19/11/2015 | 00:20
Les veus juguen a pàdel amb cada paret d’una de les moltes sales (un bon cacau) de l’Ajuntament de Barcelona. Les vidrieres enormes, tancades, que coronen l’espai de reunió, insinuen un dia gris; l’eco de Gala Pin, de marcat dialecte valencià, només topa amb una pantalla de plasma negre, una taula de fusta ovalada, brillant, i un carret del càtering de fusta de color caramel, ben ‘kitsch’, amb cinc ampolles (vidre) d’aigua per encetar. Gala n’agafa una, l’escapça, i ens convida. Som a la Sala del Mig de Lluís Companys: cada glop, acompanyat de la seva respectiva pregunta, ens fa oblidar una mica l’escenari, rebaixar la intimidació per la casa.
Abans de l’estiu et vaig llegir una desena d’entrevistes. La majoria de respostes eren prediccions: encara no havíeu pogut treballar a la casa.
Quan hi vaig arribar, una cosa que tenia clar és que trigaria un any a tenir una visió global de com funciona el districte de Ciutat Vella, la Regidoria de Participació… Estem aprenent com funciona la institució. Estic assumint determinades situacions que s’han de preparar, treballar. Abans de l’estiu hi havia hagut moltes entrevistes, però ara ja ens hem posat a treballar. El procés d’adaptació propi i de readaptació de la institució requereix un temps.
Més de 100 dies de govern després, quina és la primera impressió? Límits?
Hi ha dos límits molt evidents: de personal i de temps. La llei del PP de regulació de les administracions locals, que impedeix la incorporació de funcionaris, fa difícil portar la Participació, que requereix un temps i uns recursos. Si la institució no està dissenyada per a això, o la dotes de més recursos humans o sobrecarregues el que ja hi ha. Pel que fa al temps… Se’t va omplint l’agenda. Sempre faig la broma: les meves secretàries deuen ser campiones del Tetris. [Riu.] Això és una paret perquè amb totes les entitats amb les quals t’hauries de reunir, ja no només per resoldre coses, sinó per tenir ‘inputs’, no pots: has de prioritzar.
Res més?
Crec que tenim poca cultura de compartir documentació. Si tinguéssim un bon sistema d’informació pública, això faria que tot fos més àgil. Compartir on està l’arrel del problema per poder resoldre’l. Moltes vegades el ciutadà ve sense saber què passa: has de fer tot un esforç per compartir diagnosi. Amb més informació hi hauria més propostes, més complexitat.
[Mentre la Gala respon les preguntes, va mirant la tècnica en comunicació, la Núria, que porta 11 anys a la casa i que va anotant totes les seves respostes en una llibreta espiralada. “Em serveixen a mi també per generar discurs amb la premsa”, em comenta tot recol·locant-se les ulleres mentre aixeca el cap del paper. Gala, de tant en tant, la mira, com si estigués buscant aprovació: sense aquesta xarxa tècnica no es podria arribar a tot. Són els primers dies de Pin a la gola del llop i encara va a les palpentes.]
L’altra cosa, més que paret, és un perill: quedar-te en un llenguatge tècnic de com han de funcionar les coses i, a més, parlar només el llenguatge dels partits polítics. Recordo seguir les comissions molts anys per ‘streaming’ i sentir que hi havia moltes coses que no entenia. Són sessions públiques, però es parla una mena de llenguatge privat. Costa seguir el fil. El repte és com fer que allò que passa a l’Ajuntament es pugui explicar a tothom.
“Algunes nits vinc a l’Ajuntament a treballar… I no sé si això és gaire sostenible”
Uau, a la primera pregunta m’has plantejat tot el que volia tocar. Però fragmentem: l’agenda. Com ha canviat respecte als altres polítics? Perquè els vostres antecessors ja la tenien plena…
Abans hi havia una bona part dedicada a la representació institucional. En aquest sentit, hem fet un gir: volem més trobades productives. Anar als actes només que creiem que mereixin un reconeixement institucional però, sobretot, on tu puguis aportar alguna cosa. Que ajudin a desenvolupar la funció de càrrec públic. Però el que estic intentant sobretot és tenir algunes hores a l’agenda per poder treballar. Perquè, si no, el que acabo fent és venir algunes nits a l’Ajuntament… I no sé si això és gaire sostenible en el temps. [Riu.]
L’Ajuntament sempre és obert per treballar-hi?
Almenys fins a la una de la nit, que és el dia que m’he quedat fins més tard. [Riu.] Però, sí, crec que la principal diferència en temes d’agenda és que, als actes als quals conviden tots els regidors, només cal que hi vagi un. Els que no hi anem no estem fent un cafè o llegint una novel·la. La nostra agenda és pública, i també hi consten les reunions de treball intern: els veïns han d’entendre que és qüestió del temps material.
T’ha sobtat l’huracà mediàtic que es pot girar amb segons quines decisions? Penso en els urinaris públics.
Crec que ho he portat amb menys sentit de l’humor del que requeria el tema. [Riu.] Més que res, com vaig dir a la compareixença, no era més que una polèmica estiuenca; portar la qüestió a un terreny sense interès. Tenir lavabos públics en un districte com Ciutat Vella, amb més visitants que la resta de la ciutat i gran càrrega d’oci nocturn, amb el clar problema de miccions [se li escapa el riure mentre pronuncia amb finesa] és necessari. Ara estem mirant els números, i el resultat és que n’hi ha menys, de miccions, com a mínim. A més, tenim les poblacions sense sostre, que et diuen: “Si no em deixen entrar als lavabos dels bars i només hi ha dos lavabos públics, què fem? No ens queda cap altra opció que fer-ho al carrer”. Aquesta mala pràctica només es pot sancionar si hi ha alternativa, si no…
“És una bona notícia que la gent estigui mobilitzada i que els veïns es manifestin”
Suposo que, quan arribes a un ajuntament, hi ha molts incendis. Costa visualitzar un govern a quatre anys vista. De fet, a tu ja hi ha molts col·lectius [La Barceloneta Diu Prou], amb els quals has treballat, que t’estan pressionant de valent…
L’obligació és ser transparent. Quan la gent de la Barceloneta va venir pel pregó de la Mercè, ho vam tenir clar… A la gent que viu el problema cada dia, no se li pot demanar paciència. És una bona notícia que la gent estigui mobilitzada i que els veïns es manifestin contínuament. No pretenem que la ciutadania s’ajusti als tempos de la institució.
I què fem?
Prioritzar. No podem sobresaturar els serveis tècnics de l’Ajuntament. Hem d’anar plantejant les urgències i seguir una planificació pròpia: en un districte com Ciutat Vella podries quedar saturat només gestionant la quotidianitat.
“La transparència no és només publicar documents, sinó compartir el relat”
Amb la transparència n’hi ha prou?
Moltes vegades es confon transparència amb allò que he dit abans: la publicació de documents. Però el punt clau és un altre: compartir el relat. Transparència no vol dir només compartir més informació, que moltes vegades acaba sent soroll. Transparència és compartir el que passa, no pensar-se que la gent és idiota i que no entén la complexitat.
El relat comú… Es pot aplicar a la qüestió de l’’okupació’. Tu també has ocupat i no és un tema popular, fàcil de transmetre.
D’una banda, ens sembla que, quan hi ha edificis municipals buits, nosaltres hem d’omplir tot això de projectes. De l’altra, el més preocupant és l’ocupació d’habitatges per part de famílies amb una precarietat enorme: tenim més de 300 famílies ocupant en situació precària al Raval. Aquesta gent que ocupa no li fa mal a l’Administració: no té alternativa, ho fa amb l’angoixa de saber que està en una propietat que no li pertany i està en situació desregularitzada. Això ens diu: aquí hi ha una situació d’emergència social. I vinculada amb altres serveis bàsics. Aquí posarem el focus.
“La feina amb la policia està sent fàcil. Ells aporten la visió policial; nosaltres, la política. I cal trobar el punt mitjà”
Parlaves de la policia… Com va la feina amb ells? Tu deus haver cridat molt allò de: “La policia tortura i…”.
[Se li torna a escapar el riure i se’ns encomana.] A Ciutat Vella tenim dos cossos policials intervenint: la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. La veritat és que, sempre els ho dic, és el món que coneixia menys abans d’entrar a l’Ajuntament i he fet esforços per intentar entendre com funciona, l’organització. La seva tasca a Ciutat Vella és important.
I bé, us enteneu?
La feina amb ells està sent fàcil. Com no podia ser d’una altra manera. Hi ha hagut molta voluntat de posar en qüestió, sobretot per part d’alguns partits de l’oposició, el fet que hi havia una mala coordinació del govern i de la Guàrdia Urbana. I es posa en dubte la feina d’aquests funcionaris que estan fent la feina com l’han de fer. Amb diàleg, a més, hi ha hagut un canvi de criteri de determinades actuacions, sobretot les que tenen a veure amb la pobresa. Ells t’aporten la visió policial; nosaltres, la política. I cal trobar el punt mitjà.
Suposo que, quan arribes al poder públic, moltes coses es posen en complex, com el paper de la policia.
Sí, es posen en complex. Però hi ha excepcions que no podem tolerar. Hi ha accions que juguen a la contra de l’Ajuntament, dels cossos policials… El cas del Juan Andrés Benítez, per exemple. Un cas molt denunciat i que, clarament, no pot tornar a passar. Ho he parlat amb els intendents de la comissaria dels Mossos i saben que s’han d’aclarir els fets. Hi ha més casos de denúncia policial, però no són actuacions ordinàries, i la Guàrdia Urbana són els primers que no volen que es produeixin. Un abús no s’ha de permetre per part de cap càrrec públic.
“Identificar els propietaris d’immobles més importants de Ciutat Vella està sent una feina complexa”
Ja sabem qui és l’home amb més propietats de Ciutat Vella?
Això està sent una feina complexa. Això ho ha estat demanant el moviment veïnal de Ciutat Vella durant molt de temps; a ningú se li escapa que és el territori que té més atracció de capital que opera per la via legal (i amb la sospita de vies no tan legals). Ho volem posar negre sobre blanc i treballar amb dades per veure què ens indiquen. És una feina ja encarregada i veurem els primers resultats a finals d’any. Hi ha moltes propietats a Ciutat Vella i un entramat d’empreses que volem destriar.
Tot això ha de servir per a una certa repoblació del veïnat de Ciutat Vella? Es calcula que el 40% de gent ha marxat per turisme, oci, etc.
Això no ho aconseguirem només sabent a qui pertany el districte: caldran diferents estratègies. D’una banda, la convivència del turisme amb els veïns. Això té moltes potes: la morfologia del comerç, per exemple. D’altra banda, hi ha el mercat de l’habitatge: serem molt contundents amb els apartaments turístics il·legals. I… et faig un apunt que m’ha sorprès a l’arribar…
Digues.
Mira, Ciutat Vella tothom diu que té moltes urgències i és cert, però de cop te n’adones que determinats actors econòmics estan molt acostumats a fer i després comunicar. És a dir: “Aquí es pot fer de tot. Per tant, començo les obres per fer un hotel i ja després vaig a explicar-te que l’estic fent”. Aquí el que estem intentant planificar és la manera de girar això: “Si vols fer un hotel, primer has de parlar amb el districte, amb l’Ajuntament…”.
Previsió.
Hi ha una dinàmica de fets consumats. I això és el que hem d’aturar. Això està relacionat amb la voluntat que la gent torni: comerç, habitatge… I descans veïnal. Ho he anat dient: una altra cosa que m’ha sorprès és la importància de l’oci nocturn i, per tant, del descans veïnal. Els veïns del carrer Escudellers es queixen: és normal!
Comerç, habitatge, oci nocturn… I espai públic?
Hem de garantir la qualitat de l’espai públic. Una de les coses que ens trobem és la proliferació dels vehicles elèctrics, que degraden l’espai públic, la vida veïnal. Al final, el que fa que et quedis o marxis és que puguis articular una xarxa informal dins d’un subjecte col·lectiu, d’un barri.
Mira, m’he apuntat tres coses que m’han anat arribant per fer-te de ‘poli malo’; te les comento en bateria.
[S’aixeca un pam de la cadira i torna a asseure’s, més còmoda, mentre obre més els ulls.] A veure…
Primer: la música al carrer. L’altre dia un músic de carrer em deia que estan “perseguits”.
La veritat és que a Ciutat Vella ja treballa una “normativa de músics al carrer”, que vol ampliar-se. Hem consultat diferents experts i reconeixem que és un treball ben fet. Ciutat Vella pot servir de prova pilot, de fet. No m’heu sentit parlar del tema perquè estem tancant-ho.
Dos…
Espera, una altra cosa. Un altre apunt del que he vist des de fora i des de dins de la institució. Jo em demanava: “¿Cómo vas a regular la música en la calle, si tú lo que quieres son expresiones artísticas…?”. Sí, efectivament, però també és cert que, si vols tocar música i ets músic, vindràs a Ciutat Vella. Per tant, hem de trobar equilibri entre vida veïnal i expressions al carrer…
“Molts comerciants diuen: ‘Aquesta és la meva terrassa’. Però una terrassa és en un espai públic, que és de tots”
Ara sí. Dos: la gestió de les terrasses, de l’espai cedit…
De l’espai públic, sí. Aquí hi ha una cosa curiosa. No ho perdem de vista: una terrassa és en un espai públic, que és de tots. Molts comerciants, per inèrcia, et diuen: “Aquesta és la meva terrassa”. I no, és un espai públic associat a un comerç o a un altre. Aquí el que estem fent és treballar en coordinació amb Urbanisme, revisant l’ordenança de terrasses aprovada per CiU. I el que fem, en concret, és revisar peticions de llicència i les ordenacions singulars per veure si responen als nostres criteris. I no només volem incloure-hi comerciants, sinó també els veïns.
Tres: parlar d’alguns casos de ‘manters’, ‘llauners’… és parlar d’una primera paret que amaga una estructura invisibilitzada. Com s’ataca el que hi ha al darrere?
Primer de tot, depenent de què parlem, no hi ha més misteri que el sentit comú: posar-se a treballar. Buscar dades, fer observació. Carrer. Per exemple, en el cas dels ‘manters’ s’ha fet servir molt l’estigma que hi ha una màfia al darrere, quan el que tens és una organització de gent amb vides precàries. En el cas dels ‘llauners’ hi ha una organització més estructurada. En les treballadores sexuals hi ha més tipologies: tràfic, violències… En els tres casos és molt important l’observació veïnal: com més ulls es tinguin… Hem de posar-nos la motxilla i arremangar-nos.
“La Rambla té 100 milions de visitants l’any. Però la recuperarem per a tots els barcelonins”
Què veurem abans, la Sagrada Família acabada o una Rambla de tots?
Una Rambla.
Sí?
Segur. Sí. [Arrossega la S.]
Com hi esteu treballant?
Reobrirem el procés al desembre. I és sincer dir que ja s’ha fet feina ben feta; no invalidarem la feina prèvia: l’ampliarem. Volem incorporar-hi la diagnosi de col·lectius que no hi van ser abans. Volem tenir una visió de la Rambla de nit i de dia. Volem saber què passa a la façana de la Rambla. No és només el passeig. Estem també estudiant quins edificis podem recuperar per fer-los espais ciutadans. Cent milions de visitants l’any és una cosa que no només es pot recuperar des de l’Ajuntament; ho hem de liderar entre tots.
I al final de la Rambla… el port. No és una qüestió massa gran per mirar-se-la des del Districte?
Sí… El port és una ciutat al costat de la ciutat. Si agafem el telefèric (jo ho faig algunes vegades l’any), veurem que la taca que ocupa el port… és enorme. Però com a ciutat, com a institució, hem de buscar col·laboració amb el mateix port. La transparència del port no es pot abordar només des d’un districte, però sí com la presència del port influeix en les dinàmiques que es donen en els carrers.
“El que plantegem a BCN en Comú des del principi: treballar per objectius i no per sigles”
A tu t’interessa molt la filosofia del llenguatge, Gala. I la paraula de moda és… [tambors].
Confluència? [Riu.]
Aquesta seria candidata. Jo aposto per: nova política. Quina definició en fas?
Sempre necessitem posar etiquetes… Nova política… No sé si sabria definir-te-la. Hi ha una part que té molt a veure amb l’ètica política. El que plantegem a BCN en Comú des del principi: treballar per objectius i no per sigles. Fugir d’aquesta lògica partidista. I també ha de tenir a veure amb la transparència i pràctiques diferents que, més que innovar, el que fan és recollir el que la ciutadania fa temps que practica. Aprenem de les pràctiques democràtiques que la ciutadania porta a terme, simplement. A l’últim: limitar sou i mandats. Una qüestió molt humil, o vas limitant el temps a les institucions… o et mimetitzes.
Qui marca el temps o els diners que lluiten contra aquesta mimetització?
No ho sé. Simplement, que no estiguis prou temps o guanyis prou com per si algun dia algú et diu que viu amb un sou de 600 euros no sàpigues ni de què t’està parlant; no t’ho puguis ni imaginar. Això respon al fet de generar mecanismes que no et facin perdre perspectiva, la corresponsabilitat amb la ciutadania: coproducció de les polítiques públiques.
Déu n’hi do, la definició.
L’altre dia parlava amb un amic, recordant quan es va començar a parlar de nova política. Li deia: “Més que parlar de nova política, parlaria de la política del present”. “Això és el que ja s’està fent”, només ha d’arribar a les institucions. Però aquí no hi ha poció màgica; simplement, estem fent el que portem temps fent.
Com es veuria un 15-M des de l’Ajuntament, Gala?
El repte és que no arribem a un 15-M… perquè implementem una nova forma de fer política. També et dic: una cosa que ja vàrem aprendre en aquell moment és que un 15-M és la millor notícia. Ciutadania preocupada per culpa de la distància insalvable entre la institució i el carrer. D’alguna manera, si hi hagués un 15-M, ho celebraríem: hauríem de marxar o trobar solucions conjuntes…
[La Núria ens recorda que tenim 10 minuts per fer les fotos. La Gala té una reunió després. “Vaya ‘chapón’ t’he fotut’, em diu xiuxiuejant.]
“El ‘procés’ ha estat interessant en la mesura en què ha estat liderat per la ciutadania”
Com us posicionaríeu Barcelona en Comú, tenint en compte el seu paper simbòlic, si així ho demanés el ‘procés’?
Molt complicada, aquesta pregunta. Però ja ho hem dit: per a nosaltres, el ‘procés’ ha estat interessant en la mesura en què ha estat liderat per la ciutadania. I, no cal dir-ho, sent evident l’actitud del Govern del PP, la ciutadania ha de decidir el seu futur. Però hi ha mil complexitats més… Per sort, no tenim temps d’entrar-hi!
[La Gala riu; la Núria insisteix. Tenim el temps en contra: hem de pujar a la terrassa de la planta 9 de l’Ajuntament per a les fotos ja.]
Última pregunta: d’aquí a un any, quina t’agradaria que fos la meva primera pregunta?
[Anem ‘contra crono’, però s’ho pensa una llarga estona.]
Una bona notícia seria que, com t’he dit, el relat compartit fos una realitat, que gràcies a això moltes de les preguntes que hem fet ens les poguéssim estalviar i poguéssim anar més enllà perquè ja hi ha un imaginari col·lectiu que hem construït amb la ciutadania sobre com funciona l’Ajuntament.
