Xavier Aldekoa: “Sóc optimista amb el futur de l’Àfrica; els canvis són graduals i mai neixen des de dalt”

  • Jaume Portell
  • dijous, 29 gener 2015

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és periodista i viatger i, des de fa poc ja oficialment, escriptor. Ha recorregut una trentena de països africans durant els últims 10 anys, i al seu primer llibre, ‘Océano África’ (Península, 2014), ens convida a compartir el seu camí. A través dels africans, Aldekoa retrata les diferents cares d’un continent tan increïble com inabastable, on, segons reconeix, “podem trobar les millors i les pitjors facetes de l’ésser humà”. Ell, incansable, explica una Àfrica que segueix aferrant-se a la vida. El seu recorregut va començar amb només 20 anys, a Mali. Podem llegir regularment els seus reportatges a ‘La Vanguardia’. Encara té corda per a estona.

“És obscè que Mariano Rajoy es reuneixi amb un dictador com Teodoro Obiang"

El primer cop que aterres a l’Àfrica ho fas a Mali, seguint el rumb de René Caillié, un explorador francès que es va convertir a l’islam per evitar represàlies dels locals. Gairebé dos segles després de Caillié, hem donat motius als africans per confiar en nosaltres?

Segurament no. Als radicals mai els donaràs motius perquè et vegin bé, però a la resta lamentablement tampoc els n’hem donat. L’abús que hi ha hagut a l’Àfrica per part d’Occident no és comparable amb cap altre cas similar: esclavitud, divisió d’un continent per explotar-lo, sense tenir en compte quines estructures hi havia… Enlloc la història explica el present com a l’Àfrica. Caillié té una visió més humanista dins el que és la seva època, i respecta molt més allò que va a veure. La seva manera de relacionar-se amb els africans em va interessar molt. Volia explicar les diferències entre el que explica al seu diari i el que jo veia, sense caure en tòpics o en imatges preconcebudes.

La irrupció del gihadisme a Mali ha estat important els últims anys. El cinturó del fonamentalisme islàmic va d’aquest país fins a Somàlia, passant per Nigèria o la República Centreafricana. Quins motius podríem trobar per explicar aquest auge?

Tinc un amic a Mali, fill de família pobra, que porta un adhesiu de Bin Laden. És potser una qüestió que té més d’estètica que de política, perquè el seu discurs no s’ha radicalitzat. Però els EUA i la imatge que ell té d’Occident no li aporten res; en canvi, aquests altres grups li creen una xarxa social de suport. Són capaços de cometre actes brutals; però, si formes part del seu cercle, reps protecció social. Això fa que sumin molt suport.

L’auge del fonamentalisme, doncs, és una conseqüència dels buits que deixa l’Estat?

El buit que no arriba a tapar l’Estat crea un sentiment d’oblit que ajuda a l’expansió d’aquestes idees, però aquesta no és l’única explicació. A Nigèria, per exemple, fa tres segles ja hi havia califats que batallaven per aconseguir establir un territori amb la xaria. El radicalisme al nord de Nigèria ja hi era, i tenia l’objectiu de crear petits estats islàmics. No és només una qüestió de sumar misèria i falta d’educació. A Somàlia o a Mali la història és diferent. A Mali, el radicalisme tampoc neix del no-res. Des de fa segles, el contraban és una forma de vida en aquest país. Tot això hi està relacionat.

A Nigèria, Boko Haram neix com un moviment estudiantil que, en veure que l’ascensor social s’espatlla, rebutja completament tota idea de prosperitat basada en el model de vida occidental. Veient les notícies, semblaria que són quatre bojos que han sortit del no-res.

Els matisos són claus per entendre aquestes situacions. L’única xarxa que hi ha és aquella a la qual la gent s’agafa. El jovent es queixa de la falta d’oportunitats i de l’abús estatal. No és només que no hi hagi una xarxa educativa o sanitària: és que la policia i l’Exèrcit cometen abusos amb total impunitat. El que era el líder de Boko Haram, el van matar a la presó acusant-lo d’intentar fugir. Hi ha un vídeo on es veu que no intenta fer res: simplement el maten i punt. Si maten el líder d’una forma tan impune, què no deuen haver fet amb gent anònima, a la qual poden matar sense que això arribi a la categoria de notícia? Els militars, amb la justificació de combatre el terrorisme, cometen barbaritats, i això no fa més que reforçar Boko Haram. No és una qüestió de bons i dolents.

Quin pes tenen les fronteres traçades per Europa en els conflictes actuals?

Molts conflictes africans van més enllà dels límits estrictes dels estats. La majoria són multinacionals. Per explicar el Congo, hem de parlar de Ruanda, de Burundi, de Zimbàbue, d’Angola, dels EUA i del Primer Món. Al Sudan del Sud cal mirar Eritrea i Uganda, un aliat dels EUA que combat el Lord Resistance Army (LRA, Exèrcit de Resistència del Senyor) de Joseph Kony. El conflicte a la República Centreafricana neix al Txad: els Seleka, un grup rebel format majoritàriament per musulmans sense cap gran consistència ideològica, marxen fins al cor del país veí, van arreplegant mercenaris, i quan, arriben al seu objectiu, cobren la seva participació. Les fronteres es travessen molt fàcilment. Aquestes divisions només tenen sentit si impliquen una responsabilitat dels estats i una organització interna que doni serveis a partir dels diners que es generin.

_MG_6362

Foto: Jordi Borràs

 “Les ideologies, quan abandonen els valors, queden pervertides. La política a l’Àfrica mai ha respost a valors, sinó a interessos”

Aquesta facilitat per creuar les fronteres respon també a les pròpies decisions d’alguns dirigents. Mobutu, el dictador congolès, debilitava l’Exèrcit per combatre la possibilitat d’un cop d’Estat contra ell.

Boko Haram, amb 50 o 100 homes ben armats, ha escombrat totalment els soldats de l’Exèrcit de Nigèria. La falta de responsabilitat respecte als teus ciutadans origina aquest tipus de reaccions. El president de Nigèria es refereix al cas de les nenes segrestades a Chibok tres setmanes després dels fets, i només ho fa perquè hi ha pressió de les famílies. Aquestes estructures tan dèbils o irresponsables també tenen un suport exterior. La CIA va donar diners a Mobutu per finançar la Unita, una milícia d’ultradreta que lluitava a Angola contra l’MPLA, que eren marxistes. Hi van invertir 50 milions de dòlars i sabien que gran part d’aquests diners desapareixerien pel camí, però ho van fer igualment. Els preocupava més la lluita anticomunista durant la Guerra Freda que el fet d’estar alimentant monstres.

Capitalisme i comunisme, a l’Àfrica, han fet servir els mateixos camins en molts casos. El suport a dictadors o la venda d’armes ha estat pràcticament el mateix als dos bàndols.

Qualsevol ideologia té interessos i valors. El capitalisme i el comunisme en tenen. Però la política a l’Àfrica mai ha respost a valors, sinó a interessos. La lluita que es genera a l’Àfrica és producte d’aquest abandonament dels valors. Els primers que lluiten per una ideologia defensen valors: Mandela, per exemple. No arrisques la vida com Lumumba i Sankara, o passes 27 anys a la presó com Mandela, si no és per defensar uns valors. La gent s’arrisca per grans idees com la igualtat, la llibertat o la justícia. Després, la deriva arriba quan es comença a lluitar per interessos. Les ideologies, quan abandonen els valors, queden pervertides. Això ha passat a l’Àfrica. El que intenti seguir una ideologia, enmig de tot aquest entramat d’interessos externs, queda esclafat.

De totes maneres, la majoria de cops d’Estat o magnicidis sempre han vist com els caiguts els posava el mateix bàndol. Mobutu i altres dictadors alineats amb Occident van morir al llit. Lumumba, Sankara o Amílcar Cabral, en canvi, cauen tots assassinats.

El capitalisme és més depredador en aquest sentit. Mandela és un dels pocs que se salven. En lloc de ser condemnat a mort, el condemnen a cadena perpètua. El jutge que l’empresona entén que, si algun dia l’Estat ha de de negociar amb els opositors, farà falta algun interlocutor vàlid. El jutge va pensar amb una mentalitat més civil que política: jo no m’entenc amb tu, però potser algun dia ens haurem d’asseure a parlar. Hi havia una paranoia brutal amb el tema de la Guerra Freda: Patrice Lumumba, líder de la independència del Congo, és assassinat pels interessos de Bèlgica, que havia maniobrat per aconseguir la independència de la província congolesa de Katanga, rica en zinc i coure. Lumumba demanà ajuda als EUA per impedir-ho i el van ignorar. Aleshores vira cap a l’URSS. Aquí signa la seva sentència de mort. L’únic de tota aquesta història que es movia per valors era Lumumba.

Fa relativament poc, H&M plantejava deslocalitzar la seva producció a Bangla Desh i aterrar a Kenya, Uganda o Etiòpia. L’explosió demogràfica pot convertir l’Àfrica en un paradís de la mà d’obra barata? Quin paper ha tingut la globalització al continent?

La globalització ha fet que milers d’africans ens coneguin molt més del que ens pensem. Tenen una imatge, encara que sigui distorsionada, dels nostres països. Això té derives positives i negatives. Pel que fa a les empreses, crec que encara no som conscients del que està preparant la Xina. Els xinesos estan planejant un desembarcament total d’empreses al continent, juntament amb el Brasil, Rússia o l’Índia. Els països amb una estructura forta per defensar drets socials i laborals podran mirar de parar els peus als capitalistes més voraços, siguin xinesos o occidentals. Hi haurà societats més preparades per defensar-se. A Ghana van aconseguir fer fora una companyia xinesa que contaminava molt amb l’explotació minera. Al Sudan del Sud, en canvi, els xinesos tenen barra lliure. Serà clau el paper dels polítics locals, de si veuen aquesta presència com una possibilitat d’enriquiment personal o, per contra, es planten i defensen els seus ciutadans.

_MG_6296

Foto: Jordi Borràs

 “El creixement demogràfic, més educació i menys oportunitats laborals es traduiran en una gran reclamació de drets als països africans”

En un moment en què els estats nació europeus, paradigma de la protecció social dels seus ciutadans, s’estan buidant de sobirania, és possible trobar estats africans forts?

Sí, i ho seran més. Els canvis socials mai neixen de dalt. La societat sempre va davant dels polítics, i alguns factors em fan ser optimista. Mai hi havia hagut tanta gent educada a l’Àfrica: aquesta gent reclamarà drets, i els líders que no donin respostes cauran o s’hauran de mantenir al poder a través de la repressió. Com més força tinguin els de baix, menys força tindran els líders polítics. Aquests moviments són graduals; res en la història passa de cop. El creixement demogràfic, més educació i menys oportunitats laborals es traduiran en una gran reclamació de drets. La mare del meu amic Mopite és analfabeta, el seu germà també, però ell no. Ell invertirà perquè el seu fill tampoc ho sigui. Aquesta nova classe mitjana africana no és rica, però sap com viu la gent als països amb més recursos, i això impulsa canvis. Un cas concret: les dones atletes a Kenya. Elles surten a fora, veuen altres formes de funcionar i trenquen amb la mentalitat local, que considera que la dona ha d’estar a casa. Aquestes noies, quan tornen a Kenya, subverteixen les estructures tradicionals: elles guanyen diners i l’home s’ha de quedar a casa a cuidar els nens.

Es parla molt poc de neocolonialisme quan s’explica l’Àfrica als mitjans. La independència política existeix, però l’econòmica no.

El neocolonialisme és un factor, però no ens ha de fer perdre de vista el paper que han tingut els governants de cada lloc. El neocolonialisme no és només l’empresa que està explotant; també són els mecanismes dels estats del Primer Món d’influir per col·locar al poder aquells amb qui saben que poden fer negocis, o fer caure els qui els poden posar problemes.

Jean-Arsène Yao, un historiador i periodista ivorià, comentava  que la política monetària de les excolònies franceses la dirigeix París, i que només els partits polítics amb suport francès tenen opcions de guanyar. L’Àfrica segueix colonitzada?

Alguns polítics francesos diuen que la Françafrique s’ha acabat, quan en realitat la seva influència s’ha multiplicat per dos. Laurent Gbagbo, a la Costa d’Ivori, va dir que, si França no feia nous acords amb el país, miraria cap a la Xina. No va durar ni un any al poder. França és implacable en les seves relacions amb l’Àfrica. Al Níger hi té un interès brutal: les centrals nuclears a França beuen de l’urani d’aquest país africà. França està molt preocupada per la deriva gihadista a la zona occidental. Té tentacles en l’economia, en els negocis, en la cultura… Qualsevol discurs que se n’allunyi és dissidència. Espero que, amb el pas del temps, quan la societat tingui més força, trenqui amb aquest poder de la Françafrique.

I Espanya?

Espanya hi és a través de la cooperació: ajuda Namíbia i Moçambic pel tema de la pesca i el Senegal pel control de la immigració. I ara té una relació cada cop més declarada amb Guinea Equatorial: fins i tot els va portar la selecció espanyola de gratis. Ara hi van ministres, el president… Que Mariano Rajoy es reuneixi amb un dictador com Teodoro Obiang és obscè.

_MG_6305

Foto: Jordi Borràs

“Veiem la foto dels immigrants saltant la tanca de Melilla, però no se’ns explica què els ha dut fins allà”

Què penses quan veus les notícies al voltant de Ceuta i Melilla?

Aquesta foto és un dels grans problemes que tenim a l’hora de parlar de l’Àfrica. Veiem l’home saltant la tanca, però no s’explica què l’ha dut fins allà. Els nostres descendents ens preguntaran com vam poder permetre això, si és que estàvem adormits o ens vam tornar bojos. Els més humanistes es pregunten què produeix aquest fenomen, i l’explicació la troben en la manca d’oportunitats i la pobresa als països d’origen. Però falta parlar de les causes que han produït aquests factors estructurals: ningú vol abandonar el seu país i saltar una tanca mentre el tirotegen. Què ha portat la gent més preparada d’aquests països a recórrer aquest camí i arriscar-ho tot? Cal analitzar quina responsabilitat hi tenim nosaltres. Ens quedem la foto i oblidem tot l’entramat d’interessos polítics i econòmics que hi ha al darrere.

L’Àfrica la veiem molt lluny quan parlem d’economia i de la història del món, però la Revolució Industrial a Anglaterra és possible gràcies a excedents creats, entre d’altres, pel comerç d’esclaus de Sierra Leone.

Bèlgica reconeix la independència del Congo, però li demana que es quedi el seu deute extern. El cautxú que utilitzem als cotxes provenia també del Congo. La gent que abusa dels altres no els mira mai als ulls. Si tens una excusa moral o una justificació, això et serveix per poder seguir amb aquesta injustícia. Com més ens apropem als africans, més disposats estarem a respectar-los, i això també forma part de la meva feina quan intento explicar les diferents persones que trobo al continent. Si coneixes el veí, li obriràs la porta i li deixaràs sal si en necessita. Si no el coneixes, doncs seguiràs amb la por. Som a temps de canviar les coses: la nostra visió del continent cada cop és més propera. Això ja és un pas de gegant.

Fa alguns dies, en una presentació del teu llibre a la llibreria Altaïr, deies que no es pot exigir a les ONG que carreguin a les seves espatlles els fracassos de la política. Moltes ONG, però, tenen dependència de donacions d’estats occidentals. Fins a quin punt aquestes entitats i els governs no juguen en la mateixa lliga?

Tot és política, incloent-hi el periodisme de conflictes. Per això hi ha conflictes dels quals es parla més i d’altres que són totalment ignorats. Jo sóc partidari de l’acció de les ONG en casos d’emergència. No en sóc, en canvi, quan la seva acció col·labora a tapar un statu quo deficient. La Revolució Francesa no hauria estat possible amb ONG. Haurien evitat l’esclat social. Ara bé, em fa l’efecte que la gent que s’apropa a les ONG és la més conscienciada. Qui s’hi acosta és perquè no sap molt bé com canviar les coses i troba una forma de vehicular les seves demandes a partir d’aquestes entitats. És pervers veure l’ajuda com una mena de Trankimazin. També hi ha qui ho fa servir com un calmant, és evident, però crec que la majoria de gent que forma part de la cooperació està més conscienciada que el ciutadà mitjà. El problema és que la gent col·labora amb ONG, però després no qüestiona alguns mètodes d’actuació: pel tema de l’Ebola el Govern espanyol ha donat diners a les organitzacions perquè siguin elles les que portin la ajuda. D’aquesta manera, Espanya no té cap pressió social. També hi ha ONG que fan negoci de l’humanitarisme i van on és més fàcil treballar, no on és més necessari.

El periodista del diari Ara Xavier Cervantes explicava al seu blog com s’identificava amb les lluites de Lumumba, dels Black Panthers, d’Angela Davis… però que, després de trobar-se amb un burkinès, s’adonava que nosaltres, després de tot, seguíem essent al bàndol dels explotadors.

L’única manera de canviar aquesta situació és que la lluita vingui dels dos costats. A Sud-àfrica, el primer pas per la victòria dels negres són els blancs que veuen que no és una qüestió racial, sinó de justícia. Denis Goldberg, un dels activistes sud-africans que més van lluitar contra l’apartheid, és blanc. És una de les persones més justes que he conegut: ell va adonar-se d’on havia de lluitar i va actuar en conseqüència. Com més gent tingui coneixement d’aquesta situació i sigui conscient que és en el bàndol equivocat, millor.

_MG_6244

Foto: Jordi Borràs

“Un o dos morts als EUA tenen molta més influència en els mitjans que sis milions de morts al Congo”

Sis milions de morts des del 1996. 48 dones violades cada hora. La majoria de la població en situació de pobresa. Analfabetisme. I 24 trilions de dòlars enterrats sota terra en l’explotació de minerals. Per què la República Democràtica del Congo segueix sense ser en primera plana després de tot això?

Aquí hi ha dos factors. En primer lloc, la voluntat de silenciar aquesta situació de violència i caos, que possibilita un negoci i uns interessos econòmics enormes. Això permet que no es parli de Ruanda i el seu paper a la zona, del suport dels EUA i dels països europeus. Després, hi ha el fet que un o dos morts als EUA tenen molta més influència en els mitjans que sis milions de morts al Congo. El sistema està muntat així. Això provoca un efecte pervers. L’oblit i el silenci no són mai innocents, i al Congo tampoc.

Ruanda és un dels pilars d’una nova narrativa: l’Àfrica del creixement econòmic. No és cínic posar-los com a exemple de prosperitat quan s’ignora la font de les seves riqueses?

Hi ha motius per a l’esperança, però el creixement com a valor no vol dir res: si passes d’un a tres euros, has crescut, però ets molt lluny del que té 50.000 euros i no ha crescut res. Ruanda prové d’un horror brutal. És un escàndol parlar-ne només en positiu: per l’origen dels seus recursos, que provenen del Congo, i també per la política interna. No hi ha llibertat de premsa ni llibertat d’expressió, i el Govern elimina fins i tot els dissidents que s’han exiliat. En una ocasió vaig ser en una reunió de caps d’Estat a Kigali, on també hi era el president del país, Paul Kagame. Era l’època de les primaveres àrabs i li vaig preguntar si creia que la revolta podria arribar a l’Àfrica subsahariana. Tothom es va girar cap a mi. Vaig notar la pressió ambiental. Kagame va riure i em va respondre que els occidentals sempre fèiem preguntes sobre les coses que desitjàvem. Jo només desitjo que a Ruanda hi hagi justícia i llibertat, que crec que és un desig normalet, oi? Però notaves la pressió de saber que aquell comentari no era benvingut.

Un altre actor clau al continent són els organismes econòmics supranacionals. Fa poc, el Fons Monetari Internacional va tallar l’ajuda a Grècia fins que no hi hagués un nou Govern, tement que Syriza no torni els crèdits. Mai van dubtar tant amb Mobutu, per exemple. Què podem aprendre de l’FMI mirant a l’Àfrica?

L’FMI és un organisme que defensa uns interessos que no tenen per què coincidir amb els de les societats i els països on actua. Bàsicament, el que busquen és salvar els bancs. Sabent que el joc és aquest, cal actuar en conseqüència i defensar els nostres drets: a l’Àfrica, a Grècia, on sigui. Com més forts siguem com a societat, menys camí té el sistema econòmic per actuar i abusar. Els anys abans del genocidi de Ruanda hi havia una tensió social, però l’FMI va donar crèdits per transformar una agricultura de subsistència en una agricultura exportadora de cafè i de te. Els preus d’aquests dos productes van tenir una gran baixada als anys noranta, i això va provocar bosses de pobresa molt més grans. Aquesta pobresa va fer que molta gent no pogués accedir a l’escola, i això va provocar que l’odi entre dues comunitats diferents cresqués. Una política econòmica externa, en aquest cas de l’FMI, és un dels condicionants que permeten el conflicte. Amb això cal anar amb compte: no vull dir que l’FMI causés el genocidi de Ruanda, però sí que hi va tenir una influència. Una societat dividida i empobrida té més possibilitats de caure en conflictes.

A Europa podem veure això, per exemple, en l’augment de la xenofòbia: culpes algú dels teus problemes quan segurament aquests vénen provocats per algú de dalt. Com veuen Europa els africans que has conegut?

Hi ha la visió superficial a través del futbol, evidentment. Però també hi ha gent amb un interès molt gran per nosaltres: en algunes escoles, el tema de la colònia encara és molt present i els ensenyen història britànica o francesa. Ens miren amb respecte; no té res a veure amb la mirada que nosaltres tenim d’ells. Hi ha molt d’humor per com els veiem: es riuen dels tòpics que tenim sobre el continent.

_MG_6252

Foto: Jordi Borràs

 “Els africans han donat molta més importància que els europeus a la transmissió entre pares i fills. Les arrels no moren. És una de les coses que els fan grans”

En parts del llibre expliques xocs entre la globalitat i les tradicions més locals. El dot amb vaques d’una dona que es casa o els boiximans perseguits pel Govern de Botswana perquè abandonin el desert serien alguns casos. Com és aquesta convivència?

És una de les coses més positives del continent africà: respecten les seves tradicions mentre abracen els avanços d’elements més moderns o cultures estrangeres. L’islam o el cristianisme han avançat durant els últims segles, però els africans segueixen mantenint les seves creences històriques. Les arrels són tan fortes que la integració de noves idees no les arrenca. Això a nosaltres no ens passa: celebrem el Halloween, que està substituint la Castanyada. Però per què se celebrava la Castanyada? Per què se celebra el Nadal? I la Setmana Santa? Sabem que és festa i poc més. Els africans han donat més importància a la transmissió de pares a fills, i les arrels no moren. És una de les coses enormes de l’Àfrica.

Després de tot, què és el millor que Europa pot fer per l’Àfrica?

En un món ideal, Europa, sense uns interessos darrere, tindria moltes coses a aportar-hi. Els coneixements democràtics o els sistemes socials europeus podrien aportar moltes coses al continent. Europa, els EUA o societats socialment avançades tenen coses a ensenyar, igual que l’Àfrica té coses a ensenyar a Europa. Com aquest món ideal no existeix, és difícil que tot això passi. L’ajuda actual respon a un sistema dissenyat per aprofitar-se dels africans. Que deixin fer els africans seria una resposta, però no sempre funciona així: la Xina fa negocis i deixa fer els africans, incloent-hi els que viuen en dictadures que violen els drets humans. Hi ha països que necessitarien que marxéssim i els deixéssim en pau, i d’altres als quals els aniria millor una cooperació de coneixements i tècnica.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
2 comentaris
  • Subscriptor mataplana 29 de gener de 2015 - 14:48

    Una magnífic entrevista, on tan l’entrevistat com l’entrevistador posen damunt la taula un coneixement del tema molt i molt seriós.

  • Subscriptor joaquimroque 7 de febrer de 2015 - 1:43

    Excel.lent entrevista!

Deixa el teu comentari