Pere Portabella: “Tots els poders tenen por d’un referèndum”

  • Text: Ignasi Franch / Fotos: Ivan Giménez
  • dimecres, 2 agost 2017

Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1929) va implicar-se en la pràctica política en plena dictadura, a través de l'Assemblea de Catalunya. Va participar en el procés constitucional espanyol com a representant de l'Entesa dels Catalans. Portabella és, també, productor i director de cinema. Les seves primeres produccions, com 'El pisito' o 'Viridiana', van desafiar els límits de l'aperturisme franquista. Com a autor, ha apostat per un cinema que es distancia de la narrativa convencional. També ha signat el díptic documental 'Informe general'. El primer film va ser rodat i estrenat poc després de la mort de Franco. El segon reflecteix un present de noves esquerres, de sobiranisme i de reptes com el canvi climàtic.

"L'Estat, amb la seva brutalitat, amb les seves derives autoritàries, s'enroca i és un gran enemic d'ell mateix"

Va néixer en una família benestant, però va ser un activista d’esquerres durant el franquisme i la seva obra cinematogràfica acostuma a ser catalogada com d’avantguarda. Com va acabar convertint-se en allò que sol anomenar-se “un radical”?

Per a mi era el més lògic. L’escenari marca molt el que proposis. I l’escenari, tant actualment com durant la dictadura, és d’autoritarisme, de domini total d’una ideologia. La radicalitat és l’únic punt de partida per sortir-ne. L’atzar, això sí, també hi té el seu paper. Un bon dia, en Carlos Saura tenia un llargmetratge que ningú li volia produir. Jo estava interessat en el cinema, en convertir-me en quelcom més que un espectador. I va sorgir la possibilitat de produir tres pel·lícules quasi per casualitat.

Aquestes tres obres van ser ‘Los golfos’ (de Carlos Saura), ‘El pisito’ (de Marco Ferrari) i ‘Viridiana’ (de Luis Buñuel).

Un dels guionistes d’’El pisito’ era Rafael Azcona. Em va dir que Ferrari era un home interessant, però ningú creia en ell. Vaig demanar-li que me’l presentés, però no podia venir perquè a l’hotel on vivia, a les Canàries, li havien segrestat les maletes per falta de pagament. Vam arreglar-ho i ja estàvem treballant en ‘El pisito’ quan la de Saura estava molt preparada per anar al festival de Canes. Allà mateix, a Canes, em vaig trobar amb Buñuel. Va anar tot seguit.

‘Viridiana’ va ser un projecte complicat de dur a terme…

En un moment donat, vaig tenir una trompada amb el Ministeri per ‘Los golfos’. Em van retirar la subvenció i van decidir que ja no faria cap més film. Va ser una situació fotuda, perquè tenia Buñuel, tenia el guió, fins i tot tenia els diners d’un constructor mexicà que estava disposat a pagar-ho tot per guanyar prestigi. Els francesos m’oferien diners de distribució per avançat, però jo sabia que ‘Viridiana’ era una bomba de rellotgeria i èticament no podia acceptar productors. La censura podia bloquejar la difusió de la pel·lícula.

Després de la projecció de ‘Viridiana’ a Canes, va haver-hi polèmica. Però el film va guanyar el principal premi del festival. Vau embolicar el director general de Cinematografia espanyol, José María Muñoz Fontán, perquè fos l’encarregat de recollir-lo. I no va trigar a ser destituït.

El Vaticà va posar el crit al cel perquè Espanya havia presentat una pel·lícula blasfema a Canes. Demanaven la nostra excomunió i tot. Poc després, quan Buñuel presentava ‘El ángel exterminador’, li vaig dir: “Ya que nos amenazaron de excomunión, ¿se lo tendríamos que exigir, no?” I Buñuel va dir que sí, però que volia que firmés el document el papa en persona.

A causa de la polèmica amb ‘Viridiana’, vostè va haver de reorientar la seva productora cap a un cinema més ‘underground’. I va començar a dirigir films com ‘Nocturn 29’, ‘No compteu amb els dits’…

Les tres primeres pel·lícules que vaig produir eren convencionals des del punt de vista formal. Tenien la seva part política, com el neorealisme dels italians o les pel·lícules de Pasolini, però eren formaletes. Quan em vaig posar a dirigir, això ho vaig rebentar des del principi. Emprava uns codis propis.

FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“La manera com expliques una realitat ha d’estar en consonància amb la naturalesa d’aquella realitat”

I quina va ser la resposta?

El crític Jonathan Rosenbaum va dir que ‘Cuadecuc, vampir’ va ser la pel·lícula més original que es va projectar a Canes l’any 71. Els meus films també van agradar a Glauber Rocha [un nom clau del nou cinema brasiler], que va sortir absolutament entusiasmat de ‘Nocturn 29’. Ell havia fet ‘Manifiesto sobre el hambre’. Deia que, per explicitar la violència del que significa la fam, és necessari que la forma sigui tan violenta com el contingut. Ens vam conèixer i ens vam identificar molt l’un amb l’altre. Per a mi, els codis són fonamentals: la manera com expliques, critiques o denuncies una realitat ha d’estar en consonància amb la naturalesa d’aquella realitat. La violència ha d’estar en el contingut i en la forma. Com deia Godard, l’important és fer una pel·lícula políticament, no fer cinema polític.

L’any 1974 va rodar clandestinament ‘El sopar’, un film debat protagonitzat per antics presos polítics. Només dos anys després, Pere Portabella estava a les institucions com a càrrec electe…

Sí, em va passar el mateix que amb el cinema. Jo era un activista clandestí i de cop em vaig trobar a les Cortes Generales. Al cap d’un mes, estava assegut a la mesa constitucional. T’has de saber adaptar a on ets. I jo em vaig trobar per primera vegada en les institucions, en unes institucions democràtiques. Només havia viscut això quan era un nen. I vaig fer el treball que vaig poder, sempre amb una actitud radical però intentant arribar a acords. Perquè la pel·lícula, en aquest cas la Constitució, havia de sortir. I sovint va estar del ‘canto d’un duro’ que no ho fes. Va haver-hi moments perillosos fins que Suárez no va tenir la seguretat que no s’impugnaria la monarquia. L’esquerra li va donar garanties perquè, en cas contrari, l’Exèrcit no hauria permès les eleccions.

Va haver-hi satisfaccions, a més de concessions?

És clar, va haver-hi moments emocionants. Amb Benet i Cirici, en nom de l’Entesa dels Catalans, vam preparar una esmena decisiva per abolir la pena de mort. Al Congrés, amb la UCD i el PSOE, s’havia aprovat que en determinats moments d’alarma social es permetria. El desenvolupament de les lleis orgàniques va ser interessantíssim, amb debats molt tensos. Hi havia una Alianza Popular amb els tipus durs. També hi eren el PSOE, els comunistes… En aquell període no vaig fer cinema, però vaig ser un dels molts guionistes de la Constitució.

FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Vam negociar amb els traïdors del franquisme, amb Martín Villa i amb gent millor com Martorell o Suárez”

Ara s’analitza la Transició de manera molt crítica. Vostè també faria una esmena a la totalitat d’aquell període?

El problema és que no vam ser capaços d’impedir el que ha passat, que el text només s’ha reformat pel tema del dèficit. La idea va ser redactar una Constitució curta, que deixés les portes obertes per fer coses que no podíem fer aleshores amb la sanitat, amb l’educació… L’Església i tot el món financer estaven molt a sobre i no teníem la força suficient. Franco havia mort, però tots els càrrecs de totes les institucions de l’Estat havien estat nomenats pel franquisme. No és una excusa, però has de partir d’aquesta realitat. Per dir-ho d’alguna manera, vam negociar amb els traïdors del franquisme, amb [Rodolfo] Martín Villa i amb gent millor com [Fernando Abril] Martorell. O Adolfo Suárez, que era el millor de tots ells.

Quina opinió té de Suárez?

De sobte, en un moment transcendental de la història d’un país, va aparèixer un ‘tio’ gris que prenia decisions que no hauria tingut nassos de prendre algú més bregat. Vaig tractar bastant amb ell. Els seus pares van ser republicans; no van ser executats, però sí represaliats. Coneixia l’Administració perquè hi havia treballat fent de tot. I coneixia el funcionament d’una dictadura, tot l’autoritarisme aplicat al control d’un país. Era una situació molt moguda. Per exemple, Suárez no tenia ni la més remota idea de l’existència de Tarradellas, com la majoria de la gent de l’Assemblea de Catalunya. Només els més grans, com [Joan] Cornudella, parlaven d’un ‘tio’ antipàtic i ‘cabrón’ que els havia fotut. Ningú en feia cas. Explico això perquè vegis com les circumstàncies canvien i t’hi has de saber adaptar, cosa que no vol dir renunciar. Aleshores l’objectiu era tenir una Constitució. S’havien de fer concessions, perquè, si dèiem que “república y punto”, no hauríem tingut eleccions. I en cas d’haver-n’hi hagut, hauria vingut un cop d’Estat.

Fa alguns mesos, el president executiu del Grup Prisa, Juan Luis Cebrián, deia que “els d’ara” no tenen ni idea del que va ser la Guerra Civil i el franquisme. Sembla que els poders ens volen acostar a l’experiència de la repressió directa, a través de mesures com la ‘llei mordassa’…

Sí, és terrorífic. S’ha de ser radical contra això. I radical no vol dir sectari, tot al contrari. Has de saber avaluar en tot moment de quines forces disposes. Sense els altres, no ets ningú. I, quan surt un milió de persones al carrer i tu hi ets, cada persona és com un milió; no importa si els coneixes o no.

De vegades s’ha interpretat el final d”Informe general’, el film que va rodar en plena recol·locació del franquisme després de la mort del dictador, com una mena d’avançament d’una Transició fallida. Va finalitzar la pel·lícula amb l’entrevista a un monàrquic i amb música operística.

Sí, vaig agafar el Senillosa, un ‘pijo’. Ell pensava que, si el poble votava, ho faria pel rei. També hi vaig incorporar el cant de Montserrat Caballé amb aquella cosa atorronada de Salomé, per a consum d’una classe social benestant. Tots sabíem, o imaginàvem, que la cosa aniria per aquí. Que teníem un 90% de possibilitats de no aconseguir una votació sobre monarquia o república.

FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Pel capitalisme avançat, s’havia d’eliminar l’obstacle de la democràcia. I el producte és aquesta UE”

Quan es veu ‘Informe general’, sembla que la majoria dels líders d’esquerres que va entrevistar fa 40 anys acceptaven debatre la “qüestió catalana”. Amb excepcions com Tierno Galván, que semblava bastant nerviós quan parlava d’aquest tema.

Tierno Galván no ho acceptava ni boig. El mateix Felipe González també deia “no”, però ho feia d’una manera més racional, perquè tenia tractes amb la socialdemocràcia europea. La funció que tenia el PSOE, els pactes amb els conservadors alemanys i amb Suárez, ve d’aquesta necessitat d’enfortir un centre, un centreesquerra, que asfixiés l’espai socialista. En el món capitalista s’ha aconseguit fer una cosa que ja era prevista des dels anys seixanta, des de Hayek: en defensa del capitalisme avançat, s’havia d’eliminar l’obstacle de la democràcia. I el producte és aquesta Unió Europea on la democràcia i les institucions s’han reduït. La possibilitat d’una unió real, on els estats haguessin cedit sobiranies a la Unió Europea per desenvolupar unes societats globals democràtiques, se n’ha anat a la merda. A Europa estan tots avergonyits amb el tema dels refugiats. I s’han refusat els gravàmens a les transaccions financeres, s’ha tolerat que hi hagi zones expressament col·locades per moure diners sense control…

El crac financer i la crisi econòmica havien fissurat el consens neoliberal, però sembla que a poc a poc hem anat tornant al vell lema thatcherista: “No hi ha alternativa”.

Els poders clàssics de la dreta, i Thatcher n’és un bon exemple, saben que és important afirmar que no hi ha altres opcions. Que la política són ells o ningú. No entren ni a discutir, perquè eliminen l’altre. Jo crec que ens en sortirem si la gent no afluixa.

A ‘Informe general II’, rodada quatre dècades després de la seva predecessora, projecta molta confiança en els moviments participatius com a agents impulsors de canvi polític a escala estatal, europea, mundial. En aquest últim any i mig, però, sembla que s’ha perdut embranzida.

És normal. Va haver-hi una xutada d’il·lusió. Però som en un moment molt incert, el capitalisme s’ha arruïnat… No fa gaire temps era impossible imaginar una emanació de la plutocràcia dominant com Donald Trump… Sento un gran respecte vers l’atzar. Pot passar qualsevol cosa.

En aquests darrers temps, forces polítiques com Podem han cobejat una segona Transició. Ara, sembla que l’onada de noves esquerres posterior al 15-M ha perdut força…

Crec que oblidem que tota aquesta gent s’ha carregat el bipartidisme i les majories absolutes. Hem viscut les marees, hem viscut els darrers Onzes de Setembre… Això genera una musculatura de cultura assembleària. Als de Podem me’ls trobo cada dos per tres, els conec molt bé… Els hauria recomanat que es deixessin d’egos i de discussions sobre quina política és la millor de totes, perquè havien aconseguit el més difícil, que era tenir el carrer. En tot cas, l’emergent és Podem, i les confluències i la PAH i més coses. Aquests són com el plàncton al mar, que hi pot haver una tempesta i endur-se’n una part, però després tindran el mateix volum amb persones diferents… Les assemblees tenen una potència enorme i els seus acords duren més.

‘Informe general II’ és potser el primer film on el retrat del procés sobiranista es mostra no sols en clau catalana sinó en clau estatal, en paral·lel al 15-M i a la creació de Podem…

És que són fenòmens que anaven en paral·lel. A la pel·lícula, tant Podem com l’ANC i la CUP representen el que és emergent. I també ho fan els debats entre científics.

FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“La intel·ligència dels independentistes ha estat esborrar la paraula ‘independència’ i prioritzar ‘referèndum’”

Durant aquests anys de procés sobiranista hem vist situacions molt imprevistes, amb polítics de l’antiga Convergència davant d’un tribunal pel fet de convocar una consulta. S’imaginava aquestes imatges protagonitzades per un partit com CDC? Veu possible un veritable xoc de trens?

El que ha passat fins ara ja és un disbarat, així que no m’atreveixo a predir res. L’Estat, amb la seva brutalitat, amb les seves derives autoritàries, s’enroca i és un gran enemic d’ell mateix. I la intel·ligència dels independentistes, amb totes les seves contradiccions, és que han esborrat la paraula ‘independència’ i han prioritzat la paraula ‘referèndum’. Poden passar moltes coses perquè confio molt en la gent, que reivindica les coses amb convenciment, amb aire de festa i sense cremar res. Milions de persones que van cap aquí i cap allà, no sols a Catalunya: persones de Vigo que van a Madrid per dir que la seva vida no és digna.

El periodista Guillem Martínez sol afirmar que el procés és bàsicament una escenificació, però fa una mena d’hipòtesi del nyap: el procés es mourà de debò quan una de les parts cometi un error molt gran…

El que sàpiga moure’s a temps per no fer-se mal és el que guanyarà. Precintar una urna ja seria infumable. Hi ha coses que el PP no pot fer, per molt que vulgui, perquè de cara a Europa… Pots evitar coses fent judicis, però la paraula ‘referèndum’ imposa. Tots els poders tenen por d’un referèndum perquè temen perdre’l. I els que ho tenen tot per guanyar, no.

Hi ha gent que s’ha desil·lusionat amb les noves esquerres perquè hi havia una expectativa de solucions immediates. Pot haver passat quelcom de similar en entorns sobiranistes?

Sí, deien que al cap d’any ja ho teníem. Però la gent ha estat fantàstica. I s’han fet coses com la cadena humana, que va sortir perfecta. M’hi vaig trobar gent que podia ser socialista, que podia ser de qualsevol partit. Hi havia una organització… L’important de tot això que es viu a Catalunya és que no és solament identitari. Els federalistes també empenyen, per primera vegada, i és una cosa que s’ha produït primer al carrer i després al Parlament. D’altra banda, a Europa estan entretinguts amb el ‘Brexit’ i hi ha altres països que volen enviar l’euro a fer punyetes. Crec que la capacitat que nosaltres tinguem de sortir d’aquí és més important que el que puguin dir de nosaltres.

FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Colau té una vàlua política, és valenta, té nas… És normal que tingui dificultats: Barcelona no és cap broma”

A banda de la mobilització ciutadana, hem vist aquestes emanacions que van cap a la política institucional. Els comuns, per exemple… Creu que l’Ajuntament encapçalat per Ada Colau pot transformar Barcelona d’una manera una mica significativa amb la correlació de forces que hi ha?

La correlació és la que hi ha ara. Però crec que Colau té una vàlua política, és valenta, té nas… i li serà molt difícil. És normal que tingui dificultats, perquè dur una ciutat com Barcelona no és cap broma. Si hi ha problemes, és perquè es belluga alguna cosa. La manera de fer política està canviant i alguns no ho toleren. Diuen que és impresentable anar amb un nen al Congrés, etcètera. Per fer un canvi, has d’aconseguir que la manera també sigui diferent. I s’han de canviar els esquemes de valoració.

De moment, però, l’assalt al cel que pronosticava Pablo Iglesias ha quedat ajornat…

Hi ha una part romàntica en això. Iglesias té una part de revolucionari clàssic que prioritza la connexió amb la gent. I això no està ni bé ni malament. Colau és totalment diferent. I pot equivocar-se en algunes coses, per descomptat, però d’una altra manera. Errejón, per la seva banda, té una capacitat de parlar i articular discurs… Es complementa molt bé amb Iglesias.

I se seguiran complementant, després de les batusses que s’han vist?

Exterioritzar el debat, fer assemblees obertes, té aquestes coses. Jo m’hauria d’equivocar moltíssim, però han guanyat territori als socialistes. Cometran errors, però crec que se’n sortiran.

És difícil distingir entre opinió pública i opinió publicada de vegades, però sembla que la societat penalitza la dissensió interna…

I tant!

Podem pagarà les divisions i les campanyes de Vistalegre II?

Tot el que està passant és una incògnita, el preu que poden pagar. Són gent que m’agrada molt, cadascun amb les seves coses. El llenguatge és diferent, els codis, entre ells es barallen molt obertament… Això està molt bé, trenca amb la lògica hermètica dels partits vells. Alguns militants socialistes estan esperant que, amb les lluites internes, perdin suport. Però la gent que els ha votat funciona sota paràmetres diferents. I empra una terminologia diferent: ‘apoderament’, ‘empatia’…

Hi ha un nombre suficient de ciutadans que valora positivament aquests canvis? Sembla que, si se surt dels entorns activistes, a molta gent li sembla malament que els parlamentaris de la CUP vesteixin en samarreta…

El canvi també va en el vestit. Canviar les paraules, les maneres de comportar-se, de vestir-se i de parlar, pot tenir una força enorme. A la gent que està emprenyada, com jo mateix, ens encanta veure que els de Podem o de la CUP ataquen tan fort en seu parlamentària.

FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“En els moviments assemblearis hi ha gent convençuda que amb la desobediència faran caure el Govern”

M’ha parlat amb simpatia tant de Podem com de la CUP. Hi ha alguna simpatia en especial?

Els partits clàssics ja els coneixem: són un espectacle públic que estem cansats de veure: ja coneixem la seva manera de comunicar i les seves trampes. Jo em quedo amb tota aquesta diversitat de l’emergent. A la CUP tenen el David Fernàndez, per exemple; són gent que està preparada. En els moviments assemblearis hi ha gent convençuda que amb la desobediència faran caure el Govern, que la gent sortirà al carrer. I és normal, perquè el context mundial és de fallida. Hi ha un 40% de diner que no existeix, que és de mentida, i hi ha ogives atòmiques escampades per tot el món. Alguns socialistes tenen una actitud displicent amb els emergents: sí, són bona gent, però… Jo, en canvi, estic obert. Si puc ajudar, si cal fer un discurs, em mullo i dic el que penso.

Parlava que els científics que apareixen a ‘Informe general II’ també són part de l’emergent, d’unes altres preocupacions. Al darrer tram del film apareix el tema del canvi climàtic…

Hem empobrit el planeta, hem arrasat milions d’hectàrees. El fòsfor se n’ha anat a la merda. I els científics ho diuen d’una manera que té credibilitat, perquè tenen dades i no opinen a raig. Vaig usar una imatge meravellosa de la Universitat de Toronto, on es veuen les glaceres que es desfan i la mida que té Manhattan en comparació. Parlem del que significarà l’escalfament global, dels moviments demogràfics que pot causar, però és impactant veure en una sola imatge la magnitud del que passa.

En aquest últim tram d”Informe general II’ es parla molt de futur: el futur de l’ecosistema, del model laboral i la possibilitat de la renda bàsica…

Caparrós ho explica molt bé. Diu que o s’implementa la renda bàsica o això no va.

I, en parlar del futur del mercat laboral, filma la creació d’una urna…

Sí, de sobte surt un ordinador que comença a donar ordres a un làser que fa els talls sobre una làmina. No volia la imatge romàntica d’un artesà fent una urna. L’urna havia de ser el final; ho tenia claríssim. I, al darrere, la gent, la força de la gent. Els finals em surten de la lògica mateixa del relat.

Amb quines pel·lícules gaudeix ara?

Últimament, els meus clàssics són més joves que jo. Sokúrov, Tarkovski, fins i tot Angelopoulos. Són gent que estan en la línia de Murnau. Els altres diria que s’han quedat a mig camí. Però he vist moltes coses. Fa anys, veia les pel·lícules que duia Tàpies: Murnau, Dreyer… i Buster Keaton. Per a mi, Keaton va ser un dels grans descobriments per la seva manera de situar-se al món, per la seva actitud de perplexitat. Als films, tenia tothom en contra i se’n sortia de tots els problemes… precisament a partir de la seva perplexitat. A ‘El héroe del río’ hi ha una escena en què li cau a sobre la façana d’una casa i ell es queda dempeus just al forat de la finestra. I no es queda pensant en la sort que ha tingut, sinó que continua caminant.

Al llarg de tots aquests anys de camí polític, ha tingut molts companys de viatge. Alguna persona que li hagi resultat especialment de confiança?

No m’atreveixo a dir-ne cap perquè em deixaria molta gent. En moviments en què t’integres et trobes moltes relacions fantàstiques. Amics molt importants. A més, he estat en tants jardins: el tema constitucional, presidir la fundació Alternativas, la meva tasca com a cineasta… Em sabria greu citar només tres o quatre persones.

També deu haver viscut decepcions…

Sí, i fortes, però tampoc te les explicaré. He vist coses fortes; per això al cinema i a la política tinc aquesta cosa d’anar per lliure. He estat compromès fins a les orelles amb un espai progressista, però mai he militat en cap partit. La paraula ‘militant’ ja m’irritava als anys seixanta: deia que em sonava militar. Crec que l’activisme no té res a veure amb la militància o amb la disciplina: tu has de ser una persona amb capacitat crítica i ser lleial mentre no et posin en una situació que no era la que et deien. I el que compta ara és l’activisme, que la gent prengui posició de l’espai polític d’un país. Això fa tremolar els partits…

Parlàvem de decepcions possibles. Com ha viscut les polèmiques i judicis al voltant de la família Pujol?

No entenc com una persona que tenia aquesta idea de recollir el catalanisme moderat de la dreta d’aquí ha arribat a aquesta situació, amb una trama delictiva de tota la seva família. Com ha tolerat això m’ha deixat… Jo mai he estat convergent, però he escoltat molt i tinc amics de dreta collonuts, com [Miguel] Herrero de Miñón. És molt fort. L’ètica és molt important per a tothom, però per a les persones públiques encara més. He vist molts casos decebedors. Però també he conegut gent d’una peça, ferma. I en situacions molt difícils.

Potser és important destacar això, perquè en algunes ocasions es forma una pinça antipolítica entre l’esquerra crítica amb les males pràctiques dels càrrecs electes i la dreta que vol que governin els anomenats ‘tecnòcrates’.

És curiós fer això, perquè la nostra espècie es caracteritza per la política. Tots estem immersos en la política. És un segrest molt bèstia que ens diguin: “Tu no et preocupis; nosaltres som els que sabem com fer les coses; ocupa’t dels nens i de quatre coses, que de la resta ja ens n’encarreguem nosaltres”…

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
3 comentaris
  • Subscriptor Dalmau Ribot 2 d'agost de 2017 - 10:55

    Excel·lent entrevista. Un plaer com a ciutadà llegir el que diu el Sr. Portabella.
    Com anècdota, en un temps vaig estar interessat en l’anàlisi semàntic, fent proves amb un software de mercat.
    Vaig processar, per curiositat, el document de 20 preguntes de 30/1/2014 del Sr. Aznar y les FAES sobre el moviment independentista.
    La gràcia d’aquestes eines és que són fredes i que transformen paraules amb números o “puntuacions”, i el resultat és que dins contundència i la seguretat de tots els comentaris del document, ja que n’estaven prou pagats de les preguntes i les respostes, el principal valor negatiu era la possibilitat que es produís un referèndum.
    Cosa que rebla el clau del sr. Portabella.

  • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 2 d'agost de 2017 - 19:18

    Excel.lent entrevista, perquè el personatge ja és fascinant i també perquè se li formulen coses ďinterès general. Del pensament lliure a ľescolta oberta.
    Gràcies.

  • Subscriptor Pere 4 d'agost de 2017 - 11:28

    Penso que la direcció dels Comuns i de la nova esquerra en general té molt a aprendre d’en Pere Portabella.
    Els fa por el referèndum perquè el podrien perdre?
    Ai, mentre continuïn llastats pels del manifiesto contra l’1-O, no guanyaran mai unes eleccions al Parlament de Catalunya.

Deixa el teu comentari