Jenn Díaz: “La República passa pel Baix Llobregat”

  • Text: Joan Carbonell / Fotos: Jordi Borràs
  • dimarts, 6 novembre 2018

Jenn Díaz sorprèn. Per una maduresa literària i política d'una dona jove. Per un discurs potser majoritari però difícil d'escoltar. Viu amb intensitat les seves apostes: escriure en castellà i en català, viure de la literatura i entrar al Parlament com a independent a les llistes d'ERC. Les dones són protagonistes de les seves novel·les: fortes, algunes de callades, altres de valentes. També les geografies ibèriques: Extremadura, Catalunya... Políticament té el seu propi mandat: feminitzar la política, desinstitucionalitzar la cultura i posar a l'agenda les famílies diverses. Sense oblidar una divisa fonamental: enllaçar l'independentisme i l'àrea metropolitana —amb el seu Baix Llobregat— per aconseguir progrés social.

"Em dic Jennifer, sóc castellanoparlant i estic farta que Ciutadans, el PP i el PSC parlin en nom de la meva generació"

Llegir-te és entrar en un món íntim. El teu llibre ‘Vida familiar‘ (guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2016) n’és un exemple. Entrar-hi és fàcil, però a poc a poc et va incomodant al llarg de la lectura. Potser ens recorda coses de nosaltres mateixos, de la nostra història personal i familiar…

Des del principi que vaig començar a escriure, sempre he tractat d’aquest tema familiar. Principalment per dues raons. La primera és que vaig començar a llegir a Carmen Martín Gaite, cosa que em va fer ser escriptora. Amb 20 anys començo a imitar d’alguna manera les meves lectures: Martín Gaite, Matute, Delibes… Per tant, la novel·la de postguerra d’ambient domèstic i quotidià eren els meus referents culturals. La segona raó és que les úniques històries que tenia a mà que poguessin ser material literari eren les de la meva família. Sóc filla del segon matrimoni de la meva mare; per tant, els meus germans i jo tenim un pare diferent. La família de la meva mare m’ha servit d’inspiració per a les meves històries: eren 9 germans. El meu avi matern va matar el seu cunyat, va anar a la presó, es va suïcidar i va deixar la meva àvia amb els fills. Ella va enganxar tuberculosi i els fills van quedar repartits per diferents col·legis de monges com a interns… Amb 18 anys, en buscar històries, vaig veure que tot plegat respirava literatura pertot arreu. Començo a furgar en la vida de la meva mare: com va afrontar la família, als anys vuitanta, un home, el meu pare, amb fills d’un matrimoni anterior. Jo era l’única de classe que tenia una família no convencional…

Eren els anys de les primeres separacions i divorcis…

A més a més, ara mateix jo m’he casat amb un home que té una filla d’un matrimoni anterior. La necessitat de no repetir tots aquells models de la meva família m’obliga a repensar tot allò que jo havia viscut com a nena per adquirir el rol de la persona adulta. Tot plegat em va portar a escriure sobre ambients domèstics, d’interior. Més psicològics que no pas descriptius.

Per tant, a l’inici no vas sentir una necessitat interior d’escriure?

Vaig començar a escriure i llegir alhora. A casa meva no hi havia llibres. Jo volia ser professora d’educació física, després estudiar psicologia, després filosofia i finalment vaig acabar fent un curs i mig de filologia hispànica. No la vaig acabar. En un dels exàmens de filologia em van posar un fragment de ‘Nubosidad variable‘, de Carmen Martín Gaite. A partir d’aquí, llegida tota la seva obra, vaig començar a escriure. Per tant, vaig començar a escriure molt jove però a llegir massa gran, potser.

Foto: JORDI BORRÀS

“Ara gent com jo arriba al Parlament i a la indústria editorial. Abans semblava que, si no venies d’un determinat tipus de famílies, no hi podies accedir”

Deixes la carrera i et poses a escriure. Per què aquest despertar literari?

Crec que m’ho va posar molt fàcil tenir un blog. Allà, recordem que no hi havia xarxes socials: blogaires feien comentaris als meus textos i jo els comentava els seus. Vam fer una xarxa de gent que llegia i escrivia a l’hora. El blog em va ajudar a crear ficció. En la meva vida personal no tenia un entorn literari, però en la meva vida virtual hi havia unes 40 persones que comentaven els meus llibres, les meves lectures, el que jo escrivia. Així vaig descobrir aquesta vocació amagada que no havia tingut mai.

La teva història trenca estereotips del que s’espera que és una escriptora lletraferida.

De fet, això m’angoixava a les primeres entrevistes. Pensava: “Jo no tinc història”. Ara, he descobert que no venir amb cap crossa literària és una història en si mateixa.

Accedir a la literatura a través dels blogs és el reflex d’una generació, no?

Sí, crec que sí. També a escala política. Sóc d’una generació on gent com jo accedeix al Parlament i també a la indústria editorial. Semblava que, si no venies d’un determinat tipus de famílies, no hi podies accedir.

Foto: JORDI BORRÀS

“Dins i fora dels llibres, qüestiono els lligams de sang i la qüestió genètica en les famílies”

Les teves històries parlen de dones, principalment. Moltes dones callades, absortes i a qui la història els passa per sobre. Abans, com ara, s’ha menysvalorat aquestes dones. Sembla, però, que les coses ara estan canviant: l’auge del feminisme n’és una demostració. Tu que n’has descrit tantes, com veus ara la dona?

Respecte a la meva besàvia, àvia o mare hem avançat moltíssim, però crec que el patiment de la dona callada i submisa ara és més sofisticat. Per aquest motiu sembla que el patiment sigui menor, però no ho és. Hem entrat en el moment del matís, del patiment subtil, dels últims detalls de la igualtat efectiva. Penso que els avenços tecnològics i socials van per una banda i els ritmes de les dones segueixen sent molt lents. Encara avui dia, en reivindicar un Govern paritari o que es parli tant de Carme Forcadell com d’Oriol Junqueras, encara hi ha gent que diu “ara no toca parlar d’això”.

En parles molt, de la maternitat. El teu llibre ‘Mare i filla‘ (Amsterdam, 2015) n’és un exemple. 

Una lectura que em va marcar molt va ser la del llibre coral ‘Maternidad y creación’ (Alba Editorial, 2001), on vaig reflexionar sobre la maternitat des del meu vessant de creadora. Aquest tema m’ha interessat molt d’una manera natural: el conflicte amb la mare sempre l’he tingut. La meva àvia, la meva germana —amb qui em porto 10 anys— i la meva mare s’han repartit d’alguna manera el rol matern. Després, vaig conviure molt de prop amb la maternitat de la meva germana. I, finalment, tinc un rol maternal dins de casa meva respecte a la meva “filla afí”. Això és una terminologia amable que estem treballant des de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar per no haver de parlar de madrastres, padrastres ni fillastres.

Diversitat familiar?

A tots aquests anys que he escrit sobre àvies, mares, filles, germanes i nétes ara hi he afegit aquesta nova manera de viure la maternitat, que és no haver parit. Amb les mares adoptives ningú posa en dubte el seu paper, però amb les mares afins tenim tots els interrogants sobre nostre. Som qüestionades primer pel nen o nena, després per la mare i, fins i tot, és possible que siguis qüestionada per la teva parella perquè no deixes de ser l’última peça d’aquest trencaclosques. I també qüestionada per tu mateixa, que pot ser que t’autoboicotegis perquè socialment ningú valida la teva figura. Ets un afegit i punt. Reunions d’escola, d’extraescolars, decisions econòmiques o de l’educació dels nens… En tot això, se suposa que no hi tens res a dir, però tot plegat està lligat de manera inevitable amb la teva vida. Per tant, les decisions que s’estan prenent respecte a aquell nen o nena t’afecten a tu i la teva vida quotidiana, emocional o econòmica, però tu no hi pots dir res.

Sembla com si estiguessis castigada en certa manera…

És clar, i, a més a més, és un estil de vida que has triat. Les mares adoptives, les famílies monoparentals o les famílies amb pares del mateix sexe estan organitzades socialment. Pel que fa a les ‘famílies enllaçades’, que és com ens diem, no és així. Jo, dins i fora dels llibres, hi estic fent aquesta feina: qüestionar els lligams de sang i la qüestió genètica.

Foto: JORDI BORRÀS

“Al Parlament tinc tres mandats personals: desinstitucionalitzar la cultura, feminitzar la política i fer ‘lobby’ de famílies enllaçades”

Ara com a diputada vols portar la situació de les famílies diverses al Parlament? Quines són les vostres demandes concretes?

De fet, jo entro aquí amb tres mandats personals: primer, desinstitucionalitzar la cultura; segon, feminitzar la política, i tercer, fer molt ‘lobby’ de famílies enllaçades. Jo formo part de la comissió d’infància i m’agradaria que es fes una compareixença sobre el tema. Volem exposar quins són els nostres problemes més enllà dels emocionals —que s’han de treballar culturalment en el dia a dia. Es tracta de problemes administratius: malgrat que no són competència de la Generalitat, hem de donar veu als problemes de les famílies enllaçades nombroses. Si la teva parella té dos fills i tu en tens un, ja sou tres. I si, per altra banda, el teu exmarit o l”ex’ del teu company té una família on sumen també tres, sou dues famílies nombroses encavalcades. Ara mateix, accedeix al reconeixement i als avantatges del carnet la primera família a qui se li atorga. No es poden duplicar. Les criatures que formen part de les dues cases no poden tenir dues famílies nombroses. Això és una anomalia perquè els nens amb custòdies compartides passen el mateix temps a les dues cases.

És clar…

Per altra banda, els nens amb custòdies compartides tenen només un padró i estan associats només a una de les dues famílies pel que fa a temes de transport, escoles, ajudes de l’Administració. Un exemple: la meva filla afí està empadronada i va a escola a un municipi que no és el nostre. Sí jo tinc un fill biològic, aquest tindrà més punts per accedir a una escola que no es troba al meu municipi que a la que es troba al costat de casa meva. Un altre exemple: la meva filla afí no consta al meu llibre de família. Si a la meva parella li passés alguna cosa, no tindria cap relació amb ella. És realment difícil duplicar els padrons, però resulta que aquests nens viuen en dues cases d’una manera simètrica. Primer promouré una compareixença al Parlament perquè els grups parlamentaris puguem extreure unes conclusions de la problemàtica. Després faré una llista amb tots els greuges. Les institucions s’han d’adaptar a aquesta nova realitat.

Hi ha algun lloc del món on hi hagi un antecedent de legislació?

No s’ha fet enlloc encara. Podríem ser pioners en una qüestió que és a l’ordre del dia.

Foto: JORDI BORRÀS

“Tinc la sensació que tothom que parla de la cultura des de la política no forma part del sector”

Has parlat de desinstitucionalitzar la cultura. A què et refereixes?

He arribat a la política i tinc la sensació que tothom que parla de la cultura des de la política no forma part del sector. A més a més, hi ha molts intermediaris entre el creador i els espais on es decideixen les polítiques culturals. Això s’ha d’escurçar. Perquè no vénen els creadors a explicar-nos les seves casuístiques? Com és que els escriptors no vénen a parlar-nos de com els ofega la quota d’autònoms? Altres sectors vénen a parlar-nos dels seus problemes. Com és que tothom porta al programa l’estatut de l’artista però no el tirem endavant?

No creus que s’hi afegeix el problema que és un sector que, malgrat algunes excepcions, no acostuma a organitzar-se?

És possible. Jo mateixa no m’havia organitzat. Potser algun sector de la indústria cultural s’organitza; però, pel que fa als creadors, no. Potser perquè defensem la individualitat del creador fins a les últimes conseqüències. Ara mateix no conec cap associació d’escriptors. Excepte l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, creada més aviat pel greuge d’escriure en català que no pas pel fet de ser creadors. Tampoc a tot arreu és així. Per exemple, les Dones Visuals estan fent un esforç per eliminar el biaix de gènere en el seu sector.

Pots dir-nos propostes concretes del grup parlamentari d’ERC sobre matèria cultural?

Per ara, només hem fet una reunió de la comissió de cultura, però hi ha dues coses que ens creiem molt. Primer, la paritat en cultura: si les dones paguem la meitat dels impostos, com és que la meitat de les subvencions no van a parar a projectes de dones? I, segon, sempre hem tingut molt present la internacionalització de la cultura catalana però tenim un buit pel que fa a la cultura que tenim en la societat catalana impregnada per moltes altres cultures. És una idea que ‘a priori’ tothom la compra, però com ho traduïm? Quan tu estàs projectant una sèrie de llibres, de pel·lícules o d’obres de teatre, has de poder interpel·lar un tipus de gent que no siguin els ‘sospitosos habituals’. Si la interculturalitat és moda, que el Teatre Nacional de Catalunya no sigui només d’autoconsum.

Per tant, apostaries per fer obres en castellà al TNC?

No ho sé; crec que, pel que fa a la llengua, encara ens queda molt per poder permetre’ns el luxe de saltar-nos el català. No crec que vagi tant en aquesta línia, sinó que la diversitat del carrer formi part de la proposta cultural. Per exemple, ara fan una obra on el paper protagonista és una dona ‘trans’ i han escollit una actriu dona per representar-la. Seria una bona oportunitat per donar un paper a una dona ‘trans’. Tots els colors que tenim al carrer no es tradueixen a l’escena…

Foto: JORDI BORRÀS

“Quantes persones negres han passat pel Parlament? Quants xinesos? Això va més enllà de tenir els cognoms catalans o castellans”

Creus que els mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio) no reflecteixen aquesta diversitat?

És possible. Si encara ens estem barallant perquè hi hagi igual nombre de dones que homes a les tertúlies, imagina’t afegir-hi altres diversitats. A mi em sembla bàsic. Ara, el 2018, la primera diputada dona i musulmana és la Najat Driouech Ben Moussa, que hi entra per ERC. Què acaben d’arribar? No, la Najat va venir amb 4 anys i ara en té gairebé 40. Què ha passat tots aquests anys? Hi ha una llarga llista de col·lectius que no trepitgen les institucions. Per exemple, l’hemicicle del Parlament té lloc només per a una cadira de rodes. I si aquest diputat o diputada hagués d’anar a la mesa? És previst això? Quantes persones negres han passat pel Parlament? Quants xinesos? Tot plegat va més enllà de tenir els cognoms catalans o castellans.

Canviant de tema, molts col·lectius que s’encarreguen de qüestions socials hi troben a faltar algun gest per part del Govern. Quines són o seran les polítiques socials que tirareu endavant com a socis de Govern?

Hi ha una separació entre el que fa el Govern i el que fa el Parlament. Com que el nostre grup parlamentari dóna suport al Govern, és cert que tenim accés a informació que no té l’oposició. Però també és cert que no sóc conscient de tot el que s’està fent al Departament de Cultura. Puc assabentar-me’n abans que el ciutadà, però no gaire abans. El Parlament va per una banda i el Govern per una altra, i està bé que sigui així. Com a diputada d’un grup que dóna suport al Govern, vols tenir independència d’aquest. A les reunions del grup parlamentari no parlem del que està fent el Govern. Nosaltres hem de vetllar per la nostra iniciativa parlamentària.

Per tant, com a grup parlamentari, com veieu la política social del Govern? Educació? Sanitat?

Això té una certa complexitat. Quan entres en política, te n’adones que moltes vegades estàs alineat amb el que demana l’oposició al Govern. Perquè la realitat social va per una banda i els tempos de la política són uns altres. Tinc la sensació que hi ha una emergència social que hem d’abordar des de molts punts de vista i que la institució té una manera de funcionar pròpia respecte al que demana el carrer. Moltes vegades tens accés a informació del Govern que t’explica per què algunes demandes no es poden fer a curt termini. Tens aquesta dualitat: ets conscient de la problemàtica, però també ets conscient de les limitacions del Govern.

Foto: JORDI BORRÀS

“Fins que no superem la dicotomia de botiflers i puristes, no podrem fer la feina que hem de fer a l’àrea metropolitana”

Per què vas escollir Esquerra Republicana per entrar a fer política?

Crec que hi ha un espai social i generacional que queda entre els Comuns, Esquerra i la CUP. És un espai on molta gent de la meva generació s’hi podria trobar a gust: la teoria de la CUP, el pragmatisme d’Esquerra i el vessant més activista dels Comuns. Dit això, jo vaig tenir la meva primera reunió amb la Marta Rovira. Quan em va trucar, pensava que voldria fer un llibre on jo col·laborés; però, en veure’ns, ella em va preguntar si em veia de diputada i, en cas que hi digués que sí, em proposava anar de número 8, tenint en compte que davant meu hi tenia gent que era a la presó o a l’exili. Al llarg d’aquest any he vist que el meu perfil és, en essència, Esquerra Republicana. La CUP, per a mi, és massa teòrica. Els Comuns, crec que tenen un dèficit respecte al sobiranisme, i això no els fa sumar sinó restar per totes bandes. Finalment, tenim ERC que em dóna una cosa molt important en el fet de passar a la política: jo em dic Jennifer —ara m’he canviat el nom oficialment a Jenn—, la meva mare és d’Osuna (Sevilla), tota la meva família per part de pare és extremenya, sóc del Baix Llobregat, sóc castellanoparlant i estic farta que C’s, el PP o el PSC parlin en nom d’aquesta generació que som fills de pares que van venir de fora. Aquest perfil que jo tinc, que durant molts anys s’ha sentit exclòs del catalanisme i sobretot de l’independentisme, troba a ERC un espai on trencar aquests estereotips.

Com?

El president del partit, Oriol Junqueras, va aconseguir ser alcalde d’un municipi que no era independentista, Sant Vicenç dels Horts. Aquesta feina que ell va fer al seu municipi crec que és la feina que s’ha de fer a Catalunya. S’ha d’aconseguir que hi hagi una massa social que et voti, independentment de la teva posició respecte a la República. És una feina que m’he pres seriosament perquè crec que l’independentisme ha pecat moltes vegades d’autoconsum. A Esquerra hi tinc un entorn idíl·lic per poder defensar una idea que ja vaig dir fa un any: la República passa pel Baix Llobregat. Fins que no siguem conscients d’això i fins que ERC no es desacomplexi de l’independentisme hegemònic més tancat, fins que no ens traguem de sobre aquest pes de les llistes unitàries, de ser els més independentistes, de voler parlar sempre cap als convençuts, fins que no superem la dicotomia de traïdors, botiflers i puristes, no podrem fer la feina que hem de fer a l’àrea metropolitana. Jo encara no renuncio a parlar a una gent a qui han parlat només el PSC i C’s. Hi ha qui pot dir que és ser paternalista.

Paternalista?

Totes aquelles majories que van més enllà de l’independentisme, contra l’extrema dreta, antifranquistes i republicanes, s’han de poder tractar desacomplexadament des del sobiranisme i des d’un partit d’esquerres. Parlar del Baix Llobregat al Baix Llobregat no ens fa ser pitjors ni més paternalistes.

Foto: JORDI BORRÀS

“Estem instal·lats en aquesta sensació de traïdors que ens fa un flac favor com a moviment”

Creus que el vostre soci de Govern, JxCat, no va cap a aquesta direcció?

No sé les intencions que tenen; el que sí que sé és que JxCat ha de respectar les intencions que té Esquerra. Justament amb aquesta coalició podem ser més forts que mai: JxCat pot fer feina cap al seu sector i ERC en pot fer cap al seu. Si a l’àrea metropolitana la força independentista més votada és ERC, que ens deixin treballar en aquesta línia. Que ningú ens assenyali per intentar fer aquesta feina.

Existeix aquest boicot a la vostra feina?

Crec que ara estem instal·lats en aquesta sensació de traïdors que ens fa un flac favor com a moviment. Jo no he vingut aquí de cap partit. No tinc cultura partidista. No sempre he votat ERC i, per exemple, no vaig comprar Junts pel Sí. Deixeu-me fer aquesta feina sense dir-me botiflera o traïdora o assegurar, a Twitter, que el problema d’ERC és que l’han omplert de gent no independentista com Jenn Díaz. Si cal que em tregui el llaç, que tregui el groc del meu entorn per parlar sobre la República amb gent de Sant Andreu de la Barca, que és on visc ara, ho faré; no hi tinc cap problema. Hi ha una Esquerra Republicana que no és el Vic de Marta Rovira sinó Sant Vicenç dels Horts, que és Oriol Junqueras, que l’hem de fer amb orgull i que crec que, a més a més, va a favor del moviment.

A què et refereixes?

Jo he voltat per tot el Baix Llobregat. He estat a Can Vidalet, a Esplugues, amb una persona que volia explicar només què passarà amb les pensions a la República, no intentar convèncer sobre res més. Desembre, morts de fred, quatre cadires i no superàvem més de 20 persones. Hi havia gent que passava pel carrer i ens deia “fanáticos”. Això ho ha fet la CUP, això ho ha fet JxCat? Suposo que sí, però crec que ERC ho ha fet de manera més organitzada perquè té un teixit social a l’àrea metropolitana que ja hi era abans que l’independentisme fos majoritari.

Recentment vas patir una agressió al cotxe.

Sí, no sabrem mai ni qui va ser ni quines eren les seves intencions. En tot cas, vaig rebre una carta de Jordi Cuixart, que em deia: “He llegit que hi ha hagut unes persones que t’han volgut espantar, però ja em va dir la Marta Rovira a l’inici de la campanya que tens més somnis que por”.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari