Gemma Ruiz: “L’assignatura pendent de TV3 és tornar a tenir programes culturals”

  • Text: Laia Soldevila / Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 18 abril 2017

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) és una de les cares televisives més conegudes de la crònica periodística cultural. Fa dues dècades —que es diu aviat!— que parla del sector als telenotícies de TV3. Al setembre passat va fer la seva primera incursió al món literari, amb 'Argelagues' (Edicions 62). La novel·la ressegueix la vida de tres dones de principis del segle XX de la seva pròpia nissaga familiar. L'aposta ha tingut èxit i ja n'ha venut més de 15.000 exemplars. Defensa el servei públic, la mirada feminista, el periodisme per sobre de les pressions i l'accés a la cultura. No s'arronsa davant de cap pregunta. Activa, atenta, concreta, positiva i contundent. Així és ella i així és la nostra conversa.

"Els escriptors acabaran dimitint de la seva creativitat perquè no en podran viure"

Durant la teva infància, vas passar moltes hores a casa dels avis, a Sabadell. Què t’ha aportat aquesta relació intergeneracional?

M’ha aportat una visió molt realista de la vida, molt de “clar i català”, de dir les coses pel seu nom. Potser en els entorns on hi ha adults i gent gran no s’acotxa tant la canalla. Jo sempre he sentit que els adults ens incloïen, a la meva germana i a mi. Quan es tancava una fàbrica o quan el meu pare canviava de feina, s’explicava en família. No hi havia gaires tabús més enllà dels sexuals, com en totes les famílies de la nostra generació. Segur que, periodísticament, aquest punt de vista m’ha anat bé.

Potser per aquest contacte, quan a la universitat et fan fer un retrat d’alguna persona de la teva família, esculls la teva besàvia.

Parlant amb ella, vaig descobrir coses molt bàsiques que no sabia: com menjaven a l’època, com dormien, el poc confort de la seva vida, a anys llum del que jo tenia. Aquesta entrevista inicial a la meva besàvia s’acabava amb la frase “i a 16 anys em van fer anar a Sabadell”. Quan als meus 30 llargs faig ‘play’ a allò que vaig gravar, veig que em falten moltes parts que vull saber i aquí comença l’aventura d”Argelagues‘.

Al llibre, però, no volies retratar una nissaga familiar, tot i que les protagonistes són la teva besàvia i les teves dues àvies.

A mi, com a lectora, no m’atreu cap revisió nostàlgica del passat. No m’interessen les nissagues familiars en cap direcció emocional, sinó des del punt de vista social, polític, econòmic… Jo vull saber els perquès. Veure que estem teixits en xarxa, que no estem sols, que, quan a una família li passava allò, n’hi havia 300.000 més a qui els passava el mateix i que sempre hi ha raons polítiques, econòmiques i socials darrere.

Per què esculls el fil femení de la teva família?

Ho faig amb tota la intenció: les dones de la terregada que no han tingut veu pública. Jo podia haver sigut una d’elles, perquè vinc d’aquest món rural, però tinc veu pública perquè he pujat aquest ascensor social gràcies al seu esforç per tirar endavant. Per mi, que tinc veu i vot, era una obligació —i un goig— poder explicar la vida de la gent que no va tenir veu pública.

Amb el llibre has fet valdre la vida dels ‘ningú’, que diria Galeano.

Jo no volia ser una justiciera —tot i que a vegades sí que em mou aquest esperit—, sinó que m’interessava aquesta vida que representaven les meves àvies. Però la gent m’ho diu: “Has fet justícia per les meves àvies també”. Hi ha senyores de 90 anys que m’han dit que el llibre descriu la seva vida. I això m’emociona.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les heroïnes amb espardenyes també es mereixen els monuments dels herois de pedra”

Hi ha suficient literatura a casa nostra que parli de la vida de les classes baixes?

És normal que no n’hi hagi gaire perquè l’art sempre ha estat en mans de la burgesia. És molt contemporani que els de la terregada puguem dedicar-nos a escriure o a feines més creatives. No és estrany que apareguin històries que fins ara no s’han considerat literàriament rellevants. El moviment obrer té tots els ingredients per ser ocultat i menystingut. On són les fàbriques a Barcelona i entorns que reten homenatge a la riquesa tèxtil que va fer sorgir el modernisme? Les cases modernistes les tenim obertes per visitar, formen part d’una ruta i són allò que volem ensenyar. Però on són els espais de memòria obrera? No se n’han conservat.

“Les heroïnes amb espardenyes valen més que els herois de pedra”, has dit alguna vegada amb relació a ‘Argelagues’. Explica’t.

Moltes estàtues, molts noms de carrers i molta de la gent a qui retem homenatge són homes i alguns amb un passat no gaire gloriós. Sabadell té una sola estàtua sobre el món tèxtil i és un sastre. Em sembla d’una vergonya impressionant amb la mà de modistes i cosidores de peces que tenim. El treball tèxtil fou, en un 90%, treball femení. Crec que s’hauria de dir “les treballadores del tèxtil” sempre, mai fer la flexió de gènere en masculí perquè van ser la minoria. La meva contribució és dir que les heroïnes amb espardenyes també es mereixen els monuments dels herois de pedra.

Una de les coses que destaques de les protagonistes del llibre és que, a pesar d’estar molt sotmeses a diversos poders, van aconseguir els seus espais de llibertat. Nosaltres hem fet un salt de gegant en aquest sentit, però continuem arrossegant molts pesos per ser dones: les feines de la llar, la cura dels familiars, sous més precaris…

L’evolució social és evident, però la igualtat entre homes i dones és inexistent. Tenim molta feina per fer. No podem parar. La gent em pregunta si ‘Argelagues’ és un llibre feminista, així, en veu baixa. I jo els dic: “Es pot no ser feminista en el món en què vivim?”. Per mi no es pot mirar el món sense la mirada crítica que t’aporta el feminisme.

“Sempre parlem de pressions polítiques als mitjans, però les pressions econòmiques són superiors”

‘Argelagues’ està dedicat “a totes les dones a qui el pare, el germà, l’home, l’amo, l’Església o la història han tapat la boca”. A tu t’han tapat mai la boca per ser periodista?

No, i és una sort. A mi tampoc em van tapar mai boca de petita, des de la família. Jo ja tenia una base en aquest sentit i vaig anar a parar a la redacció de TV3, on he pogut dir de tot i he après molt.

No has viscut mai la censura en pròpia pell?

No, i ara!

Però n’has vist a TV3?

Vaig viure el cas de quan el Flotats va dimitir del Teatre Nacional i, en una informació del ‘TN vespre’, es volia posar amb calçador la declaració del Pujals, que era el conseller de Cultura del moment. El Carles Francino, presentador del ‘TN’, no va voler fer-ho perquè era una imposició. Jo aquella tarda era allà. Però, de casos de censura gran, no n’he viscut. Tibantors, sí: tots els mitjans en tenen i la nostra obligació és sobreviure-hi i defensar el nostre criteri. Sempre parlem de pressions polítiques, però les que vénen de l’economia són molt superiors. S’han fet ’30 minuts’ i s’hi han hagut de ficar rètols que expliquen que algunes empreses no hi han volgut intervenir. Però és la història del món: el periodisme ha de generar tensions; ens han de criticar, i nosaltres hi hem de dir que no i posar-hi límits. És el joc de la democràcia: ells ho intenten, però nosaltres no ens ho hem de deixar fer.

El món cultural pressiona?

Sí, però la pressió que fa el món és molt raonable. Malauradament estem parlant d’uns pressupostos i d’un nivell de supervivència tan prim, que voler treure el cap és molt lícit. Nosaltres som els més obligats a defensar la cultura que es fa aquí, perquè, si no, qui ho farà?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La gent que dirigeix TV3 està molt allunyada de la cultura i apliquen el seu criteri a la graella televisiva”

Fa 20 anys que expliques la cultura a Catalunya des d’una televisió pública. Què s’ha fet bé des de TV3 i què no?

Crec que hem aconseguit que la cultura tingui un lloc preeminent als informatius i no només parlant de l”star system’. TV3 ensenya de manera equivalent la darrera estrena de la Vilarasau i l’última obra de la companyia La Calòrica a la mateixa categoria i amb el mateix metratge. Això és molt important. L’assignatura pendent, en canvi, és tornar a tenir programes culturals.

Que no n’hi hagi, és una voluntat política?

Penso que la gent que ens dirigeix —i, com més amunt, pitjor— està molt allunyada de la cultura. Com que són tan distants d’aquest món, erròniament apliquen el seu criteri personal a la graella. No és una estratègia: és deixadesa fruit del seu desconeixement d’aquest àmbit. Els dirigents són gent que no llegeix ni va al teatre —o hi va només una vegada l’any a aquella obra que tothom ha de comentar.

Què et sembla que l’elecció del director de TV3, igual que altres càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), sigui una decisió política?

Penso que les televisions públiques tenim un repte important: som un mitjà convencional que està immers en un món virtual. Al capdavant hi ha d’anar algú que tingui ganes i energia per assumir el repte majúscul d’adaptar els mitjans al món virtual. Són les seves idees revolucionàries en aquest sentit les que ens haurien d’enlluernar.

Però som un país petit i alguns tenen la necessitat de controlar-ho tot…

Que som un país petit és clar i venim d’una història molt feta a batzegades. És lògic que hi hagi totes aquestes mancances perquè sempre anem amb una sabata i una espardenya, començant pel finançament.

Es pot fer periodisme de servei públic amb les retallades que ha patit TV3?

Se n’està fent. Però estem una mica al límit, sobretot pel que fa a l’organització per optimitzar recursos per no abaixar la qualitat. Però ens hi deixarem la pell per fer el que hem de fer amb el que tinguem.

Tu ets una professional privilegiada: fa molts anys que treballes a la televisió, amb un sou fix i bones condicions.

Sóc de les últimes generacions que van poder agafar aquest tren de confort. No és casual: hi ha hagut una operació claríssima de precarització del sector. Si no tens temps de llegir, de preparar-te bé l’entrevista, vol dir que no podràs repreguntar allò que fa mal. La precarització del sector periodístic és una arma de destrucció massiva de la democràcia.

TV3 té pocs treballadors menors de 35 anys. Un article del periodista Àlex Gutiérrez en comptava només tres.

Això també és dramàtic. Fem molta pressió perquè canviï. Hem aconseguit que contractessin dues persones de 27 anys, però malauradament són temporals. Hi continuarem lluitant.

T’he sentit explicar que abans de la crisi TV3 gravava molts concerts de grups que tocaven al nostre país. Les retallades, però, també han minvat la nostra memòria audiovisual col·lectiva en aquest sentit.

Hem deixat de fer part d’arxiu de país. Si continuem així, ens quedarem sense memòria d’aquí a dos dies perquè el concert de Manel està gravat, però arribarà un dia que no tindrem gravats els nous Manel i això és arxiu i documentació de país que perdem. Hem de tenir en compte la importància de TV3 en aquest sentit. Quan es retallen programes o retransmissions, es retalla memòria de país que, si no arxiva TV3, no arxiva ningú. Quan la gent es queixa dels nostres sous —que sempre els inflen aquells que retallarien la cadena i la deixarien com una televisió local—, no es diu tot el servei públic que continua fent malgrat tot. Cansa molt haver de desmentir totes les notícies inflades que apareixen. Nosaltres defensem el servei públic fent-lo.

Sents que s’ataca el servei públic que fa TV3?

Hi ha sectors que fa molts anys que l’ataquen perquè, segurament, no estem fent les coses tan malament.

Amb el procés sobiranista, quin creus que ha de ser el paper de la televisió pública?

Continuar fent les coses amb criteri periodístic, per sobre de tot. Malgrat tot, contra tot i contra tothom. El soroll és una cosa i la feina és una altra. Ho tenim molt clar. El dia a dia fa que no estiguem gaire pendents del soroll. Estem concentrats a fer la màxima cobertura de tot allò que creiem que pot interessar la gent.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No està garantit el dret a la cultura. Als plans d’educació, hi és només com a convidada, no és constitutiva”

En aquest país el pressupost de cultura és menys de l’1%. Quina lectura en fas?

Que no està garantit el dret a la cultura. Als plans d’educació, la cultura és una convidada, no és constitutiva. La música és opcional, al teatre hi van algun cop… Estem molt poc ‘civilitzats’ en aquest sentit.

En una entrevista a CRÍTIC, l’exconseller de cultura Vicenç Villatoro criticava que “les polítiques culturals no s’han fet perquè la gent tingui accés a la cultura, sinó per beneficiar els ‘clients’, els treballadors del sector”.

Quan comences a parlar de consum i de producte, l’has cagat. Evidentment, tot el que és un intercanvi de béns i de serveis té una visió industrial, però la cultura ha d’anar més enllà. És la inutilitat de l’inútil, com deia el títol del llibre de Nuccio Ordine. La cultura ha de generar beneficis intangibles de coneixement, ha de generar pensament i esperit crític i l’hem de garantir.

Quin ha de ser el paper del Govern? Ha de subvencionar la cultura?

Ha de posar mecanismes de regulació. El català està infrarepresentat a les cartelleres de cinema —per sort, al teatre no!—, i això s’ha de solucionar. Ha de pagar els subtítols o ha de collar les ‘majors’. Jo no sóc qui els ha de fer la feina, però jo els reclamo que, on el català estigui menystingut, on la cultura catalana tingui més problemes per treure el cap, cal intervenir-hi. La lògica de mercat s’ha de regular perquè, si no, només guanyaria el ‘mainstream’, la cançó de l’estiu. Hem d’establir mecanismes per garantir que tothom tingui unes mínimes finestres. Aquesta és la feina del Govern.

Consideres que s’ha fet això?

Sí. La prova és que el consum de teatre en català és normal, que en aquest país nostre això ja està molt bé. El món musical també està prou bé. I en aquesta normalització, crec que des de la televisió també hi hem contribuït. No hem d’oblidar que tenim una cultura petita amb una llengua minoritzada. És la nostra gràcia i la nostra creu, i és allò amb què hem de jugar.

El director del festival Barnasants, Pere Camps, definia la cultura així: “La cultura és el kalàixnikov del segle XXI. És una eina capaç d’enfrontar-se al poder, de generar canvis en la correlació de forces i de fer possibles transformacions amb profunditat”. Ho comparteixes?

No puc superar cap definició que pugui fer Pere Camps! [Riu.] Efectivament, la cultura hauria de ser un kalàixnikov, des d’una violència pacífica, això sí.

Creus que a Catalunya hi ha un xoc entre la cultura moderna Barcelonacèntrica i cosmopolita i la cultura catalana tradicional?

No sé si estan tan enfrontats, aquests dos mons. Crec que això és un tòpic. Molta gent està fent coses de cultura tradicional amb les eines del segle XXI. No sé si els urbanites s’han quedat una mica enrere respecte a la gent que fa coses populars…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“De tribus urbanes, n’hi ha hagut sempre, però no crec que siguin una cultura dominant”

Fa anys, el tuitaire Modernet de Merda feia un tuit sobre tu: “Estrella Damm fent un anunci en defensa de la cultura sense incloure-hi ni Gemma Ruiz ni la seva moda. #FAIL #shame”. Què són per tu els ‘moderns’? T’hi sents identificada?

No m’hi sento gens identificada! [Riu.]

Són els ‘hipsters’, moderns, culturetes o ‘ullerapasta’ realment una cultura dominant?, es preguntava el periodista cultural Víctor Lenore. Tu què en penses?

Els ‘hipsters’ són a Brooklyn i aquí la gent fa el que pot per assemblar-s’hi. Els ‘hipsters’ ja es treuen el barret de llana perquè veuen que fan molt riure. [Riu.] De tribus urbanes, n’hi ha hagut sempre, però no crec que siguin una cultura dominant. Crec que, quan parlem d’aquestes coses, deixem de banda moltes qüestions importants: què s’està escrivint? Quin model de llengua s’està utilitzant? Penso que les camises de quadres i les ulleres de pasta són una frivolitat. Respecto que se’n parli, perquè tot fa bullir l’olla, però no ens descuidem altres temes importants.

Per Sant Jordi firmaràs llibres. Què en penses d’aquesta festivitat? Trobes que és massa comercial?

Per una banda, és molt bonic: sortir a passejar, comprar llibres… Però per l’altra hi ha el pobre escriptor —que jo he anat a gravar mil vegades, que ha fet un llibre collonut— esperant la gent per signar i que té al costat un ‘youtuber’ amb una cua llarga de gent allà… ‘Welcome to the real world!’ Però això és així: quan només compta la indústria, és el que passa. La indústria ha vist un negoci i s’hi ha apuntat en massa. És com si tu tinguessis un jardí amb quatre plantes: farigola, romaní… i ve Monsanto i planta llavors híbrides i et fa albergínies que no tenen gust de res. Això també és Sant Jordi. Tenim una festa peculiar però molt copada per la indústria.

Som a temps de reinventar-lo, el Sant Jordi?

No sé si la pregunta és si hi som a temps, sinó si som molts a voler-ho canviar. Com a consumidors podem dimitir de comprar ‘les llavors híbrides de Monsanto’: és l’únic poder que tenim.

La indústria és molt perversa. Com deia la Bel Olid, de tot el cercle de gent que es dedica al món editorial, l’únic engranatge que no viu exclusivament d’això és l’escriptor.

Exacte, passa també amb els músics. És demencial. Llavors els escriptors, en lloc de tenir una carrera literària sòlida, acabaran dimitint de la seva creativitat o del seu talent perquè no en podran viure. No es donen duros per quatre pessetes: si una persona que escriu ha de fer mil feines de merda per sobreviure, la seva literatura potser no se’n ressentirà en qualitat, però sí en quantitat o en projecció. Això ho pagarem car.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
2 comentaris
  • Subscriptor DOLORS BOSCH AGUSTÍ 20 d'abril de 2017 - 14:00

    Realment llegir entrevistes tant desacomplexades com aquesta que ens ha ofert la Laia Soldevila per part de la periodista Gemma Ruiz , no són massa freqüents, i són tot un plaer de poder-les llegir. Generalment sabem que ni les cuineres, ni les modistes ni… agafen noms propis, a diferència dels cuiners, pastissers, i sastres que si que tenen noms i cognoms amb majúscules. I això de tenir en compte les dones de la terregada, diu molt a favor d’aquesta periodista , que sap be discernir que hi ha molts perjudicis a fincats entre urbanites i rurals. El dia que no haurem de celebrar només un dia Internacional de l’art, si no que el món cultural s’aplicarà dia a dia durant tot l’any sens afanys de voler obtenir-ne redits ràpids i fàcils, llavors potser veurem que hem avançat. Corroboro que la inutilitat de lo inútil, sovint ens aproparia molt més a determinar que la moneda de canvi és tot una altra.

  • Subscriptor Esther Sala i Miralles 21 d'abril de 2017 - 18:10

    I us queixeu del paper que fa la cultura a Tv3? Que hi estic d’acord, però què en sabem de les lluites mediambientals d’arreu del país. Per mitjà de la televisió de Catalunya: RES!

    «“Portarem totes les merdes a Barcelona”. Era una manera d’informar de la presentació que es va fer el 25 de febrer al Poble Sec d’un mapa que recull més de 60 conflictes ambientals vigents arreu del país, impulsat pels Culs de Catalunya. Segurament és un mapa incomplet, però Déu n’hi do com n’estan, de repartides, les merdes. A quasi cada comarca hi ha un problema o altre relacionat amb la contaminació de l’aire, de l’aigua i de la terra o amb la destrucció del territori. Ens pensàvem que la contaminació només era cosa de Barcelona, de la petroquímica de Tarragona i del pantà de Flix però resulta que el món rural no se’n lliura. De fet, és probable que a la ciutat estigui tot més controlat: no hi ha racons fora de la vista de ningú, el focus mediàtic és constant i qualsevol decisió sobre el medi ambient pot obrir un TN o la portada d’un diari. No passa el mateix amb l’ús massiu d’herbicides i pesticides al camp, les incineradores de residus o la contaminació d’aqüífers. Això no sol passar de la premsa local, si arriba a ser notícia. El 2009 van fer falta 105.000 signatures, per exemple, perquè al Parlament es parlés de transgènics, i el debat va durar cinc minuts.»

    Fragment de l’article: http://www.naciodigital.cat/opinio/14990/mirem-nos/culs

Deixa el teu comentari