David Carabén: “No tots els artistes han de ser compromesos políticament”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 10 juliol 2018

Per preparar-me l'entrevista a David Carabén (Barcelona, 1972), cantant de Mishima, rellegeixo 'Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans' (Ara Llibres, 2012), un volum de converses de Martí Sales amb gent interessant de l'escena catalana que va tenir menys impacte del que seria desitjable. Li ho explico en una taula del Bar Bagoa, a la plaça Letamendi. Ens observa un 'lacón' gallec gegantí. Carabén és el que els francesos en diuen 'charmant'. Xerraire, simpàtic, format i educat. Li deu venir de la branca paterna. No hi ha gaires músics, així. Parlem d'ell, de tendències culturals, de la comunicació, de la seva generació. De l'anunci al Banc de Sabadell, no: seria un tòpic.

"El 'rock' català no em va agradar mai, però li tinc respecte. Al principi, molts periodistes intentaven que m'hi cagués, i ho vaig evitar"

[Al final d’aquesta entrevista trobareu una ‘playlist‘ amb les músiques i cançons que cita David Carabén al llarg de l’entrevista.]

Vaig descobrir fa poc les memòries del teu pare, l’economista, periodista i exgerent del Barça, Armand Carabén.

‘Catalunya és més que un club’, sí! Són divertides i amenes. El paio escrivia molt bé…

Era del 31, oi? I la teva mare, del 44? Un bon decalatge.

Sí! El moment determinant d’una persona és quan fa els 20 anys. Mon pare va fer els 20 als anys cinquanta, i ma mare, als seixanta. La diferència és abismal. Això em fa una mixtura especial musicalment i ideològicament. Mon pare escoltava molt ‘cool jazz’, ‘count basie‘, ‘bossa nova’… i ma mare era, és, un producte total del ‘rock-and-roll’. Ma mare és de l’Haia, a Holanda. Londres és molt a prop. En un moment eres allà. La influència anglesa és notòria.

La família holandesa, com era?

Tot i que és zona protestant, la meva família holandesa no era ni calvinista ni catòlica: eren ateus totals. Jo no estic ni batejat! Eren d’esquerres, no ultramilitants, però sí de tradició socialista. Votants socialistes. Durant l’ocupació alemanya, a la Segona Guerra Mundial, s’implicaren bastant. Ma mare nasqué durant un bombardeig. Passà una part important de la seva infantesa a Nova Guinea, que llavors encara era colònia dels Països Baixos. En acabar la guerra, el meu avi, que era metge dentista –de petit, en pujar al seu despatx, ‘flipava’… Fotia una angúnia tot ple de pròtesis!–, va decidir anar cap allí per provar oportunitats diferents. Eren els anys quaranta. Dels 6 als 10 anys, ma mare estigué allà en una etapa fonamental en el creixement d’una persona. Després tornaren a Holanda. Va viure l’explosió dels anys seixanta com a jove. A Occident! No com nosaltres aquí, que estàvem molt fotuts! Mon pare ve d’una societat nacionalcatòlica, amb poca llum. Ell va sortir de l’armari ideològic i mental en tenir l’oportunitat de gaudir d’una beca per anar a estudiar a Suïssa…

Del mecenes Rafael Patxot, oi?

Va tenir molta sort! Gràcies a això, pogué sortir del país. Ell havia perdut el seu pare molt jove.

“A casa sentia molts accents i idiomes. I això et fa desenvolupar una certa sensibilitat pel ritme i pel so”

L’avi i el besavi eren curiosos, oi?

Sobretot el besavi! Aquest és el gran personatge! Va fundar el Bar Español, al Paral·lel, que era la terrassa més gran d’Europa. Era un lloc tremend, quant a sarau i sociopolítica… amb reunions de sindicats anarquistes devora els policials. Hi ha vinyetes on s’explica! En Sempronio! Hi ha aquell llibre, ‘Aquella entremaliada Barcelona’, on es narra tot aquell univers. Llavors l’avi ja va poder estudiar. Va ser advocat, com mon pare. El bèstia, però, és el besavi, Josep Carabén. Participa en la fundació de la Lliga Catalana, s’implica en mil històries. Hi ha una anècdota molt bona. El dibuixant Ricard Opisso, mític, que va dibuixar tota la faràndula del Paral·lel dels anys vint, el va retratar, el meu besavi Carabén. Dècades després, el seu besnét, Sergi Opisso, artista gràfic, va fer la portada d’un dels àlbums de Mishima

Ton pare va sortir més ‘progre’ que la família, en tot cas. Va estar vinculat al PSC-Reagrupament.

Sí, va ser un home d’en Pallach! El meu pare era un ‘tio’ llest i poliglot. Parlava francès, anglès, alemany, italià –xampurrejat–, castellà i català. Posseíem una bona biblioteca. Teníem la Bernat Metge. Això proporciona una mirada internacional. El fet que ma mare fos holandesa hi ajudava, també. A casa sentia molts accents i idiomes. I això et fa desenvolupar una certa sensibilitat pel ritme i pel so. Imites l’accent de la veïna de l’avi a Holanda i comences a jugar. És un bon entrenament per escriure cançons. Perquè separes el significat del ritme d’una paraula, d’un mot.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A casa érem d’una classe mitjana molt normal; no ens sobraven els diners”

Hi ha una passió que se’t desperta quasi abans que la música: el cinema. Parla’m del fanzín ‘Papers de Cinema’.

Com a tants ‘nanos’ els passa en l’adolescència, quan estava fent el BUP i el COU no tenia gaire clar què fer amb la meva vida. Jo tenia el model de mon pare. Mon pare va ser, essencialment, un paio que em va programar per ser feliç de moltes maneres diferents.

Un ‘bon vivant’?

Érem una classe mitjana molt normal. No ens sobraven els diners. Però mon pare era capaç de fer quilòmetres per trobar un cafè bo o comprar un pa de qualitat. Llegia coses collonudes i viatjàvem molt –resseguíem amb cotxe tot Europa, fins a Dinamarca o Alemanya, per exemple. Et feia gaudir del menjar, del beure, de la literatura, de la música i del cinema. Això, en una persona en formació, és molt important. Et prepara per no ser un desgraciat. Al llarg d’un dia tindràs moltes possibilitats de solucionar el jorn. Si et va malament a la feina o amb la parella, sempre et pots preparar uns ‘spaghetti aglio olio e peperoncino’ i ja està! La versatilitat evita fatalitats.

Una bona màxima vital…

Vaig apuntar-me a dret per seguir la tradició familiar del pare i de l’avi. Error! Em vaig començar a angoixar com una mala bèstia ben aviat. La carrera jurídica anava absolutament contra la meva manera de ser. Em va caure el pèl i tot dels nervis! Aleshores vaig començar a freqüentar la Filmoteca de la Generalitat, quan era a la travessera de Gràcia, sota una pista de bàsquet. Hi anava cada tarda. Era el meu refugi fugint de les avorrides classes de dret. M’ho vaig empassar tot. Érem 15 incondicionals cada tarda, la majoria iaios. El Joan Brossa hi anava cada dia, també. Molts vespres tornava a casa amb bus amb ell. A través d’això, vaig començar a llegir molt. A escoltar moltes bandes sonores. Llavors va sortir la possibilitat d’anar, via una parella que tenia, al Cineclub de l’Hospitalet. Un dels últims cineclubs que romanien de la generació dels anys setanta. Hi vaig trobar un grup de gent entusiasta, més gran que jo, de l’entorn del PSC –com l’Artur Arranz. Ens van donar l’oportunitat de fer un fanzín. I hi foteren quartos. Del primer número en van fer 10.000 exemplars. Era gratuït. Es va dir ‘Papers de Cinema’. En vam treure sis o set. Era trimestral. El vaig acabar dirigint… Imagina-t’ho!

“La Filmoteca de Catalunya va ser el meu refugi fugint de les avorrides classes de dret”

Vas anar a París i tot, oi?

Vaig anar a París i tot. Amb el meu germà –que havia fet l’Erasmus a Montpeller i m’enviava ‘Les Inrockuptibles‘ i altres publicacions culturals franceses en paper– hi anàrem, via Perpinyà, per visitar la nostra revista de cinema europea referent: ‘Cahiers du Cinéma‘. Allà vaig poder entrevistar Antoine de Baecque, historiador del cinema, crític i un dels tòtems de ‘Cahiers’. Un tipus potent. Encara ens vam cartejar amb ell una temporada. Però ‘Papers de Cinema’ es va acabar…

Paral·lelament et vas formant com a músic….

Del 1991 al 1994, anava a molts concerts, però no tenia el cuquet musical encara despert. Després del fracàs del dret, però, per solucionar la papereta vaig decidir apuntar-me a polítiques. Així tenia la família tranquil·la. Polítiques era com la filosofia i lletres de les ciències socials. Una mica de tastaolletes: història contemporània, sociologia, teoria política… Vaig anar a Grenoble d’Erasmus i em vaig fer amic d’un grup de xavals que eren músics i que tenien bandes.

De quin rotllo eren?

‘Indie pop’, bàsicament. El ‘britpop’ que era el que era moda. I, a França, la ‘nouvelle nouvelle chanson’. El Miossec i altres bandes que van fer el que jo he volgut fer: bevent de la cançó d’autor, impregnar-la d’una sonoritat molt ‘rock’. Del ‘grunge’ i del ‘britpop’. Guitarres elèctriques i cançó. Que, si t’hi pares a pensar, és l’evolució lògica del ‘rock-and-roll’ en el sentit que, els anys seixanta, és música d’adolescents que els vuitanta ja s’han fet grans i no volen renunciar al ‘rock’ però sense sentir lletres absurdes. Llavors tens en Nick Cave, els Tindersticks o el mateix Jarvis Cocker, de Pulp. Lletres potents sense renunciar a la part lúdica i festiva del ‘rock-and-roll’.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Em vaig emancipar amb BTV, fent de realitzador d’estar per casa. Arribava a les 80.000 pessetes mensuals”

I amb estils perifèrics a tu però molt noranters, com el ‘punk’ i el ‘grunge’, quina relació hi tenies?

Molta! Mira, jo Nirvana els menyspreava una mica perquè a mi qui m’agradaven eren els Pixies i qui m’havia fascinat durant tota l’adolescència eren els Ramones i els Clash. Els Ramones els vaig veure a la Celeste i tot. També Negu Gorriak i Mano Negra. O els Pogues, uns ‘punks’ irlandesos que anaven a l’arrel! Shane MacGowan és un poeta! Això és fer-se adult! ‘Punk’ arrelat. Els Pogues expliquen millor Mishima que els Pixies.

La teva relació amb el periodisme m’interessa.

Durant l’any que sóc d’Erasmus a França nomenen Manuel Huerga director de BTV, que encara ni havia començat a emetre. Jo l’havia entrevistat a ‘Papers de Cinema’ i, amb tot el ‘morro’, el vaig anar a veure. M’explicà què volia fer a la nova ‘tele’. Era revolucionari, el que pretenia. Prescindia de l’escaleta habitual dels programes i feia com una mena de càpsules de 3 a 5 minuts i a les nits programes llargs o una ‘pel·li’ o un concert. Em va explicar el seu projecte i em va dir que li portés idees. Ho vaig fer. I això va ser la meva primera feina.

Encara era possible!

[Somriu.] Em vaig emancipar amb BTV, fent de realitzador d’estar per casa. Arribava a entre 80.000 i 120.000 pessetes mensuals. Em vaig ‘pillar’ un pis a Sant Pere Mitjà i així vaig començar la meva vida com a treballador. Devia ser el 1996, això. Completava el sou treballant els caps de setmana al Barcelona Rouge, que era un bar que hi havia al carrer Poeta Cabanyes. El regentava un alemany amb molta personalitat. Un ‘tio’ que havia estat crític de ‘rock’ a Munic. Es deia Thomas Diener. Un ‘fulano’ de dos metres, bevedor nat, bisexual. Un paio fantàstic, entranyable. Havia estat realitzador de programes de ‘tele’, havia estat amant d’un actor de ‘pel·lis’ de Fassbinder i explicava festes apoteòsiques amb Claudia Cardinale! Era un melòman total que em feia escoltar música molta i diversa. L’encantava l’òpera. Havia crescut a l’entorn ‘punk’ de Munic. Em va ensenyar a fer còctels. En Thomas ens va obrir el cap a mi i a molts músics i bandes barcelonines de la meva generació. Per allà hi pul·lulaven els Astrud, per exemple. Allà va venir Oscar D’Aniello –de Facto Delafé– un dia a punxar i li vaig explicar que en Julien, un amic meu de polítiques de l’Erasmus, m’havia deixat uns acords per aprendre. D’aquí ve Mishima. [Riu.]

“No sóc del PSC; però, en la seva idea de ‘tele’, hi posaven eines per a un veritable servei públic”

Començares, abans ho deies, a BTV molt jove. Tu ets de la generació límit dels que poden pujar a un tren interessant. Guanyar 120.000 peles a 24 anys no està pas malament. Els joves d’ara d’aquesta edat no els guanyen…

Tampoc era un dineral. Però era un altre moment. En tot cas, poder ‘currar’ a BTV va ser una escola fenomenal. He sigut molt afortunat, gràcies a Huerga. Era un autèntic projecte públic. Jo no sóc pas del PSC, però quelcom hi havia, en la seva idea de ‘tele’, d’aquesta cosa socialdemòcrata clàssica de fotre eines que fessin de veritable servei públic. Ho vaig viure a la ‘tele’, cert, però també amb el fanzín a l’Hospitalet! Van afavorir que hi hagués aquest entorn. Donaven llibertat. Són els anys del salt de l’analògic al digital. Huerga tenia uns 50 anys, en aquell moment. Tothom en tenia menys de 40 a la plantilla. Compara-ho amb la de TV3, que malauradament ja comença a estar una mica envellida. Jo havia entrevistat Martin Amis o Wim Wenders amb una càmera jo sol! Recordo entrevistar Michel Houllebecq i a peu de taula li vaig fer una entrevista post roda de premsa tot i que la noia de comunicació d’Anagrama em deia que no hi havia espai per a mi. Era tot molt fresc. Era càmera, guionista i muntador a la vegada. N’aprens molt.

És el que triomfa ara, al periodisme. Saber fer de tot per autoexplotar-se.

Els cabrons dels patrons ho han fet per reduir costos, naturalment. Però, hi insisteixo, n’aprenies. Estava molt bé com a primera feina. Però era el que els de la generació X en deien un McJob. A partir dels 30 anys fer de ‘capsulaire’ era una puta merda. En això és curiós veure com han anat les diferents trajectòries. Els que van fundar TV3 van muntar productores després i s’han pujat al dòlar. De la meva generació de BTV, un ho ha pogut fer; la resta ens hem hagut d’espavilar… Ni tan sols hem tingut contractes indefinits. Jo vaig tenir-lo només a Barça TV. Amb un rotllo molt obert. Sense feines així no m’hauria pogut dedicar a la música.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El català a finals dels vuitanta i primers dels noranta tenia la mala imatge que projectava el pujolisme”

Algun cop t’he llegit que a l’univers dels moderns de Gràcia, el que la sèrie de TV3 ‘Pop ràpid‘ va parodiar, hi veies una certa recança a tot allò culturalment expressat en català. Un poc catalanofòbic… No per res molt polític, per desconeixement, suposo.

Estava instal·lat socialment, això. El català a finals dels vuitanta i primers dels noranta tenia la mala imatge que projectava el pujolisme. El ‘rock’ català, com a fenomen, no va contribuir a millorar això. La ‘Papers de Cinema’ la fèiem a l’Hospitalet i era una revista més o menys bilingüe –jo hi escrivia sempre en català i un altre company en castellà. Quan anàvem a festivals de fanzins, ens trobàvem, per exemple, els que feien ‘aBarna’–un mite del prehipsterisme, un fanzín de puta mare impulsat per Yolanda Muelas i altra gent–, o ‘El Círculo Primigenio’ –que feia un col·lectiu on va començar el dibuixant Juanjo Sáez–, i érem els únics que fèiem quelcom en català. El català no era percebut com quelcom modern en aquells entorns. Això és així.

I el ‘rock’ català?

A mi no em va agradar mai ni em va motivar, però li tinc respecte. Al principi de Mishima, molts periodistes intentaven que m’hi cagués, i ho vaig evitar. Jo seguia en Raimon, en Sisa i en Pau Riba.

Sisa i Riba són, en part, una mena de conducte que porta a les vostres referencialitats, oi?

Si! [entusiasta]. Jo crec que ells tenen aquesta manera mig lúdica, mig ‘flipada’, de crear, on la vocació artística és molt evident. En una generació com la meva, pujada ja en democràcia, la política queda descartada, per molts, a l’hora de crear. A mi una de les coses que m’irritaven era això que alguns deien que el ‘rock’ català vivia de les subvencions. Que sense suport públic no es faria música en català. Com que no se’n faria? Que el català és artificial? És clar que se’n faria! Som una cultura viva!

“Els que t’havien aplaudit per no mullar-te amb el ‘rock’ català, ara notaves pressió perquè et mullessis amb el 15-M”, li deies a Andreu Barnils fa alguns anys.

Hi ha un perfil de periodista que insinua que ets un alienat. Que estàs fora del món. Hi ha qui deia que fèiem una música per levitar fora de la realitat. Hi hagué qui es prengué molt malament que comencéssim fent discos en anglès. Hi ha periodistes que li tenien ganes al ‘rock’ català, igual que després volien que ens posicionéssim amb el 15-M, sí. Jo em posiciono en cada cançó. Tinc la meva agenda, no la teva!

“Denota un cert endarreriment cultural esperar que tots els artistes s’hagin de posicionar sobre l’actualitat”

Pel que fa a normalitat nacional i cultural, què és millor: tenir un paio com el Nick Hornby –escriptor anglès que t’he sentit alabar molts cops– fent una obra en un idioma minoritzat o ultramilitants?

Hi ha d’haver de tot. Jo crec que la divisió entre art polític i no polític és fal·laç. Tot art és polític, tota forma d’expressió et dóna una idea de la lletjor i de la bellesa, de la veritat i de la mentida. Per tant, qualsevol cançó es pot llegir políticament. El que sí que crec que denota un cert endarreriment cultural nostre és esperar que sempre, tots els artistes, s’hagin de posicionar amb tots els endevinaments de l’actualitat. Què té a veure Disney amb l’actualitat?

Recordo haver sentit que ‘El rei lleó’ de Disney era apologia de l’anticomunisme.

Ha ha ha! És possible. Es pot fer aquesta lectura. Igual que pots pensar que ‘Superman’ defensa l’imperialisme ianqui. A mi m’agrada poder escollir una paleta de colors on puguis triar diferents formes d’interpretar la realitat. Algunes de molt compromeses, d’altres d’escapistes… Això és molt bo! Com vols que li demani a Joan Miquel Oliver que foti cançons sobre el 15-M? No té cap sentit! Que faci el que li surti dels collons! –que és el que fa sempre–, ha ha ha.

Ha ha ha.

Hi ha una vena mestretites d’una part de la crítica. “Els artistes haurien de fer això”. La gent ha de fer el que vulgui. Per això defenso la llibertat d’expressió. L’art és el camp del qual ens hem dotat les societats democràtiques liberals per dir bestieses, per provar els límits del llenguatge, del bon gust, de la veritat i de la mentida. No tots els artistes han de trencar les convencions, no tots han de ser compromesos políticament. Al pati que representa l’art és on podem experimentar totes les formes possibles de ser nosaltres mateixos. I, quan sortim del pati, a veure si ho podem aplicar a la vida.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El totalitarisme no només vol que facis el que ells diuen, sinó que pensis com ells pensen”

L’afer Valtònyc…

És un escàndol. El totalitarisme no només vol que facis el que ells diuen, sinó que pensis com ells pensen.

Triomfares passats els 30…

Ben passats! Si hagués triomfat als vint, potser seria mort… [Riu.] A mi m’ha tocat ‘xupar’ realitat molts i molts anys. El ‘boom’ fort de Mishima és el 2009 o el 2010, amb ‘Ordre i aventura‘. Ja en tenia quasi 40! És el moment que deixo la ‘tele’, perquè havíem ‘pillat’ Gerardo Sanz de mànager i ens reclamava una ‘promo’ seriosa i professional. Ja teníem un cert gruix de públic.

En el camí cap a la consolidació com a banda, el que us porta a ‘Ordre i aventura’, l’ambició quin paper hi té?

És un camí normal. M’ho he passat tan bé assajant en locals de merda a la perifèria de la ciutat! T’imagines que ets al Royal Albert Hall i llestos! [Riu.] Estàs amb gent que t’estimes i comparteixes emocions i futuribles. T’ho passes bé. Anar a tocar a Granollers i que vinguin dues persones era molt més interessant que quedar-se a ‘Barna’ en un bar!

Al llibre de Martí Sales li parles que ets un expert en la cultura ‘cool’. Explica’t!

En el trànsit cap a deixar de fer periodisme vaig estar preparant una sèrie de reportatges que no es van arribar a emetre, per a BTV. Un era sobre l’origen i la història de la cultura ‘cool’. Em vaig documentar tant que va esdevenir una classe que fa 17 anys que faig cada any a l’Elisava per a gent que estudia direcció artística i per a ‘coolhunters’. La faig de quatre hores i de dues hores i explico la història del ‘cool’.

“El 15-M és una revolució ‘anticool’. És una esmena a la totalitat del sistema”

Què és, el ‘cool’?

Jo tinc la idea que el ‘cool’ arriba a les societats quan senten que la història s’ha acabat. A democràcies liberals amb l’alternança molt consolidada on el rebel perd incentius per ser un revolucionari.

Dylan mai va ser comunista, certament.

Als EUA, la temptació comunista se la va carregar aquell gran cabró d’Edgar Hoover. Ells tenien la percepció que la societat on vivien permetia expressar més o menys totes les inquietuds i, quan no ho va permetre, amb la contraofensiva conservadora i amb la guerra del Vietnam, va haver-hi un esclat de contestació popular a través de la lluita pels drets civils i la cançó protesta. Això permet el ‘cool’. On no hi havia ‘cool’, era a l’Amèrica del Sud o a Europa mentre va haver-hi dictadures. A Espanya no hi havia ‘cool’. El rebel era revolucionari.

Allò ‘cool‘ seria, per tant, una rebel·lia domesticada, que no va a l’arrel dels problemes, que no transforma. La del modern o l’alternatiu de ‘postureig‘.

L’actitud i la moral ‘cool‘ és la moral de l’esclau negre que ja no pot rebel·lar-se. És una màscara d’orgull intern i de llibertat interior. “Tu manes, d’acord, però jo internament sóc lliure”. La moral del consumidor occidental. Em rebel·lo al meu fur intern contra quelcom que no puc canviar, que és el sistema. Què passa amb el 15-M? Que és una revolució ‘anticool’. És una esmena a la totalitat del sistema. Quan fas això, torna tot: cançó protesta i més actituds de militància política a les formes d’art. A la Transició, per exemple, quan s’esvaeix la lluita antifranquista, neix el ‘cool‘ espanyol que són la ‘movida‘ i l’Almodóvar. És només frívol, el ‘cool‘? No necessàriament. L’alliberament sexual, a banda de les lluites que l’han fet possible, és un producte ‘cool‘. El ‘cool‘ és el greix que serveix per canviar les coses sense conflictivitat. Fixa’t a ‘Casablanca’, la ‘pel·li’. En Rick Humphrey Bogart regenta el Rick‘s Bar a Casablanca. Ell és ‘cool‘. Li arriba la Bergman, lligada a la Resistència francesa, i li diu: “Para de fer el ‘cool‘ i implica’t, que estem lluitant contra els putos nazis!”. Són dues maneres d’entendre la dissidència. El ‘cool‘ és una moral dissident. Els primers ‘cool‘ eren heroïnòmans, homosexuals, negres, desertors de l’exèrcit…

“El ‘cool‘ no és només frívol, i allò ‘anticool’ no és només revolucionari”

Això al món ianqui. Però, de ‘cools‘, n’hi ha arreu a la contemporaneïtat, no? El Berlín d’entreguerres, també era ‘cool‘? I el París canalla del XIX? La contracultura hi ha existit sempre!

D’antecedents, n’hi ha, és clar! El dandisme del XIX i principis del XX és una forma ‘cool‘. Però essencialment, tècnicament, neix els anys quaranta i cinquanta als EUA. El ‘beat’ és ‘cool‘.

El ‘cool‘ pot ser ‘mainstream‘?

Ara no té per què. Però als anys quaranta era contracultura. És l’enfrontament entre James Dean i John WayneWayne sempre va fer papers de soldat o de ‘cowboy’. És el mascle fundador, pioner, el que estableix la llei enmig del caos. Dean crea el caos dins l’ordre. Trenca l’ordre. Wayne, en tota la seva filmografia, mai va plorar. Emborratxar-se, alguns cops. Dean plora i s’emborratxa en totes les ‘pel·lis’ que va fer. El ‘cool‘ no és només frívol, i allò ‘anticool’ no és només revolucionari.

I l”indie’?

Mira, els nord-americans veuen, als anys cinquanta, que els hawaians nadius fan surf. Els sembla brutal. D’allò surten els Beach Boys. Allò és un ‘boom’ i les empreses s’hi fixen. Apareixen, llavors, els ‘skateboards’, els monopatins. “M’apropio l’espai físic de la ciutat per gaudir-lo a la meva manera”, diuen els joves. Això és una revolta ‘cool‘. Fins que les marques també ho compren. El fenomen Jackas, fer bestieses en comptes d’anar al centre comercial a veure la típica pel·lícula i menjar-te l’hamburguesa, és una evolució d’això. Fer-te amo de les formes de lleure i sentir-te creatiu, lliure i amb noves normes fetes per tu.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Al principi, jo criticava el ‘rock’ català pel fet de no haver-nos deixat grans institucions”

Després hi ha les Noves Masculinitats. Al llibre de Sales hi expliques que Gerard Quintana, a l’època dels Sopa de Cabra, és el ‘rock star’ mascle clàssic…

Ha ha ha. És normal que fos així. Aquella generació del ‘rock’ català escoltaven música de 10 o 15 anys enrere. No escoltaven música contemporània seva. Escoltaven música dels setanta: els Rolling Stones. Els Pets –i les Llufes escoltaven els Specials, de principis dels vuitanta. Per això a l’inici pràcticament feien ‘ska’. La distància entre el que faig jo i el que escolto no és tan gran com ells. Feien la música dels seus germans grans!

Per què?

Perquè no tenien Internet. No estava tan oberta al món, Catalunya. A Espanya passava el mateix. Les propostes musicals que estan al dia, obertes al món, els anys vuitanta, són tres o quatre. La resta són coses raríssimes que passaven per modernes. L”indie pop’, per exemple, és viscut amb un cert entusiasme perquè és el que es feia a França i a Europa. Als Planetas els he escoltat molt, però no ho vaig viure com una moguda on m’hi volgués integrar. Els fenòmens de superidentificació són més de ‘teenagers‘. A mi això de l”indie’ ja m’agafa amb 25 anys i ‘currant‘.

De vegades t’he sentit queixes que el problema és que la teva generació no ha deixat, no està deixant, institucions culturals fortes… Ara penso en la desfeta del PopArb o en els problemes de l’Heliogàbal

L’única culpa és que som una cultura petita. Al principi, jo criticava el ‘rock’ català pel fet de no haver-nos deixat grans institucions. No hi havia cartera de mànagers, ni sales… Tenies DiscmediEnderrock i el Senglar Rock, però no n’hi havia prou. El problema, avui, és que cada cop hi ha menys identificació amb la música… Avui dia, les xarxes socials s’ho han carregat. A través d’Internet es fa més societat que anant a un concert. La centralitat del fet musical perd pes. La possibilitat de definir el teu gust, la teva sexualitat, la teva idea del que estava bé i del que no, per a la meva generació era la música. Bàsicament, la música. Ara també, però hi ha altres coses…

“Estic fart de la sobreexplotació de Barcelona. S’ha de posar límits a la turistificació excessiva de la ciutat”

Deies que, en la música catalana, hi havia pujades i baixades cícliques entre allò que en diuen “les músiques del món” i l”indie’. L’any 10 i 11, ho recordo molt bé, hi ha el ‘boom’ de Manel, Antònia Font, Els Amics de les Arts, vosaltres… Després ve la crisi de l’any 8 i La Iaia, Mazoni i altres es queden a mig camí de triomfar…

Aquest pèndol, aquesta dialèctica històrica, ha existit sempre. Crec que ho deia Guillem Gisbert, de Manel. A primers dels 2000 tenim l’esclat d’Ojos de Brujo, Macaco, Joan Garriga –que ja ve de finals dels noranta i és un autèntic geni… Després, com bé apuntaves, ve un ‘boom’ del ‘pop’ català….i ara Txarango. Per tant, ara comença a ser hora d’un ‘revival popero’! [Riu.] És cíclic. Algú ho pot interpretar políticament. Podries dir que aquesta gent, la del rotllo “músiques del món”, és més política que els ‘poperos’… sí! Però també és més festiva i més comercial… Potser són molt militants, però tot és gresca… És música celebrativa… Música de festa major. És menys rigorosa? És més estiuenca que el ‘pop’ hivernenc? No entraria en aquests debats. Tenen poc sentit.

Mishima és un maridatge entre literatura i música.

Tota forma d’art s’enriqueix si s’alimenta de tot. Futbol, cuina, converses de bar. Això ajuda a alimentar les teves cançons de moltes possibilitats. El difícil és aconseguir l’equilibri entre el que és abstracte i el que és real. Que el que crees no sigui una simple equació, sinó una suma de tus i jos creïbles… Aquesta combinació fa interessant la música popular, el ‘pop’.

Anam acabant. Com veus els canvis de la Barcelona noctàmbula?

Jo crec que hi ha quelcom que fa tota la pinta de ser inevitable: la globalització homogeneïtzadora. Es tracta de fer vida als bars, que siguin llocs oberts. No llocs freds… com iogurteries…. Ara, haurem de plantar batalla i defensar-ho. Jo encara he viscut, d’adolescent i abans de la vintena, la Barcelona preolímpica. I la que va venir després del 92. Ja plena de turistes. Podies sortir cada nit. Molts odien els turistes, ara, i amb raó. Però en aquell moment alimentaven la ciutat d’un brogit permanent que era estimulant… Ara, jo també estic fart de la sobreexplotació de Barcelona… S’ha de posar límits a la turistificació excessiva de la ciutat… Al final, però, un bar és un niu de vida. Per això vinc aquí –al Bar Bagoa– a fer entrevistes. Conèixer el barri i els passavolants és vitalment nutritiu. Pots fer de tot. Des de veure partits de futbol fins a lligar. Agafar un “cec” amb una taula a devora on hi ha una mare amb infants. Els bars són molt presents en la vida de tots els barcelonins. D’adolescent començava o acabava moltes ‘farres’ gracienques, tot fent un entrepà de truita d’espinacs i una Voll-Damm al Candantxu de Gràcia… mític. Com la terrassa del Bar Espanyol que portava el meu besavi, amb tots aquells ‘anarcos’ i ‘polis’ plegats… Que dins cada bar hi hagi totes les Barcelones.

📻 Aquí teniu un recorregut lliure per la memòria musical de David Carabén en aquesta entrevista. Gaudiu-lo!

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari