René (Calle 13): “Alguns il·lusos com jo creiem que podem canviar el món amb la música”

  • Sergi Picazo / @sergipicazo
  • diumenge, 31 gener 2016

René Pérez, l'exlíder de Calle 13 i ara impulsant carrera en solitari, és una estrella de la música internacional actual. Aquest artista de Puerto Rico, que va viure de jove a Barcelona, ha revolucionat el 'reggaeton', el 'hip-hop' i, en general, els ritmes llatins amb lletres reivindicatives. Ha passat de rebre Grammies llatins a dojo (n'ha guanyat 24 ja) al Premi Internacional en la Cimera Mundial de Premis Nobel de la Pau que es va celebrar al novembre a Barcelona. Reivindica referents com Eduardo Galeano, Julian Assange, Rubén Blades o Silvio Rodríguez. René, poeta tímid i com aclaparat per la fama, parla en veu baixa en la distància curta. Res a veure amb la imatge d'un cantant de 'hip-hop'.

"Em sembla impressionant que algú que prové dels moviments socials com Ada Colau sigui l'alcaldessa de Barcelona"

Portes una samarreta amb el lema ‘Education struggle’ (‘Lluita per l’educació’). Aquí a Catalunya hi ha un activista cultural, que es diu Pere Camps, impulsor del festival de cantautors BarnaSants, que sempre diu que “la cultura és el kalàixnikov del segle XXI”. La cultura i l’educació són les millors armes per a un canvi?

Porto aquesta samarreta per reivindicar la idea de la batalla per l’educació que van impulsar un grup de porto-riquenys de Nova York que es feien dir Young Lords. Eren uns revolucionaris en favor de la independència de Puerto Rico en l’època dels Black Panthers i d’altres organitzacions d’esquerres dels Estats Units. Era una època ben dura. Van patir el racisme com a immigrants, per parlar espanyol i pel seu color de pell. Però ells usaven aquest reclam de l’educació, la sanitat o la bona alimentació per millorar les seves condicions de vida. Coses que ara ens semblen òbvies però que aleshores eren unes lluites bàsiques.

Per què creus que serveixen la teva música i les teves lletres en aquest món tan desigual i ple d’injustícies?

És una mena d’activisme cultural. Tot serveix. Les meves lletres serveixen igual que pot servir un documental, un llibre, una obra de teatre o una pel·lícula. L’objectiu és conscienciar la gent i, alhora, connectar el món que té ganes que les coses millorin. Volen ser un cultiu. Sembrar la terra perquè creixin coses. Jo formo part de tot un moviment. Potser és un moviment petit. Però crec que podem fer coses. El poder de la música és impressionant. A vegades sona un himne o una cançó… i això fa que algú aixequi el puny enmig d’una vaga o d’una protesta. Si tothom aixequés el puny en el mateix moment precís, podríem provocar canvis. Per això la música és forta. Alguns il·lusos com jo creiem que podem canviar el món amb la música.

FOTO: CRÍTIC

FOTO: CRÍTIC

“Formo part de tot un moviment. Potser és petit, però crec que podem fer coses. El poder de la música és impressionant”

El vostre documental ‘Sin mapa’ narra el procés de compromís polític i social que Calle 13 i tu personalment vau anar fent públic al llarg de la vostra carrera. Sembla que aquell viatge expliqui en certa manera el pas de ser un grup de música més preocupat per l’estètica a ser una banda compromesa pel canvi social.

Sempre vam estar compromesos amb el canvi. El problema és que jo no era al costat per explicar cada cançó quan algú la sentia en qualsevol racó del planeta i la gent podia interpretar-les malament. Amb Calle 13 vam anar creixent i vam voler ser més clars. Però, de fet, vaig escriure ‘Querido FBI‘ abans que sortís una cançó més ballable i comercial com ‘Atrévete‘. El tema ‘Querido FBI’ expressava el meu cabreig per l’assassinat de Filiberto Ojeda [un líder independentista porto-riqueny, partidari de la lluita armada i cap de l’Ejército Popular Boricua, més conegut per Macheteros]. Aquella cançó va despertar molta gent, sobretot dels barris més pobres de Puerto Rico, que en general no rebien aquest tipus de música. Però, com que era un ‘rap’, la van començar a escoltar. Va ser el primer cop que una cançó de lluita social colpejava tan fort a Puerto Rico. Allà em van atacar des de tot arreu.

“Els meus pares eren lluitadors socials i per la independència de Puerto Rico. M’han influenciat molt”

D’on ve la teva consciència política?

Des de ben petit! Em van influenciar molt els meus pares. El meu pare, Reinaldo Pérez, era un lluitador social a Puerto Rico. Era advocat laboralista i músic. Lluitava per la independència del país. Va estar a les brigades internacionals a la Nicaragua sandinista. Va anar a Cuba. Va ser president d’una organització universitària molt important al país. No és una persona gaire coneguda, però a mi em va transmetre tot el que jo penso i faig ara. I la meva mare va ser molt important. Ella ve del món del teatre. D’aquí ve la meva vessant artística. Però també és molt compromesa socialment i independentista. Jo vaig créixer en aquest món familiar.

Què és la “calle 13” a Puerto Rico?

És el barri on em vaig criar. Era un barri de classe mitjana o mitjana baixa. Ara, però, ha canviat tot. Abans era una urbanització de gent treballadora. Vivíem davant d’un camp de beisbol, que seria l’equivalent aquí a viure davant d’un camp de futbol, i jugàvem cada dia. Em vaig criar molt al carrer. Hi havia molta barreja, entre gent més de classe mitjana i gent amb més problemes econòmics. Vaig tenir molts amics d’aquella època als quals han acabat matant. Això passa molt a Puerto Rico.

Us han criticat, a Calle 13, i altres bandes de ‘rap’ o de ‘reggaeton’, per fer lletres masclistes i fins i tot un pèl homòfobes.

Tens raó, tens raó. Potser vaig assumir rols que no eren els meus. Jo tinc cinc germanes. Mai va ser la meva intenció ser masclista o homòfob. Per això vaig intentar afinar millor a partir d’un moment. El que passa és que jo jugava amb coses. Em burlava de coses. Feia servir l’humor. Hi ha temes que són forts, però jo volia burlar-me de l’estereotip de mascle. Però sí que és veritat que a partir d’un moment jo vaig anar afinant la meva manera d’escriure i prenent-me més seriosament el que deia. I per ser molt més clar. Em vaig adonar que algunes lletres es prestaven a una mala interpretació.

FOTO: CRÍTIC

FOTO: CRÍTIC

“El que passa en ciutats com Barcelona o Madrid està sent un exemple. És inspirador”

En algun concert has donat suport als moviments socials a Espanya i als Indignats del 15-M.

Sí, sí. Sempre. He donat suport sempre que he pogut al que passa aquí. Em sembla impressionant que, per exemple, algú que prové dels moviments socials com Ada Colau sigui ara l’alcaldessa de Barcelona. Colau és un exemple per a qualsevol lluitador social. El que passa en ciutats com Barcelona o Madrid està sent un exemple. És espectacular. És inspirador. Jo he anat venint per aquí des de fa 10 anys. Aleshores no coneixia res. L’esclat del 15-M va provocar l’aparició de coses com Occupy Wall Street o nous moviments socials a l’Amèrica Llatina.

Ah, sí? L’auge del 15-M i dels Indignats et va semblar tan inspirador?

Sí, sí. Hi ha moviments que són inspiradors per a la resta del planeta. El 15-M a Espanya o el moviment social i estudiantil de Xile en són bons exemples. Això marca moments importants en les lluites que després arriben al món sencer.

Tu has parlat en algunes cançons sobre violència, bandes i lluita armada. El videoclip de la cançó “Adentro”, de l’últim disc, ‘Multiviral’, n’és un bon exemple. Allà dius coses així: “Después de ver cómo se mueven las guerras y las guerrillas, ¿tú crees que le voy a tener miedo a tu pandilla?” o ‘Tú eres bruto rapeando sobre cómo volar sesos en un país donde te matan por robarte un peso”. Quina visió tens sobre la lluita pacífica dels moviments socials? 

Crec que un pot manifestar-se pacíficament per causes socials. Jo ho he fet sempre. A Puerto Rico o on sigui. Però sempre de forma pacífica. Però, sent realista, he de reconèixer que he conegut gent i experiències molt injustes que et poden desesperar. Jo parlo d’això a les meves lletres. De vegades, quan les accions del poder no són pacífiques ni justes, has de manifestar-te de forma més agressiva, verbalment, mai físicament, per capturar l’atenció. M’agrada intentar entendre on som. La natura no viu en pau. Jo he estat pensant molt en això. De cop arriba un huracà i ho arrasa tot. Els animals es devoren entre ells. Els humans ataquem la natura.

FOTO: CRÍTIC

FOTO: CRÍTIC

“A favor del dret a l’autodeterminació? Jo crec que la gent ha de decidir el seu futur, i no es pot decidir des de fora”

Tu reivindiques la independència de Puerto Rico respecte als Estats Units. No sé si coneixes el cas de Catalunya i la lluita per la independència d’Espanya.

Jo no visc aquí i és difícil, sense tenir el coneixement de tota la història i de tot el que està passant, poder-me posicionar. No m’atreveixo gaire a donar una opinió.

Però estaries a favor del dret a l’autodeterminació o, en altres paraules, que Catalunya pogués fer un referèndum sobre la independència?

Jo crec que la gent ha de decidir el seu futur, i no es pot decidir des de fora. Però cal analitzar cada cas separadament i conèixer la història d’un lloc per poder opinar. Jo puc parlar del cas de Puerto Rico. Allà s’han fet molts referèndums, i no passa res. Mai hi guanya el ‘sí’ per l’educació i la influència cultural que tenen els Estats Units. Però, tot i que hi guanyés el sí, tampoc passaria res. La situació de Puerto Rico és diferent perquè som una mena de colònia dels Estats Units. Encara que guanyem el referèndum, els Estats Units no ens deixarien ser realment independents. Però el que vull destacar és que el poder és molt fort. Sempre hi ha poders més grans que s’imposen als pobles. El mateix passa al Caucas amb les repúbliques que volen ser independents o amb la qüestió de Palestina-Israel.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari