni en cinc anys al davant del Govern ni en tota la seva trajectòria política que, recordem-ho, comença l’any 1986 quan va ser el director general més jove de la Generalitat de Pujol. Els resultats del 27-S han fet que Junts pel Sí depengui de l’esquerra i faci gestos mai vistos. De moment, només una declaració d’intencions. La tasca dels periodistes hauria de ser fiscalitzar què fa el govern -si n’hi ha- i què deixa de fer en els propers 18 mesos.

Però, anant més enllà, què hi ha per sota d’aquests nous discursos dels dirigents de Convergència? Per què firmen una declaració de ruptura amb un annex social i una crida a la desobediència de la legalitat del Tribunal Constitucional? S’han tornat bojos, aquests convergents? Ho fan tot pel país? Cap a on vol anar Artur Mas? Per què fa aquests moviments ara quan els últims anys —tenim memòria!— van aprovar la reforma laboral del PP al Congrés; van aprovar la limitació del dèficit públic al Congrés; van reivindicar ser el millor alumne de les polítiques d’austeritat al sud d’Europa; van reduir impostos a les grans empreses amb el Govern de Zapatero; gairebé es carreguen la renda mínima d’inserció perquè, segons van dir, s’hi produïen alguns fraus, o van votar en contra de fer un referèndum sobre el TTIP.

El paisatge després de la tempesta de les eleccions municipals i les eleccions catalanes és convuls i amb plenaris fragmentats arreu del país… però políticament és el moment més apassionant dels últims 30 anys. El que passa és que, per fi, poden passar coses. Coses de veritat. Se sent la remor de fons d’un terratrèmol de gran magnitud a l’escala de Richter. Se’n preveuen rèpliques de tota mena. Iniciem Un Any Crític.

I, tanmateix, com diu l’adagi gramscià, el vell règim no acaba de morir, allò nou no acaba de néixer i… atenció, en l’interregne apareixen els monstres. Batalla a tres bandes: Nou/Vell, Dreta/Esquerra i Indepe/Anti/Sí-No.

Allò vell

Romeva, Junqueras i Mas en un míting de Junts pel Sí / CDC
Romeva, Junqueras i Mas en un míting de Junts pel Sí / CDC

Convergència i, el que és més important, el ‘Món Convergent’ —que uneix polítics, empresaris, tertulians, periodistes, escriptors…— no solament no acaba de morir, sinó que pot refundar-se com una mena de Partit Nacional Català ‘catch-all’ (‘atrapatot’) del futur règim polític postautonomia del 78. Hi ha diferents models: el Partit Nacional Escocès o el Partit Quebequès. El nou sistema, sigui quin sigui, segur que alguna cosa canviarà, necessitarà un ‘national party’ que pugui aplegar la dreta liberal, els conservadors i fins i tot l’anomenat espai socialcristià o, fins i tot, socioliberal a l’estil dels partits socialistes actuals de l’Europa Occidental.

Algunes veus destacades d’ERC ja expliquen ‘off the record’ que la nova Convergència, que ha de sortir del congrés previst per al mes de març, podria refundar-se a través del paraigua de Junts pel Sí en un partit amb vocació nacional i social semblant al que avui és… ERC! D’aquí ve la importància que agafaran en el futur dirigents de l’ala social com Josep Rull, Neus Munté, Mercè Conesa, Carles Campuzano i, fins i tot, diuen, l’ex-PSC Ferran Mascarell.

Nota mental: s’ha d’entendre que ERC és un partit que actualment uneix des de declarats esquerranosos com Joan Tardà fins a liberals passant per socialdemòcrates. Els dirigents republicans més crítics són plenament conscients de l’abraçada de l’ós, que ja va fer Jordi Pujol a l’ERC d’Heribert Barrera quan van pactar el Govern de la Generalitat l’any 1980 contra les esquerres del PSC i del PSUC.

CDC és un partit en crisi interna i en risc d’implosió, tal com ha explicat en recents portades ‘La Vanguardia’, que no és un diari, sinó un actor polític i social bàsic de Catalunya, a les portes d’un congrés refundacional, assetjat per tot l’aparell de l’Estat a causa del seu finançament poc clar i en ple procés de substitució del seu lideratge. Tot era previst i tot es va truncar. La línia successòria estava marcada: Pujol-Mas-Pujol. Però Oriol Pujol va cometre probablement una errada no forçada i va quedar fora de joc, i l’aparell de l’Estat va forçar la confessió de Jordi Pujol, que va acabar de destrossar el clan. Ara no hi ha substitut del nivell polític esperat. I d’aquí vé el problema per investir o no president. Mas no es pot retirar deixant Convergència sense lideratge. La premsa que cobreix la informació diària del Món Convergent especula amb els noms sobre la taula de Munté, de Rull, de Jordi Turull o, fins i tot, de Germà Gordó. Tot sota l’ombra allargada d’un David Madí que últimament ha anat fent reaparicions sorprenents: diuen que a la nit electoral el van veure en un bar del costat del Born, on Junts pel Sí celebrava la victòria.

A la seu de CDC a Còrsega, edifici venut a un grup inversor de Hong Kong, hi ha mala maror interna com mai fins ara. Els sectors més moderats al·lucinen amb la declaració de ruptura que es vota avui al Parlament, amb les crides a la “desobediència” al Tribunal Constitucional i amb l’acceleració del procés sobiranista. No entenen per què pactar amb els comunistes i independentistes radicals de la CUP si no és a canvi de mantenir la presidència en mans d’Artur Mas. I els sectors més liberals —mal anomenats sector ‘negocis’— també comencen a indignar-se. El conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, ja ho va dir davant d’un grup d’empresaris en les importants jornades del Món Sant Benet organitzades per Esade: en la negociació amb la CUP no es podien superar determinades “línies vermelles”. Aquests espais estan molt preocupats davant d’unes noves eleccions al març. Són conscients que aquest cop anirien separats d’ERC i que en els propers mesos és molt probable que comenci el judici del ‘cas Palau’, pel qual Convergència té les seus embargades. El jutge considera CDC com a responsable civil a títol lucratiu amb una fiança de 3,2 milions d’euros. Aquests dirigents, que han viscut les bones èpoques de majoria absoluta convergent sota el lideratge de Pujol, no són ximples i veuen les dades d’evolució de Convergència en els últims comicis: 62 diputats de CiU el 2010, 50 diputats de CiU el 2012, 30 diputats de CDC el 2015. I, a més, molt important per a ells, la derrota de Xavier Trias a la ciutat de Barcelona. Un cop dur.

Un extens i interessant article publicat dissabte passat a ‘La Vanguardia‘, qui més sap dels passadissos del ‘Món Convergent’, explicava que “el pla B de Mas passa per avançar durant aquestes setmanes la voladura de la Convergència de Pujol i el renaixement del partit d’estructures més àgils i participatives, que abandoni la imatge i fins la denominació actual”. Atenció, eh, atenció! “Per a això necessita que la candidatura Democràcia i Llibertat, que encapçala Francesc Homs, obtingui un bon resultat el 20-D, amb el missatge que es va a les Corts a negociar la independència, i que els lideratges del nou partit es defineixin, preferiblement al voltant de Jordi Turull”. ‘La Vanguardia’ ja donava per fet que es donarà un rol destacat a Munté i que cal dotar de “contingut social” i “cedir protagonisme a independents”, ja que, creuen, que l’aliança amb ERC difícilment es repetirà.

Entre allò vell que no acaba de morir hi destaquen també el PSC de Miquel Iceta i el PP de Xavier García Albiol. Però que ningú no els doni per morts. Probablement, els socialistes i els populars, que lideren totes les enquestes de les eleccions espanyoles, podran treure un millor resultat el 20-D a Catalunya que el que van treure el 27-S. La vella guàrdia de Carme Chacón i José Zaragoza pot recuperar votants perduts en les catalanes i farà una campanya en clau ‘Si tu no vas, ells tornen’: va funcionar per fer fora Aznar, i funcionarà per fer fora el Rajoy de la majoria absoluta. I el nou PP català amb ‘joves’ com Jorge Moragas —lloctinent de Rajoy—, José Luis Ayllón —secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, home important a Madrid—, Dolors Montserrat —vicepresidenta tercera del Congrés— i Andrea Levy —vicesecretària d’estudis i programes del Partit Popular. Un recordatori: en les eleccions espanyoles de 2011, el partit va esdevenir la tercera força a les quatre circumscripcions catalanes —per darrere de CiU i del PSC— obtenint 715.802 vots i 11 diputats.

Allò nou

La ‘indepe’, agradi més o menys, és un tema bèstia. Un 47% de votants a Catalunya està a favor de la independència o, el que és el mateix, de trencar definitivament un dels estats més importants d’Europa i del món, en plena crisi econòmica i amb un deute per pagar d’1,05 bilions d’euros, gairebé el 100% del PIB, i en contra del criteri dels governs dels Estats Units, d’Alemanya, del Regne Unit i de França. Poca broma!

Som, com assegura el periodista i analista Guillem Martínez en aquesta conversa amb CRÍTIC, en plena Cultura de la Transició (a la Catalana). Hi ha un fragment especialment revelador de l’anàlisi —que ja reconec que és controvertida i discutible— que fa Martínez sobre la realitat política i cultural catalana. El poso de principi a final:

“Hi ha una capacitat de creure el govern que és insana i inaudita. En general, els governs no te’ls has de creure del tot. Aquí estem delegant la creació de punts de vista, dels debats i de les definicions en un govern. La Cultura de la Transició, fenomen únic a Europa, consisteix que el govern assumeix unes prerrogatives culturals àmplies i inabastables. El govern té la capacitat de dibuixar els límits del sentit comú. Si crees el sentit comú, ho crees tot. El Procés, per tant, és la capacitat governamental per definir Catalunya”

Aquest futur concepte  ‘Catalunya’ del règim postautonòmic del 78 no està escrit ni tancat. La Història, malgrat Fukuyama, no ha acabat. De moment, però, com en tota Transició, qui defineix el Sentit Comú s’imposa en l’Hegemonia Cultural i qui controla el Relat controla el Poder. Però, aleshores, qui defineix el sentit comú convergent? Qui té capacitat per construir el relat convergent? En la construcció del Poder, els mitjans de comunicació tenen un paper preponderant. Com diria Manuel Castells, “els mitjans de comunicació no són el Quart Poder. Són més importants: són l’espai on es crea el poder”.

En el moment de la independència, com ha explicat el filòsof Josep Ramoneda, es produirà una nova lluita entre partits, ‘lobbies’ i organitzacions socials pel “repartiment del poder: es tracta d’aconseguir una part del poder polític, econòmic i mediàtic que ara està en altres mans”. Com deia l’antropòleg Manuel Delgado, pròxim ara a la CUP després d’una vida al Partit dels Comunistes de Catalunya, “darrere de les etapes del procés cap a la independència hi ha sectors, classes i interessos”.

Quins contrapoders hi ha, doncs, a l’hegemonia cultural i ideològica del ‘Món Convergent’?

Contrapoders al Món Convergent

Els contrapoders a l’Hegemonia del Món Convergent són, per mi, aquests tres:

L’Esquerra Indy

Banderes estelades a la Via Catalana de 2013 / NÚRIA
Banderes estelades a la Via Catalana de 2013 / NÚRIA

L’esquerra independentista, que pot tenir la forma més socialdemòcrata d’ERC o la forma anticapitalista/comunista de la CUP, pot quedar massa lligada a Convergència en cas d’un pacte-de-futur-estat. Alguns dirigents i militants de la CUP reconeixen fora de micro que el fet que la CUP pacti un govern no només amb Mas sinó amb Convergència Democràtica generarà moltes discussions internes.

Esquerra Republicana està treballant ja en un futur desconnectada de CDC. El seu ascens meteòric electoral, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, sota el lideratge d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, va veure’s truncat amb les eleccions catalanes del 27-S i la candidatura de Junts pel Sí. Recordem que ERC ha guanyat les últimes eleccions que s’han fet a Catalunya amb tots els partits en lluita: les europees de 2014. En secret i converses íntimes uns quants dirigents d’ERC reconeixen ara que va ser un “xantatge”, que “si no s’unien a Mas, ell no hauria convocat eleccions”. Llegiu, si no ho heu fet, “Set dies de juliol que haurien pogut canviar-ho tot: de la ‘llista sense president’ a Junts pel Sí”.

La CUP no és un partit ‘normal’ nascut del Règim del 78. No vol càrrecs, no vol diners, no negocia a la vella manera… i confia en la seva feina de ‘formigueta’. Té una altra història i, per tant, un altre ‘modus operandi’. Em sembla sovint que el Món Convergent no acaba d’entendre això de la CUP: un partit de base municipal en el ‘Matrix’ del Parlament, de lògica 15-M abans que existís el 15-M, independentista abans que hi hagués independentistes, sense líders però amb lideratges, amb vocació neozapatista en aquell “Anem lents perquè anem lluny” i de matriu netament anticapitalista. Alguns insinuen ara que el programa econòmic de Junts pel Sí i de la CUP no són tan diferents i que poden pactar projectes per reduir la pobresa energètica i ajudar la gent més castigada per la crisi. No han llegit, doncs, el programa econòmic cupaire. El seu cervell econòmic, Josep Manuel Busqueta, aposta per un canvi de sistema, ja que en termes de socialdemocràcia no hi ha res a fer, per la nacionalització de la banca, per augmentar la fiscalitat a les rendes altes i deixar de pagar el deute il·legítim. Us recomano llegir això que van publicar Pau Llonch, Ivan Gordillo i Busqueta a CRÍTIC per entendre de què va la història: “La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable”.

Hi ha, però, moltes CUP.  Hi ha una CUP partidària del ‘front nacional’ per avançar en el camí de la independència amb un pacte, en un moment donat, amb les organitzacions polítiques de la burgesia catalana. Però hi ha una CUP que diu que “la ‘indepe’ només és un instrument”, que es considera “zero nacionalista” i que, fins i tot, diu que no es considera ni tan sols “esquerra independentista”. D’aquesta CUP parlo al capítol d’Els Comuns. Aquestes divisions, esquemàtiques i simplistes, no sempre funcionen: bona part de la militància cupaire barreja tot el que he dit fins ara.

Els Comuns

Teresa Forcades i Ada Colau en un míting a la plaça de la Virreina / Barcelona en Comú
Teresa Forcades i Ada Colau en un míting a la plaça de la Virreina per les municipals / Barcelona en Comú

Els Comuns poden, depèn com vagin les coses amb la negociació Junts pel Sí-CUP i després de les espanyoles del 20-D, convertir-se en l’únic contrapoder important —i amb pressupostos, amb diners, amb recursos per fer polítiques, i ajuntaments com Barcelona i Badalona— contra el domini de Junts pel Sí a Catalunya. Els Comuns no és, doncs, només BCN en Comú o només una marca blanca d’ICV. Els Comuns és un marc mental —o un estat d’ànim, no ho sé— més que una candidatura concreta, que barreja gent que, com deia Antonio Baños en una llarga conversa-passeig amb CRÍTIC, “va votar Colau en les municipals [o, ho afegeixo jo, la CUP de Berga o de Sabadell, la Crida per Cornellà o Guanyem Badalona en Comú], vota la CUP en les catalanes i votarà Podem en les espanyoles”.

És un moviment d’indignats més o menys reformistes que barreja els partits hereus del PSUC com ICV i EUiA, la nova marca electoral Podem i bona part dels activistes socials de la generació del cicle de mobilitzacions socials més important des de la Transició, el que va del 1996 amb el primer Govern d’Aznar fins al 2004. Sé que faig un triple salt mortal. Però la meva anàlisi inclou, us agradi o no, en el mateix espai d’Els Comuns:

1) Veterans i joves militants del Baix Llobregat d’ICV o d’EUiA que s’han trencat l’esquena penjant cartells i repartint fulls volants a la sortida dels polígons industrials, amb les mans aspres de pencar a la fàbrica, que viuen als barris obrers de tots els extraradis i que no han llegit ni saben qui carai és Toni Negri. És un espai que, per exemple, és perfectament descrit al llibre ‘Barris, veïns i democràcia’, del periodista Marc Andreu. Quan parles amb ells i els preguntes per Saura i els Mossos d’Esquadra, es posen d’una mala llet que no us explico…

2) Activistes socials del ‘boom’ del moviment Llibertari/Antiglobi. Ara, per diferents conjuntures, geografies urbanes i experiències personals, aquests han acabat sent exdirigents de Podem com Gemma Ubasart i Jordi Bonet, diputats d’ara o de futur de la CUP o de candidatures de confluència d’esquerres com el mateix Baños, Gabriela Serra, Josep Manel Busqueta, Xavier Domènech, Albano Dante o dirigents municipalistes com Ada Colau, Jaume Asens, Jordi Martí Font, Vidal Aragonès, Xavi Martínez o Montse Venturós, entre desenes d’altres… La majoria han passat pel campus de l’Autònoma, pel moviment antiglobalització, per la campanyes antirepressives i per les ‘manis’ contra la guerra de l’Iraq. És un temps i un espai descrit perfectament en el llibre ‘Cròniques del 6’ (Virus Editorial), escrit per l’ara diputat David Fernàndez o en un article publicat a la ‘Directa’ per Jesús Rodríguez.

L’Unionisme Laic

Albert Rivera, líder de Ciutadans, en una concentració espanyolista / JORDI BORRÀS
Albert Rivera, líder de Ciutadans, en una concentració espanyolista / JORDI BORRÀS

L’espai social que ocupa ara Ciutadans representa l’univers mental que a França es coneix com a “integrisme laic” o “integrisme republicà” contra la diversitat cultural i religiosa basada en el fons en una suposada superioritat cultural d’Occident, la laïcitat i l’Estat de dret. Són de dretes i són d’esquerres. Es tracta d’un unionisme laic perquè no es basa en cap fe ni en símbols carques de l’espanyolisme més ranci i antic… sinó en un nacionalisme banal, en el liberalisme econòmic, un cartesianisme racionalista i en un suposat punt de vista de “ciutadà del món”. Una mena de ‘Partit dels Cunyats’ que sempre creuen que tenen la raó.

Hi ha un espanyolisme ranci i, fins i tot, una part d’extrema dreta, com ha assenyalat el fotoperiodista Jordi Borràs que està dins de C’s —“Quinze exemples de candidats vinculats amb l’extrema dreta”— i Societat Civil Catalana —“Els vincles ocults de l’extrema dreta amb SCC”. Però el discurs i el relat polític del Ciutadans New Age ha canviat radicalment en els últims mesos i, segurament, per això estan creixent a Catalunya i a Espanya. Ara parlen de “diàleg” i de “reformar Espanya” i diuen que “l’independentisme és perfectament legítim” i que “comparteixen una part de la crítica a les coses que no funcionen d’Espanya” que es fan des del sobiranisme. Hi ha un català plenament identificat amb aquest personatge típicament francès: contrari al ‘paternalisme’ de l’Estat, que confia en la seva superioritat moral, de cultura suposadament cosmopolita i universal, que critica l’esquerra per moralista i la dreta per conservadora. De fet, les últimes enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió abans de les eleccions del 27-S detectaven un percentatge significatiu de votants de CiU —potser més d’Unió que de CDC— que asseguraven que es passarien a Ciutadans.

Avui aquest espai sociològic del ‘Partit dels Cunyats’ té un pes petit al PSC o al PP i, molt minoritàriament, al corrent més liberal de Junts pel Sí. El partit, però, que millor representa aquest món és Ciutadans. Inés Arrimadas, amb 25 diputats al seu darrere, és oficialment la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya. El fenomen ciutadanista és la cara B de convertir el 27-S únicament en un plebiscit. Potser va ser una errada? O era una estratègia preconcebuda? En tot cas, Ciutadans, un partit amb un nou llenguatge i un nou vocabulari, amb bones relacions amb l’Ibex-35 i no tacat (encara) per la corrupció, ha arribat per quedar-se.

El paisatge, doncs, després de la tempesta és convuls però apassionant. Què passarà? Qui triomfarà: Gramsci o Lampedusa? Necessitarem mesos —potser anys— per comprovar si el vell règim acaba de morir i allò nou acaba de néixer. O si, finalment, tot canvia perquè res no canviï. Com deia el personatge de Tancredi al seu oncle Fabrizio a ‘Il Gattopardo’: “Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies