14/12/2017 | 19:00
Totes les enquestes dibuixen un panorama molt obert en les eleccions del 21 de desembre. En l’espera que els ciutadans passin per les urnes, hi ha molts escenaris possibles, com va resumir Roger Palà. Una de les grans incògnites és si es mantindrà una majoria independentista al Parlament. Perquè això passi, les tres formacions que defensen aquesta opció (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) necessiten apropar-se als resultats obtinguts en els comicis del 27 de setembre de 2015, quan entre Junts pel Sí i el partit de l’esquerra independentista van sumar gairebé el 48% dels vots. I, òbviament, l’objectiu serà molt més assequible si aconsegueixen millorar el suport en aquelles zones tradicionalment més hostils —electoralment parlant— per a l’independentisme.
Quines són? Des d’un punt de vista territorial, el vot a Catalunya és molt divergent, ja que, mentre bona part de les comarques gironines i lleidatanes es decanten massivament pel sobiranisme, la situació és molt diferent en parts importants de les demarcacions de Barcelona i de Tarragona. L’àrea metropolitana de Barcelona i el Tarragonès, per exemple, són àrees en què les opcions independentistes obtenen resultats especialment baixos. Tot i que hi ha molts matisos, en general parlem de zones en què la població castellanoparlant és majoritària i en què tradicionalment la indústria hi ha tingut un pes important, encara que la situació també es repeteix en nuclis turístics, com Lloret, Blanes, Salou o Vila-seca, entre d’altres. En el referèndum de l’1 d’octubre o en la consulta del 9 de novembre de 2014 també van registrar una participació clarament més baixa que la mitjana catalana.
Com encaren la campanya les tres candidatures independentistes? CRÍTIC ha parlat amb responsables de les tres i hi ha diferències importants. Jaume Clotet, director adjunt de campanya de JuntsxCat, explica que “partim de la base que aquestes no són unes eleccions sobre la independència i, per tant, no fem un discurs específic per a aquestes zones que les distingeixi del que fem a la Garrotxa. Plantegem les eleccions com un plebiscit sobre el 155, és a dir, en clau de dignitat democràtica i nacional”. Clotet, també director de Comunicació del Govern durant la legislatura passada, hi afegeix que “hem de tornar a posar els senyors Puigdemont i Junqueras als llocs on ja estaven; perquè que hi estiguin, ho ha de decidir la gent, no Rajoy. Bàsicament, el que fem és apel·lar tota la gent que té respecte a les institucions nacionals, siguin independentistes o no”.
ERC, en canvi, aposta per treballar amb “missatges segmentats”, en funció de la zona. Així ho detalla el seu cap de campanya, Sergi Sabrià. “Prioritzem aquestes zones on el vot és més difícil, perquè el nostre interès sobretot és fer créixer la base social de l’independentisme”. A la pràctica, això es tradueix en material diferenciat tant a la xarxa com el que s’envia a les llars i amb una major presència física de les figures d’aquestes zones, com ara Gabriel Rufián, Joan Tardà o l’escriptora Jenn Díaz, número 8 de la candidatura a Barcelona i veïna de Sant Andreu de la Barca. “Sabem que és lent que el missatge cali i que requereix molta constància i picar molta pedra; però, per exemple, per a l’1-O ja vam fer campanya sobretot a l’antic ‘cinturó roig’. Sabem que és l’espai on hi ha més marge de guany”. De fet, la tarda del referèndum es va produir un increment important de vot a l’àrea metropolitana, que va interpretar-se com una reacció a la violència policial. “Aquesta gent es va sentir interpel·lada, fos independentista o no. Segur que hi ha una manera d’arribar-hi i en això estem”.
El número tres de la CUP a la demarcació de Barcelona és l’advocat del Col·lectiu Ronda Vidal Aragonés, fins ara cap de l’oposició a Cornellà com a regidor de Cornellà en Comú – Crida per Cornellà. Per a ell, per millorar l’arrelament de l’independentisme en zones com la seva pròpia ciutat, cal fer-ho en tres nivells: “Primer, a través de la intervenció política. Hi ha un sector de les classes treballadores que no s’ha sentit atret pel procés d’alliberament nacional i, en els casos en què no és per animadversió, només s’hi pot entrar amb un programa social contundent, que ajudi a millorar les seves vides”. Aragonés hi afegeix un segon element i és “la implantació i la intervenció als barris”, i admet que ara mateix “no hi ha cap organització que tingui una implantació real entre les classes treballadores”, com en altres moments històrics la van tenir el PSUC o la CNT.
El segon nivell seria “arribar a la gent, més enllà de tenir un programa de transformació”. És per això que reivindica recuperar el “debat amb la gent. Has d’anar plaça a plaça, mercat a mercat, als bars, al carrer, però no a alliçonar, sinó a debatre i a escoltar. I en temes com qüestionar la pertinença a la UE o la necessitat de trencar amb el sistema capitalista ara et trobes amb molta més gent disposada a parlar-ne que no pas fa 10 anys”. Finalment, Aragonés subratlla, com a element necessari per fer créixer l’independentisme que el programa i el discurs polític “es traslladin amb coherència a les institucions perquè, si no, no serveixen”. “No pot ser que parlem de com fer un país més lliure i tinguem uns pressupostos realment antisocials. Així és impossible arribar a la majoria de les classes populars, tot i que a poc a poc ho anem fent”, conclou.
El districte de Nou Barris
Nou Barris és l’autèntic forat negre de l’independentisme a Barcelona. Entre Junts pel Sí i la CUP van superar el 47% dels vots a la ciutat en les eleccions del 27 de setembre de 2015. La suma de les dues formacions independentistes va registrar més del 40% dels sufragis emesos en cadascun dels 10 districtes del cap i casal menys a Nou Barris, on ni tan sols va arribar al 30%. En concret, JxSí va obtenir-hi el 21,7% dels vots, i la CUP, el 7,4%. La caiguda respecte a la mitjana va ser especialment destacada en el cas de la coalició entre CDC i ERC, que va obtenir 15 punts menys a Nou Barris que en el conjunt de Barcelona (el 37,1% en total), mentre que la CUP va quedar-se 2,6 punts per sota de la mitjana barcelonina. L’opció més votada va ser Ciutadans, amb el 22,6%. Entre els tres partits que han avalat l’aplicació del 155 (C’s, el PSC i el PP) van acumular el 53% dels vots a Nou Barris, 15 punts per damunt de la seva mitjana a la ciutat. En alguns dels barris del districte, l’independentisme no va arribar ni al 20% dels vots. Els tres casos més extrems van ser Ciutat Meridiana (el 15,3% entre JxSí i la CUP), Torre Baró (el 18,3%) i les Roquetes (el 19,7%). A més a més, en els tres barris la suma entre C’s, el PSC i el PP va enfilar-se per damunt del 60%.
L’eix del Besòs
Tot i que amb matisos, les quatre ciutats del que podríem denominar ‘eix del Besòs’ són un territori històricament complicat per a l’independentisme, amb Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs com els exemples més extrems. Al primer municipi, governat per la socialista Núria Parlon, el 27-S també el PSC va ser la primera força (el 25,3%), seguit de C’s (el 23,5%) i del PP (el 13,9%). JxSí tot just va sumar-hi el 13,6% dels sufragis, i la CUP, el 5,6%, és a dir, que l’independentisme no va arribar al 20% dels vots. A més, tant en la consulta del 9 de novembre (el 17,7%) com en el referèndum de l’1 d’octubre (el 20,9%), la participació va estar clarament per sota de la mitjana obtinguda a la demarcació de Barcelona.
A Sant Adrià, l’independentisme no va arribar al 23% dels sufragis fa dos anys i C’s va ser l’opció preferida (el 24,1%). Tot i que una mica més alta, la participació en el 9-N (el 21,7%) i en l’1-O (el 24,3%) també va ser baixa. A Montcada i Reixac, JxSí sí que va guanyar el 2015, amb el 24,2% dels vots, tot just avançant C’s en sis dècimes. Amb la suma de la CUP, l’independentisme va superar el 30% (el 30,7%, concretament), però no deixa de ser un resultat 14 punts per sota de l’obtingut de mitjana a la província de Barcelona. La participació de l’1-O a la ciutat vallesana també va quedar per sota de la mitjana provincial, en aquest cas set punts. Els resultats de Badalona són molt similars als de Montcada. La tercera ciutat més gran de Catalunya té una alcaldessa, Maria Dolors Sabater, independentista, però alhora és un dels principals feus del PP al Principat. El 27-S això va traduir-se en una ajustada victòria de JxSí (el 24,6%) per davant d’un PP que, amb el 22,7% dels vots, va assolir el seu millor resultat en una gran ciutat catalana. En aquest cas, l’efecte del seu candidat i exalcalde, Xavier García Albiol, va ser evident. A Badalona la participació de l’1-O no va ser especialment baixa (el 35,3%), però sí que va quedar per sota de la mitjana a la demarcació.
L’Hospitalet i el Baix Llobregat
Tant la segona ciutat de Catalunya com el Baix Llobregat són territoris especialment complicats per a l’independentisme. A l’Hospitalet, l’independentisme en conjunt va quedar-se per sota del 25% dels vots i tant C’s (el 23,6%) com el PSC (el 23%), que hi governa des del 1979, van superar JxSí. La participació tant en el 9-N (el 20,5%) com en l’1-O (el 23,1%) va estar clarament per sota de la mitjana catalana, si bé cal matisar que, en el segon cas, la policia espanyola va carregar a la ciutat contra votants, un fet que probablement va condicionar la decisió d’acudir a les urnes d’algunes persones.
El Baix Llobregat va ser la segona comarca on l’independentisme va obtenir el pitjor resultat en les eleccions de fa dos anys; al davant hi havia només la Vall d’Aran, si bé en aquest cas, pel seu pas demogràfic, la influència electoral és molt més baixa. Entre JxSí (el 26,2%) i la CUP (el 6,4%) tot just van arribar al 32,6% dels vots en les eleccions del 27-S, amb uns resultats especialment negatius a Cornellà (el 21,9%), a Viladecans (el 22,4%), a Sant Andreu de la Barca (el 24,2%), al Prat (el 25%), a Sant Boi (el 26,7%) o a Esplugues (el 29,5%). De fet, C’s va ser la força més votada en bona part de les ciutats més poblades —Gavà, el Prat, Sant Boi, Castelldefels, Esplugues, Sant Andreu o Esplugues— i el PSC va imposar-se a Cornellà, un dels seus grans bastions. Pel que fa al referèndum de l’1 d’octubre, la participació a la comarca va ser del 33%, només més alta que la de l’Aran i del Tarragonès. L’assistència va ser molt baixa a Sant Andreu (el 14,9%) —on va haver-hi càrregues violentes de la Guàrdia Civil—, a Cornellà (el 21,8%), a Viladecans (el 24,2%) i al Prat (el 27,1%).
La ‘perifèria’ del Vallès Occidental
La segona comarca més poblada de Catalunya —té més de 900.000 habitants— no és un territori especialment negre per a l’independentisme, que el 2015 va acumular-hi gairebé el 41% dels vots (el 33,1% JxSí i el 7,7% la CUP). Ara bé, això és així perquè les tres ciutats més poblades —Terrassa, Sabadell i Sant Cugat— mouen o milloren la mitjana comarcal. En altres municipis, els resultats sí que són molt més fluixos. El cas més paradigmàtic és Badia del Vallès, on JxSí ni tan sols va arribar al 10% (el 9,6%) i la CUP va quedar-se en el 5%, però també cal destacar nuclis més poblats com Ripollet (el 26,6%), Barberà (el 26,5%), Santa Perpètua de Mogoda (el 31,5%) o Rubí (el 32,3%). C’s va imposar-se en tots aquests municipis menys a Badia, on va fer-ho el PSC. La comarca va registrar una participació del 44,8% l’1-O, és a dir, superior a la mitjana catalana. Però Badia (el 19,5%), Ripollet (el 26%), Barberà (el 29,8%) o Rubí (el 31,1%) van quedar molt per sota.
El sud del Vallès Oriental
Al Vallès Oriental, les dues opcions independentistes van rebre el 47% dels sufragis en els anteriors comicis parlamentaris, un percentatge gairebé calcat del del conjunt del Principat i superior a la mitjana de la província. Ara bé, això no significa que la comarca sigui homogènia i als municipis de l’entorn de la capital, Granollers, o als més propers a Barcelona, els resultats són significativament diferents. Així, per exemple, a la Llagosta l’independentisme va quedar-se per sota del 20% dels vots, amb el 14,8% per a JxSí i el 4,2% per a la CUP. Montornès (el 25,5%), Canovelles (el 26,3%) i Mollet (el 32%) també van registrar resultats significativament més baixos que la mitjana comarcal. En els tres primers municipis, a més a més, C’s va ser la força més votada. A la Llagosta, a Montornès i a Canovelles la participació l’1-O va situar-se entre el 25% i el 27% del cens, uns 20 punts per sota de la mitjana comarcal. Al Mollet va ser del 32,6%.
El sud de la Conca d’Òdena
L’Anoia és una comarca on l’independentisme és majoritari i, de fet, JxSí i la CUP van superar el 52% dels vots el 2015 i la participació l’1-O va superar el 45%. Ara bé, les xifres són notablement més baixes als municipis del sud de la Conca d’Òdena, és a dir, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i la Torre de Claramunt. Entre tots tres sumen uns 25.000 habitants i als dos primers l’independentisme no va arribar ni al 28% dels vots, mentre que a la Torre de Claramunt va obtenir el 41,5%. A Vilanova i a Santa Margarida, el partit més votat el 27-S va ser C’s. En aquests dos municipis, a més a més, la participació l’1-O va ser especialment baixa, amb el 26,6% i el 24%, respectivament.
El Tarragonès
L’independentisme va arribar al 49% dels vots el 27-S a la demarcació de Tarragona, però precisament a la comarca on s’ubica la capital provincial el suport va ser molt més baix, amb el 36,6% (el 30,3% per a JxSí i el 6,3% per a la CUP). A la ciutat de Tarragona, el resultat fins i tot va ser inferior (el 36,1%) i C’s va quedar molt a prop de JxSí. Però l’independentisme encara ho té més complicat en altres municipis de la comarca, com Salou o Vila-Seca, el segon i tercer nuclis més poblats del Tarragonès. En ambdós, C’s va ser l’opció preferida el 2015 —amb aproximadament un terç dels vots emesos— i entre JxSí i la CUP van sumar el 31,2% de les paperetes a Salou i el 25% a Vila-Seca. A la Canonja, l’independentisme va quedar-se en el 23,4% —el pitjor resultat de la comarca—, i a Constantí, en el 31,8%. Durant l’1-O, la participació a la capital va ser especialment baixa (el 22,8%), però cal tenir en compte que s’hi van produir càrregues de la Policia Nacional. A Vila-Seca i a Salou la participació tampoc no va arribar al 25% del cens i a la Canonja es va superar pels pèls.
El Baix Penedès
És l’altra comarca tarragonina especialment complicada per al sobiranisme, fins al punt que la participació de l’1-O va ser tot just d’un terç dels votants i el 27-S la CUP i JxSí van acumular menys del 40% dels sufragis. Entre els municipis més poblats, el més difícil electoralment parlant per a l’independentisme és Cunit, on entre les dues opcions que defensaven aquesta via van sumar, fa dos anys, el 28,1% dels vots i C’s (el 26,8%) es va imposar. El Montmell —el 28,6% de vots independentistes i també victòria de C’s— i Calafell (el 37,7% de vot independentista) també són places que teòricament no són favorables per a JxCat, ERC i la CUP. A Cunit i al Montmell l’1-O hi van votar menys del 30% dels ciutadans amb dret a fer-ho.
Lloret i Blanes
Girona és una demarcació on l’independentisme hi obté un suport massiu. En les eleccions al Parlament del 2015, entre Junts pel Sí i la CUP van apropar-se al 65% dels vots i la llista que encapçalava Lluís Llach va obtenir 11 dels 17 diputats en joc, mentre que els cupaires en van sumar un. Ara bé, també hi ha variacions notables i, per exemple, el suport a l’opció rupturista és molt menor al tercer i quart municipis més poblats de la província, Blanes i Lloret de Mar, ambdós a la Selva. Al primer, entre Junts pel Sí i la CUP van sumar el 40,3% dels vots el 27-S, és a dir, 24 punts per sota de la mitjana provincial. A Lloret, la xifra va baixar fins al 38,7%, amb només el 4,6% per a la CUP. Als dos municipis, la participació l’1-O va moure’s al voltant del 30%, lluny del 53,3% de la província. Tot i que més matisat, el suport a l’independentisme també cau respecte a la mitjana provincial als nuclis més poblats de l’Alt Empordà. A la capital, Figueres, va elevar-se fins al 52%, mentre que a Roses va quedar per sota del 45%. Així mateix, l’1-O la participació va situar-se al voltant del 33%.
Lleida ciutat i l’Aran
Lleida és una demarcació marcadament sobiranista però amb una excepció molt clara, que és l’Aran, la comarca on tradicionalment l’independentisme obté els seus pitjors resultats. Al conjunt de la província, JxSí va arrasar el 27-S, amb el 55,2% dels vots, mentre que la CUP en va rebre el 8,2% i va ser la quarta força més votada, a tocar de la tercera, el PSC. Ara bé, a Lleida, que és amb diferència la ciutat més poblada, el resultat va ser força diferent i l’independentisme va quedar per sota del 50% dels vots. A Gimenells, també a la comarca del Segrià, ni tan sols va arribar al 40%. Gimenells, de poc més de 1.000 habitants, tenia fins fa poques setmanes un alcalde del PSC, Dante Pérez. Després de l’acord d’Iceta amb Units per Avançar, la formació que lidera Ramon Espadaler i una de les forces hereves de l’antiga Unió, Pérez va estripar el carnet i va incorporar-se al PP, I el 21-D ocupa el segon lloc de la llista popular.
Només el 24,4% dels ciutadans de l’Aran amb dret a vot van acudir a les urnes l’1 d’octubre, la participació més baixa de totes les comarques catalanes. No va ser una sorpresa. El 27-S tot just el 31% dels votants del territori occità van optar per una llista independentista. La tradicional punxada sobiranista a l’Aran, però, no té una especial incidència en els resultats provincials, ja que només representa el 2,2% del cens electoral. A la capital, Vielha, l’independentisme va sumar el 31,8% dels sufragis, a Bossòst, el 22,4%, i a Naut Aran, el 34,2%. A Bossòst, C’s va aconseguir la seva única victòria a Lleida del 27-S.
