Odei Etxearte “Sembla que, si no ets ‘xoni’, no pots ser de Santa Coloma”

Els catalanoparlants de la Catalunya de comarques tenen sovint prejudicis sobre la gent de llocs com Santa Coloma de Gramenet. Però, aix!, els castellanoparlants del barri del Carmel també tenim un grapat de tòpics sobre la gent de llocs com Santa Coloma de Gramenet. Vaig conèixer la periodista Odei Etxearte fa alguns anys a la redacció del diari ‘El Punt’. Un dia em va dir que ella era de Santa Coloma. No m’ho vaig creure gaire. És a dir, “sí, bé, potser va néixer allà, però no és autènticament de Santa Coloma”. No podia ser de Santa Coloma una noia amb nivell D de català, mig filòloga catalana, independentista i que sempre ho feia tot amb tanta ‘finezza’. Segur que no havia anat a un ‘merendero’ en la seva vida, no sabia ni si Espanya es classificava per al Mundial i no tenia pinta d’haver-se embrutat en cap ‘mani’ per l’escola pública. Devia ser una falsa noia de barri! Deia que ho era, però en el meu cap allò no hi cabia. Falsos tòpics.

Santa Coloma i la independència

Plaça de l’Ajuntament de Santa Coloma. Divendres, onze i deu del matí. Aparco la moto al costat d’un quiosc. Primer tòpic en quarantena. El quiosc té una estelada gegant penjada a l’aparador. Qui les deu comprar? Només hi ha una bandera penjada en tots els balcons de la plaça de la Vila de Santa Coloma: una estelada. Un dia l’Odei Etxearte va escopir-nos a la cara tants de tòpics amb un article titulat “Sóc de Santako, no imbècil”. La hipòtesi etxeartiana critica el classisme, l’apriorisme i la superioritat intel·lectual d’una part del moviment independentista respecte a la gent de ciutats i barris com Santa Coloma, o de l’àrea metropolitana de Barcelona. S’ha de dir que l’article està escrit abans de l’aparició del col·lectiu Súmate, de castellanoparlants per la independència.

—”Els independentistes, en un moment donat, van començar a muntar iniciatives per conquerir l’àrea metropolitana”, afirma ella.

—El vot dels xarnegos?, li pregunto provocant.

—”Sí, els xarnegos, perquè, si es fa un referèndum, hi hauran de votar, i per això ens interessen”.

—OK.

—”Això pot ser positiu per establir un diàleg per arribar a sectors que són aliens a l’independentisme. Però, quan s’intenta fer des de dalt i sense conèixer el carrer, es fan coses estranyes potser excessivament paternalistes i de superioritat intel·lectual. És allò de nosaltres tenim la veritat. Jo sóc independentista. Però no es pot menystenir la gent pel que pensa. Pots intentar convèncer-la d’igual a igual. La gent no és ximple, sap que viu a Catalunya i sap el que passa. Durant 30 anys, partits sobiranistes com CiU o ERC han estat incapaços d’implantar-se a l’àrea metropolitana. Per què? No tinc respostes. Però segur que intentar fer-ho ara a tota velocitat pensant en un referèndum és poc realista”.

—Com es pot fer per fer propaganda ‘indepe’ i no tractar d’imbècil la gent dels barris obrers i castellanoparlants?

—”Hi ha gent que ja ho està fent. A Santa Coloma hi ha un grup de l’ANC que són de Santa Coloma i coneixen la gent d’aquí. S’ha de trepitjar carrer. Teixir complicitats. Fer de paracaigudista és arriscat. S’ha de tenir en compte que aquest votant no ‘indepe’ té sovint uns universos simbòlics diferents dels del catalanisme tradicional, consumeix productes culturals diferents i mira televisions diferents”.

En canvi, el cas de l’Odei Etxearte és al revés. S’ha mogut en ambients més catalanistes, avui independentistes, des de l’institut fins al diari ‘El Punt Avui’, on cobreix la informació sobre CiU i el Govern d’Artur Mas. En aquell article sobre l’independentisme i Santa Coloma deia: “Ho he hagut de suportar tota la vida, sempre que m’han deixat anar un ‘no sembles de Santa Coloma’ o un ‘tens un català molt bo per ser de Santa Coloma’. Perquè sí, resulta que sóc de ‘Santako’ i independentista i no dic tants barbarismes com alguns catalans de soca-rel”.

—T’has sentit com un contratòpic?

—”Que et diguin que parles molt bé el català per ser de Santa Coloma és una mica fort. Hi ha moltes visions tòpiques. Hi ha gent que creu que, si no ets ‘xoni’, no pots ser de Santa Coloma”.

Una de les primeres escoles que van aplicar la immersió lingüística a principis dels anys vuitanta va ser precisament una escola de Santa Coloma. S’explica que les mares i els pares dels alumnes, que majoritàriament parlaven castellà a casa, tenien un gran compromís en defensa de l’educació pública dels seus fills i van demanar formar part del projecte pilot d’escola en català, perquè així els nens podrien aprendre l’idioma amb més facilitat. Aquesta escola, una antiga fàbrica, és avui l’Escola Rosselló-Pòrcel. L’Odei, nascuda el 1982, va ser la tercera generació que es va educar allà amb el model d’immersió.

Santa Coloma i les esquerres

Tinc més tòpics —i contratòpics— de Santa Coloma. M’agrada Santa Coloma perquè m’agraden les perifèries. M’agraden les ‘banlieues’ de França, els barris populars de Buenos Aires i els barris ‘working class’ britànics. M’agrada Vallecas, Saint-Denis, La Boca, el Carmel i el Brooklyn no gentrificat. Sempre he tingut la idea que aquí és on viu l’autèntica classe obrera i on la majoria de la gent és d’esquerres (tot i que els resultats electorals em desmenteixin). On la gent veu un lloc molt lleig, ple de blocs de pisos altíssims sense balcons i cosit d’autopistes i línies de tren, jo hi veig un espai de vida, d’història i d’identitat. M’agraden els bars Deportes, amb el terra brut, la televisió a volum fort i les converses sarcàstiques dels companys de barra. M’agraden els avis que passen el dia al carrer ajudant-te a aparcar i donant-te indicacions per arribar a no sé quin carrer. M’agrada la barreja d’olor de ‘kebab’, calçots i pollastre a l’ast que fan aquests espais fora de les guies turístiques. Fins i tot m’agraden els ‘quillos’, els de gimnàs, Audi TT i bon humor. És un tòpic absolut perquè òbviament tot es basa en prototips. La majoria de la gent dels barris és gent normal.

Però aquest tòpic meu no funciona com a menysteniment sinó al revés: funciona com a elogi. Si algú em diu que és de Nou Barris, ja s’ha guanyat les meves simpaties. L’Odei, com és de Santa Coloma, ja em queia bé des del primer dia. Reconec que no té ni cap ni peus. És el mite del ‘bon salvatge’ de Rousseau aplicat al ‘bon obrer’. El que els ‘bobos’ francesos —bourgeois bohème— anomenen “les vraie gens”, la gent autèntica, la gent de veritat, com si una persona de Pedralbes no fos real.

L’antropòleg Manuel Delgado escriu en un llibre de fa una pila d’anys, ‘La ciudad mentirosa’, que els polígons d’habitatges —els barris populars de blocs, les ciutats satèl·lit— “han estat escenari de moltes mobilitzacions i han aparegut com a nuclis d’acció antagonista, difícils de controlar i capaços de demostrar capacitat d’organització”. La història de Santa Coloma, com diu l’urbanista Jordi Borja al pròleg del llibre ‘De suburbi a ciutat’, “és la història de la lluita d’un poble per fer ciutat d’on hi havia perifèria”. Allà cita una frase de l’arquitecte i promotor del Pla Popular de Santa Coloma, Xavier Valls, publicada a la revista ‘Grama’ l’any 1970: “El suburbi, més que un fet estètic (brut, lleig, incòmode), és un fet ètic, és a dir, injust”.

—Va, Odei, digues: Santa Coloma és lletja?

—”Santa Coloma pot ser lletja de cara enfora. Però a mi m’agrada que sigui així. Té una explicació que sigui així. No pots dir “que lleig, això és una merda” sense ser conscient de com s’ha construït aquesta ciutat, d’on veníem i quins recursos econòmics teníem per fer-la. Això és justament el que explica el llibre. És una ciutat que s’ha fet després d’una arribada espectacular d’immigració i en ple franquisme. Això va tenir una conseqüència urbanística concreta. Santa Coloma pot ser lletja per a algú comparada amb l’Eixample o amb un poblet de la Cerdanya, però explica com s’ha fet una part de Catalunya. Remet a una història. Un, per desconeixement, no pot menystenir Santa Coloma perquè és lletja segons els seus cànons estètics. Jo tinc un cert orgull perquè és com és fruit de la lluita popular per fer una ciutat digna”.

Santa Coloma, doncs, no és lletja: és fruit de la seva història. Les façanes de la ciutat ens parlen. Són dignitat. Són orgull de la seva història. Jordi Borja reivindica al pròleg que “Santa Coloma va convertir-se entre el final del franquisme i l’inici de la democràcia en un referent del moviment popular” gràcies a les mobilitzacions contra la manca de transport públic o d’un ambulatori o hospital. El llibre explica com es va gestar un nou plau urbanístic per a Santa Coloma durant la Transició: l’anomenat Pla Popular va ser un projecte urbanístic alternatiu, gestat en un procés de participació veïnal pioner i coordinat per l’arquitecte Xavier Valls. Bona part d’aquella proposta va ser assumida pels governs del PSUC liderats pel capellà roig i alcalde Lluís Hernández. Etxearte reivindica que un dels impulsors de l’obra que avui explica aquella història oblidada és Jaume P. Sayrach, editor, activista director de la desapareguda revista ‘Fòrum-Grama’.

—Com era la Santa Coloma de la qual parles al llibre dels anys seixanta i setanta?

—”Té poc a veure amb la d’ara. Era un ciutat desbordada pel ‘boom’ de la immigració i, per tant, per la construcció d’habitatges. Passa de tenir 15.000 habitants l’any 1950 a més de 100.000 l’any 1970. La població es multiplica per sis en vint anys. Els nouvinguts eren el 91%. Venien sobretot d’Andalusia, d’Extremadura i de Múrcia. Es construeix amb un Ajuntament franquista amb molts interessos en el negoci de les constructores. No es van tenir en compte les escoles o els centres de salut. Només hi havia un ambulatori per a tota la ciutat. Els carrers estaven sense asfaltar, les aigües brutes baixaven sense clavegueram, els dèficits de transport públic… Per això la gent es comença a mobilitzar. Les parròquies van tenir un paper important per organitzar les protestes socials i van aparèixer a la ciutat els ‘curas rojos'”.

El llibre, en roig i en negre, explica com “anar a comprar podia ser esgotador ja que tot era lluny” —les dones de Singuerlín van fer moltes manifestacions amb els cistells de la compra per demanar un mercat al barri—; denuncia els gravíssims problemes de transport públic —les dones també van segrestar autobusos, com el de la línia 230 el 1973—, i exposa la lluita per la sanitat quan “l’únic ambulatori que hi havia va tancar l’any 1971” deixant marginades les 120.000 persones que hi vivien. Borja defensa que “els veïns no només protesten” sinó que “es reuneixen i posen en comú les seves necessitats, i s’organitzen per millorar el seu entorn”. Més endavant ocuparan i netejaran solars per preservar-los de l’especulació urbanística i destinar-los a escoles i centres de salut. “Els habitants dels barris es faran ciutadans fent ciutat”, conclou.

L’Odei m’acompanya a una d’aquelles cantonades d’aquella no-ciutat dels anys setanta que avui no tindria cap bellesa si ningú no l’hagués explicat.

Això és l’abans i l’ara.

És una cantonada de bellesa espectacular. Abans hi havia un descampat i ara hi ha una escola. Som al barri del Fondo. L’escola on ens vam fer la foto és l’escola Beethoven. És a la confluència entre els carrers Wagner i Beethoven. Cantonada Memòria. Aquell va ser un dels solars més reivindicats i mítics del barri a l’època. La primera ocupació del solar és de 1974. La fotografia antiga no està datada, però està feta un dels dies, probablement el 1976, en què els veïns baixaven i netejaven el solar. La botiga de mobles Núria és la mateixa. Han millorat el cartell. Els carrers són els mateixos. La gent s’assembla bastant a la de fa 40 anys malgrat que avui hi hagi rètols en xinès que a la Santa Coloma d’aleshores haurien semblat inimaginables.

L’Odei i jo seiem a les escales del ‘col·le’, i m’explica la història més maca del món. Als anys setanta, un grup de veïns van posar un cartell en aquest espai mort de la ciutat: “Los vecinos del Fondo exigimos una escuela en este solar”. Van ocupar l’espai per impedir noves edificacions i no van parar fins a aconseguir que l’Ajuntament hi construís una escola per als ‘nanos’ del barri. “El Pla Popular volia legitimar ocupacions com aquesta i les va ordenar”, diu Etxearte. “Va ser una revolució pacífica en ple suburbi”, reivindica. On hi havia un solar avui s’eduquen junts nens de tots els colors. Tots colomencs d’origen català, andalús, marroquí o xinès. Amb dificultats, és clar, però construint des de baix la seva història. Odei, era això el que deies que era la bellesa, no?