10/11/2016 | 02:43
Ni el gruix de les enquestes ni la majoria dels analistes no van pronosticar la victòria de Trump. Si tenim en compte l’increment de vot republicà entre les persones d’ingressos baixos, s’ha constatat que el malestar d’una part de la societat nord-americana amb l”establishment’ és més gran del que semblava?
Una qüestió clau és el cop de dreta a un sistema que es veu arreglat i a un ‘establishment’ que es percep còmplice amb els poders que van provocar la crisi dels anys 2007-2008 i que són responsables d’uns problemes econòmics que afecten les classes més humils. La classe treballadora blanca s’ha convertit en una espècie de subjecte del populisme de Trump, que ha fet una narrativa al voltant de la idea d’un treballador blanc, víctima d’una globalització que ha afavorit països com Mèxic o la Xina. I això explica l’increïble èxit que ha tingut en estats com ara Michigan o Ohio. Però evidentment hi ha més factors. He escrit un article per a ‘La Vanguardia’ a partir d’un viatge que vaig fer ahir [dimarts per al lector] fins a Palm Beach, parant per diferents pobles de Florida i on em va cridar l’atenció que una minoria considerable d’hispans l’havia votat. Fins a cert punt, s’han sentit interpel·lats com la classe obrera blanca emprenyada que, a causa de la injustícia del sistema, vol que tot salti pels aires.
En canvi, en aquestes mateixes zones sembla evident que l’estratègia de Clinton ha fracassat.
La seva estratègia s’ha basat més en una campanya per mantenir la coalició d’Obama amb afroamericans, llatins o dones, a partir d’una política d’identitats que ha estat una mica la filosofia del Partit Demòcrata des de fa uns 40 anys. I que ha fracassat fins a cert punt. Com tracto de plantejar al llibre ‘Off the road’, crec que som en un moment en què està començant a emergir una nova política de classe, i Trump, tot i que costi de creure pel component racista i xenòfob del seu discurs, també n’és un exemple. Una gran part de la població dels Estats Units comparteix la idea que el sistema és injust i està manipulat en contra del ciutadà corrent, amb independència de quin sigui el seu sexe o ètnia. En certa manera, això supera la idea de votar en funció de la identitat.
En aquest sentit, creus que la clau de la victòria de Trump s’emmarca en la mateixa onada d’indignació que hi havia rere el ‘Brexit’?
Sí, hi ha similituds que criden l’atenció. Vaig ser al Regne Unit cobrint el referèndum sobre l’euro i el que es veia era la desconnexió total de l’elit mediàtica, política i econòmica respecte de la població blanca treballadora empobrida de fora de les grans ciutats. I el factor sorpresa s’hi va notar moltíssim, com als Estats Units. Quasi tot l”establishment’ mediàtic, la gent que dirigeix els mitjans de comunicació, no sabia que això passaria i al final va ser una victòria prou contundent de Trump. I el mateix va passar amb el ‘Brexit’. En saber-se els resultats, es percep aquesta desconnexió entre la sensació d’injustícia i d’atipament que existeix als carrers dels Estats Units o d’Anglaterra i les torres de marfil de Manhattan o de Londres en les quals es generen constantment un discurs i un debat sobre el que està passant.
“És una contradicció que el treballador de Michigan cregui que Trump serà una solució per als seus problemes de pèrdua de feina i de poder adquisitiu”
Si posem el focus en el perfil de classe blanca treballadora empobrida, es tracta de persones derrotades per la globalització econòmica. Però la sortida per la qual opten no sembla que permeti avançar cap a la construcció d’un sistema més just que combati la desigualtat.
No, per descomptat que no. Són fenòmens molt complexos. Ara mateix sóc a Palm Beach, prop d’un complex privat de Donald Trump amb camps de golf i piscina, exclusiu per a milionaris. Que el treballador de Michigan cregui que Trump serà una solució per als seus problemes de pèrdua de feina i de poder adquisitiu o que sigui una solució per posar fi a la globalització dels mercats, quan ell és un inversor immobiliari especulatiu amb inversions globals, és una contradicció que et fa preguntar en què està pensant. Però a vegades es reacciona amb desesperació. I als Estats Units el sistema bipartidista ha ofert una gamma d’alternatives molt reduïda per afrontar la situació econòmica i social i des de la crisi dels anys 2008-2009 aquestes polítiques semblen tan insuficients que hi ha un moment en què molta gent diu prou.
Són persones que no han obtingut cap benefici del creixement econòmic de l’era d’Obama, concentrat en poques mans.
Dins de la política de l”statu quo’, Obama ha estat un president amb bona voluntat i bones intencions, però conscient de l’àmbit reduït en el qual podia actuar i sabent que no pot trencar el sistema i s’ha limitat a treballar dins del sistema. I, per a una gran part de l’electorat de renda baixa i mitjana baixa, el sistema és perjudicial. A Europa a vegades pensem que Obama ho estava fent molt bé perquè havia bregat amb la gran crisi i havia fet una bona gestió macroeconòmica, sobretot si es compara amb l’europea. Però, atesa l’envergadura del problema, fora d’una classe mitjana bastant acomodada, s’ha buscat alguna cosa molt més radical, sense entendre molt bé quin tipus de polítiques poden ser les necessàries. Trump té un discurs populista, gairebé messiànic, de dir que pot resoldre això, i la gent l’hi compra. I això és un model de populisme molt típic de l’Amèrica Llatina i que els Estats Units entrin en aquest camí és un indici de fins a quin punt hi ha gent farta i dels nivells de desigualtat als quals s’ha arribat. I, òbviament, Trump no només és un populista de classe; també hi ha un component que té a veure amb el racisme històric de la societat dels Estats Units. Però la seva aparició té més a veure amb la forma d’elaborar un discurs basat en una crítica bastant dura a un capitalisme globalitzat que ha empobrit un segment important de la classe treballadora i mitjana dels Estats Units.
“Trump no vol transformar el sistema capitalista, i això li suposarà un problema ara que ha arribat al poder”
A ‘Off the road’ dius que Trump és un clar exponent de la ‘dolarcràcia’. Què pot suposar la seva arribada a la presidència?
De Trump faig la lectura que és l’expressió màxima de la ‘dolarcràcia’, en el sentit que és un polític multimilionari, que apareix al rànquing de ‘Forbes’, que arriba a la Casa Blanca. Però al mateix temps és la seva negació, perquè la ‘dolarcràcia’ està basada en la idea d’un sistema polític comprat pel poder corporatiu i Trump fins a cert punt no ha entrat en aquest joc o com a mínim en això ha basat el seu discurs. I, per populista que sigui, això li ha funcionat i molta gent pensa que és independent del que veuen com un sistema polític corrupte en què els ‘lobbies’ poden comprar favors al Congrés. Trump ha convençut molts votants que no forma part d’això, però crec que estem a punt de comprovar que és un component d’això. Crec que Trump es convertirà ràpidament en un polític de consens amb Wall Street, el Fons Monetari Internacional (FMI) i els partidaris dels tractats de lliure comerç.
No el veus qüestionant el consens neoliberal, doncs.
L’ha qüestionat durant la campanya i ara el repte serà buscar un ‘modus vivendi’ amb allò que sigui compatible amb el manteniment de la seva popularitat. El populisme té aquesta temeritat de fer una retòrica d’arribar als cors de les classes més oprimides per un sistema econòmic injust, però realment, quan arribes el poder, tens un problema si no estàs disposat a transformar el sistema. I no crec que Donald Trump sigui un polític que vulgui canviar el capitalisme de manera profunda. És una contradicció que té. Imagino que ja deu haver rebut unes trucades de Goldman Sachs o similars… i ja veurem com resol el problema.
“No deixa de ser un motiu d’esperança que trontolli un sistema que durant tant de temps ho ha tingut tot lligat pel que fa a domini ideològic”
La irrupció de Trump, primer a les primàries republicanes i ara a la presidència, respon en part a un moviment de fons de la societat nord-americana i d’un profund malestar. Però aquest moviment també té un altre revers, que es va veure amb la mobilització a favor de Bernie Sanders a les primàries demòcrates, amb la lluita per aconseguir un sou mínim de 15 dòlars per hora a les cadenes de menjar ràpid o amb el moviment d’esquerres de Vermont. A ‘Off the road’ en parles com a esperança. Pot créixer?
L’epíleg del llibre era una mica desesperançador a causa de l’enfrontament entre Trump i Clinton, perquè crec que les eleccions d’aquest moment històric demanaven un enfrontament entre un populisme d’esquerres i un candidat republicà de l”establishment’. Això hauria permès que se sortís cap a un camí millor. I també hi ha motius per pensar que Sanders hauria pogut guanyar ahir, sobretot en estats del Mig Oest on va perdre Clinton, com Michigan o Ohio. No està tot perdut i no deixa ser un motiu d’esperança que trontolli un sistema que durant tant de temps ho ha tingut tot lligat pel que fa al domini ideològic.
Així, per exemple, veus opcions que es repliquin les lluites per millorar les condicions laborals de treballadors precaris?
Sí. La idea que els Estats Units s’estan dretanitzant no concorda amb altres votacions que van fer-se dimarts de qüestions com la legalització de la marihuana en diversos estats. Trump no és un polític de dretes convencional i dimarts va fer un discurs gairebé keynesià, en què va parlar de la construcció d’infraestructures. Interpretar la seva victòria com una catàstrofe enfront del que hauria estat una victòria de Clinton, i pensar que aquesta hauria estat un pas endavant pel progrés i la igualtat, és una idea molt equivocada. No em sento gaire desencantat, perquè crec que la gent almenys reacciona contra un sistema dolent. Crec que cal veure què hi ha darrere d’això que està passant i no quedar-se amb discursos simplistes i falsos i titllar, per exemple, Trump de feixista, quan no ho és.
