Crític Cerca
Notícies

Més enllà de Donald Trump: una radiografia de la dreta nord-americana

S’ha parlat ja moltíssim de Donald Trump. L’idiota, el barroer, el pallasso masclista i racista. L’empresari 'playboy', la 'socialité' esdevinguda candidat, el nét de l’immigrant alemany que el 1901 va enriquir-se gestionant un prostíbul a la Colúmbia Britànica durant la febre dels cercadors d’or. "És un gos, és un porc", ha arribat a afirmar d'ell l'actor Robert De Niro en un polèmic vídeo. Fonamentalment està gairebé tot dit, sobre Donald Trump. Tot allò superficial, especialment.

06/11/2016 | 00:02

Il·lustració de Jordi Borràs
Il·lustració de Jordi Borràs

«No vaig conèixer un demòcrata fins que vaig anar a la universitat. Al meu poble no n’hi havia cap!»

Will McAvoy a la sèrie ‘The Newsroom’

S’ha parlat ja moltíssim de Donald Trump. L’idiota, el barroer, el pallasso masclista i racista. L’empresari ‘playboy’, la ‘socialité’ esdevinguda candidat, el nét de l’immigrant alemany que el 1901 va enriquir-se gestionant un prostíbul a la Colúmbia Britànica durant la febre dels cercadors d’or. “És un gos, és un porc”, ha arribat a afirmar d’ell l’actor Robert De Niro en un polèmic vídeo. Fonamentalment està gairebé tot dit, sobre Donald Trump. Tot allò superficial, especialment.

L’estrambòtic candidat republicà que ha fet saltar pels aires les previsions respecte a les primàries del seu partit ha connecta amb unes pulsions molt de fons a la societat nord-americana i a les classes populars blanques demacrades i entristides —”sense esma” que deien a ‘The Nation’ aquesta setmana— per la crisi i les deslocalitzacions. Híbrid perfecte entre el Ross Perot, candidat independent a la presidència el 1992 i el 1996 que deia “jo no hi entenc en política, només en negocis”, els racistes Goldwater i Wallace i el Silvio Berlusconi més esbojarrat.

El novaiorquès Trump triomfa i ha arribat, de moment, on ha arribat, per això i perquè el seu discurs, absolutament descontrolat, no necessita valedors. Ha esdevingut candidat sense el suport de les grans fortunes, del capital transnacional i dels petroliers que habitualment pagaven les campanyes republicanes —i una gran part de les demòcrates. Ha esdevingut candidat sense el suport clar de la dreta cristiana ni dels ‘lobbies’ confessionals vinculats a la “culture war” contra els progressistes. Ha esdevingut candidat sense tenir gaire a veure amb la vella elit republicana —de fet, ha arribat a confessar que en el passat havia arribat a votar demòcrata. No necessitava cap d’aquests elements. Sense lligams econòmics ni grupals, l’amo de l’Imperi Trump ha desenvolupat una campanya sense fre. De cap tipus.

És candidat sense tenir gaire a veure amb la vella elit republicana. De fet, va confessar que en el passat havia votat demòcrata

Trump desperta una gran irritació entre els qui no el votaran. Però el que desperta realment odi, per part del que als Estats Units anomenen “els liberals”, és el perfil mitjà de la gent que votarà la seva candidatura. En aquest sentit, si una cosa ha fet palesa aquesta campanya, és que les dues Amèriques estan més separades que mai. Com dues civilitzacions que es giren l’esquena. Les qüestions de classe i culturals transaccionen tot un mar de fons que serà clau en el futur de la dreta nord-americana i del sistema de partits nord-americà. En paraules d’una de les persones citades en aquest article, l’analista espanyol Jónatham Moriche: “Si mires The American Conservative —revista conservadora— i ‘The Jacobin’ —magazín vinculat als Millennials socialistes—, no trobes diferències substancials respecte a l’opinió que tenen de Trump”.

Oferim una sèrie de dades per poder comprendre millor el populisme de dreta nord-americà.

https://www.youtube.com/watch?v=AEAJrT8PeOo

La genealogia de la dreta republicana

Per entendre el fenomen de Donald Trump i la irrupció d’un populisme xenòfob que ha desbancat de forma total a l”establishment’ del GOP —Grand Old Party, sigla amb la qual és conegut el Partit Republicà—, és interessant, i cabdal, remuntar-se a les seves arrels. Com han apuntat historiadors nord-americans com Howard Zinn —autor de ‘L’Altra Història dels Estats Units‘, el Chomsky de la historiografia ianqui—, des de l’època colonial els EUA viuen immersos en un conflicte de classe i en una batalla d’idees en la qual són essencials experiències conservadores i antiimmigrants com el Partit Nativista dels anys cinquanta del segle XIX bastit sobre la base del rebuig a les onades de nouvinguts irlandesos i alemanys catòlics, i que Daniel Day-Lewis va retratar magníficament al film ‘Gangs of New York’ (Scorsese, 2002).

Especialment a partir del segle XX, l’ofensiva conservadora, basada en la por i la ‘conspiranoia’ antibolxevicperò també antinegra, anticatòlica i judeòfoba—, és molt forta. En paraules de l’analista Jónatham Moriche, “hi ha un fet primigeni que no és menor: l’Amèrica rural ha viscut des de la constitució del país en una psicologia col·lectiva, en una atmosfera social, com de realisme màgic —Allan Poe o ‘True Detective’ en serien bones referències—, construïda sobre el terror a ser atacats per enemics exteriors o interiors. De la por dels indis o d’una revolta dels esclaus negres o d’una invasió francesa o anglesa des del Canadà és molt fàcil passar a la por del comunisme o dels nous migrants!”. I continua: “Els primers cinquanta anys del segle XX són determinants. De l’anomenada ‘Por Roja’, els anys vint —on els casos dels anarquistes italians Sacco i Vanzetti no són una excepció—, fins a la campanya de criminalització contra el New Deal i el demòcrata progressista Roosevelt, considerat «la personificació de l’anticrist» pels radiopredicadors de dreta dels anys trenta i quaranta”. L’obamafòbia que hem viscut els últims anys, de fet, “té molt —opina Moriche— d’aquella visceral campanya anti-Roosevelt”.

La ressaca postmoviments socials emancipatoris del 68 que es va viure arreu dels Estats Units, i que va tenir el “No a la guerra del Vietnam” com a punta de llança, va comportar una reacció conservadora important. El rebuig, per part dels progressistes, dels joves i dels pacifistes, de la institució militar, així com allò que anomenen “relativisme moral”, va representar un dur cop per als sectors identificats amb els valors tradicionals i religiosos. La figura que va saber conduir aquella maror cansada de hippisme, llibertat sexual i “New Left” va ser un pastor baptista de Virgínia, Jerry Falwell. L’aliança entre la seva “Moral Majority” —autèntica xarxa de fonamentalistes cristians, esperonada per l’acció del fenomen dels telepredicadors i implantada en tots els estats: amb quatre milions d’afiliats i dos milions de donants econòmics— i les elits del Partit Republicà –vehiculades al voltant de l’anomenada “New Right” i de ‘think tanks’ com l’American Enterprise Institute i The Heritage Foundation— va donar com a resultat la victòria, el 1980, d’un candidat no especialment pietós que es deia Ronald Reagan.

Tanmateix, si hi ha un fet que actua com a agregador de tot el magma conservador, ja dins els anys noranta, és l’afer Monica Lewinsky durant el mandat del demòcrata centrista Bill Clinton. L’escàndol sexual, absolutament sobredimensionat, acabarà esdevenint el cohesionador de la dreta americana. Com recorda Moriche: “El fiscal Kenneth Starr, encarregat del cas, va convertir-se en una mena d’heroi de l’Amèrica tradicional”.

L’arribada, fraudulenta —després d’un cop d’Estat administratiu ‘de facto’— de George W. Bush a la presidència, amb el nou segle XXI, va venir acompanyada de l’accés al poder dels anomenats neoconservadors, un grup de pressió defensor de l’individualisme, del mercat lliure i de l’intervencionisme a l’exterior per assolir un món unipolar hegemonitzat pels EUA. Inspirat pel pensament del filòsof jueu alemany nacionalitzat estatunidenc Leo Strauss, personatge fosc, professor de la Universitat de Chicago fins a la seva mort, el 1973, i que alguns relacionen amb Heidegger i amb Carl Schmitt. “Els ‘neocons’, la majoria antics membres de l’esquerra trotskista —com Irving Kristol o Norman Podhoretz, fundadors de la mítica revista ‘Commentary’, en la seva primera fornada intel·lectual—, ocupen en poc temps llocs importants en l’Administració de Bush fill —cosa que no havien pogut fer amb Bush pare, que no els suportava, a primers dels noranta—”, explica Moriche. I continua: “La dèria intervencionista i, sobretot, el fet que, un cop consumada, el 2003, la intervenció a l’Iraq, Paul Wolfowitz o Richard Perle arribin a plantejar un operatiu militar contra la República Islàmica de l’Iran, espanta molt el gran capital i Wall Street. El 2008, Goldman Sachs i Noam Chomsky votaren el mateix! Hi havia una necessitat imperiosa de sortir del bushisme i de desempallegar-se dels ‘neocons’!”.

El bushisme va estar vuit anys alimentant l’extrema dreta. D’aquí sorgeix el Tea Party

El bushisme va estar, de fet, vuit anys alimentant l’extrema dreta. D’aquí sorgeix, un cop Obama arriba al poder el 2008 —després de derrotar John McCain, un, en el fons, republicà moderat— el moviment del Tea Party. Finançat per fortunes ultraconservadores com els germans Koch —i el seu Americans for Prosperity— o la tabaquera Philip Morris, el Tea Party és un moviment de masses ultraconservador, però popular i arrelat, amb desenes de milers de membres, molt diferent dels lobbistes ‘neocons’ que no sortien de l’elitisme dels seus despatxos als ‘think tanks’ de Washington. Com podria dir-se, emulant aquella frase teatral, “amb el Tea Party és quan, realment, recomença tot, per a una expressió populista de la dreta americana”.

El ‘redneck’ emprenyat —i amargat. Qui votarà Trump?

Donald Trump, en un miting
Donald Trump, en un míting

J. D. Vance s’ha convertit, des d’aquest estiu, en una de les revelacions literàries als Estats Units. És un ‘working-class hero WASP’ —blanc, anglosaxó i protestant. El seu llibre ‘Hillbilly Elegy: a memoir of a family and a culture in crisis‘ s’ha situat en el segon lloc de vendes de llibres de no-ficció segons ‘Time’. Aquest jove veterà de l’Iraq i graduat en dret per Yale —on va poder estudiar gràcies a una beca després del seu pas pels Marines— és una mena de Pérez Andújar conservador, substituint l’extraradi barceloní per Ohio, que ha traçat una memòria sentimental de la seva classe, els ‘hillbillies’ —gentilici de la zona dels Apalatxes—, també coneguts per ‘bogtrotters’ —’engolidors de pastissos’—, ‘rednecks’ –’colls vermells’– o, en la forma més estesa, ‘white trash’ –’escòria blanca’.

Vance, descendent de grangers escocesos de l’Ulster, retrata al seu llibre la classe treballadora blanca d’extracció rural, hegemònica a la majoria d’estats de la Unió. Uns sectors socials absolutament devastats per l’atur crònic, la manca de formació cultural i de serveis públics, la drogoaddicció, l’alcoholisme i l’estereotip sagnant al qual els sotmeten els mitjans. Com deia un periodista espanyol no fa gaire, “en un país on l’escarni i l’insult a les minories ètniques és immediatament censurat, fer-ho amb els ‘rednecks’ és quasi benvist”.

La classe treballadora blanca pateix l’atur crònic, la manca de formació cultural i de serveis públics, la drogoaddicció, l’alcoholisme i l’estereotip

Igual que en el cas dels ‘chavs’ que tan bé ha retratat Owen Jones en el context britànic, la “white trash” és objecte de menyspreu per part de la classe mitjana-alta urbana progressista. Per als liberals de les grans urbs, la major part d’estats de l’interior són poc més que “paletolàndia“. Plens de gent idiotitzada, fanàtica i entre bastant i massa religiosa. Es tracta dels blancs pobres que senten que Obama i les elits de Nova York, de Washington, de Califòrnia i de la costa est, tant demòcrates com republicanes, els han deixat a la intempèrie. Una classe social que se sent menyspreada per un ‘establishment’ que no els dóna cap possibilitat d’ascens i que amb les polítiques de discriminació positiva ha fet possible que les minories accedissin a llocs de treball que abans ells monopolitzaven. En paraules del periodista de ‘The Atlantic’ David Frum, “els blancs pobres tenen la percepció que ‘white american’ és una acusació més que una definició”.

La gent que se sent consumida pel fet que el somni americà se’ls escapa de les mans han vist en Trump la solució fàcil i directa. Veient com la seva vida de casa hipotecada, feina segura en una petita fàbrica o magatzem i sent propietari d’una camioneta s’ha esmicolat amb la crisi del 2008, busquen algú que els doni veu. La defensa dels llocs de treball al territori nacional i contra la deslocalització de les empreses –amb promeses com “obrir una guerra comercial amb els xinesos”– els pot inspirar més confiança que la candidata demòcrata Hillary Clinton. Són la gent, en definitiva, que potser hauria pogut votar Bernie Sanders si l’aparell demòcrata no l’hagués bloquejat.

Paradoxalment, el suport de la gran empresa i de les transnacionals està traslladant-se, cada cop més, cap al Partit Demòcrata –i més avui, amb un candidat republicà aïllacionista, proteccionista i, en definitiva, antiglobalització. Ho diu Jónatham Moriche: “La massa obrera blanca que s’està decantant per Trump sent que la seva vida ha estat destrossada, que no té cap altra sortida que apostar per Donald Trump”.

Trump, la religió i el rol de la dreta evangelista

El món de les diferents denominacions protestants evangèliques especialment conservador i que ha estat rebost de vots per a les candidatures republicanes durant dècades –possibilitant la victòria de Reagan i dels dos Bush– està dividit davant el suport a Donald Trump. De fet, el multimilionari pot acabar emportant-se una part dels estats de l’anomenat “Bible Belt”, el Cinturó Bíblic, sense un posicionament especialment religiós. Pel candidat, un presbiterià –un “mainline protestant”, per tant: protestant liberal no evangèlic– poc estimulat, la fe no afecta en excés el joc polític. Aquest fet entronca amb un fenomen en puixança: cada cop menys nord-americans voten en clau religiosa i cada vegada més ciutadans no són religiosos. El 2007, un 16,1% dels ciutadans deien no tenir afiliació confessional; el 2014, ja eren el 22,8%; i ja arriba al 25% en el cas dels Millennials –els nascuts a partir del 1981–, els que es declaraven ateus o agnòstics.

Cada cop menys nord-americans voten en clau religiosa i cada vegada més ciutadans no són religiosos

El periodista i filòsof Jordi Graupera recorda que la pedra de toc, la clau, és el fet que “el proper president dels Estats Units triarà entre 2 i 3 jutges dels 9 que hi ha al Tribunal Suprem. Això trencarà l’equilibri actual, que tendeix lleugerament a posicions progressistes. Aquests jutges marcaran la legislació del país durant 30 o 40 anys!”. Hi ha, en aquest sentit, una mobilització molt determinant d’una part del món evangèlic que, encara que no combregui amb el personatge, optarà per ell de forma pragmàtica. Com explica Jónatham Moriche, “per a una part de la gent de moral tradicional, Trump és una mena de bon salvatge rousseaunià”.

Deia fa alguns dies David Brooks, columnista conservador de ‘The New York Times’, amb sornegueria, que el 72% dels cristians blancs evangèlics afirmen que una persona d’actitud immoral en la seva vida privada pot arribar a ser un dirigent polític eficaç. “Això és més propi de Maquiavel que de sant Mateu”, cloïa. No li mancava raó.

El divorci institucional entre l’economia i la democràcia: una realitat fins a… Trump?

Cartell de veterans de guerra en suport a Trump
Cartell de veterans de guerra en suport a Trump

Consultats per CRÍTIC, diversos experts apunten que una de les victòries més elementals del pensament conservador nord-americà –i és quelcom de fons, que ve de fora– és el fet que la ciutadania dels EUA, com a mínim fins ara, veiés la política econòmica com a quelcom d’independent, separat, respecte al debat democràtic. Andreu Espasa, professor d’història contemporània a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, recorda que “és especialment impressionant que aquesta tendència s’hagi consolidat als Estats Units, un país on els intel·lectuals públics més rellevants solen ser economistes i on la població informada té un nivell de coneixement econòmic força notable. En les eleccions actuals, el debat econòmic ha ocupat un lloc marginal i s’ha reduït a les diferents propostes de reforma fiscal i als tractats de lliure comerç”.

Durant bona part de la història dels Estats Units, el debat econòmic va ser clau. “Amb el pas del temps, però, especialment a partir de l’èxit del neoliberalisme als anys setanta –apunta Espasa–, el debat econòmic va anar desapareixent de l’agenda política, ja fos de forma legal –la política monetària ja havia sortit del debat públic gràcies a la doctrina sobre «la independència de la banca central»– o per la creació de consensos en l’elit política i econòmica –per exemple, la necessitat d’aconseguir «pressupostos equilibrats» o de «dèficit zero», l’aposta per la repressió salarial com a principal mesura per mantenir la competitivitat, etc.”

Així, en paral·lel i especialment després del cicle movimentista en clau progressista dels anys seixanta i setanta (lluites pels drets dels afroamericans, de les dones i de la comunitat LGTBI i contra la intervenció militar al Vietnam), els debats estrictament culturals i identitaris la immigració, l’avortament, l’ensenyament en anglès o bilingüe, els programes per afavorir les minories a la universitat i al sector públic– van ocupar el buit que deixava el divorci entre l’economia i la democràcia. Rebla, Espasa, en aquest sentit: “Aquell va ser un context idoni per al sorgiment d’una dreta popular, centrada –a l’ofensiva– en les guerres culturals i capaç d’aplegar suports entre una part important de les classes treballadores, sense deixar de servir als interessos econòmics dels grans empresaris”.

Tanmateix, Trump trenca amb això. Recollint la tradició populista de dretes de Nixon o de George Wallace, incomoda l”establishment’ del seu propi partit abandonant la tendència a aïllar l’economia i la política. L’exemple clar segurament seria l’oposició als tractats de lliure comerç amb un argumentari que “en el diagnòstic, no és gaire llunyà del de Bernie Sanders”. Aquí Jordi Graupera no s’està de tenir present que “és força irònic que, en un país que va néixer amb el lliure comerç com a marca fundacional, a hores d’ara cap candidat el defensi i, fins i tot, la mateixa Hillary Clinton es desdigui del seu suport al TTIP en l’últim debat”.

Espasa recorda un fet important: “Un altre exemple menys conegut són les crítiques de Trump a Janet Yellen, la presidenta de la Reserva Federal, per haver ajornat de nou l’anunciat augment de tipus d’interès per a finals d’any, després del procés electoral. Entre les elits, es considera de molt mal gust que un candidat critiqui la política de la Reserva Federal, ja que suposa qüestionar la independència del banc central. De fet, la crítica de Trump no qüestiona el fons d’aquest consens, ja que la seva acusació és justament que, segons ell, Yellen està duent a terme una política monetària partidista, pensada per assegurar el triomf electoral de Clinton. El que és sorprenent són les formes, és a dir, la denúncia d’un candidat contra l’actitud del banquer central”.

«Llei i ordre» i «La majoria silenciosa»: els lemes nixonians d’ahir serveixen avui

Són moltes les veus que han parlat del populisme de Trump com a quelcom de nou. No és pas així. Trump ha reciclat el lema de ‘law and order’ per a la seva campanya. Com explica Andreu Espasa, “quan el president demòcrata Lyndon B. Johnson va posar fi al règim de segregació racial als estats del Sud i va garantir el dret a vot als negres, també va liquidar, de forma conscient i simultània, l’hegemonia del Partit Demòcrata a la regió. Aquest buit polític fou breument ocupat per l’exgovernador d’Alabama, George Wallace, obertament racista i molt popular no només als estats del Sud, sinó també en zones industrials del Midwest”. En les eleccions presidencials del 1968, Wallace va guanyar en cinc estats i va obtenir el 13% dels vots. El republicà Richard Nixon va articular una proposta per atreure els antics votants de Wallace, l’anomenada ‘Southern Strategy’. “Nixon —comenta Espasa— apel·lava a les pulsions racistes amb un llenguatge codificat: concretament, prometia un retorn a l’imperi de “la llei i l’ordre”, culpabilitzant els activistes dels drets civils i els afroamericans en general de la violència i dels disturbis de l’època.” Trump fa com Nixon, en aquest sentit, amb la diferència que no codifica: parla molt clar.

Nixon apel·lava a “l’home del carrer” (‘common man’) en contra de les elits liberals i a la “majoria silenciosa”. Trump ho copia

Nixon apel·lava a “l’home del carrer” (‘common man’) en contra de les elits liberals. Es considerava el líder de la “majoria silenciosa” (‘silent majority’), una manera de referir-se a una majoria popular de gent treballadora que no tenia res a veure amb la sorollosa minoria d’activistes d’esquerres. La “majoria silenciosa” és un altre lema que Trump no s’ha estat d’usar. “El cert és que Nixon, en el seu objectiu de construir una dreta popular, no només va articular un hàbil discurs en contra de les elits, sinó que també va adoptar algunes mesures de política econòmica que el situarien a l’esquerra de bona part de la socialdemocràcia europea actual”, comenta Espasa. Salvant les distàncies, el Trump candidat també ha adoptat un discurs que, en alguns aspectes, podria semblar manllevat de l’esquerra, especialment quan crítica els tractats de lliure comerç pels seus efectes sobre l’atur i es converteix en paladí de la classe treballadora blanca empobrida.

La qüestió mexicana

Un sector significatiu de la dreta més xenòfoba dels Estats Units ha concentrat els seus sentiments antiimmigració contra els mexicans. Les propostes de Trump en aquest sentit, amb un mur a la frontera de Mèxic sobre la taula, en són la millor mostra. Andreu Espasa recalca que “Trump ha canalitzat un sentiment que tenia la seva versió més sofisticada en el llibre del politòleg Samuel Huntington, l’autor del “Xoc de civilitzacions”, ‘Who Are We? The Challenges to America’s National Identity‘ (2004), i la versió més vulgar en l’obra de la tertuliana Ann Coulter ‘Adiós, America!: The Left’s Plan to Turn Our Country Into a Third World Hellhole‘ (2015). Més enllà de les racionalitzacions de Coulter i de Huntington –”els mexicans no s’assimilen perquè són un grup massa nombrós, que parla castellà i que pot visitar la família sense recórrer grans distàncies”, “el creixement de la comunitat mexicana és perillós perquè podrien acabar reclamant l’immens territori perdut pel tractat de Guadalupe Hidalgo de 1848″–, segons el professor català a Mèxic, “el problema real és que la dreta nord-americana necessita explotar el sentiment xenòfob i, al mateix temps, ha de respectar el consens nacional sorgit als anys trenta segons el qual els Estats Units són una nació d’immigrants amb orígens nacionals diversos, però amb un mateix objectiu compartit de voler prosperar en una terra d’oportunitats a través de l’esforç individual i de l’absència de discriminacions per motius ètnics ni –i aquest és el moll de l’os de l’American Dream– per l’origen social. És a dir, una democràcia del mèrit en contra de les injustícies de l’atzar del bressol”.

Davant la impossibilitat de qüestionar la immigració ‘per se’, la dreta nord-americana distingeix constantment entre immigrants legals i immigrants indocumentats. La immigració mexicana és assenyalada com un tipus d’immigració que només aporta problemes –bàsicament, competència per salaris baixos i activitat criminal. “Hi ha un cert moviment –continua Espasa–, dins la dreta, que vol canviar la Constitució per evitar que els nascuts als Estats Units obtinguin automàticament la ciutadania. L’esmena que va consagrar el ‘ius soli’ per a la ciutadania té el seu origen en el final de la Guerra de Secessió, com a solució per garantir als afrodescendents els drets de ciutadania. Segons Ann Coulter, l’origen d’aquesta esmena és el pagament d’un deute que els Estats Units havien contret amb els afroamericans per haver-los esclavitzat. En canvi, amb els mexicans, segons Coulter, no hi ha cap deute històric i, per tant, els fills de mexicans nascuts als Estats Units no haurien de poder tenir la ciutadania.”

Els ‘neocons’ i l’aïllacionisme

Donald Trump en un programa de la televisió nord-americana.
Donald Trump en un programa de la televisió nord-americana.

La majoria dels neoconservadors –una quinzena d’anys enrere, la personificació de la dreta més demonitzada per part dels moviments socials i l’esquerra europea– donen suport a Hillary Clinton. La causa principal té a veure, òbviament, amb la política exterior. Trump és el que en la política americana anomenen un “jacksonià”, tot recordant el president Jackson, populista, sobiranista i d’un intervencionisme escàs i selectiu cap a fora. Els ‘neocons’, en canvi, tenen un projecte d’hegemonia mundial, que van demostrar amb les operacions de l’Iraq o de l’Afganistan, que resulta incompatible amb les idees sobre l’intervencionisme exterior que Trump ha proposat durant la campanya electoral.

La majoria dels neoconservadors donen suport a Hillary Clinton. Per què? Per la política exterior

Sempre en paraules d’Andreu Espasa: “Trump està revivint una tradició que en el llenguatge polític nord-americà s’anomena aïllacionisme. El seu màxim exponent fou l’organització America First, creada en els anys immediatament anteriors a l’entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Els enemics de l’aïllacionisme solen caricaturitzar aquesta tendència com una expressió de provincianisme xenòfob, que, en política exterior, té l’efecte de recloure els Estats Units del panorama internacional. En realitat, l’aïllacionisme sempre és, com a mínim, continental, en el sentit que ningú qüestiona la importància de l’Amèrica Llatina (de fet, la centralitat que Trump atorga a Mèxic té a veure amb la tradició continental de l’aïllacionisme). El que sí que és cert és que la tradició aïllacionista posa certs límits a la capacitat dels Estats Units per implicar-se en els afers mundials. L’aïllacionisme dels anys trenta no volia saber res de les disputes d’Europa.” L’aïllacionisme actual, el que sembla encarnar Trump com a candidat, vol reduir la presència nord-americana al Pròxim Orient i fer que els aliats europeus i asiàtics contribueixin més.

La xenofòbia de Trump és especialment rebutjada pels ‘neocons’. “No perquè siguin especialment antiracistes –en els mots del professor català–, sinó perquè són conscients d’una de les grans lliçons de la Guerra Freda: quan el món percep el racisme existent als Estats Units, la imatge dels Estats Units a l’exterior (el famós “soft power”) se’n ressent.” L’aparent suport ‘neocon’ a Hillary, de fet, té força a veure amb el fet que la política internacional està bastida sobre un consens bipartidista fort. Les crítiques a Obama són, com afirma Andreu Espasa “de matís”, però Hillary és vista com a molt més “falcó” i més propera als interessos de Tel- Aviv –els ‘neocons’ són fervorosament sionistes.

L’extrema dreta més enllà del GOP: producte de l’obamafòbia

Durant els vuit anys d’Obama a la Casa Blanca, els moviments racistes i d’extrema dreta a la perifèria de tot allò que es mou entorn del Partit Republicà s’han multiplicat exponencialment. Així, el Southern Poverty Law quantifica en unes 892 les organitzacions que promouen l’odi i on s’hi inclouen el Ku Klux Klan, grups neoconfederats –nostàlgics del Sud esclavista d’abans de la guerra de secessió–, nazis, “nacionalistes blancs”, antisemites i fonamentalistes cristians de diferents tipus, que darrerament s’apleguen i es reorganitzen sota el nom d’AltRight –’dreta alternativa.

Curiosament, el Southern Poverty Law i altres ONG també classifiquen com a grups difusors d’odi el que denominen “separatistes negres”, un batibull on hi ha des de les noves fornades del partit marxista Black Panther Party fins a la islamoconservadora Nació de l’Islam, de Louis Farrakhan, on va militar al seu dia Malcolm X. En aquest sentit i consultat per CRÍTIC, el periodista Manel Ros, especialitzat en temes afroamericans, explica que “dins el món negre nord-americà sí que podria considerar-se la Nació de l’Islam com a dreta conservadora, en termes morals, com a mínim. Els anys seixanta va arribar a haver-hi vincles entre ells i el Partit Nazi dels EUA, ja que ambdós coincidien en la idea de la separació entre races”.

La revista ‘The Crusader’, òrgan d’expressió del Ku Klux Klan, publicava dimarts un article on recomanava el vot per Donald Trump com a “garant del fet que Amèrica continuï essent una República Blanca Cristiana”. David Duke, conegut exlíder del KKK, negacionista de l’Holocaust, actual candidat republicà al Senat per Louisiana i que ha visitat Barcelona en alguna ocasió convidat per feixistes locals, afirmava al mes d’agost que Trump i ell tenien “les mateixes idees”.

El futur del Partit Republicà post-Trump

La campanya de Trump i la seva candidatura, ‘de facto’, està fent fer implosió el Partit Republicà. Fa uns quants dies transcendia que cap membre de la família Bush, tret d’un fill de Jeb –el candidat que l”establishment’ republicà hauria volgut enguany i que no va ser, fulminantment derrotat en les primàries– votarà per la candidatura de l’excèntric empresari. Com explica Jónatham Moriche, “el ‘shock’ del republicà tradicional amb la figura de Trump és més fort que el del demòcrata”. Els republicans moderats, els anomenats despectivament per l’ala dreta del partit com a RINO –”Republicans In Name Only”- estan desertant de la formació a gran velocitat. “Sembla que Clinton guanyarà per la dreta tot allò que pugui perdre pel sandersisme –que, d’altra banda, acabarà fent vot útil–”, apunta Moriche.

Cap membre de la família Bush no votarà per Trump. El ‘shock’ del republicà tradicional amb la figura de Trump és més fort que el del demòcrata

La tradicional divisió en faccions de la formació conservadora i les velles guerres entre l’Old Right i la New Right, entre els paleoconservadors i els neoconservadors, estan afegint una nova variable que pot ser decisòria els anys vinents. El fet que el populisme trumpista advoqui per unes polítiques econòmiques que no són les del gran capital que ha finançat sempre el GOP.

De fet, el món empresarial tradicionalment conservador s’identifica molt més amb les idees econòmiques de Clinton que amb les de Trump. Quant de temps podrà mantenir Paul Ryan, president de la Cambra de Representants, i ell mateix un RINO, el partit cohesionat? Jordi Graupera afirma que “el que és segur és que el trumpisme no se’n va enlloc. Es queda. I que un populisme de dreta de tall llibertari té espai per plantar cara a l’elit republicana”. Donar expressió política al ressentiment i a la pèrdua d’hegemonia progressiva de les classes populars blanques i protestants serà, segurament, el cavall de batalla futur de la dreta nord-americana.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies