• Blanca Blay i Caralp Mariné
  • dimarts, 7 abril 2015

El Govern té pressupostats un total de 17.179.322 euros per a aquest 2015 per a la Secretaria d’Afers exteriors i de la Unió Europea, una xifra que representa un 0,10% dels Pressupostos. CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva al cost de les cinc delegacions oficials a l’exterior. L'oficina de Brussel·les és l'ambaixada més cara, amb un cost d’1,3 milions d'euros. Com es gasten aquests diners? Qui representa Catalunya a l’exterior? Què s’ha aconseguit? I, de retruc, què passa amb la cooperació internacional catalana? Avui, en plena internacionalització del procés, CRÍTIC fa una radiografia de la despesa exterior catalana.

Els ambaixadors catalans cobren uns 80.000 euros l'any però Afers Exteriors ha augmentat la despesa en dietes i trasllats en un 16% fins arribar als 180.000 euros

Dades oficials de la Generalitat. Aquest és el cost de la internacionalització de Catalunya. Dels 17 milions que el Govern té pressupostats per a Afers Exteriors, 3 milions van destinats aquest 2015 a cobrir les despeses de les cinc delegacions a l’exterior actuals i les futures dues delegacions que s’obriran a Roma i a Viena els pròxims mesos. De mitjana, sortirien 428.000 euros per cada una de les anomenades ambaixades catalanes. A més, el Govern destina 2,5 milions d’euros per al Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat); 680.000 euros, per a dietes i indemnitzacions (que no es concreten més), i 98.300, per a l’organització i acollida d’exposicions, conferències i despeses protocol·làries. A l’últim, hi ha 7,2 milions d’euros pressupostats per a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD).

CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva, després d’una petició a la Secretaria d’Afers Exteriors, al cost que va suposar el 2014 cadascuna de les cinc delegacions oficials a l’exterior. Segons aquestes dades, Brussel·les és la delegació més cara. El 2014, la Generalitat va destinar-hi al voltant d’1.300.000 euros. Només el lloguer de la seu, que està situada privilegiadament al mateix carrer que la Comissió Europea i el Consell de la Unió Europea, a la Rue de la Loi, una de les avingudes més importants de la ciutat, té un cost anual de 936.000 euros. La resta, 365.000, es van destinar a viatges i a personal. La segona delegació més cara és la de Nova York, que el 2014 va costar 503.853 euros. La delegació a París, 413.600 euros l’any; la de Berlín, 313.398 euros, i la de Londres, la més barata ara per ara, 298.856 euros.

En total, la diplomàcia catalana costa a cada ciutadà 1,32 euros i la cooperació al desenvolupament 0,95 euros l’any. En termes comparatius, l’Estat espanyol ha pressupostat per al mateix any 1.419 milions d’euros en política exterior (un 0,37% sobre el total dels pressupostos), dels quals 765.515.500 van a diplomàcia i 519.343.040 van a cooperació al desenvolupament. Això suposa a cada ciutadà de l’Estat un cost de 16,36 euros en diplomàcia i 11,10 en cooperació al desenvolupament. Tanmateix, les xifres són difícilment comparables, ja que l’Estat espanyol té ambaixades i relacions internacionals estables amb pràcticament tots els estats del món.

Aquesta setmana, el Govern d’Artur Mas està justament en plena campanya política exterior. El president de la Generalitat, Artur Mas, està de viatge per tercer cop des que és cap de Govern als Estats Units per explicar el procés català i ampliar les relacions comercials. Dimecres, Mas pronuncia una conferència a la Universitat de Columbia sota el títol “Catalunya a la cruïlla”, presentat per l’economista Xavier Sala Martín. L’Executiu català, segons explicava el diari ‘El Punt Avui’, enviarà a governs estrangers i ambaixades d’arreu del món, prioritzant la Unió Europea, un informe que resumeix els intents de la Generalitat per pactar una consulta sobre la independència amb l’Executiu espanyol. L’objectiu seria “explicar al món la fórmula plebiscitària de les eleccions del 27-S”.

La primera prioritat en Acció Exterior és, segons explica a CRÍTIC Roger Albinyana, secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat de Catalunya, el suport a la internacionalització de la societat i del teixit productiu de Catalunya, que passa per potenciar les exportacions i atraure inversió. “El segon objectiu té a veure amb el posicionament de la marca Catalunya”, explica. I el tercer gran objectiu té a veure amb el procés de transició nacional, la internacionalització del procés català.

Qui són i quant cobren els ‘ambaixadors’ catalans?

Amadeu Altafaj, representant del Govern davant la Unió Europea / GENCAT

Amadeu Altafaj, representant del Govern davant la Unió Europea / GENCAT

Els delegats del Govern a l’exterior actuen ‘de facto’ com a ambaixadors regionals i, segons fonts del Govern, no són ni funcionaris ni càrrecs polítics sinó que tenen perfils professionals concrets amb una xarxa de contactes en el país a què són destinats. Des de fa poc, Amadeu Altafaj és el representant permanent del Govern davant la UE. Fins llavors, Altafaj exercia de portaveu del vicepresident de la Comissió Europea, Olli Rehn, també eurocomissari d’Afers Econòmics. Un altre dels delegats nomenats recentment és el periodista veterà Martí Anglada, excorresponsal de ‘La Vanguardia’ i de Televisió de Catalunya en diferents països, i que serà ara ‘ambaixador’ a França i a Suïssa. La delegada a Berlín és Mar Ortega. Té 34 anys, és llicenciada en dret i, segons el currículum oficial, “ha treballat al Ministeri espanyol d’Exteriors i al Parlament Europeu”. El seu homòleg a Londres és l’exdirectiu del Banc Sabadell Josep Suàrez, que ha desenvolupat una gran part de la seva carrera professional a l’empresa privada i al sector financer. Concretament al Sabadell, on ha exercit de director de l’oficina de l’entitat a la capital britànica durant 10 anys. El delegat a Nova York és l’investigador Andrew Davis, màster en relacions internacionals per la Universitat Johns Hopkins i investigador en estudis catalans a través d’una beca de l’Institut Ramon Llull a la London School of Economics. Els escollits per representar la Generalitat en les dues noves delegacions són Luca Bellizzi (Roma) i Adam Casals (Viena), que van prendre possessió del càrrec al mes de febrer passat.

Tots els delegats a l’exterior, segons dades oficials a les quals ha tingut accés CRÍTIC, tenen un sou de 80.589 euros bruts anuals. A banda d’aquesta retribució, els pressupostos d’Afers Exteriors per al 2015 preveuen per a la partida de Dietes, locomoció i trasllats 180.000 euros, 30.000 euros més que el 2014, i 500.000 euros per a la partida Altres indemnitzacions per raó de servei, que són 220.000 euros més que en l’exercici anterior i gairebé 400.000 més que el 2011. ICV-EUiA es queixa que s’hagin augmentat les dietes, una partida que assegura que “el Govern va jurar que no pujaria”.

La representació catalana a l’exterior s’articula a través de cinc delegacions oficials de la Generalitat (Nova York, Berlín, Londres, París, Brussel·les), 34 centres de promoció de negocis (entre els quals, un a Silicon Valley, Hong Kong, Mont-real i Tòquio), quatre oficines de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (Moçambic, el Senegal, Colòmbia i Nicaragua), cinc oficines de l’Institut Ramon Llull (Berlín, Nova York, París, Londres i l’Alguer), deu oficines de l’Agència Catalana de Turisme (nou a Europa i una a la Xina) i cinc oficines de l’Institut Català de les Empreses Culturals.

Ambaixades: són cares o barates?

Aquest any, la partida de Delegacions, oficines i missions exteriors preveu 3 milions d’euros, un augment de la quantitat pressupostada de 800.000 euros respecte al 2014 que s’explica per l’obertura de les delegacions a Roma i a Viena anunciada a finals de l’any passat i que és previst que passi en els pròxims mesos. En total, l’any passat van ser executats 1,9 milions d’euros d’un total pressupostat de 2,2 milions. Tot i això, el Govern espanyol va informar al mes de febrer passat que recorreria contra l’obertura de les noves delegacions a Roma i a Viena, ja que considera que la Generalitat ha incomplert la Llei de l’acció i el servei exterior, que obliga les comunitats autònomes a informar sobre la creació de noves oficines a l’exterior abans de la seva obertura.

Aquestes són les dades oficials de la Generalitat. A partir de les dades, les opinions sobre les ambaixades catalanes són lliures. CRÍTIC parla en aquest reportatge amb representants del Govern, de CiU, d’ERC i d’ICV-EUiA per copsar diferents visions de partits favorables al dret a decidir. El president d’ERC, Oriol Junqueras, afirmava en el llibre ‘Revoltats’, un diàleg entre ell i el periodista Justo Molinero, que les oficines comercials a l’exterior haurien de ser “molt més importants i funcionar de manera integrada”. Tanmateix, en el mateix llibre, Junqueras assegurava que no cal tenir “ambaixades caríssimes a les avingudes més cares de les ciutats més cares del món”. La delegació de Brussel·les, per exemple, no seria el millor exemple. La diputada d’ICV-EUiA Sara Vilà està d’acord amb Junqueras i, a més, critica que “el rerefons [de la política exterior catalana respecte a l’espanyola] és el mateix: grans ambaixades, grans delegacions, ‘càterings’…”. Per contra, segons el dirigent d’ERC Jordi Solé, “les delegacions surten molt barates; estem parlant d’unes 30 persones treballant en cinc delegacions: són xifres irrisòries”.

Pel que fa a les delegacions oficials, Roger Albinyana assegura que aquestes hi són per defensar els interessos dels catalans i catalanes a l’exterior; donen suport a les empreses, ajuden a captar inversió estrangera, acompanyen els actors que fan recerca a les universitats  en cerca de socis i intenten posicionar la cultura catalana. Albinyana explica que, de la cinquantena de delegacions que el Govern té pensat obrir en un futur, algunes d’aquestes s’obriran a Àsia i a l’Amèrica Llatina.

On tenir ambaixades?

A l’hora de decidir on establir les delegacions, comenta Albinyana, “s’opta per fer un estudi que té en compte variables com les relacions comercials, la importància política en el context europeu o la presència d’expatriats catalans”. Tanmateix, la diputada ecosocialista Sara Vilà critica que la localització de les delegacions es decideixi tenint en compte la internacionalització de les empreses; tot i fent-ho així, critica que no es fa ben fet. Denuncia que hi ha dues línies que, a l’hora de deslocalitzar oficines de la Generalitat a l’exterior, no s’estan tenint prou en compte: “Les nostres empreses no es deslocalitzen cap al nord perquè la producció és més cara; per tant, seria més lògic tenir una oficina allà on s’estan deslocalitzant les empreses”. L’altre component que no és té en compte segons ella és la immigració: “La immigració aporta molta riquesa al PIB i porta codesenvolupament. Per la nostra estructura social ens hauríem de fixar en el Marroc, el Senegal, Colòmbia o l’Equador”, hi afegeix.

En el context de crisi actual, i per tal de reduir despeses, el Govern espanyol ha convidat les comunitats autònomes a articular la seva acció exterior a través de la xarxa d’ambaixades espanyoles. El 79% de les comunitats autònomes ja s’han integrat en aquesta xarxa. Catalunya, per contra, no solament ha decidit mantenir les diferents delegacions sinó que ja va anunciar la intenció d’ampliar la seva pròpia xarxa. Jordi Solé dóna suport a aquesta iniciativa perquè diu que les ambaixades espanyoles “no defensen els interessos del nostre país ni de la nostra economia” i denuncia que en alguns casos és més aviat el contrari: “Per exemple, quan l’ambaixada espanyola a Holanda va vetar la presentació del llibre ‘Victus’”, que l’autor, Albert Sánchez Piñol, havia de fer a l’Institut Cervantes d’Utrecht.

La diplomàcia ‘decimonónica’ espanyola

L’acció exterior espanyola tindrà un pressupost de gairebé 1.500 milions d’euros per a aquest 2015. Només l’acció diplomàtica espanyola davant la Unió Europea, de més de 21 milions d’euros per a aquest any, ja supera el total que destinarà la Generalitat en Acció Exterior durant el mateix any. “Quan des de partits espanyolistes es critica el cost de l’Acció Exterior catalana… mires quant costa l’espanyola i l’argument queda desmuntat automàticament”, apunta el republicà Jordi Solé.

L’Estat espanyol té 117 ambaixades, 90 consolats i 10 representacions permanents en organismes multilaterals. Fins i tot disposa d’una ambaixada en països com Trinitat i Tobago o Swazilàndia. Només a França té desplegades una vintena d’oficines consulars. Segons va publicar recentment ‘El Confidencial’, el Ministeri d’Exteriors espanyol no ha volgut detallar quines són les despeses i el personal de la seva xarxa d’ambaixades.

ERC denuncia que “encara hi ha un concepte de diplomàcia ‘decimonónica’, d’ambaixades sumptuoses, residències d’ambaixadors, etc., que tenen uns costos que estan molt per sobre del que hauria de ser”. Alguns d’aquests exemples, extrets només dels últims cinc anys i publicats en diferents mitjans de comunicació, són els 1,3 milions d’euros destinats a rehabilitar l’ambaixada de Tel-Aviv d’acord amb un contracte formalitzat el 2013, gairebé la mateixa quantia que el Govern català va destinar el 2014 al lloguer i gestió de la seva delegació a Brussel·les. L’any passat es va acordar destinar gairebé un milió d’euros per a la rehabilitació de l’enorme ambaixada espanyola a l’Havana, Cuba. El 2011, el Govern espanyol va gastar fins a 330.000 euros només en el subministrament de roba de taula i de coberteria i 141.600 euros en el subministrament de roba de llit i de tovalloles per a les diferents ambaixades. El 2010, en la compra de banderes, pals, peanyes i escuts, Espanya hi va gastar 115.640 euros.

Quant costa i què ha aconseguit Diplocat?

El president Mas rep al març el primer ministre d'Eslovàquia a l'aeroport de Girona-Costa Brava / JORDI BEDMAR - GENCAT

El president Mas rep al març el primer ministre d’Eslovàquia a l’aeroport de Girona-Costa Brava / JORDI BEDMAR – GENCAT

Tot i que el nom pot portar a confusió, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) no és del tot públic. És un consorci publicoprivat en el qual participen membres amb projecció internacional com el Futbol Club Barcelona, sindicats o la Taula del Tercer Sector, entre d’altres. Amb tot, és la Generalitat de Catalunya el principal finançador, ja que, segons els pressuposts, hi destinarà 2,5 milions d’euros aquest 2015, la mateixa quantitat que els darrers dos anys. Es tracta d’una partida que ha augmentat els darrers exercicis, ja que el 2011 i el 2012 va disposar de menys d’un milió i mig.

La feina de Diplocat se centra sobretot a fer diplomàcia acadèmica, 20 i 25 xerrades en ‘think tanks’ en l’últim any i mig, la relació amb la premsa internacional, uns 50 articles d’opinió en premsa estrangera des del 2012, i el contacte amb partits polítics estrangers. “Nosaltres creem el caldo de cultiu, una opinió pública favorable al dret a decidir i que estigui, com a mínim, ben informada i arribi la nostra versió dels fets”, explica a CRÍTIC el secretari de Diplocat, Albert Royo.

El diputat Jordi Solé (ERC) defensa, però, que “hauria estat més fàcil que s’hagués explicat clarament als interlocutors que, més enllà del dret a decidir, hi ha una part molt important d’aquest país que vol la independència. Si vas a plantejar la creació d’un Estat independent, s’entén molt més, agradi o no”. Royo assegura que l’evolució de l’opinió pública internacional sobre Catalunya en els darrers dos anys “és evident: d’un desconeixement total de la realitat catalana a una presència freqüent en els principals mitjans i debats internacionals”, mèrit que atribueix a Diplocat i a la mobilització ciutadana. Tot i això, no concreta dades sobre quins han estat els resultats aconseguits en els darrers anys.

La diputada Sara Vilà matisa, però, que sense l’ajuda de Diplocat, Iniciativa per Catalunya va aconseguir que el Partit Verd Europeu donés suport a un referèndum a Catalunya. “No vam necessitar cap mecanisme ni 3 milions d’euros d’inversió per poder fer això”, matisa. Royo, que ha estat durant gairebé 12 anys el secretari de premsa de la delegació de la Comissió Europea (CE) a Barcelona, veu normal que les institucions comunitàries a dia d’avui no es mullin. “Els escenaris de la por no s’aguanten per enlloc. Si hi ha alguna institució especialment pragmàtica a l’hora de trobar solucions, és la UE; coses que semblen impossibles s’han acabat fent”.

Ni ICV-EUiA ni tampoc partits com la CUP no posen en dubte la necessitat d’internacionalitzar el dret a decidir. “Veiem que és sa, és bo i s’ha de fer. Ara bé, si Diplocat és l’eina més efectiva per fer-ho està per demostrar i de moment el resultat més immediat que hauria de tenir són suports de governs, d’organismes internacionals importants pel que fa al dret a decidir, i no els estem veient”, assegura Sara Vilà. El diputat de la CUP-AE Quim Arrufat ha assegurat en diverses ocasions que “cal estendre i multiplicar les iniciatives polítiques que internacionalitzin el procés català i posin en alerta la comunitat internacional”. Però, per exemple, la CUP posa l’accent en altres països i fòrums internacionals i va fer un viatge especial el 2014 a l’Argentina, l’Equador, Veneçuela i Bolívia per “explicar el procés”.

La cooperació: la gran perdedora

Albinyana defensa que “la cooperació és una prioritat per al Govern i és un tret identitari d’una marca d’un país”. Ara bé, tot i que el 2015 el pressupost per a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) ha augmentat respecte al 2014 de 6.230.000 a 7.201.000 euros, el pressupost del 2015 respecte al 2010 suposa una caiguda del 81,7%.

El 2010 el pressupost per a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament va ser de 39,3 milions d’euros, mentre que per a aquest 2015 estan pressupostats un total de 7.201.200 euros. Tot i que en diverses ocasions s’ha fet referència als 8,6 milions d’euros per cooperació per aquest 2015, en realitat només s’hi destinaran, com especifiquen els pressupostos, 7,2 milions. Aquests 1,4 milions de diferència provenen del fons atorgat pel Govern a la fundació de Catalunya Caixa, Un Sol Món, per donar microcrèdits a associacions i empreses del Sud. Uns diners que, quan la fundació va desaparèixer, van retornar al Govern i, en lloc de destinar-se a la mateixa funció, per normativa interna de la mateixa Generalitat, van a eixugar dèficit. Amb tot,  el pitjor any per a la cooperació al desenvolupament va ser el 2013, quan només van executar-se 5,9 milions d’euros.

L’ACCD destina els diners que rep als sous dels prop de 50 treballadors que té, a la cooperació que fa la mateixa agencia, i la resta es destina a subvencions per a ONG que fan projectes de cooperació al desenvolupament. Segons La Fede.cat, antiga Federació Catalana d’ONG pel Desenvolupament, les retallades a l’ACCD van suposar carregar-se gairebé la meitat dels treballadors de la mateixa agència. Pel que fa a les subvencions, el 2010 la partida va ser de 15 milions, una quantitat que avui dobla el total que el Govern destina a tota l’Agència (7,2) i que, aquest 2015, només suposa 2 milions d’euros. El 2012 i el 2013 van ser els anys més crítics per a la cooperació, ja que ni tan sols va haver-hi convocatòria de subvencions per falta de pressupost. L’any passat, es va reobrir la convocatòria, però només amb 580.000 euros.

Jordi Solé, des d’ERC, assegura que “l’ideal seria que hi hagués més recursos per a cooperació”, però valora positivament el fet que hi hagi hagut un punt d’inflexió en el pressupost d’aquest 2015. “Estic segur que, quan siguem un país normal i gestionem els nostres recursos, estarem en uns nivells de despesa en cooperació molt millors que els que tenim ara”, hi afegeix.

S’entén la cooperació com a part de la internacionalització?

El 2011, el pressupost destinat al programa de Relacions Exteriors (diplomàcia) ascendia a 10,6 milions, una xifra que el 2015 ha disminuït lleugerament i que són 9,9 milions. Tot i aquesta reducció, la redistribució dels recursos ha permès augmentar la partida Delegacions, oficines i missions exteriors en gairebé 2 milions des del 2011. En canvi, el pressupost destinat el mateix any a Cooperació al desenvolupament va ser de 22,1 milions, mentre que el 2015 suposa 7,2 milions. Per tant, la disminució en el pressupost total de la Secretaria d’Afers Exteriors (que inclou tant diplomàcia com cooperació al desenvolupament), de més de 15 milions, s’explica per la retallada en cooperació.

“Les ONG volem un país responsable amb el món pel que fa a la pau i als drets humans. Respectat per la seva lluita per la justícia global. Quina solidaritat reclamem a la comunitat internacional si no l’exercim també nosaltres?”, es pregunta la presidenta de la Federació Catalana d’ONG, Míriam Acebillo. Fonts de la Fede.cat asseguren que el Govern no entén la cooperació com a part de l’estratègia d’internacionalització del procés. I Jordi Solé comenta que “si la crítica és que el Govern no aposta per la cooperació com una de les branques de la política d’internacionalització, doncs segurament és així”.

“Les ONG creiem que Catalunya ha de fer acció exterior, però en el procés d’internacionalització s’ha obviat que des de fa més de 30 anys moltes persones i organitzacions solidàries catalanes han cooperat. En la mesura que hem fet diplomàcia civil, hem estat ambaixadores”, afirma Míriam Acebillo. “Des de la Fede.cat, hem estat molt crítiques amb la política exterior d’Espanya. Ara veiem que en política exterior ens encaminem a allò que criticàvem: les polítiques les estan dictant els interessos comercials i curtterministes”, hi afegeix.

Cooperació: Catalunya 0,1%; Dinamarca 0,8%

Al desembre passat, el Govern va aprovar el quart Pla director de cooperació al desenvolupament, per al període 2015-2018, “que fixa les prioritats geogràfiques i sectorials i reafirma el compromís de Catalunya amb la llibertat, la justícia global i la solidaritat internacional” i que, si tot va bé, s’aprovarà al Parlament a finals d’abril. El compromís del Govern, segons explica Albinyana, és augmentar progressivament la partida de cooperació al desenvolupament en els pròxims tres exercicis (2016, 2017, 2018) en 25 milions d’euros, de manera que s’arribi als 34 milions d’euros el 2018. Solé assegura que sense aquest annex econòmic ERC no aprovarà el Pla director.

“La Llei de cooperació que tenim diu que hem d’arribar al 0,7% del PIB destinat a cooperació i no vam arribar-hi ni amb el tripartit, quan vam arribar al 0,4%. Però amb Convergència és molt lluny; estem al 0,1%”, segons Vilà. El 2013, l’any que la cooperació va tocar fons, la cooperació representava el 0,05% del total del PIB català, el 0,17% en el cas d’Espanya, el 0,28% a Àustria i el 0,85% en el cas de Dinamarca, el país model per al Govern català. “Un país, no només se’l coneix perquè creixi molt, tingui bones oportunitats per a les empreses, tingui un bon sistema educatiu o sanitari sinó també per si és solidari amb la resta de països del món o no”, afirma el mateix Roger Albinyana. La Federació Catalana d’ONGD (FCONGD), però, considera que “no hi ha una aposta clara per la cooperació” i que el Govern “no hi creu”. “Sempre hem criticat que no volíem una política de cooperació interessada. Ara que estem obrint via per estar al món, ens preguntem: si podem fer-ho, per què no ho fem diferent?”, hi afegeixen.

 

FE D’ERRADES: En l’edició d’aquest reportatge publicada a les 7 hores del matí, s’afirmava que la delegada de Berlín Mar Ortega era neboda de la vicepresidenta Joana Ortega. Aquesta afirmació, segons la secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat, no és certa i ha estat suprimida del text.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris

Deixa el teu comentari