Guillem Martínez: “El Procés és propaganda. No s’ha mogut res”

  • Text: Sergi Picazo / Foto: Ivan G. Costa
  • dimarts, 17 gener 2017

Guillem Martínez (Cerdanyola del Vallès, 1965) publica ara 'La gran ilusión. Mito y realidad del proceso indepe' (Debate), un llibre d'anàlisi de les trinxeres sobre el Procés que no pot deixar ningú indiferent. Actualment escriu les seves cròniques polítiques amb les zzzzz, snif i bla, bla, bla característiques al digital 'Contexto'. Samarreta blanca, 'jeans', cigarreta a la boca i una llengua massa llarga. Martínez porta anys de batalla periodística escrivint a 'El País' o a 'Interviú' i fent guions de televisió –ho va fer en programes com 'Polònia', de TV3. En sap molt, d'això dels marcs mentals, de la propaganda i de la 'CT, o Cultura de la Transición'. Jo crec que a ell li hauria agradat ser un bohemi anarquista a la Barcelona de finals del segle XIX. Però li ha tocat viure aquí i avui.

"Els 'comuns' tenen un problema: no ser devorats pel Procés"

Subtitules el llibre així: ‘Mite i realitat del procés indepe’. Què hi ha de mite i què de realitat?

Comencem per la realitat. Han passat, com a mínim, dues coses reals. D’una banda, l’assumpció d’una hegemonia independentista a Catalunya. Tot i que no és única i és matisable: els canvis són sempre molt lents. No pot ser que un catalanisme nacionalista i no independentista que existia l’any 2007 avui ja no existeixi. Ha canviat de forma, sí, però no pot haver desaparegut. I, d’altra banda, també existeix una cosa que és l’Estat espanyol, que està fent coses molt rares: utilitzant la causa penal per qüestions polítiques. Això és una cagada pastoret bèstia. Tindrà un preu molt alt per a l’Estat. De fet, el Procés només té una sortida: que l’Estat la cagui encara més.

I, aleshores, què hi ha de mite en el Procés?

Tota la resta. Els mites són una teoria del món estranya i no verificable. El Procés és propaganda política. No s’ha mogut un pam des que el Govern el va assumir com a política. És important mostrar que és un mite construït periodísticament. L’únic moviment real durant els últims anys del Procés, l’ha fet l’Estat amb les causes judicials i les detencions de polítics. No és una opinió personal: és que no s’ha mogut res.

“No está claro que todo lo que se mueve exista”. Això has dit sobre el Procés en una entrevista al digital ‘Contexto’.  

Fa alguns dies vaig mirar el ‘Telenotícies’ de TV3 al migdia. Més del 50% eren notícies institucionals. Hi ha poquíssims llocs a Europa on més del 50% de les notícies d’una televisió siguin institucionals. L’únic lloc similar seria Espanya i la seva televisió pública. És molt rar, això. No pot ser que totes les notícies de la secció de Política siguin sobre la Generalitat, l’Estat i els Mossos d’Esquadra. Sabem, de fet, que la política és molt més que això; però, en canvi, TV3 dedica la major part del seu temps sobre política a les institucions. Pot semblar que la cosa es mogui; però, en realitat, si ens parem a pensar, no hi ha cap moviment. Per exemple, els ‘dies històrics’ del Procés. Tenim una llista llarga de ‘dies històrics’. Recordeu la declaració rupturista del 9-N al Parlament? Es va explicar com una mena de declaració d’independència tant per part dels mitjans de Madrid anti-Procés com dels mitjans catalans pro Procés. De fet, va ser la negació d’una declaració d’independència. Imagina que a Filadèlfia els pares de la pàtria dels Estats Units s’haguessin unit per escriure que declaren que declaren que declararan la independència… Això, vist des de fora, no s’entén. Al món ‘obrir una porta’ vol dir obrir una porta, i ‘banyar-se al mar’ vol dir banyar-se al mar.

 

FOTO: Ivan Giménez

FOTO: Ivan Giménez

“El Procés ha fracassat, ja fa uns quants mesos. Som en una legislatura fallida”

En una conversa a CRÍTIC de fa un any, vas dir: “No hi pot haver un procés d’autodeterminació sense desobediència, ni sense superar el marc legal”.  El Govern català de Carles Puigdemont ha dit que desobeirà i superarà el marc legal espanyol. Precisament no van per aquí els trets del full de ruta de Junts pel Sí?

No, no. El Procés ha fracassat, ja fa uns quants mesos. De fet, som en una legislatura fallida. No hi ha hagut cap desobediència per part del Govern. Te’n poso un exemple: la Fiscalia ha acusat d’un delicte de desobediència greu Artur Mas i les aleshores conselleres Rigau i Ortega, i les defenses han consistit a negar els fets i afirmar que no hi ha hagut desobediència. Mas es presenta a si mateix com a desobedient, però la seva defensa legal és tot el contrari. Cal entendre què és desobediència. L’últim ‘pack’ de desobediència greu a l’Estat espanyol va ser la insubmissió al servei militar. Consistia a no presentar-se a files, anar al judici i declarar-te culpable. I molts van anar a la presó. Hi ha, a més, altres desobediències possibles com no reconèixer els tribunals o parlar català al judici quan no et deixen.

“Convergència no ha desaparegut gràcies al Procés”

Però, Guillem, això que dius que no ha passat res en tots els anys de Procés és controvertit: judicis i inhabilitacions possibles contra dirigents de CDC o regidors de la CUP, bloqueig institucional de les relacions Estat-Generalitat, la consulta sobre la independència del 9-N o… fins i tot, la pèrdua de vots que han patit els dos grans partits de la Catalunya autonòmica, com el PSC i CiU.

Difereixo del balanç que fas. La meva anàlisi és que el que passa és que s’estan ajornant coses. Els partits de la Transició estan destinats a desaparèixer o a mudar molt. Fins i tot, el PP. La corrupció, la crisi o la crisi de règim del 78 probablement han de deixar tard o d’hora tocats els partits d’aquella època. De fet, diria que Convergència no ha desaparegut gràcies al Procés. La crisi de règim, després de la confessió de Pujol i els afers judicials que té, haurien d’haver-la fet desaparèixer. Sí que han passat coses amb el Procés, però totes són per acció de l’Estat. Per exemple, l’Estat va filtrar tot el tema de Pujol. Però, gràcies al Procés, ha existit un mecanisme propagandístic per defensar-se. Hi ha hagut una banda sonora èpica que ha acabat defensant Convergència de les acusacions de formar part d’una possible trama de corrupció.

I els milions de persones manifestant-se al carrer cada Onze de Setembre?

Hi ha dos processos: un procés governamental i un procés ciutadà. Hi ha un procés ciutadà que surt com a reflexió de la tisorada a l’Estatut, barrejat amb la crisi econòmica que comença el 2008, que es manifesta al carrer per demanar un referèndum sobre la independència. Això és real. Però tot aquest procés queda desarticulat a partir del 2012 quan l’agafa un govern. La Generalitat utilitza el procés ciutadà per sobreviure.

Fa poc, en una entrevista a ‘Contexto’, li feies una bona pregunta a Ada Colau, alcaldessa de Barcelona: quina és la teva imatge de ruptura?

És una pregunta molt difícil de respondre. Et dono una imatge de ruptura: el final del règim del 78. L’agenda tàcita del 15-M era fer realitat drets com l’habitatge, el treball o la renda bàsica, fer un canvi al sistema judicial i el dret a l’autodeterminació. Una imatge de ruptura clara és la democràcia directa: un referèndum, per exemple. Però no sé com es fa. S’ha de dir que el Procés reposa sobre una bona imatge de ruptura: sortir al balcó a la plaça de Sant Jaume i proclamar la independència. Això seria una ruptura!

FOTO: Ivan Giménez

FOTO: Ivan Giménez

“El Procés és un ‘xollo’ per a qualsevol govern. Et dóna molta llibertat per governar”

Hi ha qui diu que la cara B del Procés és Convergència guanyant temps per reconstruir-se sense deixar de governar.

Hi ha tres partits europeus que estan fent el mateix, i tots tres ho fan a l’Estat espanyol: el PP, a l’Estat i a la Comunitat de Madrid; el PSOE, a Andalusia, i Convergència, a Catalunya. Tots darrere de la bandera. El votant espanyol, sobretot, vota identitat. Això els dóna un marge a polítics com Rajoy, Susana Díaz o els convergents per fer el que vulguin. Qui els fiscalitza?

Però, tot i això, hi ha qui diu que Convergència ha baixat de 62 escons a gairebé uns 20-30 que li donen les enquestes, que Unió ha desaparegut i que CiU va perdre el poder a la ciutat de Barcelona. 

Es produeixen fenòmens diversos alhora. Hem de pensar que hi ha una crisi econòmica al sud d’Europa, una crisi de règim espanyola i una crisi nacional a Catalunya. Insisteixo que la meva anàlisi és que en aquest context tan dur Convergència hauria d’haver pràcticament desaparegut. Un recordatori: els convergents han participat de dues refundacions d’Espanya: la del 78, a la Transició, i la del 2010, el règim de l’austeritat i del pagament del deute. Ha votat a favor de pràcticament tot, amb algunes excepcions, quan l’Estat l’ha necessitat. Que encara existeixi i tingui tanta força és un miracle.

I com a alternativa a l’hegemonia de Convergència apareixen dues opcions: la d’ERC i la dels ‘comuns’. Hi ha una batalla?

Intel·lectualment és una batalla sense gaire interès. Enfrontaria un partit-identitat —ERC— i un partit del qual no en sabem gaire. Hi ha una bicoca catalana que és la identitat. És molt difícil negar-se a aquesta bicoca. Et dóna una llibertat molt gran per governar. “Jo estic treballant per Catalunya; confieu en mi i deixeu-me fer”, diuen. El Procés és un ‘xollo’ per a qualsevol govern.

“Em sorprèn la rapidesa amb la qual gent de Barcelona en Comú ha assumit un discurs institucional”

Com valores el procés d’institucionalització que han viscut a Barcelona en Comú el grup d’activistes socials que venien del moviment antiglobalització, de la PAH, del 15-M o de la lluita contra la privatització de l’aigua? Ada Colau, a l’entrevista que li fas a ‘Contexto’, et deia: “La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis, ni els objectius, ni les grans metes. La institució va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme”.

Em sorprèn la rapidesa amb la qual gent de Barcelona en Comú ha assumit un discurs institucional. Com a ciutadà, enyoro una intel·lectualització d’un canvi més radical. Ara bé, és molt complicat governar quan la instància del conflicte és europea. Els polítics haurien de començar a dir que no governen: gestionen coses. El Govern espanyol té una sobirania molt minsa. La Generalitat gairebé no en té cap després de la sentència del Tribunal Constitucional i tot el que ha vingut després. I l’Ajuntament de Barcelona només pot gestionar la ciutat, tot i que té molts recursos econòmics i possibilitats d’influir. No hi ha un ajuntament com el de Barcelona a tot Espanya. Hi ha una tradició a Catalunya antiga que atorga a Barcelona el paper de gran institució catalana des del segle XVIII. Barcelona governa temes molt poc municipalitzables com educació, sanitat o urbanisme.

La portada de ‘La Vanguardia’ l’endemà de la victòria electoral de Barcelona en Comú en les municipals va ser: “Canvi radical”. S’està produint un canvi radical?

S’està renovant l’esquerra. S’està renovant a partir de l’absència de socialdemocràcia. S’està creant una cosa nova. S’està renovant la classe política i a la vegada s’està renovant la política. Hi ha una nova esquerra radical que té un punt de centralitat. Hi ha un moment de canvi a Europa. Fins i tot dins de la mateixa socialdemocràcia amb experiències com la d’Holanda o al Regne Unit amb Jeremy Corbyn. Això dificulta la descripció. No pots comparar el govern de Barcelona amb d’altres. Hem d’investigar. Vull començar a investigar tot això a partir d’ara i deixar de parlar una mica del Procés.

FOTO: Ivan Giménez

FOTO: Ivan Giménez

“Serà molt difícil que els ‘comuns’ puguin créixer sense mitjans de comunicació”

Els ‘comuns’ tenen ara una tasca extra en el procés de creació del nou partit polític: fer un relat nacional en el marc del procés/processisme.

Els ‘comuns’ tenen un problema: no ser devorats pel Procés. El Procés ha estat una màquina de generar hegemonia, fins ara, sobretot per a Convergència.

Com poden evitar els ‘comuns’ ser devorats després de les experiències del PSC de Pere Navarro o de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot el 27-S?

Explicant la realitat. Tot i que no sé si tindran capacitat per fer-ho sense un cert accés als mitjans de comunicació catalans. Ells haurien d’explicar que no s’ha fet res i haurien de dir quines són realment les opcions probables de dur a terme un referèndum. Són faves comptades. S’ha de dir que fora del referèndum legal només hi ha una opció: la desobediència.

Alguns dirigents dels ‘comuns’ plantegen un camí on puguin escapar-se del relat independentista de Junts pel Sí i alhora no quedar enquadrats en el bàndol del PP i de Ciutadans. Com poden fer-ho?

Els discursos són molt febles. D’una banda, tenim un discurs de règim del 78 rotllo “España es el paraíso”, “el Estado más federalizante de Europa”, bla, bla, bla…  i, d’altra banda, tenim un discurs processista que planteja sortides irreals. La mentida no sempre existeix. Acebes, l’11-M, es creia que el culpable era ETA. S’ho creia! Els ‘comuns’ haurien de plantejar un camí que expliqui la realitat: que el Procés és molt precari. Però, hi insisteixo, serà molt difícil sense mitjans de comunicació.

“Hi ha una croada dels articulistes i tertulians processistes: culpabilitzar els ‘comuns’ del fracàs del Procés”

Què diuen, segons tu, els mitjans de comunicació sobre el Procés?

El relat majoritari als mitjans avui és que el Procés és real, és imparable i és possible… i només pot fracassar si els ‘comuns’ hi diuen que no.

Però això només ho pot arribar a dir una part dels mitjans. No tots!

Per construir hegemonia, no és necessari un mateix relat en tots els mitjans de comunicació alhora. Necessites crear la centralitat de la informació. Ho pots fer amb pocs mitjans. Pots crear relat, pots crear vocabulari.

Molts independentistes asseguren que els grans poders mediàtics estan en contra del Procés: ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, ‘El País’ o les televisions públiques i privades d’àmbit espanyol.

Els grans mitjans de comunicació espanyols ara ja són pràcticament propietat de la banca de forma directa o indirecta. Ja sabem de què estan a favor i de què estan en contra. Però insisteixo que l’important és qui té la centralitat de la informació a Catalunya. Hi ha una croada ara mateix dels articulistes i tertulians processistes: primer, culpabilitzar els ‘comuns’ del fracàs del Procés per mals catalans (tot i que ells saben que el full de ruta no es podia fer com el volien fer); i, segon, allargar el Procés: ja comencen a parlar del 2020 o del 2030, amb expressions com “aturada per agafar forces” i bla, bla, bla. Això dibuixa un mapa d’informació concret. Serà difícil trencar-ho.

Els ‘comuns’ no tenen accés ni altaveus als mitjans de comunicació?

Hi tenen un accés molt limitat. Tinc la sensació que estan apostant pels mitjans de comunicació més populars com canals de televisió o de ràdio. Però amb això només no es pot vertebrar una informació o, si ens posem ‘xungos’, no es pot vertebrar una propaganda com la que fan el Procés o el règim del 78. Necessitarien una centralitat, uns opinadors i uns professionals de la comunicació. Ara, els ‘comuns’ s’estan estalviant l’intermediari que no tenen. Per això, van als mitjans de comunicació populars i a les xarxes socials a Internet.

FOTO: Ivan Giménez

FOTO: Ivan Giménez

“A Catalunya és on millor s’ha conservat la Cultura de la Transició”

Hi ha una Cultura de la Transició, com la CT espanyola dels anys 70 i 89, a la Catalunya del Procés?

Sí. La Cultura de la Transició és una proposta d’anàlisi cultural que parteix de la idea que la cohesió social aquí a l’Estat no es fa amb el dret o amb l’economia, sinó amb la cultura. A Catalunya és on millor s’ha conservat. De fet, el processisme només s’explica per una verticalitat cultural. Aquí, un govern diu que ha fet o que farà una cosa, i la premsa catalana li riu les gràcies. És a dir, si un govern diu: “Estic fent polítiques contra l’atur”, la premsa ha de verificar si realment està fent polítiques contra l’atur. Si un govern diu: “Estic fent un procés cap a la independència”, la premsa ha de verificar si realment està fent-ho.

El Govern de Catalunya té capacitat real per marcar un relat?

El Govern té capacitat per definir conceptes. Amador Fernández-Savater ho va dir molt bé: “El Govern té la capacitat de dibuixar els límits del sentit comú”. Si crees el sentit comú, ho crees tot. La CT espanyola podia aconseguir que tot aquell que no donés suport a la Constitució espanyola fos antiespanyol, sobretot a l’època daurada del PP. Jo, en aquella època, rebia cartes de lectors que m’acusaven de ser d’ETA i contrari a la democràcia. El Govern català és qui defineix què és Catalunya. Pot definir què és català i què no és català. Això és perillós. El meu llibre, per exemple, encara no ha aparegut en cap mitjà que sigui escrit només en català. Segurament, perquè és percebut com l’enemic. Però el llibre és una anàlisi que no se situa en cap de les trinxeres, sinó com a anàlisi de trinxeres. Quan alguns processistes parlen amb mi, em diuen: “Vosaltres”. Qui som nosaltres? Som l’enemic, som espanyols, som el que ells diguin que som. Abans era ‘etarra’, ara puc ser ‘CNI’.

El Procés ha creat moltes paraules o expressions noves: ‘procés’, ‘full de ruta’, ‘desconnexió’, ‘Estat propi’, ‘dret a decidir’, ‘estructures d’Estat’, ‘RUI’, ‘DUI’, ‘pantalla passada’ o… ‘de la postautonomia a la preindependència’. Per què es fa això?

La creació de paraules és un segell de la fortalesa cultural d’un govern. No és un fet gaire comú a Europa: és un estil molt espanyol. Sovint, la creació lingüística té l’objectiu de desactivar paraules conflictives. ‘Dret a decidir’, per exemple, no existeix al món. Vindria a substituir el dret a l’autodeterminació, que sí que existeix al món, però que aquí s’elideix. El sistema propagandístic és tan bo que dóna arguments per no fer servir algunes paraules, ja que, diuen, “l’Estat ens ho prohibiria si ho anomenem així”. El full de ruta en 18 mesos també va servir durant algun temps, però ara ha desaparegut. De fet, va desaparèixer quan Artur Mas va haver de fer el famós ‘pas al costat’. Per tant, a vegades penso que el full de ruta era en realitat que Mas fos president. El Procés ha demostrat ser més un procés electoral que no pas un procés d’autodeterminació com diuen que hauria de ser.

FOTO: Ivan Giménez

FOTO: Ivan Giménez

“S’està vertebrant una opció de futur frontisme nacional que clama en defensa d’unes essències pàtries”

Hi ha una ‘cultural war’ avui?

Les guerres culturals són guerres ideològiques, dreta-esquerra, i tenen molt de futur. Actualment, la ‘cultural war’ al món l’està liderant una dreta molt bel·ligerant. Té molta força als Estats Units. Va tenir empenta a l’Espanya d’Aznar. L’extrema dreta republicana nord-americana i la FAES van ser els que van introduir el pensament llibertari, ‘libertarian’ l’anomenen allà, amb la resignificació de conceptes com democràcia, ‘valores constitucionales’ o ‘libertad, libertad, libertad’.

I a Catalunya?

A Catalunya hi ha hagut guerres culturals. El cas de l’estàtua de Franco al Born o la polèmica pel pregó de Pérez Andújar a Barcelona són batalletes perdudes i un pèl ridícules, però són batalles que perpetuen hegemonia. No estan gaire allunyades del tipus de batalles que feia el Tea Party als Estats Units. Aquestes batalles vertebren una opció de futur frontisme nacional que clama en defensa d’unes essències pàtries que serien violades per decisions d’autoritat ‘no catalanes’. Juguen molt amb el marc de Catalunya, catalans i estrangers. “Només un estranger pot posar una estàtua de Franco al Born”, pensen. Cal avisar d’això.

Però els ‘comuns’, com ha fet Podemos, també estan entrant a disputar algunes batalles culturals, no? Fa la sensació que intenten construir conceptes propis o impulsen referents històrics que no són ni els clàssics del PSUC ni els de la dreta catalanista.

Els ‘comuns’ tenen una cultura nova que beu molt del 15-M i d’altres tradicions d’esquerres. Però aquí hi ha un marc molt elaborat que és la Catalunya que va concebre Convergència a partir dels anys vuitanta. Hi ha coses molt estranyes i inquietants que va fer el catalanisme conservador al llarg de la història que van desaparèixer del relat. Una societat petita i socialment tan forta com la catalana no pot tenir un marc de país tan estret. Això fot fora del marc de Catalunya milions de persones. Hi ha, i hi ha hagut, moltes més tradicions polítiques i culturals a Catalunya que no només el que diuen que és Catalunya.

De fet, l’historiador Xavier Díez deia que “el fet diferencial català era l’anarquisme”.

Torres i Bages diria que era el catolicisme. Però l’anarquisme és la tradició sociopolítica més antiga de Catalunya.

Hi ha un pòsit llibertari en la Catalunya política d’avui?

La cultura llibertària és plena de futur en tant que l’Estat ja no és la instància del conflicte. Estan passant moltes coses que no es diuen anarquisme, i, de fet, em sembla bé que no es diguin anarquisme, avui dia. L’anarquisme bàsicament era ajut mutu i associació de persones. Això està passant avui tot i que el ciutadà no ho percebi com a anarquisme. Tota la gent jove que està fent anarquisme no s’autoanomena anarquista.

Per què dónes tanta importància al segle XIX al llibre ‘La ilusión catalana’?

El segle XIX és apassionant. Des de la Península s’elabora el model de democràcia més important del moment a la segona meitat del segle XIX: el que s’anomenarà federalisme republicà, amb un referent com Pi i Margall, amb molta importància per als municipis. Catalunya està en procés d’industrialització, s’impulsen les cooperatives, neixen els grans sindicats d’obrers, es debat sobre socialisme. El primer congrés d’obrers del 1869 és una jornada molt maca amb treballadors de tota la Península parlant català, castellà o gallec. La gent ‘flipava’ amb el que estava passant. La gent s’enamora de l’anarquisme. Tot un fenomen! Era una riquesa absoluta!

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
20 comentaris
  • Subscriptor julià de jòdar muñoz 18 de gener de 2017 - 10:14

    Sorprèn força que no s’esmenti la CUP al llarg de tota l’entrevista: ¿dron fantasma?

    • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 20 de gener de 2017 - 19:39

      Si només fos això, benvolgut Jòdar…..

  • Yasunari 18 de gener de 2017 - 11:01

    Ui. Ja el tenim. Es veu que calia una miqueta de “tot és mentida”. No fos cas que…

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 18 de gener de 2017 - 11:48

    Molt bona entrevista. Elcritic demostra, de nou, que és un mitja que va mes enllà del servei a “la causa”, i un lloc en que un “unionista” federal, com un servidor de vostès , pot trobar bons arguments d’un costat i d’altre mes enllà de tòpics. Em permeto corregir a l’entrevistat i afirmar que això “del procés” i del “dret a decidir” no nomes és propaganda. Encaixa perfectament amb allò que és defineix com “agitprop”

  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 18 de gener de 2017 - 13:59

    Força valent en Guillem Martínez situant-se ‘a les trinxeres’ i negant-se a prendre partit, per no haver de renunciar a fer mínimament de periodista. I molta raó dient que no hi ha un procés, sinó diversos. Als dos que esmenta, el gubernamental i el ciutadà, jo n’hi afegiria com a mínim un altre a un nivell crec que superior: el de divergència profunda entre allò espanyol i allò català, que potser és més identitari que una altra cosa però que és la mare de tots els ous, siguin per fer truites o per fer ous ferrats, perquè és la causa o base necessària per poder arrencar els altres, no pas la conseqüència. Està clar que el discurs de Martínez té altres debilitats i forats considerables, potser del mateix calibre dels que ell denuncia. L’oblit de la CUP, per exemple, evidenciada per en Julià de Jódar en el primer comentari, n’és una mostra. Perquè al final ell només fa una hipòtesi i s’esforça per fonamentar-la el més bé que pot, també a base de deixar de banda allò que no la corrobora. En tot cas, temps al temps, que és el que ens dirà si va o no ben encaminat. De tota manera, segur segur que el llibre val la pena de ser llegit.

  • Subscriptor Pep Montes Sala 18 de gener de 2017 - 20:54

    Em sembla que hi ha un excés d’apriorismes. Quan diu que del procés no s’ha fet res està pensant només en l’acció governamental i oblida la dimensió ciutadana. Hi ha un canvi d’actitud social que ha arrossegat (a molts a contracor) a determinades elits polítiques fins al punt de descol·locar-les i deixar-les en fals. Per això s’ensorren o es desgavellen determinades forces polítiques que fins ara havien estat predominants. Segons Martínez CiU i CDC s’ensorren perquè ja tenien els dies comptats i a l’independentisme li dona només un paper ornamental en aquesta davallada, com si fos una taula de salvament. Jo crec que és justament el contrari. El procés (entès com a moviment social divers i heterogeni) accentua les contradiccions i la històrica ambigüitat del nacionalisme conservador i el precipita a uns debats que mai no havia volgut assumir (no només els que tenen a veure amb el sobiranisme). Per tant, s’esquerda i perd els pocs referents de què disposava. I en sentit contrari, però de forma similar, passa amb ICV i PSC. Per tant, sí que estan passant coses. Moltes. Potser serà veritat que en l’actual context el procés institucional produirà una forta decepció, i caldrà esperar més per a canvis de marc polític. Però els canvis d’actitud davant del poder polític d’un percentatge molt rellevant de la societat catalana els veig permanents. Això no serà un parèntesi per tornar a dinàmiques anteriors. HI ha transformacions en curs que són profundes.

  • Subscriptor Jordi Ortiz i Lombardía 18 de gener de 2017 - 23:09

    No em sembla un analista de trinxeres, en Guillem Martínez. Allò que sí és un mite és l’objectivitat periodística: l’engany de sobrevolar la realitat per explicar-la amb pretensió de neutralitat. Ell em sembla que escriu amb pic i pala ben arran, prenent partit. I tant! Com fem tots! Començar i acabar tot negant la major em sembla més una forma expeditiva d’opinió que un mètode sincer d’anàlisi.

  • jep 20 de gener de 2017 - 13:53

    En la meva opinió, el procés es va encallar el 9N quan Convergència es va negar a desobeir i l’ANC, primer, i ERC, després, es van plegar a les seves exigències estrictament partidistes. Sense desobediència no només no hi ha independència, és que no hi ha ni Federalisme ni cap mena de canvi polític o social i el que perviu, per molt tocat que estigui, és el règim fossilitzat. La hipotètica renuncia dels comuns a la possibilitat d’un procés constituent unilateral, sí que dinamitaria les possibilitats de canvi per un llarg període, perquè suposaria renunciar a la desobediència como eina de transformació social i política; renunciar tant a la PAH com a la ruptura de l’estat. A més, faria impossible una alternativa d’esquerres a Catalunya i ens veuríem transportats a un escenari similar al de la Catalunya “autònoma” dels anys del pujolisme, encara que fos amb actors diferents. També accentuaria la tendència a la institucionalització, ja molt present, de la direcció estatal de Podemos.

  • Subscriptor Bastida 20 de gener de 2017 - 14:25

    Gràcies Crític per oferir-nos aquestes aportacions sobre la descripció del relat dels moments que estem protagonitzant. I, com sempre, no tot és blanc o negre, sino tot el contrari: la immensa gamma de colors que conformen la realitat del país.
    De tota manera seria interessant que algú dels partidaris del NO fes la seva aportació al debat, més enllà de descriure’l segons el seu punt de vista.
    Per què NO? Què m’ha de convidar a mi a votar NO a la separació de l’estat actual? Quin futur interessant podria tenir com a individu i com a col·lectiu quedant-me en l’actual estructura?
    La informació que ens suministren els que no veuen bé el “procés” no es decidiex < aprofundir en les raons del NO. Les seves observacions i opinions només se centren en argumentacions intel·letuals sobre la impossibilitat, a pressumtes cortines de fum o fins i tot a teories de la conspiració. Jo necessito que m'aportin arguments del per què hauria de votar NO a constituir-nos com a Estat sobirà.

Deixa el teu comentari