Joan Subirats: “Podem i En Comú demostren que les velles formes de l’esquerra ja no funcionen”

  • Sergi Picazo / @sergipicazo
  • dimarts, 22 desembre 2015

Joan Subirats és catedràtic de ciència política de la UAB i de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP). Subirats (Barcelona, 1951) és un dels referents intel·lectuals del món d'Els Comuns, des d'ICV fins a sectors de l'esquerra radical. Actualment és un dels 40 membres de la coordinadora de Barcelona en Comú. La seva última investigació se centra en el canvi generacional, les noves tecnologies i l'activisme polític. El títol és contundent: 'Ya nada será lo mismo. Los efectos del cambio tecnológico en la política, los partidos y el activismo juvenil'. El professor Subirats analitza en aquesta entrevista amb CRÍTIC les eleccions del 20-D, el fenomen de Podem i el futur del procés sobiranista a Catalunya.

"El que ha passat aquest 20-D és que hi ha hagut un reforçament del sobiranisme i un bloqueig de l'independentisme"

El dibuix de les eleccions del 20-D és incert, fosc i complex. La majoria de gent estem perduts. Què carai ha passat en aquestes eleccions?

Tres idees clau.

Una de les preguntes que estaven en marxa era: s’ha acabat o no el bipartidisme? S’està acabant, però menys del que imaginàvem. El PP i el PSOE segueixen essent en primers llocs, però han baixat molt.

Els factors d’edat i urbà sí han influït en contra del bipartidisme. De 45 anys en avall i a les grans ciutats, Podem ha passat clarament per sobre del PSOE com a partit alternatiu al PP. Podem supera el PSOE a les 10 ciutats més poblades excepte Sevilla i Màlaga i ha superat el PSOE en una desena de províncies. El canvi s’ha matisat perquè Ciutadans no ha exercit amb el PP el mateix rol que Podem amb el PSOE. El partit de Rajoy és referència per a la gent gran i resisteix bé en sectors conservadors de les grans ciutats.

I la tercera idea clau: a les comunitats autònomes on hi ha bilingüisme o diferències nacional i culturals. Podem supera el PSOE. A Catalunya, al País Valencià, a Galícia, al País Basc, Navarra i a les Illes creix fort el partit que donava suport al referèndum.

Allò nou no acaba de néixer, allò vell no acaba de morir i atenció a l’interregne perquè apareixen els monstres. Sembla entreveure’s un principi de canvi d’hegemonia. Però no s’acaba de dibuixar de forma clara.  Els partits emergents han aparegut sobre el tauler polític, però no l’han trencat. Avui, 12,7 milions d’espanyols encara voten el PP i el PSOE.

Ramoneda explicava en un article aquests dies que “el 2015 potser s’assemblarà més al 1993 (victòria pòstuma del PSOE i preludi del canvi) que al 1996 (victòria del PP i canvi)”. El 1993 ja hi havia senyals d’un canvi que estava per arribar. És molt similar a ara. Crisi econòmica, gent jove que canvia el vot, apareixen actors socials més informats i amb menys por de les incerteses… i aleshores es va produir el canvi. El 1993, allò vell va resistir amb força, però allò emergent ja es veia. Podem ha tingut una arrencada notable com a proposta de canvi de futur.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“A partir del 2007 es van veient petits elements de trencament amb un règim que venia pràcticament intacte des de la Transició”

Parlem, doncs, del fenomen Podem – En Comú Podem. Per què, com i on creix?

Hem d’anar una mica lluny. Cal agafar el cicle polític llarg: primer, el cicle 2007-2014 —pre-Podem—, i després del juny de 2014 —amb Podem. A partir del 2007 es van veient petits elements de trencament amb un règim que venia pràcticament intacte des de la Transició i, en línies generals, que venien de l’esquema de l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. La crisi econòmica que comença als Estats Units el 2007 acaba de trencar els equilibris socials i polítics, que ja anaven trencant-se des de Reagan i Thatcher als anys vuitanta. Fins on és possible mantenir la idea d’un Estat nació i un mercat nacional per mantenir un cert equilibri entre classes socials quan som en fase avançada de l’economia globalitzada i desregulada? El poder econòmic té una capacitat d’influència com mai sobre els estats. El moviment antiglobalització és dels primers moviments que expressen aquest descontentament. La crisi ve acompanyada d’altres processos de canvi: la revolució tecnològica i l’auge dels moviments socials. Per exemple, V de Vivienda, el moviment contra la “ley Sinde” i, després la PAH, que posen en evidència el problema de l’habitatge a Espanya abans del 2009. L’ocupació de places el 15-M del 2011 acaba de completar el quadre. Podem i En Comú són l’expressió clara del fet que les velles formes de l’esquerra ja no funcionen per pensar en les propostes alternatives al sistema i que cal crear nous formats d’acció política vinculats amb els nous eixos de conflicte.

És a dir… allò que va començar com guspires el 2007-08 es converteix en l’auge dels Comuns i de Podem el 2015?

Aquest conjunt d’elements fa que avui Podem i les confluències creades siguin el que són. Una clau és que l’onada de protestes socials al carrer va arribar al seu límit el 2013. La xifra de manifestacions comença a baixar aleshores. Les institucions resisteixen durament a les pressions. El poder, simbolitzat en una frase d’Esperanza Aguirre, diu que, si els moviments socials volen canviar les coses, han de presentar-se a eleccions i guanyar-les. Aleshores, Podem per una banda i el nucli de Guanyem Barcelona per una altra decideixen presentar-s’hi. Al febrer de 2014, Pablo Iglesias anuncia que es presentarà a les europees del maig d’aquell any, i just aquella primavera comença a organitzar-se la candidatura d’Ada Colau per a les municipals de 2015. Això acaba fent que després del 24-M en quatre de les cinc ciutats més grans d’Espanya avui hi hagi un alcalde del canvi que no passa ni pel PP ni pel PSOE.

“Les opcions de CSQEP, al marge dels errors en la seva configuració, no van trobar espai ni en el sí ni el no”

A Catalunya, mentre passa tot això que dius, hi ha un altre procés de trencament de règim del 78 per la via sobiranista cap a la independència.

Efectivament. El ‘frame’ del dret a decidir s’imposa després de les mobilitzacions massives per la independència, sobretot arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2010. Hi ha un moviment potentíssim a Catalunya.

Però tu creus que pot haver-se donat que el reclam del referèndum perjudiqués Catalunya Sí que es Pot el 27-S i, en canvi, beneficiés En Comú Podem el 20-D?

L’aposta per convertir en plebiscitàries les eleccions catalanes va guanyar.  S’aconsegueix crear un marc de plebiscit. Les opcions de CSQEP, al marge dels errors en la seva configuració, no troben espai ni en el sí ni en el no. Quan la lògica plebiscitària arriba al seu límit perquè la victòria del sí és amb un 48% de vots, queda una mica bloquejat. Ara, en canvi, l’alternativa que plantejava En Comú Podem és una vertebració entre l’eix social i l’eix del dret a decidir que té capacitat d’atraure tant que s’ha convertit en primera força política.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“Tot canvia quan Barcelona en Comú guanya les municipals del maig a Barcelona”

Consideres històric que un grup de gent provinent de moviments socials, sense gaires recursos econòmics propis i només amb el suport d’organitzacions d’esquerres com ICV i EUiA guanyi unes eleccions a tot Catalunya?

Sí. És brutal. Tot comença a canviar quan Barcelona en Comú guanya les municipals del maig a Barcelona.

Però d’on surten 927.000 vots, gairebé un 25% dels vots, cap a En Comú Podem? El millor resultat d’ICV-EUiA dels últims 20 anys va ser de 280.000 vots i un 8%. ERC, en la seva única victòria electoral a Catalunya, va aconseguir 590.000 vots en les europees. Arribar al milió de vots a Catalunya només ho havien aconseguit fins ara Convergència i Unió i el PSC.

Surten, segurament, de molts espais. Un gruix important ve de la gent més resilient d’ICV i d’EUiA. Una altra part difícil de calcular ara prové d’exvotants del PSC, ja que els socialistes guanyaven gairebé sempre les eleccions espanyoles a Catalunya: ha perdut uns 250.000 vots respecte al 2011. I, després, hi ha una part de votant de la CUP el 27-S que ara havia d’escollir entre l’abstenció o votar. Eren més de 300.000 possibles votants. A ciutats com Vilanova, Ripollet o Cerdanyola, on la CUP va tenir bons resultats el 27-S, ara ha guanyat En Comú o n’ha sortit molt reforçada.

Sembla que una de les conclusions del 20-D és la victòria d’Ada Colau. Fins i tot per sobre de Pablo Iglesias. Com valores el factor Colau?

El factor Colau és el que representa Ada Colau. És una persona, agradi més o menys, amb una trajectòria i una legitimitat que la fa creïble. És un animal polític. Destaca per moltes qüestions. Primer, per la seva capacitat d’entendre que el tema de l’habitatge, quan no formava part de l’agenda dels partits ni gairebé dels moviments socials, era un factor clau en la vida de les persones; segon, per la seva capacitat d’incorporar sectors no mobilitzats en una lluita social com a activistes, no com a víctimes, i tercer, fa el pas a les institucions després de fer tot el recorregut d’una activista social que xoca amb la inacció de les institucions. Aquest és el seu capital polític. A Madrid, a Galícia o a Barcelona.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“Ciutadans ha perdut moltíssima força. Sobretot en ciutats del cinturó de Barcelona on li havia anat molt bé el 27-S”

I Ciutadans, en canvi, es desinfla. Era un bluf? Estava sobrerepresentat el 27-S pel fet de ser eleccions plebiscitàries? O cal esperar a veure què passa?

Ciutadans ha perdut moltíssima força. Sobretot en ciutats del cinturó de Barcelona on li havia anat molt bé el 27-S. A Badia ha perdut 11 punts; a Santa Coloma, 9 punts menys; a l’Hospitalet, 8 punts menys; a Terrassa, 7 punts menys; a Barcelona, 5 punts menys. Vam dir molt ràpidament que el ‘cinturó roig’ havia passat a ser taronja. El que va passar és que el marc del plebiscit afavoria el votant del sí però també el votant del no. Ciutadans va ser una mena de Junts pel No. Aquest 20-D el tema de Catalunya no va ser el gran tema de les eleccions, i això va perjudicar Rivera.

Parlem de comunicació i política. El consum informatiu afecta el vot. Una idea per provocar: Podem no creix més per culpa de l’Espanya que no té Twitter ni mira La Sexta?

L’aparició de partits i de lideratges que trenquen els esquemes tradicionals de comunicació és un element potent del canvi. Hi ha dues coses aquí diferents. D’una banda, política i televisió. És obvi que hi ha interessos mediàtics, i sobretot més aviat comercials, per construir una audiència d’un canal de televisió a través de la informació espectacle sobre política en ‘prime time’. Però això no és només construït. Hi ha una politització de la societat arran de la crisi econòmica. Molta gent s’ha interessat per la política arran del deteriorament de les seves condicions de vida i la necessitat que hi hagi canvis polítics. D’altra banda, tecnologia i societat. És obvi que el canvi tecnològic està acompanyat d’un canvi generacional. Hi ha més nadius digitals entre els joves que entre la gent gran. El ‘clivage’ d’edat es dóna en partits polítics també a causa de l’ús de les noves tecnologies. Ciutadans i, sobretot, Podem o Barcelona en Comú no han hagut de contractar un ‘community manager’ perquè ja eren un partit de ‘community managers’. En canvi, el PP i el PSOE han hagut de contractar un equip extern per fer vídeos virals, tuits i parlar al Facebook.

“Els polítics han de decidir si Internet és un nou martell per seguir fent el que feien o és un nou país”

Recentment, has dirigit una investigació col·lectiva sota el títol: ‘Ya nada será lo mismo. Los efectos del cambio tecnológico en la política, los partidos y el activismo juvenil’. Quines conclusions teniu? 

Segueix havent-hi una forma de fer política amb Internet i, en canvi, cada vegada està creixent més una forma de fer política a Internet. La política i Internet ja formen part del mateix. L’únic que no tenim clar és quins efectes està provocant en la forma de comunicar-se de la gent i en quines influències té internament en les organitzacions polítiques. Internet és més compartida, més democràtica i més horitzontal. Però els partits seran més compartits, democràtics i horitzontals? Com es vehicula aquesta idea d’Internet amb els hiperlideratges de Pablo Iglesias o d’Ada Colau? Internet ja no és un instrument més, sinó un nou espai. Els polítics han de decidir si Internet és un nou martell per seguir fent el que feien o és un nou país. En l’estudi apuntem que és un nou país.

Per què?

Internet no és només un instrument més… sinó que modifica les intermediacions. CRÍTIC no existiria sense Internet. Per què? Perquè no heu hagut de passar pels canals d’intermediació que la societat havia dit que s’havien de passar per crear un mitjà de comunicació. Per vosaltres, Internet no és un nou martell ni un nou instrument, sinó la raó de la vostra existència i l’espai on moure’s. En canvi, per ‘La Vanguardia’, això d’Internet és un nou instrument només. Això els provoca una crisi enorme.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“Els independentistes havien anat massa ràpidament saltant pantalles? Potser cal tornar al dret a decidir”

Quin dibuix fas de la Catalunya del cicle electoral llarg que va des de les municipals fins a les espanyoles?

La conclusió és que el mapa polític i electoral català és molt diferent del de la resta d’Espanya. I no només per l’eix nacional. La suma dels quatre grans partits a Espanya és del 85% i, en canvi, a Catalunya la suma dels quatres primers partits és del 67%.

Es pot fer una comparativa entre el 20-D i el 27-S en clau independentista?

El fet és que hi ha una baixada de vots significativa entre el resultat de Junts pel Sí i de la CUP del setembre i la suma d’ERC i de Democràcia i Llibertat del 20-D. Això què vol dir? És difícil de saber-ho. Aquests últims comicis no estaven centrats en la qüestió nacional. També és cert que sempre hi havia hagut vot dual entre catalanes i espanyoles, però recordem que les últimes eleccions espanyoles les va guanyar CiU amb Duran i Lleida amb el 30% de vot. Però aquests resultats demostren que la capacitat de mantenir a l’alça la mobilització independentista és complicada. Una pregunta a fer-se és si els independentistes havien anat massa ràpidament saltant pantalles i, potser, cal tornar al dret a decidir, que és un sentiment majoritari a Catalunya. Jo crec que el que ha passat aquest 20-D és que hi ha hagut un reforçament del sobiranisme i un bloqueig de l’independentisme.

Convergència ha obtingut els seus pitjors resultats des del 1977. Passa del 30% el 2011 al 15%, i d’un milió de votants al mig milió. Per què i com s’enfonsa Convergència?

En aquests moments, Convergència és el quart partit en vots a Catalunya. Unió només ha sumat 64.000 vots. És una patacada notable. Hi ha molts factors que expliquen la baixada dels convergents. El problema de CDC és que en el període que va del 27-S al 20-D no ha sigut capaç de culminar les expectatives que havia generat amb “el vot de la teva vida”. El procés està encallat. Han condicionat el procés a una sola persona, i això no sé fins a quin punt és creïble pel mateix votant de Junts pel Sí.

Vaig fer un article fa setmanes que es titulava “El ‘Món Convergent’ i els tres contrapoders: ‘L’Esquerra Indy’, ‘Els Comuns’ i ‘L’Unionisme Laic. Em semblava interessant reflexionar sobre qui eren els contrapoders amb més força avui a Catalunya. Tu, un cop sembla finalitzat el cicle electoral, quins punts de contrapoder creus que existiran els pròxims quatre anys?

El contrapoder més important avui al poder de Convergència per a mi és el municipalisme. Però no és d’ara. Ja a l’època de la Convergència pujolista el contrapoder era municipal. Aleshores estava en mans del PSC. Actualment es pot començar a pensar en un escenari en el qual les noves experiències municipalistes que estan apareixent puguin reforçar-se i, com s’ha vist en aquestes eleccions del 20-D, articular moviments que vagin més enllà de l’àmbit municipal. Un dels arguments que Barcelona en Comú va tenir per presentar-se a les eleccions espanyoles va ser precisament aquest: evitar quedar enclotat només en l’àmbit municipal i tenir capacitat d’articulació política per anar més enllà. Crec que és un contrapoder a tenir molt en compte no només en l’àmbit de Catalunya sinó a Espanya.

Consideres l’esquerra independentista, sobretot ERC, com un contrapoder a l”establishment’?

Sí, podria ser, però tinc un dubte. Ara, fins i tot, es parla de la possibilitat de fer un únic grup parlamentari al Congrés amb Convergència per les limitacions legals per constituir-se i per mantenir la lògica de Junts pel Sí. Semblaria que ERC vol quedar-se l’espai nacional d’una Convergència afeblida. ERC va guanyar les europees i ha quedat per damunt de CDC en aquestes eleccions. Però l’espai del votant convergent pot ser independentista però, en principi, no hauria de ser considerat d’esquerres. Aquí hi haurà una tensió interna.

Joan Subirats és soci col·laborador de la cooperativa editora de CRÍTIC.
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari