No és això, Gabriel

1. L’espectacle per davant de la política

La presència a Barcelona d’una dirigent d’un partit de l’esquerra espanyola amb una implantació gairebé testimonial a Catalunya, convidada a so de bombo i platerets pel portaveu a Madrid d’una formació independentista, és un esdeveniment que, per poca perspectiva que s’hi posi, hauria hagut de generar una perplexitat majúscula. El fet és, però, que no ha estat així; tot un símptoma de per on passem. En una època de desorientació general, la força d’arrossegament de la política espectacle sembla anar molt per davant de la deliberació col·lectiva i la mateixa solidesa del pensament. I, per descomptat, enlluernats pels focus, per les xarxes i pels focs d’encenalls, correm el risc de descuidar allò essencial: la necessitat imperiosa de no perdre el nord.

No entraré a analitzar el recorregut que pot arribar a tenir la iniciativa de Gabriel Rufián. Ni soc expert en la sociologia electoral de les províncies petites de l’Espanya castellana —confesso que em cauen un xic lluny— ni tinc prou ciència per escatir les possibilitats d’èxit d’una operació que busca afavorir —i no sé si liderar en primeríssima persona— l’enèsima refundació del fragmentat univers de l’esquerra alternativa espanyola, amb Podem, Sumar i Esquerra Unida barallats com gat i gos. Ara bé, sí que diré quatre coses, des d’una òptica independentista i d’esquerres, sobre els efectes de la translació del debat que promou Rufián al marc nacional català.

Apel·lar a la mobilització del vot de la por com a reclam electoral no farà altra cosa que beneficiar el PSOE

2. L’antifeixisme, un trist placebo

Té tota la lògica del món alarmar-se per l’onada reaccionària global i per les greus conseqüències que podria tenir la conformació d’un govern PP-Vox a l’Estat espanyol. I, amb tot, confiar que el mantra d’aturar l’extrema dreta pugui servir de llevat per al ressorgiment miraculós d’un front d’esquerres a escala catalana revela, a més d’escassa imaginació històrica, dosis ingents d’ingenuïtat tàctica i estratègica.

D’una banda, perquè apel·lar a la mobilització del vot de la por com a reclam electoral no farà altra cosa que beneficiar el PSOE; de l’altra, en una clau de més abast, perquè implica la creença que amb un relat en negatiu —més defensiu i d’èpica de resistència que no pas de formulació d’alternatives— es generarà com per art d’encanteri un nou momentum de catarsi col·lectiva que farà oblidar d’una tacada la ressaca —i les ferides mal guarides— del Procés. Rere la seva grandiloqüència i el seu aparent sentit comú, aquest antifeixisme és poca cosa més que un trist placebo en l’espera de noves idees per a uns temps més prometedors de l’esquerra del segle XXI.

3. Cap a una Iniciativa amb estelada?

Joan Tardà, l’exegeta més autoritzat de Rufián entre nosaltres, ho explica sense embuts: cal posar en valor, de pressa i sense filar prim, els elements en comú al si de les esquerres plurals —una mica en la línia de la trampa aquella de parlar dels problemes que preocupen de debò la gent— i aparcar els elements divisius propis del passat immediat. Amb una vaga declaració de compromís autodeterminista n’hi hauria ben bé prou per superar antigues picabaralles i circular amb alegria durant una temporada llarga en mode frontpopulista. I mentrestant, en paral·lel, tocaria aprofundir en una dialèctica de confrontació-col·laboració (sic) amb el PSC, esdevingut l’únic soci de govern possible; una mica com en el període 2003-2010, però sense la possibilitat d’imposar, almenys a curt i mitjà termini, un projecte amb tanta ambició nacional —i tan disruptiu des del punt de vista constitucional— com va ser el nou Estatut. La declinació de la proposta de Rufián a la realitat catalana conduiria a una progressiva satel·lització del republicanisme independentista, condemnant-lo a dur una existència purament vegetativa, de mer complement ornamental, com una mena d’Iniciativa per Catalunya amb estelada.

Recomano als partits d’esquerres una assenyada i pacient construcció a foc lent d’espais de diàleg i de complicitat

4. Model de país

Soc dels qui es van sentir interpel·lats per les quatre revolucions —social, verda, feminista i democràtica— que es va comprometre a impulsar el govern d’amplíssim espectre presidit per Pere Aragonès i van quedar decebuts en comprovar com moltes de les seves realitzacions van restar a mig fer a causa de la seva feblesa parlamentària, sobretot a partir de l’espantada puigdemontista de l’octubre de 2022. Ho assenyalo per tal d’il·lustrar que la sociovergència existeix —dins i fora del Parlament— i que a Catalunya, a més de la clivella nacional i del tradicional eix dreta-esquerra, hi ha una altra divisòria essencial: la del model de país.

I aquí hi ha, certament, un univers a explorar entre les forces que defensen un creixement ordenat i més qualitatiu per davant del paradigma incrementalista i low cost dels qui aposten per la Catalunya dels 10 milions. Els mil i un incidents de recorregut de les dues darreres legislatures haurien de convidar, malgrat tot, a una certa prudència procedimental: parlem de tradicions i cultures organitzatives distintes, amb graus diversos de maduresa i d’ambició i amb electorats amb una distribució territorial bastant diferenciada, ocasionalment porosos, però en general prou consolidats.

No em vull posar estupendo, però gosaria recomanar una aproximació a l’assumpte més aviat gramsciana, d’assenyada i pacient construcció a foc lent d’espais de diàleg i de complicitat en relació amb qüestions concretes. Pot semblar poc ambiciós, però és just al contrari; sempre donarà més fruits que no pas la futilitat exhibicionista d’esvalotar el galliner fent castells a l’aire amb vista a l’immediat cicle electoral sense tenir res de consistent a la mà. Tal vegada, tot i les estretors que imposa la normativa, les eleccions municipals podrien obrir alguna escletxa, per puntual que sigui, en aquesta direcció.

La ciutadania que encara confia en Esquerra té dret a saber si hi ha algú a bord amb capacitat de marcar un rumb més o menys intel·ligible a la nau

5. L’eclecticisme devorarà Esquerra Republicana

No seré jo qui critiqui Gabriel Rufián, al qual cal reconèixer ambició, una habilitat comunicativa extraordinària i una enorme capacitat per connectar amb públics tradicionalment allunyats de l’interès per la política, pel fet de manifestar públicament els seus raonaments. Se li ha deixat terreny per córrer i ell se l’ha agafat amb tota llibertat. El greu és, però, que des de fa mesos els únics que elaboren un discurs de tipus estratègic a Esquerra Republicana —és a dir, anant més enllà del dia a dia institucional amb mirada llarga— són ell i Joan Tardà.

De fet, fins no fa ni quatre dies, ni tan sols acabava de quedar clar si les seves sovintejades intervencions als mitjans de comunicació es feien amb l’aquiescència de l’alta direcció del partit. I, si hem de ser francs, fa tota la sensació que, encara avui, mig es pretendria arribar amicalment en aquestes precàries condicions als propers comicis espanyols per aprofitar, ni que sigui per darrer cop, el ganxo d’un candidat popular que es considera que té més projecció pública que la mateixa marca republicana.

I no, cal parlar de política: la ciutadania que encara confia en Esquerra té dret a saber si, més enllà de l’aspiració d’anar fent la viu-viu i sobreviure d’elecció en elecció sense grans sobresalts, hi ha algú a bord amb capacitat de marcar un rumb més o menys intel·ligible a la nau. Si es continua jugant amb l’ambigüitat com fins ara, es perdrà credibilitat i es despistarà encara més un electorat que ja està prou marejat. L’eclecticisme, si ningú no hi posa remei, acabarà devorant Esquerra Republicana.