• Text: Elena Parreño / Il·lustració: Jordi Borràs
  • dimarts, 24 febrer 2015

El consum de medicació en nens amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat a Espanya s’ha multiplicat per 30 en una dècada. Un negoci sense crisi per a les farmacèutiques. Laboratoris com Janssen, que pertany a l'empresa farmacèutica líder mundial Johnson & Johnson, facturen centenars de milions d’euros cada any gràcies al metilfenidat. Darrere de les xifres hi ha una maquinària que involucra les escoles i les famílies en la detecció d’un trastorn que, segons alguns psiquiatres, no existeix. El Govern espanyol està a favor d'augmentar el control malgrat que els experts denuncien un sobrediagnòstic.

L’ONU alerta de l’augment en la medicació amb psicoestimulants a nens diagnosticats amb aquest trastorn

Nens drogats. Menors que han integrat en el seu dia a dia la presa de pastilles perquè no paren, no atenen a classe i perquè “són diferents”. Tenen, suposadament, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat. Aquesta és una realitat creixent a les escoles de Catalunya, sobretot a les que ja disposen de protocols per cobrir necessitats específiques d’aprenentatge. Des que el TDAH va ser incorporat al ‘Manual Diagnòstic i Estadístic de les Malalties Mentals’ el 1980, la població infantil s’ha convertit en un mercat molt llaminer per als laboratoris farmacèutics. Després de la medicalització dels adults, ha arribat la medicalització de la infància.

La medicació s’està convertint en una via molt utilitzada per tractar els problemes de conducta dels més petits. A instàncies d’una petició mèdica, els nens de sis anys endavant amb problemes de conducta fan un test a les escoles que pot determinar el seu diagnòstic mèdic. Per saber si un nen pateix TDAH, el Departament d’Ensenyament, per mitjà dels Serveis Educatius, demana als mestres i als pares que els passin el test de Conners. “Què mostra aquest test, la hiperactivitat del nen o el malestar subjectiu del docent i dels pares?”, es pregunta Ana Elvira Sánchez, del sindicat USTEC-STEs. A partir de les seves respostes i de l’observació de la conducta del nen tant a casa com a l’escola, es determina si és hiperactiu. “De vegades, el resultat del test divergeix considerablement entre els pares i els mestres, però tot i així es diagnostica el nen com a hiperactiu amb dèficit d’atenció; llavors, invariablement se’l medica”, assegura Sánchez.

D’aquesta manera, els mestres adquireixen un rol “detector” en la diagnosi del TDAH. Per a Sánchez, “de la mateixa manera que un docent no pot medicar, tampoc pot diagnosticar; qui ho ha de fer és un clínic”. La professora i membre del sindicat USTEC considera que “els i les docents s’haurien de negar a participar en aquest procés de diagnòstic per raons òbvies, ja que no són clínics, i perquè el test mesura la seva subjectivitat amb relació al comportament d’un nen”. Tanmateix, avui el diagnòstic es fa així en la majoria de casos.

El consum de psicoestimulants es dispara

Pot de pastilles de Concerta / ARXIU

Pot de pastilles de Concerta / ARXIU

Per alguns psiquiatres, el TDAH no existeix; per d’altres, sí existeix però no es tracta adequadament, i, finalment, per a molts sí existeix i sí requereix medicació. La realitat és que, entre el 2000 i el 2012, el consum de dosis diàries de metilfenidat i d’atomoxetina entre la població infantil s’ha multiplicat quasi per 30. Espanya és avui un dels principals consumidors de metilfenidat del món. Són dades d’un estudi independent del ‘Boletín de Información Farmacoterapéutica de Navarra‘ (BITN) que el periodista d’investigació Miguel Jara desgrana amb detall al seu blog.

La definició oficial del TDAH és que es tracta d’un trastorn neurobiològic i de probable transmissió genètica que afecta entre un 5% i un 10% de la població infantil, arribant fins i tot a l’edat adulta en el 60% dels casos. Els nens a qui es diagnostica amb TDAH tenen dificultats per mantenir l’atenció de forma voluntària i no controlen alguns impulsos. El tractament farmacològic per via de psicoestimulants és un dels pilars del tractament del trastorn, que teòricament es complementa amb una intervenció psicològica i conductual.

Pares i mares de nens diagnosticats amb TDAH han relatat a CRÍTIC que se senten desprotegits davant la gestió oficial del problema. Ricardo, amb dos fills amb TDAH, relata que l’escola pública a la que anaven els seus fills no cobria ni de lluny les seves necessitats específiques d’aprenentage. Tot i que ell és contrari a la medicació, “tot el procés ens va portar a això”, un fet del que no sent orgullos perquè “la medicació no soluciona el problema a llarg termini”. Altres pares i mares coincideixen en dir que no reben ajuda davant el problema i que moltes vegades busquen el diagnòstic per poder certificar un trastorn que avali una atenció específica d’aprenentatge. Per Ricardo s’haurien d’explorar les vies no farmacològiques de tractar el TDAH. Aquest ampli concepte abarca teràpies variades com l’acupuntura, l’homeopatia, la meditació, la suplementació amb àcids grasos o la terapia familiar. L’estudi del BITN conclou que els tractaments no farmacològics “precissen d’una major investigació” i destaca “la terapia conductual en la seva potencial utilitat”.

El Govern espanyol no creu que hi hagi un sobrediagnòstic; al contrari: el Partit Popular va afirmar al Congrés l’any 2012 que hi havia un infradiagnòstic del TDAH i que s’havia d’involucrar el sector educatiu i social per afrontar la qüestió. L’Executiu espanyol es basava en la ‘Guia Pràctica Clínica sobre TDAH‘, malgrat que ha estat elaborada per pediatres amb conflictes d’interès amb les farmacèutiques Janssen, Rubió i Lilly, comercialitzadores de la medicació per al TDAH.

Concerta, un dels fàrmacs més lucratius

El metilfenidat és un psicoestimulant que incrementa els nivells de dopamina i norepinefrina al cervell, i té similituds estructurals a l’amfetamina. El laboratori Janssen, del grup Johnson & Johnson, va facturar a Espanya prop de 132 milions d’euros entre el 2011 i el 2013 només amb Concerta, medicament per tractar el TDAH, segons dades de consum facilitades pel Ministeri de Sanitat. Altres farmacèutiques que tenen la seva pròpia marca de metilfenidat són Laboratoris Rubió, el Rubifen; Shire, l’Equasym, i Rovi, el Medikinet. També es recepta l’atomoxetina, a través de la marca Strattera, del laboratori Lilly.

Janssen és el laboratori que més guanya amb el consum de metilfenidat a través de la marca Concerta. El grup al qual pertany, Johnson & Johnson, va ingressar a tot el món amb aquest psicoestimulant 1.268 milions d’euros el 2011 i 1.073 milions el 2012. És l’empresa farmacèutica amb més ingressos del món, amb prop de 63.000 milions d’euros el 2013. Una potència absoluta al món. Lilly, que també produeix un fàrmac contra el TDAH, es troba al ‘top ten’ dels laboratoris que més guanyen, concretament al desè lloc, amb 20.000 milions d’ingressos. Aquestes xifres astronòmiques, segons Healthy Advertising, demostren el gran marge de benefici que tenen les farmacèutiques. Fins i tot és superior al de la gran banca mundial. El 2013, cinc grups farmacèutics van obtenir beneficis superiors al 20%.

Expressió d’una problemàtica global

El reconegut psicoanalista Juan Pundik va fundar el 2006 la Plataforma Internacional contra la Medicalització de la Infància. L’objectiu és “conscienciar pares, docents i professionals de les terribles conseqüències de sotmetre la infància a aquestes i altres drogues que la poderosa indústria farmacèutica ha aconseguit imposar”. Pundik va comparèixer al Parlament Europeu el 2007 després de denunciar que l’Agència Europea del Medicament autoritzava l’administració de Prozac a menors de 18 anys, una denúncia que finalment va ser arxivada.

Pel psiquiatre i psicoterapeuta Joseba Achotegui, hi ha alguns nens que sí pateixen TDAH, però encara en aquests casos creu que “el trastorn és l’expressió de tota una problemàtica familiar i psicosocial, de l’ambient del nen, així com de dificultats en la maduració”. Achotegui creu que “per diagnosticar un trastorn mental hi ha d’haver una afectació rellevant de l’adaptació del nen, no simples distraccions o que el nen sigui mogut; ara es diagnostica de forma rutinària”, alerta. Pensa, en la línia de Michel Foucault, que la psicologia i la psiquiatria tenen més d’ideologia que de ciència. Achotegui cita Foucault en un article a ‘Público‘ per afirmar que “el diagnòstic psiquiàtric no és quelcom d’objectiu, neutre, sinó que es troba vinculat al que va denominar “la biopolítica”, que seria l’intent per part del poder de controlar la salut, la higiene, l’alimentació, la sexualitat o la natalitat”.

Hi ha educadors i educadores que troben en el sistema educatiu actual algunes carències per donar cabuda a les formes d’expressió dels nens: parlen de la “cultura de la cadira”, mantenir els nens asseguts durant hores, com a mala solució. Per Pundik, el TDAH és un invent dels “psiquiatres a sou de les farmacèutiques, per drogar els qui no se sotmeten a les servituds voluntàries”. Segons el psicoanalista, “els nens no atenen a classe perquè estan preocupats per temes més importants, com les baralles entre els seus pares, la manca d’ingressos i la seva manca de futur”, diu. En aquest sentit, Sánchez, del sindicat de professors, apunta que “el diagnòstic es fa a nens a partir dels 6 o 7 anys, que ja saben parlar i expressar si alguna cosa els fa mal o els produeix molèstia o malestar; per què no se’ls pregunta el perquè del seu comportament?”. Per ella, “la medicalització dels nens amb TDAH és generalment acceptada perquè desplaça la responsabilitat i la reflexió a un trastorn ‘inevitable’ i a un objecte fàrmac, que el curarà”. Per Pundik, la farmacologia té tan bona acceptació social perquè “la vida s’ha tornat insuportable, i la població apel·la a tot tipus de drogues, incloent-hi les que es venen en farmàcies, amb recepta o sense”.

Alerta de les Nacions Unides

'Volviendo a la normalidad', llibre del psicòleg clínic Marino Pérez / ALIANZA EDITORIAL

‘Volviendo a la normalidad’, llibre del psicòleg clínic Marino Pérez / ALIANZA EDITORIAL

El catedràtic de psicologia de la personalitat Marino Pérez, autor de ‘Volviendo a la normalidad’, ha explicat en nombroses entrevistes que el TDAH no existeix i que la medicació no és un tractament, sinó un dopatge. Assegura que no existeix un biomarcador cerebral que justifiqui el TDAH. Se suposa que el trastorn té un clar component genètic i que, per tant, és hereditari, una teoria que també desmunta l’estudi mencionat del BITN, segons el qual, “malgrat l’esforç investigador” a trobar les causes d’heretabilitat, “encara no s’ha identificat cap marcador consistent pel TDAH”. L’estudi és demolidor. En una entrevista recent a ‘Eldiario.es’, Marino Pérez arriba a assegurar que “els que donen suport al dèficit d’atenció tenen interessos amb les farmacèutiques”. En resum, explica que “els nens estan dopats, no tractats”, ja que “l’atenció que s’aconsegueix és artificial, no és sana”. Tot i això, subratlla que no s’ha de negar que hi hagi un problema, “fins i tot un problema greu”. Però, segons Pérez, cal “situar aquest problema en el context de l’aprenentatge”.

El 2010, les Nacions Unides van expressar, en la Convenció sobre els Drets del Nen, la seva “preocupació per la informació que indica un augment, en un curt període, de la prescripció de psicoestimulants a nens diagnosticats amb TDAH”. Achotegui coincideix que “hi ha un gran sobrediagnòstic i no s’aborda adequadament el tractament” i alerta de l’interès a convertir en trastorn mental moltes situacions vitals. “El primer ‘Manual Diagnòstic i Estadístic de les Malalties Mentals’ arribava a 100 trastorns; el cinquè en té quatre vegades més”, i posa com a exemple el fet que es confongui “estrès amb trastorn d’ansietat i dol amb depressió”, entre altres situacions.

Tanmateix, segons el setmanari alemany ‘Der Spiegel’, el psiquiatre Leon Eisenberg, descobridor del TDAH, va assegurar mesos abans de morir que es tracta d’una “malaltia fictícia”.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
29 comentaris
  • Ethernet 24 de febrer de 2015 - 10:20

    Bon reportatge. No obstant, trobo que, al final, l’autora fa afirmacions sense aportar proves, i cau en el parany d’opinar, malbaratant tota la bona feina feta fins aleshores. M’explico:

    “L’Executiu espanyol es basava en la ‘Guia Pràctica Clínica sobre TDAH‘, elaborada per pediatres amb conflictes d’interès amb les farmacèutiques Janssen, Rubió i Lilly,” Com sabem que aquests pediatres tenen conflictes d’interessos? On és la prova? A on s’enllaça amb una noticia que ho demostri? Trobo que és una afirmació gratuïta, una acusació a professionals mèdics, sense cap prova que ho sustenti. Per tant, és una OPINIÓ i una ACUSACIÓ. Si es té proves, endavant, però si no, és gratuïta e innecessària.

    Una altra cosa, al paràgraf final: “el psiquiatre Leon Eisenberg, descobridor del TDAH, va assegurar mesos abans de morir que es tracta d’una “malaltia fictícia”. Si l’ha publicat Der Spiegel ¿On és l’enllaç?. Si s’han posat enllaços de noticies fins ara, per què no d’aquesta, si l’afirmació és tan important i contundent. Que la noticia original sigui en anglès o alemany no hauria de ser un impediment.

    Aquestes crítiques són amb ànim constructiu. Gràcies per la bona feina!

    • Subscriptor Elena Parreno 24 de febrer de 2015 - 10:59

      A la pàgina 222 de la Guía Pràctica Clínica sobre el TDAH, enllaçada en el reportatge, trobaràs el llistat de conflictes d’interessos dels pediatres que l’han elaborat. Respecte a l’altre punt, en aquest link trobaràs l’entrevista original de Der Spiegel a Leon Eisenberg, http://www.spiegel.de/spiegel/print/d-83865282.html

      • Viktor 27 de febrer de 2015 - 12:39

        N’estàs segura que l’article diu el que dius que diu?

        Diria que el que el metge aquest deia és que estava sobrediagnosticada, no que fos fictícia. De fet, si no existís, no diria en la següent frase que se’n sobrevalora la component genètica.

  • Neus Carbonell 24 de febrer de 2015 - 12:39

    Excel·lent. Gràcies.

  • Subscriptor Guillem Picart Solà 24 de febrer de 2015 - 13:12

    Sortint de guàrdia em feia il·lusió aquest article, pintava bé. La veritat és que tot i tractar un problema medico-social molt rellevant es queda en meres pinzellades superficials esbiaixades cap a un dels sectors.

    – Quin és el nombre de pacients amb diagnòstic de TDAH al nostre país? Quina és la evolució per anys?
    – El metilfenidat és consumit “a mansalva” per estudiants universitaris (com havia passat amb l’amfetamina / speed). Quin percentatge del consum actual es considera responsable d’aquest fet? Quina part del gran augment de consum potser per aquest motiu?
    – Quants trastorns psiquiàtrics tenen biomarcadors?
    – Pots passar enllaç sobre estudi del BITN?
    – Quina és la presió dels pares (influenciats per societat evidentement) a trobar solució a “””un problema”””?
    – Quina són les alternatives?

    Jo personalment de petit era mogudet i fent el test, complia criteris per TDAH, per sort no em van medicar i prou bé que he acabat.

    Estic totalment en contra de la medicalització dels nens, però estic a favor de divulgar articles “generalistes” però seriosos.

    PD: per què no proposeu als vostres lectors fer el test sobre com eren ells a la infància? Ens emportaríem una gran sorpresa

  • jregojo 24 de febrer de 2015 - 14:16

    TDAH: veritat o mentida?
    http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2012/05/tdah-veritat-o-mentida.html

  • Teresa Núñez de Arenas Castells 24 de febrer de 2015 - 17:09

    Lamento algunes de les afirmacions que es fan sobre el paper de les escoles en el diagnòstic.
    Evidentement no conec totes les escoles del país però no en conec cap que diagnostiqui ni TDaH ni cap altra transtorn. A les escoles mestres i psicopegags podem valorar, assessorar, recomenar, aconsellar les famílies que un infant sigui visitat per un servei mèdic,. Són aquests serveis qui diagnostiquen, qui demanen a mestres i famílies que omplin qüestionari i qui finalment valoren. La família decideix si el seu fill o filla es medica.

    Probablement hi ha un abús de diagnòstics de TDAH. Fa temps que se’ parla

    • Subscriptor Meritxell Aragonés Escobar 25 de febrer de 2015 - 22:52

      Completament d’acord!

  • Almudena 24 de febrer de 2015 - 20:49

    M’ha semblat un bon article sobre el que s’hauria de continuar treballant. Tinc un fill d’onze anys diagnosticat amb TDAH aquest mes de gener passat. He passat un periple de 7 anys, des de 1r de primària per obtenir aquesta diagnosi. A l’escola des de 1r curs, amb 6 anys, me’l van derivar a educació especial perquè detectaven ‘alguna cosa estranya’. L’EAP l’ha vist 3 vegades en aquests 7 anys, no sent sempre la mateixa persona. Pel meu compte, l’he portat a diferents professionals: lateralitat, psicopedagog, optometrista, Ara després de tant calvari i després de pagar 700 € a l’Hospital Sant Joan de Déu (sense comptar la resta de professionals, clar) a la unitat de Transtorns de l’aprenentatge, tinc un ‘certificat’ que diu que el meu fill pateix de Dèficit d’Atenció sense Hiperactivitat. I tinc aquest certificat seguint les recomanacions del seu professor per intentar que se li pugui fer ‘oficialment’ un pla adaptat al nen i perquè es pugui fer un traspàs amb condicions per a l’etapa de l’ESO. Es tracta d’una qüestió pràctica i de supervivència perquè el meu fill pugui superar aquestes etapes ‘obligatòries’ de l’educació. Per mi tema acabat, ja tinc el certificat i puc garantir una mica més que el meu fill podrà anar ‘passant els cursos’, trist però real. Ara la problemàtica comença quan tant des de l’EAP i des de Sant Joan de Déu se’ns insisteix en la necessitat de la medicació del nen. És brutal la pressió als pares que prou patim ja amb nens que tenen serioses dificultats per anar empassant la quantitat ingent de continguts sense sentit que es van donant curs rere curs. Algú s’ha plantejat que potser el sistema educatiu no contempla formes d’ensenyar que no sigui omplir i omplir caps per comprovar si algú es sap un tema o no? És de bojos. Encoratjo als periodistes del Crític a continuar aquestes investigacions en l’àmbit educatiu. Gràcies pel reportatge.

    • Stel 25 de febrer de 2015 - 23:41

      Com a docent lamento i no comparteixo en absolut el que comentes sobre el funcioment de l’educació.
      Puc entendre i fins i tot compartir com a mare l’angoixa que sents al veure com el teu fill no se’n surt amb els estudis. No obstant sóc molt crítica amb el fet que pensis que els professors només ens dediquem a “embutir” coneixements i que un full on indiqui que el teu fill té un transtorn és sinònim d’aprovar.
      En el meu cas ensenyo i per aquest ordre a ser “persones” i en segon la matèria que em toca impartir amb mil recursos perque sigui atractiva.
      Ser persona implica sí o sí, reconèixer que hi ha diversitat. I aquesta diversitat s’ha d’atendra amb o sense informe mèdic. I a cadascú exigir el màxim que pot donar. Per tant el fill pot tenir TD i ser un gàndul= no aprovarà mai!!!! I al inrevés podria no tenir diagnostic i presentar mancances però ser un currant…i així infinit de casos….
      Però em sembla absurt buscar un informe mèdic amb la única finalitat de buscar un aprovat!!!

      • Subscriptor Victorg 8 de març de 2015 - 15:02

        Naturalment sempre hi ha diversitat en els usos i generalitzar sempre es a costa de perdre tots els matisos que hi ha., A mi em consta que hi ha escoles concertades, em costen dos a Barcelona en concret, que contraten serveis psicopedagògics externs d’assessorament a una empresa de serveis mèdics del territori, que exerceixen fortes presions en els psicòlegs i les famílies, quan tenen nens moguts a les aules, per que aquests siguin atesos a centres de salut mental o per psiquiatres que invariablement els donaran anfetamines.

  • 3Aferre 24 de febrer de 2015 - 21:29

    Reportatge molt interessant, d’un tema complex i que m’ha agradat molt de llegir. Felicitats a l’autora i també a tots els subscriptors que deixeu comentaris, perquè m’han aportat més informació i punts de vista d’una temàtica desconeguda per mi. Gràcies a tots i totes. Animo a Crític a seguir amb aquest tipus de temàtiques.

  • Ethernet 24 de febrer de 2015 - 23:02

    Gràcies pels enllaços, Elena!

Deixa el teu comentari