26/03/2025 | 06:00
Som davant d’una època fosca? Ho diem perquè, d’una banda, creix l’extrema dreta trumpista, des de Vox fins a Aliança Catalana, i, d’altra banda, les esquerres sobiranistes surten del Procés i del 15-M dividides i enfadades entre si.
Joan Tardà: Fa molts anys que diem que, quan arribessin conjuntures difícils com les actuals, pagaríem car el fet que la democràcia del 78 era de poca qualitat. Quan es deia que tard o d’hora ho pagaríem, se’ns acusava de ser uns revengistes. Si a Europa, on la democràcia va néixer amb la derrota del feixisme, estan patint com veiem avui dia, què no ens passarà a nosaltres? Pagarem els plats trencats d’una democràcia que va néixer amb materials d’enderroc. Davant del que vindrà, cal tenir una mentalitat transformadora, però també resistencialista.
Som, aleshores, en un moment de resistència?
J. T.: Resistint, només compres temps. Per guanyar, has de transformar. L’imaginari del reialme del “campi qui pugui” ja és una realitat. És a dir, se’ns enfonsa el món, i aquí estem parlant encara del fet que, quan proclamem la República Catalana, ens federarem amb Còrsega, amb Galícia o amb Portugal. Hi ha debats massa bizantins.
Tardà: “Se’ns enfonsa el món, i aquí estem parlant del fet que, quan proclamem la República Catalana, ens federarem amb Còrsega”
Gerardo Pisarello: Estic d’acord amb en Joan que som en un moment en què cal combinar un sentit de la resistència tan ampli com sigui possible, amb un de transformador. Per vèncer un enemic tan poderós, no n’hi ha prou amb la petita reforma ni intentar fórmules del passat; com, per exemple, la socioliberal, que no només no va funcionar, sinó que ha nodrit aquest nou capitalisme neofeixista o tecnofeudal, com diu Ianis Varufakis. Vam tenir una petita oportunitat amb la crisi capitalista del 2008, quan aquelles forces adormides de l’antifranquisme van tornar a irrompre sota la forma de les marees ciutadanes del 15-M i del moviment sobiranista català. Es van aconseguir coses, es van posar morrions a la bèstia. Ara bé, eren morrions fràgils, i la bèstia se’n va poder deslliurar.
Sou pessimistes?
G. P.: És un moment difícil, però la mobilització sempre produeix canvis. Qui s’hauria imaginat dues legislatures amb governs de coalició on el PSOE està condicionat dins i fora del Govern per forces republicanes que han obligat que un senyor com Pedro Sánchez passi de voler governar amb Ciutadans a convertir-se en una peça que, vista des de fora d’Espanya, és un emblema de la resistència progressista en una Europa on creixen les extremes dretes? Qui ens hauria d’haver dit que a Catalunya, malgrat la derrota del procés sobiranista a conseqüència d’errors propis, però també de la repressió estatal, el president Salvador Illa, que s’havia manifestat amb García Albiol i Ortega Smith pel 155, ara hagi adoptat posicions més obertes i catalanistes, tot i que ho faci des d’una perspectiva tan conservadora? Qui hauria dit que, malgrat aquesta situació tan dramàtica, ara entre la gent jove, el suport polític global a Esquerra Republicana, a la CUP i als Comuns és més alt que el de qualsevol altra opció? Som en un moment greu; però, al mateix temps, a Catalunya i al conjunt de l’Estat, les esquerres republicanes comencem a parlar entre nosaltres, apareixen moviments socials nous que no només resisteixen, sinó que plantegen alternatives transformadores, com és el Sindicat de Llogateres, continuem tenint manifestacions potents de feminisme no només pel 8-M, tenim moviments de defensa del territori i de les ciutats potents no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat. Ah, i, a més, podríem mirar cap a altres llocs del món que avui mostren camins d’esperança, com Mèxic o el recent cas de l’Uruguai, on hi ha un exemple de front ampli per aturar la dreta i, alhora, per engegar un programa de transformació impulsat entre forces molt plurals.
Tardà: “L’errada del Procés va ser pensar que el silenci dels no independentistes era una assumpció de la via unilateral”
Fem un pas enrere per entendre on som. Després d’una dècada marcada pel 15-M i pel Procés independentista, quin balanç en feu?
J. T.: La història demostra que no sempre es guanya a la primera. Ni la caiguda del tsarisme fou a la primera. El republicanisme independentista ha fet un esforç per saber exactament què és allò que havíem fet bé, el que havíem fet regular i el que havíem fet fatal. Sense tenir cap mena de mala consciència sobre allò que havíem fet malament; perquè, tot el que havíem fet, no solament no ho havíem fet mai, sinó que ni tan sols era previst que ho féssim; perquè la història no està escrita. Què van ser errades per a mi? Un: confondre que el silenci dels compatriotes no independentistes era una assumpció passiva de l’unilateralisme. Dos: creure que les condicions objectives eren més favorables del que eren realment.
G. P.: Amb el 15-M, malgrat totes les contradiccions i tots els límits, vam obrir camins importants… És a dir, no tindríem avui un moviment pel dret a l’habitatge si no fos gràcies al que va significar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i a les polítiques dels ajuntaments del canvi, posant límits a la cobdícia dels grans rendistes. De la mateixa manera, el moviment sobiranista va mostrar que no hi ha solució, no només per a Catalunya, sinó per a Galícia, per a Andalusia, per a Extremadura, si no hi ha una reversió d’aquest estat centralista controlat per una petita oligarquia amagada sota la bandera d’Espanya. El sobiranisme ha deixat un pòsit, que pot reactivar-se en el futur amb noves onades d’exigència d’autogovern. Això no està perdut, i emergirà en les noves generacions. La qüestió és si hi arribem a temps abans que s’obri pas, no només a casa nostra, sinó a Europa, una ultradreta organitzada internacionalment.
Pisarello: “El front ampli, que no vol dir un sol partit, s’ha de fer a partir de la pràctica quotidiana i des de baix”
Tardà, en una entrevista a Catalunya Plural, llançava una alerta vermella: “Si Comuns i Esquerra Republicana no som capaços de fer les anàlisis correctes i desacomplexades, ens podem trobar en un escenari d’entesa entre els sectors més conservadors del PSOE i Junts”. Quines són, doncs, aquestes anàlisis desacomplexades?
J. T.: Qualsevol tàctica que s’allunyi d’una estratègia popular prou àmplia i diversa per fer cabre molta gent està condemnada al fracàs. I, amb els temps que venen, encara més. Per entendre’ns: avui és prioritari defensar una mínima socialització de la riquesa; a més de sanitat, educació, autonomia personal i pensions, ara hem de tenir com a objectiu conquerir el cinquè pilar de l’estat del benestar, el dret subjectiu a l’usdefruit de l’habitatge. Aquesta hauria de ser la línia vermella que justifica, en aquest moment, els pactes i les complicitats, fins i tot, amb els sectors socialdemòcrates més epidèrmics, com el PSOE. Resistir és això. I sense fer passos enrere, perquè, tal com van els temps, d’aquí a tres anys pot ser la selva; i el pròxim objectiu de la dreta serà carregar-se el sistema públic de pensions.
G. P.: Per resistir, necessitem valentia institucional i mobilització social al carrer; perquè tant amb el tema de l’habitatge com amb aquesta ofensiva neoxenòfoba i racista, tenim sectors econòmics, la majoria rendistes i vinculats a sectors mediàtics, judicials, militars, amb molt de poder, a la contra. El paper de les esquerres republicanes, primer, és convertir-nos en la rereguarda dels nous moviments socials que estan emergint; hem d’acompanyar les seves exigències a les institucions. I, a més, hem de tenir més generositat entre nosaltres, reconèixer-nos nosaltres mateixos de manera tal que aquesta idea del front ampli, que no vol dir necessàriament un sol partit, es vagi construint a partir d’una pràctica quotidiana de mobilització. Per això a mi m’agrada poder dir públicament, com a membre dels Comuns, que, quan sento la Laure Vega defensant el dret a l’habitatge o enfrontar-se a Sílvia Orriols, subscric cada línia del que la Laure Vega diu. O que, quan escolto el Joan Tardà —i el vaig escoltant des de fa dècades, malgrat no ser del mateix partit—, m’emociono amb moltes de les seves paraules. O fins i tot, que, quan escolto el José Luis Rodríguez Zapatero expresident, també combrego en moltes coses que diu, per exemple, en matèria de política internacional.
Tardà: “Em pregunto quin sentit té que el Pisarello i jo estiguem en partits diferents”
J. T.: Jo sovint em pregunto: quin sentit té que el Pisarello i jo estiguem en partits diferents. Explica-m’ho, Gerardo. Però no parlo de tu i jo, sinó dels que venen darrere nostre. Quin sentit té? El que ara ens separa és, bàsicament, la diversitat de les herències culturals i polítiques de cadascú. Però el temps va difuminant la petjada.
Per què no sou del mateix partit, doncs, Gerardo?
G. P.: Perquè pertanyem a espais diversos, i la gent no renuncia a la seva biografia de la nit al dia. Per això la idea d’un front ampli ha de començar per la base. Ha de començar no tant per grans acords electorals o per acords amb una taula de partits o de dirigents, sinó que ens hem de trobar amb iniciatives concretes: als barris, fent costat als treballadors migrants, a les escoles, als nous espais culturals, en la defensa del català…
J. T.: Això ja passa.
G. P.: Està començant a passar. Però ha de començar sent una unitat per la base. La reconstrucció d’un front ampli passa necessàriament per la recuperació del carrer a partir dels principals conflictes socials que tenim sobre la taula, que són claríssims i ja els hem exposat: l’habitatge, la precarietat laboral, el feminisme, la qüestió migrant, la qüestió de la sobirania construïda des de baix. Si no, serà simplement un debat de dirigències de partit que no implicarà la ciutadania en la construcció dels nous espais.
J. T.: Aquest front ampli ha de ser de la base, d’acord; però, perquè la base també se senti estimulada, necessita veure que per dalt hi ha avenços, i que hi ha coalicions electorals, i que es guanyin eleccions. I que les nomenclatures dels partits baixin dels pedestals.
G. P.: Tens raó. Per això crec que hauríem d’aprofitar escenaris com les eleccions municipals, que són les més properes a la ciutadania, per inventar coses que no s’han inventat anteriorment, i allà posar-les de manifest.
Pisarello: “L’oportunitat d’un front ampli està a les municipals. L’exemple, per a mi, és EH Bildu al País Basc”
Per què creus que l’oportunitat per a les esquerres es pot donar a escala municipalista?
G. P.: Insisteixo molt en l’oportunitat en les eleccions municipals, no només a Catalunya, sinó al conjunt de l’Estat, perquè el municipalisme és una font clau de transformació i de reconnexió amb la ciutadania. Podria ser un moment clau per fer que aquests fronts amplis siguin possibles. L’exemple, per mi, és EH Bildu. Fixeu-vos: l’esquerra abertzale va experimentar una repressió brutal, potser la més dura de totes, i sap molt bé el que significaria un govern del Partit Popular i de Vox a l’Estat. Per això estan oberts a aliances que incorporin el Partit Socialista i el PNB. A Catalunya, nosaltres no som aquí perquè encara existeixen els vetos encreuats. En el diàleg entre les esquerres sobiranistes, els Comuns solen vetar Junts, i la CUP, el PSC. Els bascos, sense una extrema dreta com Vox i Aliança Catalana, es poden permetre no vetar-se. Nosaltres no hauríem de desitjar ni que el centredreta es converteixi en extrema dreta, ni que la socialdemocràcia giri a la dreta i al centralisme, perquè això és part de la tragèdia. Sense que hàgim d’identificar-nos mimèticament amb els bascos, és interessant constatar que ells fan aquest doble moviment. D’una banda, construeixen fronts interns amplis on no perdin la direcció política, però disposats a incloure gent diversa. D’altra banda, continuen sent una força independentista, però a la pràctica actuen com una força compromesa amb les transformacions amb la resta de l’Estat, és a dir, voten iniciatives d’esquerres que saben que són importants per a la gent d’Extremadura, per a la gent d’Andalusia, per a la gent de Canàries. A ells no els és igual el que passi a la resta de l’Estat.
Pisarello: “El front ampli d’avui no pot inspirar-se només en el PSUC. Necessitem la gent que vota el PSC a Nou Barris”
Entenc que tots dos defenseu un “front ampli”. Però com hauria de ser, doncs, aquest “front ampli” a Catalunya?
G. P.: El Tardà ho ha dit en moltes ocasions: els tipus de fronts amplis que necessitem per lluitar contra el nou feixisme no poden inspirar-se només en grans experiències com la del PSUC o el POUM, sinó que s’ha d’anar més enllà. Necessitem, en part, que la gent que vota el Partit Socialista a Nou Barris, a Santa Coloma, a Cornellà o en molts altres llocs de l’Estat estigui disposada a donar suport a un projecte republicà genuïnament plurinacional i amb un programa valent de canvis socials que permetin desarmar el partit oligàrquic que ha dominat Espanya durant molt de temps. Si el Partit Socialista decideix tornar a jugar a Cánovas i Sagasta, es convertirà en part del problema i cavarà la seva tomba.
J. T.: El problema del front ampli és que, sovint, l’utilitzem només preveient els beneficis i no assumint les servituds, els sacrificis i les renúncies a què obliga. Per exemple, quan vam tenir la possibilitat de formar un govern a Catalunya, amb quatre potes, tres d’esquerres i una de centredreta, amb Junts, Esquerra, la CUP i els Comuns, la cosa va fallar perquè els Comuns i la CUP van rebutjar un govern amb Junts. Potser hauria fracassat. Però a mi el que més em va ofendre va ser no haver-ho intentat. Així i tot, era un govern on Junts hauria estat soci minoritari. La batalla ideològica ja l’haurien feta. A mi se m’ha de convèncer que no hi havia un prejudici ideològic; que justament el Pablo Iglesias, que deia que el PSOE era la casta i la calç viva, no va tenir problemes a fer un govern amb el PSOE.
Tardà: “No he vist un exercici d’autocrítica del món de Podem sobre com s’ha malbaratat el llegat del 15-M”
Parlem sobre el PSC, l’elefant a l’habitació. Quan tothom, a ERC i als Comuns sobretot, els donava per morts… han tornat i governen a Barcelona, a la Generalitat i a l’Estat.
J. T.: Per guanyar, has d’assumir el principi de realitat, que et porta a concloure que només podrem conquerir una majoria favorable a l’exercici del dret a la determinació a través d’una conquesta que es pugui articular en un govern espanyol progressista. Però, tornant a la qüestió dels errors comesos, m’agradaria dir que jo no he trobat cap document del món del PSC en què hagin fet el mateix exercici d’autocrítica que hem fet nosaltres. Tampoc he vist un exercici d’autocrítica del món de Podem sobre com i de quina manera s’ha malbaratat el llegat del 15-M. Els que han estat més reprimits, Esquerra Republicana, hem fet els deures de què vam fer malament, i possiblement bona part de la pèrdua electoral que tenim ara nosaltres és perquè hem fet aquest exercici.
G. P.: A mi em sembla que el PSOE sí que ha rectificat en alguns temes, però en bona mesura per raons pragmàtiques, per conservar el poder davant d’un PP radicalitzat. Hem de reconèixer, i aquí el Pablo Iglesias va tenir un paper decisiu, que Pedro Sánchez va passar de voler acordar un govern amb Ciutadans a fer un acord amb les forces que venien del 15-M i amb les forces republicanes independentistes: amb Podem, amb els Comuns, amb Bildu, amb Esquerra Republicana, amb el BNG. Va passar de dir que portaria de tornada Puigdemont perquè fos jutjat a acabar firmant els indults als presos del Procés i defensant la llei d’amnistia.
Això ho entens com una autocrítica?
G. P.: Més aviat com una rectificació per raons pragmàtiques. És a dir, no hi ha hagut una reflexió teòrica, sinó una reflexió pragmàtica de supervivència. Quan Pedro Sánchez entén que aquesta majoria que li permet governar ha d’incloure no només les forces que venien, com dic, del 15-M i d’aquella onada, no només els independentistes d’esquerres, sinó fins i tot forces de centredreta, com podien ser el Partit Nacionalista Basc o Junts, ho fa i ho fa acceptant coses que semblaven impossibles i no havien passat mai a l’Estat espanyol. Com, per exemple, la possibilitat que el català, l’eusquera i el gallec es puguin parlar al Congrés dels Diputats. O transferir, tot i les dificultats, competències com la immigració, el control de fronteres o el servei de Rodalies a la Generalitat. La paradoxa és que, com a conseqüència del seu gir pragmàtic, és Pedro Sánchez qui comença a patir atacs ferotges de la ultradreta i d’una part del poder judicial i mediàtic.
Tardà: “ERC ha de convertir-se en el partit que agrupi independentistes i sobiranistes d’esquerres”
Parlem sobre Esquerra Republicana. Acabat el congrés i amb la renovada direcció d’Oriol Junqueras, cap a on anirà ERC?
J. T.: ERC es convertirà, tard o d’hora, en el partit republicà que agrupi els republicans d’esquerres independentistes i els republicans d’esquerres sobiranistes. Per què? Perquè ara això ja és una realitat entre els votants d’ERC. Avui dia, Esquerra Republicana ja és un partit on hi ha republicans sobiranistes i republicans indepes, que comparteixen la conquesta de totes les sobiranies que exigeix la construcció d’una societat lliure. Certament, els percentatges són desiguals. Per què? Perquè la societat va canviant molt més de pressa que no pas els militants i les direccions dels partits. La idea de fons del junquerisme, per mi, és que només podem guanyar si cada vegada ens assemblem més al nostre poble, i parlo de la Catalunya dels vuit milions. En aquest últim congrés, la tesi defensada pel nostre corrent, Àgora Republicana, ens vam quedar a només 100 vots de guanyar. Estic convençut que en el pròxim congrés es guanyarà. Dit de manera que se’m pugui entendre fàcilment, hem de construir una mena d’Esquerra Republicana Unificada de Catalunya. I això també afectarà la resta de les forces polítiques d’igual manera que les reflexions del Gerardo i d’altres ens afectaran a nosaltres. D’això es tracta!
I, sobre el futur dels Comuns? Després de l’adeu (temporal) d’Ada Colau i de les divisions en el món de Sumar, cap a on van els Comuns?
G. P.: Els Comuns estan intentant consolidar-se com un partit ecosocialista, feminista i republicà, d’obediència catalana i amb vocació d’influir en la transformació de l’Estat en un sentit federal o confederal de lliure adhesió. Després de l’experiència de Barcelona, hem entrat en un moment en què els lideratges són plurals i en què hi ha moltes veus polifòniques que expressen la posició del partit amb els seus matisos. En tot cas, hi ha una voluntat clara d’intentar bastir aquests fronts amplis, socials, polítics, que ens permetin construir una alternativa a l’actual onada reaccionària. En l’àmbit estatal, creiem que aquesta legislatura, amb totes les seves dificultats, ha de durar amb un programa que sigui el màxim de transformador possible. No estem en el “com pitjor millor”. Per què? Perquè som conscients que l’únic govern alternatiu que s’albira a l’horitzó, que és un govern del PP i de Vox, seria un govern amb components directament neofranquistes, violent i recentralitzador, contrari a la diversitat nacional i molt reaccionari des del punt de vista de classe, de gènere, de la compressió del fenomen migratori. Per això, malgrat les diferències amb el PSOE, creiem que cal mantenir la majoria d’investidura que va fer possible aquest govern, mentre ens preparem per baix, al carrer, per a un nou escenari de mobilització i d’imaginació política.
