Lluc Salellas: “La CUP, a diferència de Podem, ha estat capaç de trobar un relat que uneix camp i ciutat”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Ivan Giménez
  • dilluns, 27 novembre 2017

Lluc Salellas (Girona, 1984) és periodista i politòleg. Pertany, encara que sigui un 'working class' descendent de pagesos que "no s'han mogut en segles d'una zona d'uns 60 quilòmetres", a una dinastia rellevant de l'esquerra radical del país. Regidor a l'Ajuntament de la seva ciutat i diputat a la Diputació de Girona per la CUP. El 2012 va quedar-se a les portes d'acompanyar Arrufat, Fernàndez i Rieradevall. El 2014 sonà com a candidat als comicis europeus si els cupaires haguessin entrat a la coalició Els Pobles Decideixen, amb el BNG i EH Bildu. Escriu assaig, cosa rara al seu espai polític. 'La rebel·lió catalana' a Pagès, és el seu l'últim llibre. Vindica fugir del dogma.

"Si arribem a gestionar institucions grans, la gent no pot tenir la sensació que hem fet el mateix que els altres, però una mica més a l'esquerra"

Per començar, anem una mica cap enrere. Allà on comença tot. Ets gironí.

Jo sóc nascut a Girona, però els meus pares no eren gironins. Mon pare era de Viladamat i ma mare de Celrà, pobles on ara m’agrada recordar que hi governa la CUP! De nen vaig tenir molta tirada cap a Celrà, a la casa familiar, a prop del bosc, un espai ideal per a un infant, que em va fer gaudir molt. Als estius, però, els meus avis paterns m’acollien a Viladamat. Eren pagesos. Gent de la terra. Amb ells vaig descobrir la vida pagesa i a l’aire lliure. Encara ara m’agrada dir que sóc un viladamatenc!

Eren persones polititzades, els avis?

Els paterns, no gaire. Eren catòlics, això sí. I pobres. Per part de mare, l’avi venia d’una família de petits propietaris, no tan humil. Havia fet de confiter. Va militar a ERC els anys trenta. Quan va acabar la guerra, uns feixistes el van delatar i va passar tres anys a la presó. Mai va reingressar al partit, però va mantenir les conviccions. Era, a més, un home culte.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El 1977 o 78, el meu pare va impulsar la CNT gironina. Compaginava aquesta militància amb l’afiliació a ERC”

El personatge de ton pare, l’advocat Sebastià Salellas, fascina. D’una esquerra mestissa. Llibertari, independentista, comunista, cristià progressista, ben relacionat amb una part del PSC… els darrers anys es va adherir a la trotskista Lluita Internacionalista…

Mon pare va arribar a Girona a 16 anys per treballar perquè no volia fer de pagès. Va estudiar de gran. Començà a exercir d’advocat a la trentena. El 1977 o 1978 va impulsar la CNT gironina. Eren anys molt moguts. Quasi a l’instant compagina la militància llibertària amb l’afiliació a ERC. No en vaig parlar mai amb ell, però crec que veia la sigla d’en Companys i en Macià com quelcom de rupturista i antisistèmic. Era el moment, el 78, que no es pogueren presentar amb la seva sigla.

Foren dels últims a ser legalitzats.

Sí. I hi havia un tema de país, en la seva aposta d’aquells anys, que era intrínsec en ell.

Girona com a urbs política… El PSUC capitalitza l’antifranquisme? Talla el bacallà?

A Girona, la composició de l’antifranquisme és una mica més equilibrada que en altres llocs. Hi havia poques fàbriques. Dues o tres, a tot estirar. Sí que teníem un percentatge de població important procedent del sud de l’Estat, especialment d’Andalusia. El fenomen del barraquisme era una realitat. El PSUC i CCOO hi tenien una certa força, doncs. Tanmateix, al nucli històric de la ciutat, al centre, on vivien unes classes populars i mitjanes catalanistes i d’extracció republicana, allò que seria el món de Pallach, aquesta socialdemocràcia ‘soft‘ d’arrel molt catalanista, triomfà bastant…

Coneixent-ho molt poc, em fa la sensació que Just Casero és una figura interessant… Algú que neix dins una cova a Portugal i acaba creant el diari en català ‘El Punt’, fent de regidor i de diputat del PSC i impulsant la renovació dels serveis de salut mental a les comarques gironines…

Era fill de família molt humil d’origen extremeny. Un nou català que es va fer molt amic de mon pare. Sempre he pensat que el fet que Girona fos una ciutat petita en aquella època, d’uns 60.000 habitants, feia que l’ascensor social i la permeabilitat funcionés més. Això permet i promou que un personatge com Just Casero, intel·ligentíssim i una autèntica bèstia política i activista, d’una gran humanitat, arribi on arriba.

La Transició. D’allà ve tot. D’allà surt el ‘nadalisme‘, també.

Entre el 1975 i el 1979 hi ha molta efervescència. Cadascú des de la seva capelleta fa el que pot. A partir del 79 es dóna una operació curiosa. El PSC fitxa un candidat, Quim Nadal, que no és fundador del PSC gironí, però curiosament és d’una de les famílies més importants de la ciutat. A vegades s’ha dit que en Quim Nadal hauria estat el gran candidat convergent. Per família. No per ideari. Però per origen familiar havia de ser el candidat convergent natural. Van ser intel·ligents, al PSC. Agafaren un intel·lectual, llavors jove i brillant, de bona família, i crearen un projecte d’arrel treballadora i amb força als barris que al mateix temps connectava perfectament amb les classes mitjanes catalanistes del centre de la ciutat. Nadal fa molt bé aquesta síntesi.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En espais econòmics i institucionals de Girona, que tinguis un cognom o un altre té un paper important”

Girona m’interessa com a ciutat. Hi ha quelcom que em recorda el que m’han explicat que va ser la Palma d’abans del turisme. I que en part ha arribat fins avui. Això de les famílies, els mecanismes de poder, l’ascendent. Girona té molt aquesta aura.

No és només una aura. A Girona, als espais de poder econòmic i institucional, que tinguis un cognom o un altre continua tenint un paper important. Jo ho noto. El fet de ser fill d’algú que va tenir una trajectòria a la ciutat, encara que fos un nouvingut, et marca. Quan dius que ets en Lluc Salellas la gent et demana: “Ets fill de l’advocat?”. És cert, per tant, que aquesta dinàmica existeix, però també que cada vegada és menys present. Que Carles Puigdemont no fos nascut a Girona en la campanya de les municipals del 2011 era un argument a la contra utilitzat en el camp del PSC. “Si no has nascut aquí, no pots ser alcalde”, deien. Els socialistes! Aquesta ciutat és així, però s’equivocarà qui l’entengui només així!

El teu pare, quina relació tenia amb l”establishment’ socialista gironí? I tu?

Jo hi he tingut una relació de cordialitat. Una part d’ells eren amics personals del meu pare. Encara que discrepessin. Val a dir que ell tenia més relació amb els menys orgànics, amb els que ho havien deixat abans. Amb la gent més ‘aparatera‘ del vell PSC hi tenia menys vincle. En la política nacional catalana i barcelonina crec que és diferent, però quant a Girona hi ha una certa cordialitat i respecte, tanmateix, que són transversals.

Deixo en pau ton pare, però d’ell, i del seu cristianisme d’esquerres, sempre m’ha quedat una frase que diu el David Fernàndez al documental ‘Guanyarem!‘ sobre la seva figura que feres el 2013: que no havia conegut militants tan compromesos i entregats a les causes com els catòlics de base.

Mon pare era del 1948. Fill del nacionalcatolicisme. L’avi era poc entusiasta. L’àvia, bastant devota. Jo crec que en Sebastià Salellas veu que el marxisme cristià relliga les lluites en què creu. Des de la parròquia fa política als esplais i als caus escoltes. Mai en fa apologia pública ni proselitisme, però, de les seves conviccions espirituals. Per ell va ser quelcom d’íntim. Ens transmeté, això sí, els valors i l’humanisme.

Tenim la mateixa edat. Ets del 84. Com fas el pas a la politització activa?

Quan em faig gran, tinc tres models, a casa. Un és mon pare, l’advocat de Terra Lliure i dels ‘okupes’. No cal dir res més. L’altre és en Benet, el meu germà, implicat des de finals dels noranta en diferents moviments estudiantils i antiglobalització a Barcelona i a Girona. La tercera peça, importantíssima, és ma mare, la Glòria Vilar. Una dona que no entrava dins els cànons establerts en res. Mare divorciada els anys vuitanta –quan no era, encara, habitual–, valenta, inconformista i sense estigmes. En aquest poti-poti referencial, doncs, em planto amb 14 anys amb ganes de militar. Ho faig, com el Benet, a la PRES (Plataforma Revolucionària d’Estudiants de Secundària), un producte local de les comarques gironines. Alguns bons amics entren a Maulets. Ens socialitzem al Casal Independentista El Forn, de la ciutat.

De quin any és El Forn?

Del 2000. Llavors arribo, poc després, a Barcelona per estudiar. Hi ha la invasió ianqui de l’Iraq i participo a “Aturem la guerra” a la universitat. Enganxo l’etapa dels Fòrums Socials. Vaig a Florència, a París, a Londres. Acabo essent portaveu de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, la PMDUP. Veig que l’assemblearisme està molt bé, però amb 21 o 22 anys faig la reflexió que cal dotar-se d’organització. I quan dubtava, com a independentista d’esquerres, a incorporar-me a Alternativa Estel o a la CEPC (Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans), ambdues anuncien que enceten el procés de confluència que donarà lloc a l’actual SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans). Els dos anys i mig o tres en què hi vaig militar van ser brutals perquè vaig recórrer, de veritat, els Països Catalans.

I després?

Des d’allà faig el salt a la CUP. Primer a Viladamat i després a Girona.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La militància en llocs petits comporta una permeabilitat que fa que no tot sigui l’ortodòxia del teu moviment”

Ara la CUP és una formació amb 10 diputats. Però la nostra generació ha conegut una Esquerra Independentista (EI) que alguns van batiar com una subcultura urbana més que un moviment polític. El món nord-oriental o gironí, que tu representes, és molt diferent de l’univers barceloní. Com ho vius?

He militat a Barcelona i a Girona. Fa molts anys que no milito a ‘Barna’, certament, però pel que m’arriba no han canviat gaires coses. De diferències, n’hi ha; són evidents. Per començar, la militància als llocs petits condueix a una activitat més lligada a la terra, més transversal. Comporta una permeabilitat que fa que no tot sigui l’ortodòxia del teu moviment. Si vols acabar muntant una cosa més o menys gran, has de buscar aliances més enllà de la teva assemblea de 10 persones. En el cas gironí, les lluites en defensa del territori – túnel de Bracons, la MAT (línia de molt alta tensió), els abocadors, Salvem l’Empordà– són un bon exemple. Això fa que les persones i el moviment creixin d’una manera diferent que a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Per què?

Perquè a Barcelona el model subcultural funciona. De seguida trobes 30 persones que pensen igual per tirar endavant quelcom. És un avantatge. Això fa que a Barcelona hi passin milers de coses des de la perspectiva de l’esquerra transformadora i els moviments socials. La cultura associativa barcelonina és envejable. Però al mateix temps impossibilita, crec, la generació de bones aliances, d’una banda, i fa la sensació, també, d’un cert centralisme. A Girona tenim molt clar que Blanes, Figueres i Portbou són importants; no sé si a Barcelona passa el mateix amb la seva perifèria. Això genera, al món barceloní, una altra cultura política que lliga millor amb ortodòxies en lloc d’amb heterodòxies. Dins la CUP hi ha qui ha teoritzat que aquesta fragmentació territorial de la qual parlaves té relació amb l’origen social, de classe, d’unes militàncies o unes altres. Jo crec que té més a veure on tu desenvolupes la teva praxi. L’on influeix en el com. L’on de Viladamat no té res a veure amb l’on de Barcelona. A Viladamat no tindràs mai una assemblea d’Arran de 15 persones. A Gràcia és relativament senzill, oi? En canvi, la classe social, la renda, la propietat i el tipus d’escolarització són molt similars a Viladamat i a Gràcia. L’on condiciona el com. Modifica la praxi que acabes fent i, per tant, la cultura política.

La qüestió de les perifèries. Esmentes que a les comarques gironines no hi ha centralisme o n’hi ha poc. A Lleida-Ponent, al món de l’Ebre i a Tarragona, hi ha problemàtiques evidents interterritorials i de la seva relació entre elles i amb Barcelona. Catalunya està molt desconnectada, oi?

La perifèria no és homogènia. L’efecte de la Guerra Civil va influir, diria. L’Ebre o Ponent varen ser front; les comarques gironines, rereguarda. Aquí hi ha quelcom que influeix en el substrat de coses que han quedat, en el relat, en la socialització. La CUP, a diferència de Podem, ha estat capaç de trobar un relat que unís el camp i la ciutat. El 27-S, les quatre demarcacions estan entre un 7,5% i un 9%. A les comarques gironines et pots trobar una Girona amb un 15%, Viladamat amb un 30%, i altres llocs que van d’un 20% a un 6%. S’ha tingut capacitat per generar un relat comú. La diferència important en nombre de vots era allà on s’havia aconseguit fer arrelar un projecte municipalista. El país és divers. Però no tot ha anat beníssim. La CUP sovint ha estat excessivament urbanocèntrica. No hem estat capaços de projectar tota la Catalunya diversa. És el gran repte que tenim.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’esquerra de zapatistes, ‘okupes’ i insubmisos sempre havia tingut prevenció cap a tot el que és institucional”

En relació amb això, des del salt al Parlament el 2012 –el Zoo d’Eulàlia Reguant, el ‘Matrix‘ de David Fernàndez–, mirant enrere, quina valoració en fas?

Del 2012 al 2017 són cinc anys. Hem demostrat que allò que havíem fet en el municipalisme era possible intentar-ho a la màxima institució del país. Hem trencat unes formes velles. Hem alterat la percepció de molta gent de com ha de ser la política institucional. I no només nosaltres, El carrer segurament ha fet 20 vegades més! Ens ha servit, tot plegat, per tenir un debat permanent de contradiccions i aprenentatges en el diàleg, necessari, entre els moviments socials i les institucions. L’esquerra post-Mur de Berlín catalana, la que es fa gran amb zapatistes, ‘okupes’ i insubmisos, sempre havia tingut una certa prevenció cap a tot el que és institucional. Hem superat pors. Quins contres, tenim? Tots. Que dediquem un 80% del nostre temps a estar pendents de què fa una cambra amb diputats és terrible. Molts quadres estan a l’espai institucional. Això provoca febleses. Mai he cregut en allò que alguns diuen d'”Hem de tornar al carrer” perquè mai hem deixat el carrer. Allò que em tranquil·litza és que la societat civil té molta capacitat per refer-se i donar a llum quadres nous constantment.

Més contres en veus, a la institucionalització del teu moviment? A alguns sectors de la CUP això els preocupa força.

Jo sóc de l’escola de “Per tots els mitjans necessaris” i, per tant, no veig més contres a ser a les institucions. Però entenc que és esgotador, especialment per a les companyes i companys que són al Parlament. Una institució antagònica a la nostra cultura política.

Abans esmentaves els quadres vostres. Veus gent molt preparada per fer el salt?

Tenim quadres molt preparats, comparat amb altres moviments i espais polítics. El problema és que la gent es crema amb relativa facilitat. Jo el que estic veient és que hi ha molta politització. Els CDR (Comitès de Defensa de la República) en són una mostra. Naixeran més quadres. Hi haurà relleu.

Algun dia la CUP pot trobar-se amb la situació d’haver de gestionar fons públics més enllà de l’àmbit dels municipis petits i mitjans. És un debat que s’afronta?

Les institucions a les quals accedim no tenen ni regles de joc ni lleis definides per nosaltres. Més aviat al contrari, hi ha moltes contradiccions. Hem de ser sincers i humils i reconèixer que gestionar vol dir gestionar misèria. És un discurs que he trobat a faltar en algunes candidatures del canvi. Jo crec, sincerament, que hi ha bona fe, però no acaben de transmetre que la possibilitat de transformació és minsa. Si arribem a gestionar, no pot ser que la gent acabi tenint la sensació que hem fet el mateix que els altres, però una mica més a l’esquerra.

En aquest sentit, els models a fora de les esquerres transformadores semblen complexos. D’exemples, n’hi ha mil. Al País Basc, un gestor públic d’EH Bildu, de la família de Sortu, per exemple, pot aconseguir diferenciar-se notòriament del que feia un gestor d’EA –ara soci seu– abans que ell? A Alemanya, un alcalde de Die Linke pot fer una praxi molt més a l’esquerra que un alcalde verd o de l’SPD sincerament progressista? Podem pot transformar més que IU, o a l’inrevés, en un municipi de Castella o d’Andalusia?

Pensa que s’entra a institucions amb pràctiques i dinàmiques instaurades de 30 o 40 anys. Amb treballadors i caps d’àrea d’una cultura organitzativa i política superdiferent. És com jugar un partit de bàsquet sense braç! Ho he parlat molt amb gent de l’esquerra basca, ara que els cites. Per una banda, una part de la ciutadania propera considera que fas poc, mentre que els altres consideren que fas el que toca, però com que no hi ha treball de socialització i de generació d’hegemonia t’estavelles. Si no expliquem per què cal municipalitzar l’aigua, i la municipalitzem i la factura surt tres euros més cara, ningú ho entendrà. S’acabarà la teva experiència de gestió. Hem d’intentar que la gent es polititzi més.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Poble Lliure i Endavant tenen un ideari semblant, però fan una valoració de la conjuntura política diferent”

Al vostre costat, a l’esquerra catalana, hi ha dos espais molt clars: ERC i els Comuns. Quina relació han de tenir en el futur les tres sigles?

La CUP el que ha de tenir clar són els seus trets d’identitat. Els Països Catalans i l’anticapitalisme feminista, fonamentalment. Però també la seva manera d’autoorganitzar-se: la rotació de cares, l’assemblearisme, etc. Això ens defineix i ens fa genuïns. No ho podem perdre. No estem sols ni al carrer ni a les institucions, però. Hi ha altres actors i caldrà col·laborar-hi. No ens plantegem diluir-nos ni dissoldre’ns. Mantenir l’essència no és dogmatisme, però cal explorar aliances. A escala municipal hi ha experiències interessants com Sabadell o Badalona.

La dicotomia front patriòtic / unitat popular, com la veus?

L’alliberament nacional i l’alliberament social van plegats. La dicotomia aquesta no me l’he creguda mai. No hi ha millor front patriòtic que el popular i no hi ha millor front popular que el patriòtic. Totes dues coses són necessàries. Des del PSAN i l’MDT aquesta història ha estat allà, en sóc conscient, però dubto que avui dia hi hagi ningú a la CUP autosituant-se en funció d’aquesta dicotomia…

En tot cas, les dues organitzacions dites estratègiques dins la CUP, Endavant i Poble Lliure, formalment representen aquestes dues ànimes. Entre cometes, val a dir-ho, perquè a Endavant hi ha gent molt nacionalista i a Poble Lliure, que és un partit comunista clàssic, hi ha alguna gent lligada als moviments populars. Però tenen molt poca rellevància pública, no? Recordo corrents d’opinió dels altres partits, amb molta menys influència social que Endavant o Poble Lliure, als quals fa anys es va donar infinitament més bombo als mitjans…

Poble Lliure i Endavant no tenen gaires diferències d’ideari. Tinc la percepció que el problema és que el que passa és que fan valoracions de conjuntura política diferents. Això els porta a buscar aliances que no coincideixen sempre. No són antagònics; són disjuntius. Fan una tasca interessant. Ajuden a reflexionar la CUP. Ens ajuden a fer-nos preguntes i a dotar-nos de marcs interpretatius. Tanmateix, allò que jo voldria és que poguéssim tenir un espai generador de pensament polític de la CUP… Però, mentre no hi sigui, Endavant i Poble Lliure cobreixen aquesta funció…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Crec que els intel·lectuals orgànics no són positius. No aprofundeixen en processos transformadors”

Voldria demanar-te per la relació entre els intel·lectuals i la CUP. A l’esquerra catalana el món de la cultura i els intel·lectuals ha estat determinant sempre.

La CUP i els moviments socials que venim dels anys noranta i la primera dècada del 2000 ens trobàrem un sistema intel·lectual creat durant la Transició. Amb tothom enquadrat, des d’ICV fins a CDC. Pujàrem, per tant, a la contra d’un món intel·lectual que ens ignorava i que ens precaritzava. Fixa’t en el món editorial. Fins al 2012 amb prou feines tenim Virus i El Jonc. Hem hagut de crear els nostres mitjans, les nostres eines… En tot cas, sempre he cregut, contràriament a altres tradicions polítiques, que els intel·lectuals orgànics no són positius. No aprofundeixen en processos transformadors.

Què vol dir ser català al segle XXI? Hi ha posicionaments identitaris o conservadors, encara, al catalanisme? Dins la CUP no és un debat molt profund, però sembla candent i transversal. Diria que Carles Riera no deu tenir exactament la mateixa opinió que Pau Llonch, respecte a això; de la mateixa manera que Anna Gabriel no deu pensar el mateix que Blanca Serra.

Les identitats no són estàtiques. La identitat catalana la defineix la gent que viu i treballa a Catalunya. Ha de ser, finalment, l’agregació d’identitats de la ciutadania que hi viu o hi transita. Mantenint tres elements que per a mi són importants: la llengua, el territori i aquella cosa que l’historiador Xavier Díez diu que és com tel·lúrica, la cultura antiautoritària servada al llarg dels segles per un poble que ha tingut sempre un Estat en contra. Per sort, els catalanistes del segle XXI veiem la identitat de forma antagònica a com es veia 100 anys enrere. Al final, però, la millor manera de parlar de la identitat catalana és parlar-ne poc.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tinc un nivell d’autoexigència alt, però m’adono que puc arribar a ser masclista sense adonar-me’n”

Ets dels pocs “polítics” cupaires amb projecció que escriu. Que fa proselitisme intel·lectual, que produeix idees. El teu darrer llibre és ‘La rebel·lió catalana. Cinc veus sobre el Procés i el futur d’Europa‘ (Pagès Editors, 2017).

Escriure i reflexionar m’agrada. I vull continuar fent-ho. El debat ideològic és clau. Si volem transformar, necessitem generar pensament. En el cas de ‘La rebel·lió catalana’, tenia clar que volia enfocar el llibre amb veus que, des de l’esquerra alternativa, en diferents indrets d’Europa i des de motxilles polítiques i vitals diverses, ens ajudessin a pensar què ens passa. Des d’Otegi fins a Martina Anderson, del Sinn Féin; Bodil Valero, d’Els Verds de Suècia; Judith Benda, de l’alemanya Die Linke, o Alberto Garzón, d’IU. Vaig voler buscar la mitjana, plural, entre opcions molt reformistes amb qui no em sento identificat i el clàssic partit marxista leninista de quatre quadres [riu]. Cadascú parla des de realitats molt diferents. Buscar referents fora, ho dèiem abans, es fa difícil. Però jo no sóc de jutjar… Cadascú viu la conjuntura que viu i ve de la cultura política que ve…

Cloem. En alguns textos he vist que tens una sensibilitat especialment desenvolupada cap al col·lectiu LGTBI. També cap a les lluites feministes. Seran els grans combats de l’esquerra del segle XXI. En parles al teu assaig ‘No t’espanti aquest vent. Reflexions per a una esquerra del segle XXI‘ (Angle Editorial, 2016).

Em preocupen perquè he conegut moltes dones i persones LGTBI que han patit diferents tipus d’agressions i perquè, com algú amb un nivell d’autoexigència alt, m’adono que puc arribar a ser, sense adonar-me’n, profundament masclista. Hem treballat i dimensionat molt amb les relacions humanes. Hi ha un ‘boom’ del feminisme, certament. Però al mateix temps entre els homes heterosexuals hi ha un sentiment de sentir-se atacat. No tinc clar si estem aconseguint molts canvis. Els rols de gènere es mantenen. Les agressions, també. Cal no fer-ne una moda.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari