• Text: Laura Aznar amb l’assessorament de David Ballester
  • dilluns, 4 març 2019

El cap de la Policia Nacional a Catalunya durant l'1-O, Sebastián Trapote, declara com a testimoni aquesta setmana davant del Tribunal Suprem. Va jubilar-se el 2018 i la seva carrera està farcida de condecoracions. Però també té una cara fosca: al juny del 1974, Trapote va ser l'autor del tret que va matar l'obrer de Badalona José Luis Herrero, en un dels molts episodis de violència policial del final de la dictadura. El policia, que llavors tenia poc més de 20 anys, es va beneficiar dels indults del 1975 i del 1977, i mai no va arribar a ser jutjat. CRÍTIC, amb la col·laboració de l'historiador David Ballester, revela a partir de documents judicials i policials la història oculta de Sebastián Trapote.

Sebastián Trapote es va beneficiar dels indults generals del 1975 i del 1977, mai no va arribar a ser jutjat i amb el pas dels anys va ser condecorat i ascendit

Sis comandaments i excomandaments policials dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i dels Mossos d’Esquadra declaren al Tribunal Suprem en el marc del judici de l’1-O. Han estat els primers d’una llarga llista de testimonis policials amb els quals la Fiscalia i l’acusació popular de Vox intenten demostrar que els dies previs i durant la jornada de l’1 d’Octubre hi va haver episodis de violència. Entre els testimonis hi ha Diego Pérez de los Cobos, cap de l’operatiu policial de l’1-O i qui en teoria va donar les ordres aquell dia, i Sebastián Trapote, que en el moment dels fets era el màxim responsable de la Policia Nacional a Catalunya.

Trapote va jubilar-se del cos a finals del 2018 i poc abans va rebre una medalla al mèrit policial de la mà del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. No era la primera vegada que rebia un reconeixement d’aquestes característiques: l’any 2007 va ser condecorat amb la medalla de bronze al mèrit policial. La trajectòria d’aquest funcionari ha estat sempre ascendent. Va exercir de comissari provincial de la Policia Nacional a Girona fins que el 2012 va ser nomenat número dos del cos a Catalunya. El 2015, durant el mandat del ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, va passar a ocupar el càrrec de màxim responsable de la Policia Nacional a Catalunya.

Però, malgrat les condecoracions i els ascensos, el full de serveis de Sebastián Trapote està marcat per un fet tràgic: la mort per un tret a l’esquena l’any 1974 de José Luis Herrero, un mecànic de Badalona, durant un encontre amb la policia. Es tracta d’un dels casos que recull el llibre ‘Vides truncades: repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980)’, de l’historiador David Ballester. L’excomissari Trapote, que llavors tenia 20 anys i feia un mes que havia ingressat al cos, va ser l’autor material del tret, com queda acreditat en una sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem del juliol del 1983, a la qual ha tingut accés CRÍTIC.

Sentència de la Sala Civil del Suprem sobre el ‘cas Trapote’. CRÍTIC

El Suprem, en aquesta sentència, va reconèixer la responsabilitat dels funcionaris de l’Estat i va atorgar una indemnització a la vídua d’Herrero, però Trapote mai no va arribar a ser condemnat penalment pels fets. En la mateixa sentència, queda acreditat que l’Audiència de Barcelona va sobreseure la causa en què s’investigava la responsabilitat de l’excap de la Policia Nacional i de dos agents més, ja que Trapote, com molts altres funcionaris policials, va beneficiar-se dels indults generals del 25 de novembre de 1975 i del 14 de març de 1977.

Tret a l’esquena i a un pam de distància

Segons recull la sentència de la Sala Civil del Suprem, hi va haver una “desmesurada conducta de com a mínim un dels agents de policia, que va emprar una arma de foc amb la qual va disparar a boca de canó i sobre una zona del cos en què hi ha òrgans vitals”. Tal com consta en la versió de la denunciant recollida a la sentència, el mateix Sebastián Trapote va reconèixer expressament en la seva declaració judicial “haver efectuat un tret a l’esquena a un pam de distància del difunt, mentre se’l tenia contra una paret i un altre funcionari li estava col·locant les manilles”. Aquesta declaració la confirmarien “claríssimament” l’autòpsia i els informes forenses complementaris, als quals també ha tingut accés CRÍTIC. El mateix Trapote hauria afirmat durant la investigació dels fets que el tret va ser efectuat com un acte “reflex”.

Des de llavors, el ‘cas Trapote’ va caure en l’oblit: una més de les moltes víctimes oblidades de finals de la dictadura. El 2017, ‘Izquierda Diario’ publicava un reportatge titulat “Impunidad para torturadores: ¿novedad o práctica común?“, que es feia ressò dels fets. En un paràgraf breu, la periodista Verónica Landa explicava que el policia havia estat “indultat per la mort d’un sospitós el 1974”. Un breu repàs dels fets que li costaria a la periodista una denúncia per un suposat delicte de calúmnies interposada pel mateix Trapote. El judici, “després de dos ajornaments”, es va celebrar al desembre del 2018, puntualitza David Ballester. El cas és encara al jutjat d’instrucció amb sobreseïment sol.licitat.

CRÍTIC reconstrueix ara la mort de José Luis Herrero amb l’ajuda de Ballester, historiador i autor del llibre ‘Vides truncades’, i a partir dels testimonis de Pilar Torres, vídua de la víctima, i de Marc Viader, l’advocat que es va encarregar del cas.

Reportatge de la revista ‘Interviú’ sobre els fets. CRÍTIC

La reconstrucció dels fets: matinada del 7 al 8 de juny de 1974

Pilar Torres, una jove de 28 anys natural d’Osca, es trobava al domicili familiar de Badalona amb els seus set fills. La nit del 7 de juny, dos homes que no coneixia van trucar a la porta i li van demanar pel seu marit, el mecànic de 29 anys José Luis Herrero. La raó que esgrimiren era que volien demanar-li a Herrero si els podia arreglar un cotxe. Res d’estrany, ja que el jove era conegut al barri perquè sovint ajudava els veïns de la zona amb assumptes d’aquesta mena. Torres els va dir que el seu marit no era a casa, però que podien esperar-lo al portal.

Aquella nit, però, Herrero no va tornar a casa. L’endemà, dos agents de la policia es van presentar al pis i li van demanar a Pilar una fotografia d’Herrero. “Vaig preguntar-los si havia passat alguna cosa”, explica la vídua en declaracions a CRÍTIC. “Van dir-me que no passava res i van marxar”, recorda. Hores més tard, però, una veïna va anar-la a buscar per dir-li que una altra veïna havia vist des de la finestra de casa com, el vespre anterior, el jove mecànic fugia corrent de dues persones que li disparaven. També li va dir que el vigilant d’una empresa de la zona havia sentit a dir que algú havia resultat ferit.

Torres, espantada, va trucar a diversos hospitals, però no en va obtenir cap informació. Llavors va dirigir-se a la comissaria de Badalona i allà va trobar-se amb els dos homes que l’havien visitat la nit anterior. “Un dels dos [que, segons la vídua, era Sebastián Trapote] portava unes ulleres de sol, i vaig demanar-li que se les tragués per assegurar-me que era ell. Estava plorant”, recorda Torres. En aquell moment, explica, va recriminar-los que no li haguessin dit que eren policies quan l’havien visitat i va preguntar-los on podia trobar el seu marit. L’altre agent li va dir que es dirigís al dispensari de Badalona, que hi havia hagut un tiroteig i que Herrero havia resultat ferit.

Era fals: només s’havien produït trets per part de la policia i el jove no estava ferit: era mort. “Quan vaig arribar al centre sanitari, un conserge em va rebre i li vaig dir d’on venia. Ell va contestar que l’única persona que havia ingressat era morta, i que el cadàver era al dipòsit municipal del Cementiri Vell”, explica Pilar. Va dirigir-se corrent al dipòsit; però, com que no tenia ordre judicial i el jutjat de Badalona era tancat perquè era cap de setmana, els funcionaris no li volien deixar veure el cos. “Vaig dir que no em mouria d’allà si no el veia. I si no era ell? Com volien que estigués fins dilluns esperant?”, rebla. Finalment, “per compassió”, els funcionaris hi van accedir, quan ja no hi havia policies presents. D’aquesta manera va poder comprovar que, efectivament, la víctima era José Luis Herrero. “Llavors vaig anar a la funerària i allà un desconegut em va avisar que anaven a enterrar-lo. I em va dir: té un tret al peu i un a l’esquena”.

Autòpsia de José Luis Herrero. Material cedit per Pilar Torres

Un cas de “gallet fàcil”

L’informe de l’autòpsia conclou que la mort de José Luis Herrero va ser “conseqüència de xoc traumàtic per ruptura de víscera cardíaca”. En altres paraules, que el causant de la seva defunció va ser el projectil que li va travessar el pit. L’autor del tret mortal va ser, com va ser acreditat poc després, Sebastián Trapote Gutiérrez, un sotsinspector de la segona del Cos General de Policia que només duia un mes al cos. Els altres dos policies que van intervenir en els fets van ser Feliciano González Álvarez i Alfonso Carlos Giménez.

La veïna que havia presenciat la persecució d’Herrero per part dels agents va explicar-li a Pilar que el jove havia rebut un impacte de bala al peu mentre s’escapava, després que intentessin detenir-lo. Això va fer que el capturessin pocs metres més endavant, a la vora d’un descampat. Tot seguit, com quedaria posteriorment acreditat en la sentència, un dels efectius va subjectar Herrero mentre un altre li col·locava les manilles, i va ser llavors quan un tercer agent, que havia sortit d’un cotxe, va disparar-li per l’esquena. El jove va caure desplomat. “Em va explicar que els companys li deien: “Però què has fet!”, i que fins i tot un d’ells va intentar reanimar-lo”, explica Torres. Segons el relat de la testimoni reproduït per Torres, els efectius van carregar el cos d’Herrero en un cotxe i se’l van emportar. Poc després, van arribar persones vestides de paisà a l’escenari dels fets i el van netejar. “Aquesta senyora, quan va saber que els responsables eren agents, es va desdir i va negar haver-me dit res”.

Tal com explica l’historiador David Ballester en el llibre ‘Vides truncades’, “la policia va falsejar els fets” i això va implicar una versió “distorsionada dels moments clau del cas”. En el seu llibre, Ballester cataloga els fets dins d’un recull de casos del que anomena “gallet fàcil”: no hi havia una motivació política de fons, però sí una mala praxi policial. “Amb la intenció de defugir les responsabilitats evidents, la versió de la policia va argumentar que el tret es va fer en legítima defensa”, afirma l’autor. Així, els agents van declarar que José Luis Herrero portava una navalla i que havia intentat agredir-los. Aquesta circumstància, segons Pilar Torres, era falsa.

José Luis Herrero. FOTO: ‘Vides truncades’, de David Ballester

El periple judicial i la impunitat

Tal com recull el llibre, aquell mateix 8 de juny de 1974 Torres va anar al jutjat de guàrdia de Barcelona per presentar una denúncia, que no li va ser admesa. Dos dies després, dilluns, va dirigir-se als jutjats de Badalona, on li van dir que un cas d’aquestes característiques s’havia de tramitar a Barcelona; però, per segona vegada, no l’hi van acceptar. Així va començar un llarg periple judicial, sovint sota vigilància policial, fins que finalment la denúncia va ser admesa.

Deu dies més tard, es va fer la reconstrucció dels fets amb la presència del jutge i dels tres policies implicats. En el procediment, a banda d’explicar la circumstància falsa de la navalla i el suposat intent d’agressió que va propiciar el tret fatal, els agents van assegurar que prèviament li havien donat l’alto a Herrero, però van obviar, segons la versió de la família de la víctima, que el jove havia rebut un tret al peu i que, en el moment d’emmanillar-lo, ja estava ferit. Sobre l’arma blanca, Torres va assegurar davant dels policies que no pertanyia al seu marit, però ells li van respondre que la podria haver trobat al descampat. També van argumentar que Herrero havia fet el servei militar als cossos especials, deixant entendre, tal com narrava David Ballester, “que la seva formació al cos de paracaigudistes el convertia en un element perillós”.

L’advocat Marc Viader es va fer càrrec del cas. Inicialment, tal com recorda per a CRÍTIC 45 anys després, va intentar que processessin Trapote per un suposat delicte d’imprudència temerària amb negligència professional. Malgrat que es van obrir diligències penals al Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Barcelona contra l’inspector, aquesta causa va acabar en sobreseïment el 6 de desembre de 1977. Trapote, igual que molts altres funcionaris judicials, es va poder acollir als indults del 1975 i del 1977. Aquest fet va impedir una sentència penal condemnatòria “i va representar que la vídua, Pilar Torres, es quedés sense la possibilitat de veure un judici oral en el qual hi pogués estar assegut aquest agent”, exposa Viader, que avui té 76 anys, en declaracions a CRÍTIC.

“Els fets es van produir en una situació en la qual era molt difícil que poguessin avançar casos judicials en els quals hi hagués una responsabilitat, més gran o més petita, de funcionaris de policia”, continua l’advocat. Així i tot, posa en valor l’actuació del jutge d’instrucció que va tirar endavant el sumari de la causa, així com la dels metges forenses, “que van definir perfectament trajectòria de la bala”, i del pèrit que va fer dictamen en aquest cas. “Quan el pèrit va analitzar la navalla, perquè físicament es va aportar aquest estri com a prova, va establir que era de les que s’havien d’obrir per poder-la emprar, i estava en unes condicions d’oxidació i de mal ús que feia que no s’obrís”, recorda.

Recurs per la via civil i sentència del Suprem

Quan es va tancar el procés per la via penal, Viader, en representació de la vídua, va decidir recórrer a la via civil, buscant una indemnització. L’advocat va reclamar un import de 10 milions de pessetes al Ministeri de l’Interior i a l’Administració General de l’Estat com a responsables civils subsidiaris. No en va obtenir resposta, així que va presentar una demanda a un jutjat de Barcelona, que acabaria sent desestimada. La sentència que se’n va derivar considerava que la jurisdicció civil era incompetent per examinar el cas. El lletrat va recórrer contra aquesta decisió i la causa va arribar a l’Audiència de Barcelona, que va confirmar la sentència. D’aquesta manera, i en un intent d’esgotar la via civil, va presentar el cas davant la Sala Civil del Tribunal Suprem.

Van passar nou anys des que es produïren els fets fins que finalment, el 1983, el Suprem va donar una resposta a la família de José Luis Herrero. La sentència del 5 de juliol va indemnitzar Pilar Torres i els seus fills amb 7 milions de pessetes. En el seu contingut, un dels ‘Considerando’ reconeixia que: “…es manifiesto que se produjo una actuación negligente en el funcionamiento de un servicio público, en cuanto hubo una desmesurada conducta de, al menos, uno de los agentes de policía, el cual […]  intervino, desbordando la prudencia y la cautela personal y profesional, que le era exigible, mediante la puesta en juego, desde el primer momento, del más extremado y violento de cuantos medios le era dable utilizar: el del uso del arma de fuego, con la que disparó a bocajarro”.

En aquell moment a l’Estat espanyol ja hi governava el PSOE, i l’advocat recorda que va ser el ministre José Barrionuevo qui va signar, com a autoritat màxima, la concreció del pagament. El llibre ‘Vides truncades’ explica que el tribunal també va ser crític amb la versió oficial dels fets, i retreia “les greus contradiccions dels tres policies que intervingueren en l’operatiu, amb la intenció d’”excusar la muerte producida a un padre de familia numerosa”. Alhora, va considerar que l’intent d’agressió amb una navalla era inversemblant.

Malgrat el reconeixement dels fets per part de la sentència del 1983, el relat mediàtic del cas va ser molt dur, ja que alguns mitjans de comunicació van arribar a qualificar José Luis Herrero de delinqüent. “La policia va fer córrer aquesta falsedat i fins i tot hi havia gent que em deia “alguna cosa deu haver fet”. Era tot mentida, per justificar la seva mort”, explica Torres. “José Luis Herrero de cap de les maneres venia de l’àmbit de la delinqüència”, hi afegeix Viader, que alhora intueix que la policia va anar a buscar-lo al seu domicili per preguntar-li per indagacions que estava fent vinculades amb un robatori de bijuteria.

Sebastián Trapote al costat de l’exdelegat del Govern espanyol a Catalunya Enric Millo. Foto: ACN

Què va passar amb la família d’Herrero durant els 10 anys de silenci administratiu?

Després dels fets, la vídua d’Herrero i els seus set fills van quedar en una situació de vulnerabilitat extrema. En primer lloc, perquè Pilar Torres no va tenir dret a rebre cap pensió, ni de viduïtat ni d’orfandat, i, en segon lloc, per una clara negligència institucional. “Vaig anar a l’Ajuntament a demanar ajuda, però no em van fer ni cas”, comenta Pilar, que, de resultes d’això, va ser desnonada.

Tots els seus intents van ser frustrats. Ni l’alcalde de Badalona, Isidro Caballería, ni el de Barcelona, Enric Massó, ni tampoc el governador civil, Rodolfo Martín Villa, la van voler rebre. També va enviar instàncies als ministres de Justícia i de Governació, Antonio Garrigues i Manuel Fraga, però només va aconseguir una petició d’investigació als tribunals, que no va tenir resultat. La recentment restablerta Generalitat provisional, a la qual Torres també va demanar ajuda, va fer-li arribar una carta com a mostra de solidaritat, que no va anar acompanyada dels recursos econòmics que sol·licitava. “Vaig anar a tot arreu, i ningú em va ajudar en res. Em van torejar. Volia que m’ajudessin amb l’escola dels nens i a trobar una feina normal, però em van fer pujar i baixar de Barcelona i Badalona i sempre em deien que em faltaven papers”.

En unes circumstàncies tan adverses, es va veure forçada a deixar dos fills ingressats vora dos anys en un institut que Torres qualifica d'”orfenat”. Aquest va ser el tràngol més dur. “No els ho perdonaré mai”, diu.

La mateixa sentència del 1983, tal com puntualitza David Ballester, argumentava que el pelegrinatge judicial al qual s’havien vist abocades les set criatures podria haver provocat un perjudici irreparable, i qualificava d’excessius “los nueve años largos de ocurrir el luctuoso suceso que sumió en la miseria a la demandante y a sus hijos, quedados en situación calificada por el informe de la Alcaldía de Barcelona [una de les proves aportades per l’advocat Marc Viader], ya en 20 de febrero de 1979, como de francamente deplorable”.

Sebastián Trapote mai no va haver de fer front a cap responsabilitat amb relació als fets relatats, que comportaren la mort d’un jove pare de família. Uns fets que tampoc no van significar un obstacle en el desenvolupament de la seva professió. La vídua, Pilar Torres, més de 45 anys després, encara espera una disculpa o una explicació de l’autor del tret que va matar el seu marit.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Vann Fjernthav 9 de març de 2019 - 17:56

    Així és com es tractava a tots aquells que no llepaven a on s´havia de llepar. I ara resulta que creiem que aquells ramats ja s´han extingit? Que tothom es va tornar bo de cop per obra i gràcia de la sacrosanta democràcia, a qui avui en dia hom atribueix els poders miraculosos abans atribuïts a les divinitats? No, senyors, un canvi de règim polític no canvia l´ètica de les persones. Aquells qui eren bons malgrat un ambient desfavorable ho continuaran sent amb un de més favorable o amb més llibertat. Però els que abans fossin malvats no es van tornar bons per art de màgia democràtica.

Deixa el teu comentari