Una mirada LGTBI a les polítiques públiques

  • Laura Aznar/ @LauraAzLlu
  • dimecres, 25 juliol 2018
Amb el suport de: Ajuntament de Barcelona

CRÍTIC parla amb entitats LGTBI sobre la seva situació en els camps de la salut, del mercat laboral o de l'educació

Foto: ACN

L’Observatori contra l’Homofòbia va recollir 111 incidències que s’havien produït a Catalunya el 2017 contra persones LGTBI. Des de principis d’any, l’Ajuntament de Barcelona ha registrat 11 agressions que han tingut lloc a la ciutat. Segons diversos estudis del marc europeu, els atacs verbals en llocs públics són les conductes més freqüents, tot i que les dones lesbianes i bisexuals tenen més risc de patir assetjament sexual en espais privats. Malgrat tot, la majoria dels casos encara no es denuncien. És per això que, a Barcelona, el consistori i les entitats han començat a treballar plegats per aconseguir una fotografia més ajustada de la realitat, diagnosticar els àmbits on es reprodueixen les violències contra el col·lectiu i eliminar-les.

El Pla municipal per la diversitat sexual i de gènere 2016-2020, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, té l’objectiu de promoure la perspectiva de la diversitat sexual i de gènere i de desplegar mesures per eliminar les desigualtats i discriminacions que pateixen les persones LGTBI. Per tal d’assolir aquesta fita, ha centrat la seva actuació en esferes diverses, que inclouen l’educació, la cultura, la salut, les migracions i el refugi, el mercat laboral o els esports, entre d’altres.

CRÍTIC recull alguns dels àmbits que aborda el Pla i parla amb les entitats que treballen al territori per fer de Barcelona una ciutat segura per a tothom. En quines matèries hi ha hagut millores? Quines reivindicacions manté el col·lectiu?

Repensar les escoles i el lleure

Segons explicita el Pla municipal, implementar la coeducació a les aules “implica promoure la igualtat real d’oportunitats entre homes i dones”, i a la vegada erradicar qualsevol discriminació “per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere”. Amb aquesta proposta hi coincideix també la cooperativa Candela, que vol contribuir a la transformació social per mitjà de l’educació, tot i que hi introdueix alguns matisos. Edurne Jiménez, membre de la cooperativa, apunta que cal replantejar l’enfocament coeducatiu tradicional, perquè “segueix estant molt ancorat en les categories ‘nens’ i ‘nenes’”. “S’ha d’impulsar una metodologia que tingui una mirada interseccional i que inclogui la diversitat sexual i de gènere, però no només; també la diversitat cultural, religiosa o funcional”, hi afegeix Jiménez.

Ja hi ha col·legis que funcionen amb aquest model educatiu; però, per tal que tots l’adoptin de manera transversal, calen algunes prèvies. Segons l’òptica de Candela, caldria que els i les professionals “rebessin formacions reconegudes”, és a dir, que estiguin recollides en un pla d’estudis i que no depenguin de la “bona voluntat” dels mestres, i, a la vegada, repensar l’organització dels centres per fer que l’escola “sigui un espai segur”.

“L’oci disponible té una mirada gai i molt mercantilitzada”, opina Edurne Jiménez, membre de Candela

Aquestes pautes d’actuació servirien per canviar l’enfocament de l’educació formal; però, a més, la cooperativa destaca també la importància de l’educació en el lleure. “L’oci disponible és molt determinat i té una mirada molt gai i molt mercantilitzada”, explica Jiménez; “hi ha una mancança d’espais on aquesta gent es pugui socialitzar i que no passin per l’oci gai ‘mainstream’”.

Per donar resposta a aquesta necessitat, Candela, amb la col·laboració de l’espai TransFamília i de l’associació AMPGIL, ha desenvolupat un projecte d’acompanyament per a adolescents LGTBI titulat “Oasis“, que impulsa unes colònies per als nois i per a les noies del col·lectiu. D’aquesta manera viuen un procés d’apoderament entre iguals i poden entrar en contacte amb referents positius, “perquè tots els educadors som persones del col·lectiu”, que són capaços d’entendre les seves inquietuds. “És molt necessari que creem aquests espais, perquè els adolescents LGTBI ni són el focus de les polítiques dirigides al col·lectiu, que estan molt centrades en els adults, ni ho són de les polítiques d’infància o de joventut, que són molt heteronormatives”, sentencia Jiménez; “és una població que queda en terra de ningú, i les seves necessitats no s’acaben d’assumir des de cap línia d’actuació”.

Eliminar les violències en tots els espais

Segons les dades més recents de l’Observatori contra l’Homofòbia, relatives a aquest 2018, hi ha hagut un repunt de les agressions físiques a persones LGTBI a la ciutat de Barcelona. Això ha anat acompanyat d’un segon repunt d’incidències en l’àmbit institucional a Catalunya i d’un pic en les denúncies presentades per les persones ‘trans’ i les dones lesbianes, “que acostumen a denunciar menys que altres persones del col·lectiu”, apunta Eugeni Rodríguez, president de l’entitat.

Eliminar la violència contra la població LGTBI és un dels reptes que aborda el Pla, que en el seu contingut exposa una de les dificultats principals que també detecta l’Observatori: la manca de dades. “Nosaltres som dels pocs agents que recullen els casos de violència o de discriminació que ens arriben, però que no són tots els que es produeixen”, exposa Cristian Carrer, coordinador tècnic de l’Observatori, referint-se a l’informe ‘Estat de la LGTBIfòbia a Catalunya‘, que publica anualment l’entitat. La informació que incorpora l’estudi ha servit d’“incidència política i per donar pistes sobre com elaborar les polítiques públiques més adients per al col·lectiu”, destaca Carrer.

Les violències es reprodueixen en tots els àmbits: “des del carrer fins a les sales d’oci, als CAP o al mercat laboral”

Els casos recol·lectats demostren que les violències es reprodueixen en tots els àmbits, “des del carrer o els espais de concurrència pública fins a les sales d’oci nocturn privat, a les escoles, als instituts, als CAP o al mercat laboral”, i és per això que des de l’Observatori reclamen a les institucions un esforç en recursos materials i econòmics per disposar d’uns protocols i d’uns mecanismes de resposta adequats per a cada cas. I aquesta no és l’única reivindicació: Eugeni Rodríguez destaca com a prioritària la necessitat que “tot tipus d’agressió, discriminació o violència per raó de l’orientació, la identitat de gènere o l’expressió de gènere es pugui denunciar a qualsevol comissaria de Catalunya”. “Tenim una llei molt potent, però no va acompanyada d’un reglament per sancionar aquests comportaments ni d’un organisme on recaiguin les incidències”, exposa Rodríguez. “Això és el més urgent; però, com que no hi és, insistim que els Mossos puguin fer atestats penals o administratius des de qualsevol comissaria”.

Paral·lelament, el president de l’Observatori proposa que l’entitat faci una intervenció mensual en cada un dels 10 districtes per tal de recollir totes les violències que es produeixen sobre el territori. “Això ajudaria a fer aflorar tots els casos, perquè, segons els estudis nacionals i internacionals, només el 10% de les persones denuncien”, hi afegeix Cristian Carrer.

Garantir la salut i lluitar contra l’estigma

Les necessitats de les persones LGTBI en matèria de salut són diverses, i és per això que el Pla aborda múltiples reptes en aquest àmbit. En relació amb els homes gais i bisexuals, el principal és “la promoció de la salut sexual i la prevenció del VIH i d’altres infeccions de transmissió sexual”. A la vegada, és urgent combatre la ‘serofòbia’ que, segons Joaquim Roqueta, president de Gais Positius, “és present fins i tot dins el mateix col·lectiu”.

“Per això parlem molt de la importància de la visibilitat de les persones que viuen amb el VIH”, afirma. Roqueta valora “la importantíssima evolució en l’àmbit mèdic” que hi ha hagut els darrers anys, però creu que “encara som a les beceroles” amb tot el que té a veure amb la lluita contra la discriminació i les polítiques dirigides a erradicar l’estigma. A banda, recorda que hi ha persones que es van infectar fa anys, que viuen una realitat diferent dels que s’han infectat recentment “perquè han patit molt més rebuig, han estat sotmesos a tractaments molt agressius i tenen seqüeles físiques i psicològiques”, i lamenta que aquests individus s’hagin convertit en “els grans oblidats”.

Elena Longares: “La construcció sobre les dones lesbianes està feta des del masclisme i la lesbofòbia”

Sobre les dones lesbianes i bisexuals, una demanda històrica del col·lectiu ha estat facilitar la formació del personal sanitari per evitar “actituds molt bèsties” a les quals han de fer front. Així ho defineix Elena Longares, membre de LesBiCat. “La construcció que hi ha sobre les dones lesbianes està feta des del masclisme però també des de la lesbofòbia, i això fa que ens plantegin preguntes com quant temps fa que sabem que som homosexuals”, exemplifica. És per aquesta raó que el Pla destaca la necessitat de “combatre l’imaginari heterosexista present en l’àmbit sanitari”. Longares troba positius els avenços que s’han fet en aquesta matèria, malgrat que considera que són encara “incursions molt petites que no arriben on haurien d’arribar”. “No pot ser que s’apliqui el protocol de reproducció assistida només a Barcelona i que el centre mèdic que executa els tractaments ho estigui fent tan malament”, exposa.

“Pel que fa a les persones ‘trans’, ens trobem amb el repte d’oferir acompanyaments mèdics des d’una perspectiva no patologitzant”, exposa el Pla. En aquest sentit, Mar Llop, membre de l’associació Generem, recorda el canvi que va suposar passar de tenir com a referència la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic a tenir el Servei de Trànsit del CAP de Numància com a porta d’entrada. Aquesta va ser una victòria de les entitats. “A la UIG et feien preguntes del tipus si jugaves a pilota o amb nines, i, si passaves l’entrevista, et diagnosticaven disfòria de gènere. A partir d’aquí, accedies a l’hormonació”, recorda Llop. Al Servei de Trànsit, per contra, s’informa els pacients dels canvis que viuran si decideixen hormonar-se i, si els accepten, signen un consentiment informat “i marxen de la primera visita amb les hormones”. Malgrat que aquesta transició ha estat “molt satisfactòria”, Llop creu que encara hi ha aspectes a llimar, com la qüestió de les llistes d’espera: “Les operacions estan encallades, i això fa que molta gent acabi anant a la privada. Hi ha unes llistes d’espera de 20 anys i són molt fosques; estan controlades per la UIG, que no deixa anar la informació”.

Fer front a la vulnerabilitat de les persones LGTBI immigrants

Les persones LGTBI immigrants són especialment vulnerables, perquè pertanyen a una minoria en el si d’una societat que sovint mostra actituds xenòfobes. El president de l’associació ACATHI, Rodrigo Araneda, valora l’aposta del Pla “per treballar de forma interseccional”, integrant les diferents opressions que viu el col·lectiu per raons com l’orientació sexual, la identitat de gènere, l’origen o el fet de tenir documentació o no. Així i tot, considera que encara “falta molt per avançar”. “La nostra postura era obrir pisos de refugi per a aquestes persones, però actualment la perspectiva LGTBI ha caigut perquè l’assignació de plaça no té en compte específicament aquest criteri”, explica.

Segons el seu punt de vista, l’acompanyament de l’Ajuntament a les entitats ha estat positiu, però creu que a l’Administració li manca la capacitat de generar polítiques públiques a llarg termini i de liderar-les. “Em fa la impressió que, perquè els plans es puguin estabilitzar, s’han de transformar en un contracte fet per una empresa de gran capacitat econòmica. Això fa que es perdi la perspectiva del treball interseccional, que parla de centrar la mirada en la persona”, sentencia Araneda.

Visibilitzar les persones ‘trans’ en l’àmbit laboral

Les entitats consultades coincideixen en el fet que el món laboral és un dels àmbits on la discriminació envers el col·lectiu LGTBI és més flagrant. La ‘serofòbia’ és un dels exemples més evidents: “Encara hi ha l’imaginari de com era el VIH al principi. Hi ha la por d’‘i si aquesta persona es talla i n’infecta una altra?’. No s’ha actualitzat l’evidència científica que la infecció és quasi impossible quan algú està en tractament”, explica el president de Gais Positius, Joaquim Roqueta.

Però no és l’únic exemple: hi ha persones que directament queden excloses del mercat de treball pel fet de tenir un perfil que trenca amb la normativitat social, però també es dóna el cas de persones que tenen una feina estable i que la deixen per fer una transició de gènere, amb la voluntat de reincorporar-s’hi més endavant. El problema és que les dones ‘trans’ en particular acostumen a ser més visibles i a tenir més problemes per ser contractades després de fer el procés. “Si es treballés des d’una perspectiva de fer protocols de transició de gènere des del lloc de treball, garantiríem que molta d’aquesta gent mantingués la feina”, puntualitza el sociòleg i activista ‘trans’ Miquel Missé.

Miquel Missé: “Calen campanyes de visibilitat. La gent s’ha d’acostumar a veure persones ‘trans’ de cara al públic”

L’altra gran qüestió, continua Missé, és la de les dones ‘trans’ que es dediquen al treball sexual de forma autònoma, “que estan en situacions de persecució, sense drets laborals i vivint moltes situacions d’estigmatització i exclusió social”. A aquesta precarietat s’hi suma el factor de l’edat, que fa que hagin d’abandonar la seva feina sense haver cotitzat “i que quedin en uns llimbs que és preocupant”. Respecte a això, l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat el programa “Carolines”, que dóna eines per apoderar les dones ‘trans’ que es dediquen al treball sexual, per millorar la seva qualitat de vida i per protegir els seus drets bàsics. La iniciativa va acompanyada de programes de formació i d’inserció laboral “per a aquelles que vulguin ampliar el seu ventall d’opcions laborals”, així com d’eines per sensibilitzar la ciutadania i formar el personal que acostuma a interactuar amb aquest col·lectiu. També incorpora assessorament i assistència jurídica, i proporciona informació sobre els drets que tenen com a ciutadanes, com ara l’accés a l’habitatge, a la justícia o a la salut.

Miquel Missé considera que s’ha fet una aposta clara per col·locar la inserció laboral ‘trans’ a l’agenda i que s’han desenvolupat accions positives en espais concrets com Barcelona Activa, que està treballant en un protocol de transició de gènere per als seus propis treballadors. Opina, però, que encara són actuacions “molt internes”. “S’han d’impulsar campanyes de visibilitat i de desestigmatització de les persones ‘trans’ perquè es produeixi una transformació social. La gent s’ha d’acostumar a veure-les de cara al públic, o exercint de professores o de jardineres”, conclou.

Aquesta percepció va en la línia que expressen la majoria d’entitats consultades per CRÍTIC: s’estan fent molts passos en la bona direcció, creuen, però l’avenç encara és lent.

Deixa el teu comentari