Crític Cerca
Entrevistes

Robert Fisk “Per aturar l’ISIS, fan falta universitats, no pas bombes”

40 anys després de la seva arribada a Beirut com a corresponsal de premsa, Robert Fisk (Maidstone, el Regne Unit, 1946) és un dels grans referents del periodisme al Pròxim Orient. Autodefinit en alguna ocasió com a “corresponsal otomà”, Fisk ha cobert els conflictes del Líban, de l’Afganistan, d’Algèria, de Palestina, de l’Iraq, de Bòsnia i de Kosovo, així com les anomenades ‘revolucions àrabs’. Va ser periodista de ‘The Times’ i, actualment, de ‘The Independent’. Amb l’autoritat que dóna aquest bagatge reflexiona sobre l’estat del periodisme actual i les vicissituds que viu el Pròxim Orient actual i, en concret, de la guerra de Síria. Fisk, sempre polèmic, però amb un criteri propi molt respectat.

03/01/2017 | 00:05

En els seus articles i llibres, sovint esmenta que al seu pare, després de combatre a la Primera Guerra Mundial, li van donar una medalla on hi havia escrita la frase “La Gran Guerra per la Civilització”. Aquesta frase dóna el nom al llibre sobre el Pròxim Orient que vostè va publicar el 2005. Per què en deien “guerres de civilització” fa un segle, i com són actualment?

El títol del llibre és irònic, per descomptat. Jo no volia dir que les guerres al Pròxim Orient fossin per la civilització. En canvi, al meu pare li deien que era per la civilització, que ell lluitava. Després de la Primera Guerra Mundial, les potències vencedores —bàsicament, la Gran Bretanya i França— van decidir que havien de fer un món nou, i van crear les fronteres de la major part del Pròxim Orient, també les de Iugoslàvia i Irlanda del Nord. Al llarg de 40 anys, m’ha impactat molt el fet que jo mateix desenvolupés la meva carrera professional a Belfast, al Pròxim Orient i, per descomptat, a l’antiga Iugoslàvia. Al voltant d’aquestes mateixes fronteres he vist la gent cremar, amb els seus països dividits. Per això el títol del llibre em va semblar una manera molt íntima d’evocar el meu pare de jove —quan lluitava pel que ell pensava que era la civilització— i veure els resultats reals d’aquells fets, dels quals jo he estat testimoni.

De nen, el seu pare li explicava la història de la Gran Guerra i li’n mostrava els camps de batalla. Llavors ja es veia a vostè mateix sent un periodista molt conegut que viuria i explicaria les futures guerres?

El meu pare sempre em va ensenyar a ser humil. Potser ara sóc molt conegut, però això només és perquè, probablement, tinc un caràcter provocador. De petit, no crec pas que fos gaire conscient de la immensitat de la Primera Guerra Mundial.

Però sí que he crescut creient que les dues grans guerres del segle passat han afaiçonat les vides de virtualment tota la gent que he conegut. Mireu vosaltres, amb Franco i la Guerra Civil espanyola, i Stalin i Hitler donant suport als republicans i als ‘nacionals’. Al Pròxim Orient, tot el que hi passa va començar amb la lluita imperial, enorme, de la Primera Guerra Mundial. I llavors va venir la Segona Guerra Mundial i l’enfrontament entre el capitalisme, el comunisme i el nazisme. Són fets dels quals mai no n’aprens prou. Ara, per exemple, estic amb els diaris d’Ivan Maiski, l’ambaixador soviètic a Londres durant la Segona Guerra Mundial.

“Els periodistes hem d’abandonar la idea de ser neutrals: cal estar al costat dels qui pateixen”

Quina ha estat l’experiència professional que li ha ensenyat més coses?

Suposo que hi ha diverses experiències de les quals he après molt. Per exemple, veure les repercussions de la massacre de Sabra i Xatila el 1982 —que els israelians no van fer res per aturar— em va fer adonar que la manera d’informar sobre el Pròxim Orient havia de canviar: no podies fer com quan informes sobre un partit de futbol, quan dónes el mateix temps als dos equips, que estan en condicions d’igualtat. El 2001, era a Jerusalem quan un suïcida palestí es va fer esclatar en una pizzeria israeliana. No vaig donar el 50% de la meva informació a l’organització del suïcida: vaig donar el 95% a les víctimes israelianes de la violència. És el mateix que a Sabra i Xatila. Allò va ensenyar a molts periodistes que cal abandonar la idea de ser neutral, que, en tot cas, cal ser-ho al costat dels qui pateixen. Quan ets testimoni de barbaritats com els crims de guerra, has d’enfadar-te, no et pots quedar assegut amb el teu ordinador portàtil escrivint el que han dit diversos portaveus.

I quina és la situació sobre la qual li ha resultat més difícil d’informar?

És difícil d’informar de coses sobre les quals la gent s’ha fet una idea concreta, i tu has de capgirar-la per tal de fer-li entendre que allò que realment està passant és just el contrari del que li han dit. A la televisió i a la ràdio, quan em fan preguntes, m’adono cada cop més que hi ha reporters —que òbviament no han estat mai al Pròxim Orient— que no tenen ni la més remota idea de què hi està passant. No és pas culpa seva, però em toca girar les seves preguntes per poder-los donar resposta.

Ara mateix, el tema més difícil per informar és la guerra de Síria, perquè no podem informar sobre el bàndol rebel. Els reporters s’arrisquen a ser capturats per l’ISIS o per Al-Qaida, i que els tallin el cap. Diria que és la guerra sobre la qual s’està informant pitjor de totes les que he vist. I no és culpa dels periodistes, sinó dels rebels, que han decidit que els periodistes han de ser víctimes dels seus ganivets.

FOTO: Nicolás Luppo
FOTO: Nicolás Luppo

“Al Pròxim Orient hi ha més reporters que mai abans. Però em pregunto: cada cop en saben menys?”

Fins a quin punt ha canviat el periodisme des que vostè va començar la seva carrera?

La tecnologia ha canviat i ara és molt més fàcil usar un portàtil que no ho era usar un tèlex. Hi ha un altre canvi, problemàtic: la idea que en algun lloc existeix el tema noticiable. Si vas avui a la redacció d’un diari, veuràs que tothom està mirant la CNN o Fox News. Si vas a un estudi de televisió, trobaràs que tothom llegeix els diaris. Ens alimentem els uns als altres i, inconscientment, decidim quin és el tema. L’altre dia, algú em deia: “I això, no és la fi del corresponsal estranger?”.

I no ho és?

Li vaig contestar que això ja m’ho havien preguntat el 1978! És curiós: al Pròxim Orient, ara hi ha més reporters dels que hi ha hagut mai abans. Ara bé, la pregunta és si cada cop en saben menys…

Un dels problemes principals que tenen els periodistes ara és aquest cicle de notícies que dura les 24 hores del dia: ja no tenen temps d’investigar, de preguntar a la gent, de comprovar els fets… Han d’estar en directe constantment, tuitejant. Tinc sort que el meu diari no m’ho demana, això! Aquí a Beirut, per exemple, sovint trobaràs reporters occidentals parlant sobre Líbia a partir de materials fotografiats o enregistrats per altres. Això és la mort del periodisme. Això matarà el periodisme més de pressa que Internet.

Vostè ha estat testimoni de molts conflictes armats al món. Fins a quin punt els mitjans de comunicació esdevenen part de les guerres, i hi tenen impacte?

Això sempre és un perill, oi? Els mitjans van tenir un paper destacat en la invasió de l’Iraq el 2003, van seguir la versió del Govern nord-americà segons la qual s’assegurava que hi havia armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein. Abans de la invasió, jo escrivia des d’Amman i des de Beirut: “Espereu, no n’hi ha proves, d’això”, deia. I alguns col·legues meus em renyaven, se’n reien de mi, mentre ells escrivien peces ben llargues on afirmaven que Saddam Hussein era pitjor que Hitler.

Crec que els periodistes sempre han tingut aquest costum agitador. Ja passava a la Primera Guerra Mundial, quan escrivien articles sobre les atrocitats dels alemanys, i algunes eren certes, però moltes d’altres no. El periodisme hauria de ser una professió, però em temo que només és una artesania. Hauria de ser més com una vocació, una cosa única, que fer-la fos un honor.

FOTO: Nicolás Luppo
FOTO: Nicolás Luppo

“Porto 40 anys al Pròxim Orient, i diria que les coses estan anant a pitjor”

Què en pensa, de l’evolució dels esdeveniments al Pròxim Orient durant el 2016?

Un altre any terrible. Les coses no han millorat gens. Hi ha una manca completa de comprensió per part d’Occident sobre el que està passant, i molta ingenuïtat per part de la gent que viu al Pròxim Orient. Falses esperances, traïcions enormes. Cada any hi ha nous horrors, i, tot i així, encara hem de lluitar contra aquests relats ridículs sobre si això és una guerra de civilització. Bestieses. Ja fa 40 anys que sóc al Pròxim Orient i, si hagués de definir-me, diria que en general les coses al Pròxim Orient han anat a pitjor.

S’ha dit molt que al Pròxim Orient ens trobem davant d’un procés de redefinició de les fronteres establertes per l’Acord Sykes-Picot ara fa un segle. És un procés que s’està fent d’acord amb les realitats socials actuals? O més aviat la situació actual és una conseqüència d’aquestes fronteres?

Sykes-Picot va ser un projecte imperial, amb la intenció de dividir el Pròxim Orient entre els francesos i els britànics. Es va fer per a nosaltres, no pas per a la gent que hi vivia. Què volien, aquella gent? Es van fer moltes investigacions. La majoria volien un gran Estat àrab que abracés des de l’Atlàntic fins a la frontera de Mesopotàmia i Pèrsia. Això també ho deien oficials del Departament d’Estat dels Estats Units.

Avui no hi ha forma de copsar l’opinió pública al món àrab. Però es poden fer diverses generalitzacions: volen viure en pau, volen tenir menjar per a les seves famílies, volen dignitat i llibertat. L’única cosa que es percep clarament és que tothom al Pròxim Orient, amb l’excepció dels salafistes, dóna valor a l’educació. Si es vol aturar la radicalització i l’ISIS, el que fan falta són universitats, no pas bombes. En molts llocs del Pròxim Orient hi ha una manca completa del que jo anomenaria educació humanista. Està molt bé anar a la universitat i aprendre sobre la religió i l’Alcorà, però també cal aprendre de música i de pintura. També val la pena donar una ullada a Karl Marx, encara que l’Alcorà no l’esmenti. Hi ha massa estudiants que o bé es decanten per l’educació religiosa o bé per les enginyeries.

“Els salafistes volen que hi hagi una guerra de civilització, i nosaltres els l’hem donada”

Durant els anys noranta, la teoria del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington va anar agafant molta volada. Després va arribar l’11-S i tothom es va posar a parlar d’un nou ordre mundial que s’encaminava cap a aquest xoc de civilitzacions. En canvi, durant aquests darrers anys…

No, no, l’ordre de la història no és correcte. El “nou ordre mundial” va ser una expressió de George Bush pare després de l’alliberament de Kuwait. Però, si segueixes el que diuen i escriuen els salafistes, ells volen que hi hagi una guerra de civilització, i nosaltres els l’hem donada. En lloc de pensar: “Justícia”, vam pensar: “Revenja”, i això és exactament el que fan ells. De fet, hi havia vegades que, si llegies el que deien Bin Laden i George Bush júnior, gairebé no hi trobaves diferències. Tots dos parlaven en aquest llenguatge apocalíptic religiós. I les paraules fan guerres.

Jo visc al Pròxim Orient, entre musulmans, i ni un sol moment he pensat que aquesta gent siguin diferents de mi. Tenen les mateixes preocupacions sobre els seus fills, sobre el seu manteniment, sobre la pau, l’aprenentatge, la felicitat… Els éssers humans normals, durant el període curt que els és donat de viure a la Terra, tots volen les mateixes coses. La diferència és que a Occident, en gran part —tot i que no del tot—, hem perdut la nostra fe. Hi va haver un temps en què Europa era anomenada “la Cristiandat”. Però ara ja no l’anomenaries així, oi? Arreu d’Europa, els nostres déus acostumen a ser els drets humans, Amnistia Internacional, Human Rights Watch, el Consell de Seguretat de l’ONU, la Creu Roja…, mentre que al Pròxim Orient la gent ha mantingut la seva fe: realment creuen que Mahoma era el profeta i que l’Alcorà és la paraula de Déu. La gran pregunta darrere tota aquesta punyeta de la guerra de civilitzacions és: com pot ser que una gent que ha mantingut la seva fe hagi pogut ser dominada culturalment, militar, econòmica, financera i social per part d’una altra gent que ha perdut la fe? Aquesta és la gran pregunta, incontestada i incontestable.

FOTO: Nicolás Luppo
FOTO: Nicolás Luppo

“Ara ja ningú no recomana Turquia com a model per a les ‘primaveres àrabs'”

Quan van començar les revolucions àrabs, la democratització dels països àrabs va tornar a ser, de nou, un tema important en les agendes internacionals. En quin punt creu que es troba aquest procés, sis anys després?

No hi ha hagut gaire procés com a tal, excepte —suposo— a Tunísia. Recordo que, quan van tenir lloc les revolucions, tothom deia que Turquia era el nou model del món àrab. Jo deia: “No, no, no! Turquia no, si us plau!”. Per descomptat, ara ningú no recomana Turquia com a model.

La paraula “democratització”, per cert, em deixa una mica estupefacte. En totes les manifestacions que vaig veure a Egipte, mai no vaig trobar ningú brandant una pancarta que demanés “demokratiyya”. Ningú no demanava democràcia, sinó llibertat i dignitat, que no és exactament el mateix. Per a la majoria de gent al Pròxim Orient, la paraula “democràcia” remet als països occidentals que donaven suport als dictadors. El mot té una aurèola trista. Per tant, cal partir de la base que usar la paraula “democratització” és incorrecte. Els àrabs, com poden aconseguir d’alliberar-se de nosaltres i dels seus propis dictadors i torturadors? Jo dic que a través de l’educació; és l’únic camí. Però com s’aconsegueix? I com es canalitza tota la riquesa que hi ha, especialment quan un dels països més rics —l’Aràbia Saudita— també és un dels més retrògrads?

Són problemes que els àrabs han de solucionar ells mateixos. A Occident veiem el Pròxim Orient alhora com a exòtic —quan mirem les mesquites o el desert a l’ocàs— i perillós —quan els refugiats arriben a casa nostra. S’ha arribat a descriure l’arribada d’un milió de refugiats a Europa l’any passat com una catàstrofe, però no ho va ser. Hauria estat una catàstrofe si aquest milió de refugiats s’haguessin unit a l’Estat Islàmic. Però no va ser així. Pujaven al tren per anar a Berlín, no pas a Raqqa! Per tant, per què era una catàstrofe, per a nosaltres? Aquesta gent volia ser com nosaltres. Cercaven refugi als països que ells consideraven que eren millors que els seus. Ens cal veure aquests fenòmens tal com se’ns ofereixen realment, i no pas com emmirallen les nostres pors.

Quin és el rol reservat per a les minories al Pròxim Orient actual, per exemple: els kurds, els cristians, els drusos o els iazidites?

Mentre continuïn les actuals tendències salafistes, serà molt difícil que les minories puguin quedar-se als seus països natals, ja siguin cristians, kurds o iazidites. Mira els kurds: tenien els nord-americans donant-los suport, però ara els estan traint; els nord-americans estan donant suport als turcs. Per l’amor de Déu, als kurds sempre els traeixen!

Vaig mantenir una conversa molt interessant amb religiosos cristians sirians —armenis, ortodoxos grecs, catòlics— al nord del país, ara fa un any i mig. Em deien: “Vosaltres continueu volent rescatar els cristians d’aquí, però nosaltres volem que es quedin. Aniran al Canadà o a Europa i, sí, segur que hi podran construir esglésies, però al final es barrejaran amb la societat laica, i ja no seran mai més cristians autèntics, com ho són aquí a Síria: perdran l’essència. Aquí al Pròxim Orient és on va començar el cristianisme, i aquí és on haurien de quedar-se”. Així que, en certa manera, quan sentim que alguna gent diu: “Oh, rescatarem els cristians”, el que hauríem de recordar és que les seves llars són allà.

No estic dient pas que no se n’hagin d’anar. Ningú no els pot culpar, davant la victimització abominable que pateixen com a poble. Però sempre hi ha una altra cara de la història, en la qual mai no pensem perquè la fa més difícil, més complexa, més complicada i menys senzilla d’entendre o d’explicar.

 


[Aquesta entrevista està publicada originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per internet i us l’enviem a casa]

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies