Toni Soler: “El 9-N es va posar el fre de mà al procés: s’havien d’haver fet eleccions immediates”

  • Roger Palà
  • dijous, 18 juny 2015

Per la seva condició de director de ‘Polònia’, Toni Soler (Figueres, 1965) és probablement un dels periodistes més influents de Catalunya. S'ha prodigat en tots els mitjans: televisió, ràdio (on va encapçalar el mític programa de RAC1 'Minoria absoluta') i també premsa, com a impulsor i accionista del diari ‘Ara’, on també exerceix d’analista polític. Observador inquiet de la realitat, Soler no es mossega la llengua. Considera que el procés sobiranista està en risc i alerta de les actituds “hipòcrites” d’alguns independentistes contra Podem o Barcelona en Comú. “L’única vegada que havia de passar alguna cosa de veritat era el 9-N. I no va acabar de passar. Des de llavors només hi ha hagut papers”.

"La frase de Josep Pla que diu que el més semblant a un espanyol d'esquerres és un espanyol de dretes no és veritat"

La setmana passada vam entrevistar Jordi Évole i va tenir paraules bastant dures sobre TV3. Deia que, com a televisió pública, TV3 hauria de representar la majoria de catalans i que ara això no passava, i que fins a cert punt es podria considerar que TV3 era “una eina del procés”. És cert, aquest relat?

Primer de tot, he de dir que amb en Jordi Évole ens coneixem de fa molts anys. Va ser guionista meu a ‘Set de nit’, un programa de TV3 on va debutar en Toni Albà fent de rei i que en certa manera va sembrar la llavor del que més endavant seria ‘Polònia’. En Jordi sempre és molt generós quan parla de ‘Polònia’. Dit això, crec que sovint interpretem algunes decisions de TV3 en clau ideològica, quan en el fons de vegades són conseqüència d’una dinàmica comercial. La competència en televisió és ferotge, i la situació financera de TV3 l’obliga a assegurar-se un nínxol d’audiència, que en el seu cas és l’audiència catalanoparlant i motivada políticament. Molts programes s’adonen que, si parlen del procés, tenen més audiència que si parlen de la reforma horària o d’una crisi humanitària en un país llunyà. Això de vegades pesa més que la consigna política de torn que hi pugui haver.

Hem d’exculpar TV3, doncs?

Comparteixo una part de les crítiques que se li fan en aquest sentit, tot i que crec que és la televisió que té més càrrec de consciència i la que segurament s’analitza més a si mateixa i fa més autocrítica. La resta de cadenes no tenen cap tipus d’escrúpol. Alhora, la posició de TV3 és complicada perquè, com diu Évole, ha de ser una televisió nacional que representi a tothom. Però també és cert que aquesta premissa seria del tot vàlida si TV3 fos l’única televisió que es veiés a Catalunya. Passa, però, que l’espectre televisiu inclou moltíssimes cadenes en castellà i de matriu geogràfica espanyola, i totes tenen un biaix molt determinat respecte al problema català. Sense TV3, el dret dels espectadors catalans a rebre una programació i una informació plural no estaria garantit.

Aquest discurs que TV3 compensa el biaix amb la qüestió catalana de la resta de cadenes no pot servir per acabar justificant el periodisme de trinxera? Penso en programes com ‘Hola, Europa’, on només apareixien veus sobiranistes.

És cert que aquesta dinàmica pot anar en detriment no només del periodisme, sinó del mateix procés. L’excés de propaganda no afavoreix el sobiranisme, sinó que el podria perjudicar. Això, que a TV3 ha passat en casos concrets, no em serveix per fer l’esmena a la totalitat a la televisió pública catalana. TV3 és pública i per això ha de tenir un plus d’autocrítica; però, si m’hagués de posar a criticar televisions, a la cadena on treballa en Jordi Évole també li podríem trobar molts defectes.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

‘Polònia’ ha de ser criticat. Els primers que no hem de tenir la pell fina som nosaltres

‘Polònia’ és un dels vaixells insígnia de TV3. Sovint, però, heu estat criticats des de diversos sectors polítics. És més fàcil entonar el “Tots som Charlie Hebdo” en la teoria que en la pràctica?

‘Polònia’ ha de ser criticat. Els primers que no hem de tenir la pell fina som nosaltres. Som a l’aparador públic, i si em diuen que el programa té un biaix determinat o que no fa gràcia, són crítiques que tothom és lliure de fer i que cal assumir. No podem fer ulls clucs i no escoltar les crítiques, però alhora n’hem de fer un cas relatiu, perquè totes són interessades. Jo me’n fio més dels meus guionistes que de segons quines veus que el que voldrien en realitat és que ‘Polònia’ afavorís els seus interessos.

Us sentiu fent equilibris molt sovint?

Sí, sobretot ara que la situació és més crispada. Cada setmana tenim la possibilitat de provocar un petit incendi. Tenim els nostres filtres, però treballem a corre-cuita i de vegades no som prou curosos. Ens va passar quan vam fer la paròdia d’‘El hundimiento’ amb el PP. En certa manera, és inevitable. Fem 10 o 12 esquetxos cada setmana, els gravem amb poc marge de maniobra… Això nostre és com una fàbrica. És fàcil que ens equivoquem; però, vist el resultat global, n’estic content perquè crec que ho fem poc.

Als mitjans de comunicació de vegades els és més fàcil criticar o fer sorna d’allò que és lluny que no d’allò que és més a prop. Us és més fàcil fer sorna o ser crítics amb els polítics espanyols que no amb els catalans?

El conflicte Catalunya-Espanya té un potencial humorístic molt gran. ‘Polònia’ és un programa d’humor. No som un informatiu, i de vegades això s’oblida. Hi havia un temps en què Ángel Acebes sortia pràcticament en tots els programes. No hi havia una raó política de fons: simplement és que Acebes era un personatge tan divertit que els guionistes només pensaven gags per a ell. Però, és clar, encara que ens ho demanés el cos, no podíem passar el dia fent esquetxos sobre Acebes. La dinàmica humorística ha de casar amb la dinàmica política per cercar un equilibri. És cert que, fent paròdia de la política més pròxima, fas broma de la gent que, per dir-ho així, te la pots trobar l’endemà pel carrer. Però, malgrat les seves deficiències, penso que ‘Polònia’ va obrir un camí que a Catalunya pràcticament no existia.

DSCF5370

Foto: Jordi Borràs

No és lícit allargar el procés i jugar amb l’emoció de la gent. O tot això es concreta o el reflux posterior serà impressionant

Josep Ramoneda alertava fa alguns diumenges al diari ‘Ara’ sobre la “desacceleració” del procés. El sobiranisme ha posat el fre de mà?

La desacceleració és evidentíssima. El fre de mà del procés, però, es va posar el 9-N de forma claríssima. Se’ns va convidar a participar i a prendre una decisió, i després aquesta decisió no s’ha aplicat. Podem teoritzar molt sobre les raons i començar un intercanvi de culpes i de retrets, però el cert és que el 9-N hi va haver un referèndum i el resultat no s’ha aplicat.

I qui té la responsabilitat d’això?

En el seu moment vaig ser crític amb el procés participatiu. Crec que s’havia de forçar el conflicte i fer el referèndum. I, si el president Mas no volia fer el referèndum, havia de denunciar que el Govern espanyol no ho permetia i convocar eleccions immediatament. Unes eleccions de denúncia. Això no va passar. Mas va fer un procés participatiu i li va sortir molt bé. Fantàstic, ens traiem el barret. Però això havia de tenir conseqüències. I, de conseqüències, no n’hi ha hagut. Des del 9-N no ha passat res.

Bé, hi ha acord per convocar unes eleccions el 27 de setembre, un principi d’acord sobre un full de ruta sobiranista…

Res. Papers i més papers. L’única vegada que havia de passar alguna cosa de veritat era el 9-N. I no va acabar de passar.

És lògic: si la Generalitat tirava endavant la consulta desobeint l’Estat, s’arriscava a la inhabilitació dels funcionaris.

Això també ens ho trobarem l’endemà del 27-S a l’hora de construir un Estat. Passarà exactament el mateix. Llavors, què? Jo tampoc vull passar per un temerari. A mi, si em diuen que això de la independència no pot ser, doncs potser m’ho creuré i votaré uns altres. Ja ho veurem. El que no és lícit és allargar el procés i jugar amb la il·lusió de la gent, fer que torni a sortir al carrer l’Onze de Setembre i seguir mantenint aquesta flamarada durant cinc o sis anys… No pot ser, perquè, si la gent veu que la flamarada no condueix a res, el reflux serà impressionant.

Cap a on pot conduir, aquest reflux?

Jo encara confio que el ‘clic’ experimentat per la societat catalana ha estat tan gros que el sobiranisme acabarà mostrant una força i una operativitat suficients per forçar un diàleg amb l’Estat. No se com passarà. Però em sembla que, de tot el que pot passar a Catalunya, aquest escenari és el menys improbable. Qualsevol altra hipòtesi em sembla molt complicada.

DSCF5354

Foto: Jordi Borràs

“Seria molt absurd estar fent tota l’estona la prova del cotó sobiranista a Barcelona en Comú”

Podria ser que aquest desencís del sobiranisme acabés beneficiant altres opcions rupturistes com, per exemple, Barcelona en Comú o una hipotètica rèplica catalana d’aquest projecte?

Barcelona en Comú és un fenomen que segueixo amb interès. Seria molt absurd que tota l’estona li estiguéssim fent la prova del cotó sobiranista. Hi ha coses molt positives i refrescants en tot el que ha passat en les municipals. Tanmateix, a vegades em costa creure que realment fenòmens com el de Barcelona en Comú o la mateixa CUP tinguin una base ideològica forta, o simplement siguin conseqüència d’un estat d’ànim col·lectiu molt emprenyat. Hi ha molta emocionalitat.

El procés sobiranista també té un fort component emocional… De fet, com tota la política que acaba triomfant.

Sí, però el procés té un programa polític al darrere. Al meu voltant he començat a trobar-me gent que vota la CUP. I jo els dic, amb tota franquesa: “Us heu llegit el programa?”. Em fa l’efecte que molta gent dóna suport a aquestes opcions amb la idea d’anar a la contra. Per tant, sóc una mica escèptic respecte a les possibilitats de canvi polític real que puguin protagonitzar aquests sectors per si sols. Crec que aquestes opcions, ara com ara, estan sobrerepresentades com a conseqüència del càstig als partits tradicionals, al cabreig per la corrupció i per l’eternització de la crisi econòmica. Això no vol dir que els seus resultats no siguin absolutament merescuts, eh? Simplement em fa la impressió que no veig la gent tan d’esquerres com semblen indicar els resultats de la CUP o de Barcelona en Comú a Barcelona.

DSCF5286

Foto: Jordi Borràs

Catalunya és plena d’antipàtics de tota la vida, i molt ben repartits. No només n’hi ha a l’independentisme

Fa poc el politòleg Jordi Armadans publicava un article en què deia que l’independentisme s’estava tornant antipàtic, sobretot arran de determinats atacs a figures com Ada Colau. Ho veus així?

No crec que l’independentisme s’estigui tornant antipàtic. Catalunya és plena d’antipàtics de tota la vida, i estan molt ben repartits. Però, és clar, es fan notar més que no pas els simpàtics. L’independentisme es va estendre com una taca d’oli, i, quan les coses creixen i es diversifiquen, hi entra de tot. Després, hi ha un altre factor: tendim a confondre la vida amb Twitter, i a la que algú rep tres insults per les xarxes socials, ja parla de clima de guerracivilisme a Catalunya. I que consti que jo també me n’he queixat –de fet, vaig fer un pas enrere a Twitter–, però pretendre que Twitter és un mirall de la societat crec que ens porta a equívocs. El que sí que està passant amb l’independentisme és que s’està impacientant, i, si finalment s’acaba frustrant, pot tenir conseqüències de gran abast.

Què podria passar si el procés tal com el coneixem s’acaba frustrant?

Una de les coses que de fet ja estan passant és l’esmicolament dels partits. Sembla que el pes de les sigles ja no és tan important, i el que importa més és el pes de la gent. Hi ha un excés d’emotivitat en la política i vivim instal·lats en una mena de muntanya russa. El que avui sembla molt sòlid demà no ho és. Tanmateix, les noves expressions polítiques parteixen amb un handicap: partits com CiU, ERC o el PSC tenen una base territorial més sòlida, i això suposa una esperança de vida més gran.

En el cas del PSC, això també és vàlid amb data d’avui?

El PSC era el partit central de Catalunya. Era el que més s’assemblava al país. Jo havia seguit com a periodista polític campanyes electorals del PSC, i era espectacular. A Olot anaven amb en Joan Sacrest, que n’era l’alcalde, i en Quim Nadal, i feien ‘pallachisme’ pur. L’endemà, a Santa Coloma, feien el míting de Manuela de Madre i Alfonso Guerra, que era pràcticament ciència-ficció. I després, al Palau Sant Jordi, tots junts. Només el PSC era capaç de fer una cosa així. Era, com s’ha demostrat, un absolut miratge. Però alhora era una maquinària política de primer nivell, molt ben greixada. Això és el que ha desaparegut. El PSC a partir d’ara tindrà el seu nínxol, serà una de les parts del mosaic, però la seva centralitat no tornarà mai.

DSCF5321

Foto: Jordi Borràs

ERC ha tingut sempre un problema de representativitat entre els intel·lectuals i els creadors d’opinió

Alguns dels atacs que està rebent Ada Colau recorden vagament els que podia rebre ERC des de determinats entorns durant el tripartit. Si ERC acaba pactant amb Colau, es reproduiran aquests atacs?

Una vegada vaig entrevistar Joan Puigcercós a ‘Minoria absoluta’ i va fer servir una expressió que em va encantar: “A mi ‘la brigadilla d’en Madí’ [amb referència a David Madí, exsecretari de comunicació de CDC] no em fa por”. En aquella època no existia Twitter. El més semblant eren les cartes al director d’un diari… ERC és el partit en què probablement hi ha una relació menys proporcional entre el seu pes social i el seu pes mediàtic i de quadres intel·lectuals. No pot comparar-se amb CiU, que té un exèrcit al darrere que segueix com un sol home les directrius marcades. No parlo només d’opinadors: parlo de tot un entramat molt ben organitzat, insistent i contumaç. Cada dia hi ha algú o altre elaborant i col·locant el missatge. Això ERC no ho ha sabut fer bé. Fins i tot en comparació d’un partit que en volum electoral durant molt de temps va ser similar com és ICV. No pot comparar-se el glamur d’ICV als diaris, a les tribunes d’opinió, entre els intel·lectuals i els artistes amb el d’ERC. ERC no ha tingut un problema tant de vot popular com de representativitat entre les elits intel·lectuals, i això avui en dia se segueix reproduint.

Un focus molt dur d’atacs per part de cert sobiranisme ha estat Podem. Però Podem no representa una oportunitat per al sobiranisme? Diuen que estan a favor d’un referèndum pactat… Com han d’enfocar els sobiranistes la relació amb Podem?

Amb algunes reaccions enfront de Podem es veu molt clara la hipocresia de gent que ha aplaudit pactes d’estabilitat amb el PSOE o el PP perquè llavors, deien, la governabilitat ho exigia, i ara a Podem li van amb unes exigències impensables en altres contextos. I de nou tornen a treure a la palestra aquella frase tan suada de Josep Pla, que diu que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. D’aquesta frase, que pot ser més o menys enginyosa, n’estem abusant en excés… I, a més, no és certa. Tampoc és el mateix un català d’esquerres i un altre de dretes. La idea d’intentar eliminar les diferències entre dretes i esquerres i presentar Espanya i els espanyols com una única realitat dolenta no tan sols no és realista i injusta, sinó que és profundament nociva, perquè hi ha una quantitat enorme de conciutadans nostres que se senten espanyols i que no volen que es demonitzi la idea d’Espanya.

Sembla com si l’independentisme només pogués funcionar de forma reactiva, amb un enemic exterior.

Aquest plantejament també és una mica injust. Durant 30 anys, cada cop que hi ha hagut una proposta aperturista a l’Estat espanyol Catalunya ha recollit el guant. S’han pactat moltes coses: estatuts, finançaments… És normal que molta gent siguin gats escaldats i quan vegin el senyor de Podem de torn reivindicant un nou pacte o un procés constituent en comú arrufin el nas. La reacció de la gent té molt a veure amb la llista de decepcions que ens ha ofert l’esquerra espanyola en les últimes dècades.

DSCF5395

Foto: Jordi Borràs

L’any 2011, quan vam crear l”Ara’, la portada d’un diari era un fet decisiu. En quatre anys, el pes i la influència de la premsa han caigut a plom

Ets fundador i accionista d’un mitjà de comunicació bastant jove: el diari ‘Ara’. Ets optimista amb el futur dels mitjans?

La veritat és que, quan vam tirar endavant l’’Ara’, no em pensava que la crisi del model periodístic fos tan profunda i, a més, empitjorés tan ràpidament. He tingut la sort de participar en la configuració del model de TV3, també de participar i ajudar en la consolidació de RAC1, i humilment vaig pensar que abans de jubilar-me potser podria contribuir a crear un diari en paper! L’’Ara’, certament, apareix ja en un context de crisi. Però era l’any 2011. Sembla que hagi passat poc temps, però en realitat és molt. L’any 2011, la portada d’un diari era un fet decisiu. Ara, és molt difícil que ho sigui. En aquell moment, una portada, un editorial o un semàfor vermell de ‘La Vanguardia’ pesaven molt més. La rellevància i la capacitat d’influència de la premsa han caigut a plom, a la mateixa velocitat a la qual han tancat els quioscos.

Periòdicament apareix un rumor sobre la desaparició de l’’Ara’, la seva conversió en un diari exclusivament digital, que només sortirà durant els caps de setmana…

Mira, quan vaig deixar ‘La Vanguardia’ per anar-me’n a l’’Ara’, una persona em va dir: “Vés amb compte perquè aquest diari segurament no sortirà”. Va ser el rumor, fins i tot abans que nasqués! L’’Ara’ ha estat enterrat 50 vegades pels seus enemics, però tampoc vull fer la víctima. De ‘rumorologia’, en corre molta sobre tothom. El cas, però, és que en aquest temps hem aconseguit que la marca de l’’Ara’ estigui ben consolidada i tingui projecció de futur. En aquests moments, la qüestió és si continuaran tenint sentit les redaccions tal com les hem entès fins ara, amb un cert gruix de gent que es pugui dedicar a cobrir tota la informació i posar-la en un sol suport cada dia. Aquest és el debat que hem d’encarar.

L”Ara’ va néixer amb aurèola de periodisme amb reportatges propis, una línia singular i que al paper no es deixaria arrossegar per l’actualitat… Això ha estat possible mantenir-ho amb una redacció limitada i recursos limitats?

Hem fet ziga-zagues que són lògiques. La meva reflexió a en Carles Capdevila sempre ha estat la mateixa: necessitem 10 anys. RAC1 va anar molt bé des del començament; però, quan va començar a petar-ho de debò, va ser a partir del desè aniversari. És una travessa molt llarga. L’’Ara’ està buscant-se a si mateix mentre al seu voltant tot el model està en crisi, i això fa que la recerca encara sigui més complicada. És el mateix suport el que trontolla. És un diari amb pocs recursos, i ens trobem com si fóssim al llit amb una manta massa curta: si l’estires cap amunt i et dediques a la investigació, t’oblides del dia a dia i la puntualitat a la web, que és un dels puntals de l’’Ara’. I viceversa: si et centres massa en l’actualitat, oblides els temes de fons. És un debat que no visc en primera persona perquè prenc part del consell editorial, però no sóc a la redacció. Em consta que la tasca és titànica i que el diari s’està interrogant contínuament sobre la seva feina i el seu rol.

A Companys, connectat amb l’obrerisme i amb la gent més combativa, no li costaria gaire sintonitzar amb Ada Colau

Has escrit diversos llibres sobre el president Companys. Fins i tot has fet una pel·lícula sobre la seva relació amb Macià. Què creus que diria Companys de la situació política actual? Pactaria amb Ada Colau?

Companys, primer de tot, arrufaria el nas i diria: “Una dona alcaldessa? Vinga, home!”. I després, el que li semblaria horrorós són totes aquestes polítiques ambientals. “El que fan falta són fàbriques, i no parcs naturals per criar conills!”. Evidentment, Companys era un fill del seu temps i li costaria molt entendre les coses que passen avui. Malgrat tot, era una persona connectada amb l’obrerisme, amb la gent més combativa, i, per tant, no crec que li costés gaire sintonitzar amb la gent de la Colau. De tota manera, és diferent el Companys de 1931, que podríem ubicar entre Barcelona en Comú i el PSC, del companys de 1938-39, que segurament seria en la primera línia de l’independentisme.

De vegades, hi ha qui genera una dicotomia entre Macià i Companys: el primer seria el més sobiranista, i el segon prioritzaria la qüestió social. És encertat aquest relat?

ERC neix com un matrimoni de conveniència. Són diversos espais i partits polítics que es posen d’acord. Això és una constant en la història de l’esquerra catalana: també va passar amb el PSC. Hi ha tendència a fer una visió una mica maniquea de Macià i de Companys, i sovint s’oblida un element rellevant: no els podem comparar perquè la mort de Macià ens ho impedeix. No podem saber què hauria fet Macià si hagués hagut de gestionar els episodis de 1934 i de 1936. Totes les crítiques que es puguin fer a Companys les puc compartir, però tinc una simpatia irrefrenable pel personatge, per la seva àrea bohèmia i popular, i per la seva valentia personal al llarg de tota la seva trajectòria. És algú que viu sota l’amenaça del pistolerisme durant molts anys, que passa per la presó repetides vegades i acaba afrontant la mort amb dos pebrots. Macià, tot ell immaculat, exmilitar de cabells blancs, és massa endreçat pel que és Catalunya.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
9 comentaris
  • Subscriptor David Belzunce Barranco 18 de juny de 2015 - 10:15

    “El procés té un programa polític al darrera” però BeC i CUP no sap si tenen una base ideològica forta, o si sonconseqüència d’un estat d’ànim col·lectiu molt emprenyat. A mi m’agradaria conèixer el programa polític del procés tal i com puc conèixer sense rebuscar gaire el programa de BeC o CUP, i a partir d’aquí podríem parlar-ne…

    • Yagocd 22 de juny de 2015 - 12:26

      Completament d’acord amb David Belzunce.
      Precisament crec que CUP i BeC són l’exemple d’una construcció de propostes concretes basades en un programa polític prou clar.

  • DALTON 18 de juny de 2015 - 11:25

    no podria estar més d’acord amb David Belzunce. Recull el sentiment que tinc desprès de llegir l’article…

  • MagMag 18 de juny de 2015 - 12:31

    Vam votar el 9N pel dret que tenim com a éssers pensants a decidir, però sense posar les cartes sobre la taula. Ara tenim l’oportunitat de presentar un projecte, i que opini la majoria. Si no és així, seguirem tractant aquest tema com si fos eteri i ilusori o panfletari per tapar forats plens de fang.

  • Subscriptor Manel Ballester 18 de juny de 2015 - 12:38

    Encara que a l’hora d’expressar-se (sobre la marxa) el Toni no ho acaba de fer del tot precís, crec que, del que està parlant, en això del “coneixement” és de la gent en general que vota l’una o l’altra cosa. Quanta gent vota un grup o un altre, una candidatura o una altra, no pas per raons estrictament ideologicoreflexives (ui!: que coneguin els programes, el que hi ha al darrere, s’ho critiquin i arribin a una conclusió racional i captinguda), sinó més aviat per raons de tipus emocional, com ara, la tradició, el costum, la simpatia, la identificació amb uns certs valors, sigui real o no, la mitomania, els prejudicis o el simple sentit ramader, per al·ludir només a uns quants “despropòsits” causals d’acord amb la versió del Toni?
    No recordo si va ser Fidel Castro o Franz Fanon que deia allò de “un pueblo sin odio no puede triunfar”. I no dic pas que hagi de ser així.
    Sigui com sigui, les reflexions del Toni a la primera part de l’entrevista em semblen boníssimes i que constitueixen una base mínimament sòlida per tirar endavant tota aquesta reflexió, al capdavall, tan necessària per arribar a algun lloc…, si no hi quedem travats.
    Salut.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 19 de juny de 2015 - 12:29

    Sincerament m’ha sorprès la lucidesa de moltes de les opinions d’aquest entrevistat. De vegades posem etiquetes errònies, amb ell m’ha passat . Des de posicions no independentistes es poden compartir moltes de les coses que diu. De tota manera em sembla que com molts independentistes, te una excessiva valoració de l’operació 9N i del seu resultat. Soc dels que opina que esta quedant molt clar que l’independentisme te un sostre, que és el d’un terç del cens electoral. Son molts, si, i convençuts, també. Per clarament insuficients per assolir una independència que no comportes la divisió irreversible de Catalunya. La recerca d’una via entre l’unionisme constitucional i conservador (tipus SCC) i l’independentisme a tota costa, és mes que una necessitat.

    • Subscriptor Jordi Andreu Batallé 22 de juny de 2015 - 20:13

      No crec que la voluntat de independència tingui un sostre però, en tot cas, només cal un referèndum vinculant per a saber-ho. Qui te por de la democràcia?

    • Gabriel Soler 22 de juny de 2015 - 21:22

      L’independentisme pot tenir aparentment un sostre si ho analitzem amb una perspectiva de mesos i de dos anys, però les situacions no són estàtiques. Fa deu anys tothom afirmava que el seu sostre era el 20% i això ha augmentat.

      Quan es vegi que no hi ha cap possibilitat de canvi profund a Espanya (cosa que es veurà en menys d’un any), si l’independentisme ha sabut aguantar podrà incorporar nous contingents, com ho va fer a partir del 2010. Mentrestant, les úniques terceres vies seran una oferta de l’oligarquia per canviar que no canviï res, mentre que els somnis federalistes o d’estat “lliure” associat d’alguns s’esvairan pel desguàs de la història. En la disjuntiva actual l’independentisme pot perdre, però els somnis esmentats ni jugaran la partida.

  • Muse 1 de juliol de 2015 - 23:40

    El Polònia no és un programa d’humor sinó de creació d’opinió com quasi tots els de TV3, cadascun amb el seu format (i ja no parlem del seu espantós diari subvencionat amb un editor de la Comissió Trilateral) on no hi ha hagut pluralitat mai de la vida ni hi pintem res les espectadores, és indefensable i aliè al que sigui que decideixi fer la resta de mitjans, si us plau, aquí no es tracta de ser menys catalanistes ni de parlar altres idiomes… L’entrevista em sembla brillant, l’entrevistat un covard i una decepció des de fa molt temps i per desgràcia la seva posició en l’àmbit de la comunicació el converteix en un programador i referent ideològic clau de l’ovella catalana, 100% aprovat pel poder al qual fa com que critica com s’ha fet tota la vida (“no veig a la gent tant d’esquerres com alguns partits diuen ser, són emocions cojunturals”, no et fot…).

Deixa el teu comentari