18/07/2023 | 06:00
Cornellà, el Baix Llobregat i el moviment obrer de les vagues de Laforsa o d’Elsa van marcar una època i van ser la forja militant de Joan Tardà. Mestre de llengua i literatura catalanes a l’escola pública durant 27 anys, Tardà va formar part primer del PSUC, després de Nacionalistes d’Esquerra i finalment d’ERC, partit que va representar al Congrés espanyol durant 15 anys. Avui està retirat de la primera línia, però segueix sent un referent de l’ànima més esquerrana del partit, i membre del seu Consell Nacional.
Cornellà ha canviat molt des dels temps en què un Tardà de 14 anys va entrar a treballar a la fàbrica de Laforsa, una indústria que protagonitzaria una vaga general mítica del tardofranquisme. M’ho explica mentre enfilem el camí que ens portarà a creuar l’A-2, deixant a l’esquerra l’estadi de l’Espanyol i el gran centre comercial Splau. Asfalt, ciment i trànsit, molt de trànsit. “Cornellà de Llobregat, com tots els pobles del Delta, hem estat una comarca atacada per terra, mar i aire”, explica. “Hem estat la porta del darrere de Barcelona; hem patit dècades de creixement irracional. Tenim un parc agrari que té problemes de viabilitat i estem amenaçats per l’ampliació de l’aeroport”, es lamenta.
En Tardà m’explica que a Cornellà hi queden “un parell de pastilles verges”, i ara en un d’aquests espais s’hi vol construir un barri nou: és la polèmica Àrea Residencial Estratègica de Ribera-Salines, 2.500 habitatges de nova construcció en uns terrenys que són l’última zona natural de la ciutat: els horts de la Ribera, a tocar del riu. És per aquesta zona amenaçada per on passejarem. Travessem el pont mentre parlem de la militància antifranquista i les lluites obreres de Cornellà.
El teu avi, Isidor Coma, havia sigut alcalde republicà de Cornellà, oi?
Sí… Jo vaig anar a conèixer el meu avi, que estava exiliat a Tolosa de Llenguadoc, quan tenia 18 anys. No teníem gaires referències de la generació de la postguerra. La memòria de la repressió havia quedat emmudida. Als anys setanta, de jove, havia anat a fer xerrades a la muntanya amb gent treballadora i els explicava el poc que sabia de Companys. La immensa majoria de la població de Catalunya no en sabia res. Però el Baix Llobregat fou en aquells anys el centre neuràlgic de les avantguardes que van ser capaces de convocar tres o quatre vagues generals. La vaga d’Elsa i la vaga de Laforsa tenien un vessant de lluita democràtica.
La Transició espanyola ha estat objecte de controvèrsia els darrers anys. Hi ha qui diu que, tenint en compte la correlació de forces de l’època, les esquerres van fer el que van poder en aquell moment. Tu, en canvi, hi ets molt crític…
Acceptem per un moment que l’esquerra espanyola i les forces catalanistes que van renunciar a l’amnistia total i a la República ho va fer per evitar la intervenció de l’Exèrcit o perquè no tenien prou força. Acceptem-ho! Però durant els vuitanta la Unió Europea ja havia apostat de manera clara per la integració de l’Estat espanyol, ja s’havia finançat la reconversió industrial, es va posar la cirereta del pastís amb els Jocs Olímpics de Barcelona… Com en aquell moment, quan ja no hi havia cap risc, aquests partits no van ser capaços de fer allò que deien que no havien pogut fer durant la Transició? Ja no dic obrir un procés constituent!, sinó simplement desplegar el que diu la Constitució espanyola.
Tenia coses bones la Constitució?
Tenia cotilles: la monarquia, la negació del dret a l’autodeterminació… Però va ser votada massivament a Catalunya perquè molts ciutadans van entendre que era un punt de trobada. Un pacte que permetria arribar més enllà. Avui hem arribat a escenaris de perversió.
“L’esquerra espanyola no ha plantejat una batalla ideològica i ara recull el que no ha sembrat”
Creuem el pont de l’autovia mentre parlem de l’ascens de Vox. En Tardà hi veu causes culturals i de desmemòria. “Tota societat que és incapaç d’assumir el passat i metabolitzar-lo en clau de reparació, veritat i, si pot ser, justícia està condemnada a veure com es relativitzen els valors democràtics”, afirma. “Que en un parlament com l’espanyol hi hagi una sala dedicada a Fraga Iribarne, que era ministre quan van executar Julián Grimau o van passar els fets de Vitòria, que hi hagi quadres que pengen de les parets més nobles amb presidents del Congrés que havien signat penes de mort, i això sigui absolutament normal… Vol dir que no hi ha ningú a l’esquerra que hagi fet la batalla ideològica”. Ell ho té clar: “Ara l’esquerra recull allò que no ha sembrat”.
“El PP i el PSOE s’assemblen, però és un insult a la intel·ligència dir que són el mateix”
Com veus l’esquerra espanyola, Joan? Té futur, això del PSOE i de Sumar? Als independentistes els hauria d’importar, el que passi a Madrid?
L’única possibilitat que tenim d’avançar en la conquesta democràtica d’un marc de negociació per resoldre el conflicte Espanya-Catalunya és que a Madrid hi hagi un Govern procliu al diàleg que estigui condicionat per forces d’esquerra i independentistes. Per això és cabdal que tots els independentistes vagin a votar i és molt important, segons el meu criteri, que votin ERC. No té ni cap ni peus que algú pugui dubtar que el que ens convé és que a Madrid hi hagi el Govern més progressista que pugui donar avui la societat espanyola. El PSOE i el PP s’assemblen, però és un insult a la intel·ligència dir que són el mateix. Estem obligats a aprofitar la diferència, encara que només fos un bri.
Hi ha qui diu que amb un Govern del PP i de Vox es reactivaria la mobilització de l’independentisme…
La lluita antirepressiva per si sola no permet acumular prou força. Seria absurd haver de passar per un Govern fatxa per recuperar l’autoestima de la unitat. Millor construir-la en condicions una mica més favorables. Conquerir un escenari de negociació és una empresa titànica, però és l’únic camí. I cal saber que les conquestes democràtiques no estan calendaritzades.
“S’hauria de convocar una Conferència de les Esquerres Catalanes per cosir ferides i compartir debats”
Però el diàleg entre els independentistes, els Comuns i el PSOE sembla molt difícil. Tot el que va passar amb l’1 d’octubre, les lleis de desconnexió, el 155, els presos polítics… és molt present.
Hem de construir una solució que tingui el vistiplau d’una gran majoria de ciutadans. Els partits polítics de tradició catalanista, des del PSC fins a la CUP, hauríem d’interpel·lar-nos per construir la solució. No és possible un nou Estatut d’autonomia sense el concurs dels independentistes. Cal una majoria parlamentària suficient. De la mateixa manera, ja l’any 2018 des del faristol del Congrés vaig deixar dit, i prou crítiques i insults em va costar, que és una estupidesa creure des de l’independentisme que podrem assolir el dret a decidir sense el concurs dels catalans no independentistes.
Ho recordo… I et van dir de tot, com passa sovint.
Jo reclamo un nou junquerisme que sigui tan desacomplexat per convocar totes les forces catalanistes, independentistes i no, a una reflexió sobre com construïm una solució que comenci per reconèixer-nos els uns i els altres com a imprescindibles. Salvador Illa té raó quan diu que hem de construir una solució entre els catalans, però la perd quan a continuació diu que sempre que no es contempli un referèndum d’autodeterminació. Doncs Junqueras no pot fer el mateix a la inversa! Desitjaria que el president d’Esquerra fos capaç de dir: nosaltres estem disposats a treballar amb vostè la seva solució, senyor Illa, de la mateixa manera que vostè ha de participar en la nostra. Saps què penso?
Què?
Crec que seria bo que se celebrés al llarg d’uns mesos una Conferència de les Esquerres Catalanes per cosir ferides, superar prejudicis i anar compartint debats. Perquè, si cada esquerra fa sa guerra, al final totes fracassaran. I en el Parlament haurien d’obrir-se ponències que fossin l’expressió de la solució de cada una de les parts i que cap partit catalanista les boicotegés. Si al final l’independentisme optés per l’elaboració d’una Llei de claredat, el PSC no pot boicotejar-la com va fer amb les lleis de desconnexió. Al contrari, s’hi ha d’implicar. Evidentment, l’independentisme hauria de fer el mateix respecte a una hipotètica ponència que encarés la solució patrocinada pel PSC, fos un nou Estatut o una reforma. Acabi com acabi el repte, hauríem de tenir com a objectiu que, una vegada assolida una solució, ningú no se senti vençut. Ves a saber si al final el referèndum no serà entre dos “sís”.
Sembla que pot ser un procés molt llarg…
No sabem com serà el final. Tan sols hauríem de comprometre’ns a començar el camí junts per construir, junts, les diferents solucions. Ho defenso des del 2018. De fet, va quedar reflectit en el relat aprovat en el penúltim congrés d’Esquerra quan un seguit de militants vam presentar una esmena que anomenàvem de construcció d’un front ampli, d’on va sortir l’eslògan “Via àmplia” i el concepte “eixamplar la base”. I jo mateix vaig presentar una esmena en el congrés del mes de gener d’enguany que vaig haver de negociar amb la direcció i que finalment vam transaccionar que deia: “Instem les forces catalanistes no independentistes i sobiranistes a participar activament a donar resposta a les demandes del poble de Catalunya, d’igual manera que Esquerra Republicana no haurà de defugir el debat sobre llurs propostes alternatives”.
“Si governen el PP i Vox, no hem de fer escarafalls a un Govern d’unitat a Catalunya que vagi del PSC a la CUP”
Parlem de ponts trencats i ferides… Com vas viure la investidura de Jaume Collboni amb els vots dels Comuns i del PP?
Amb una tristesa profunda. Pensa que ja no parlo d’indignació. La indignació denota vitalitat; la tristesa denota un cert abatiment. Que les esquerres no hagin estat capaces de pactar l’Ajuntament de Barcelona, que la rasa entre els republicans i els Comuns es faci cada vegada més profunda, que les negociacions posteriors a les eleccions municipals s’assemblin més a un veritable mercat de Calaf i que no responguin a uns mínims consensuats entre les esquerres no ajuda a guanyar la batalla ideològica de la necessitat d’anar construint fronts amplis democràtics que també ajudin a parar l’onada feixistitzant. Sembla mentida que hagin caigut en el mateix error per tercera vegada.
Per tercera?
El 2015 es va cometre un gran error quan Alfred Bosch i Ada Colau no van ser capaços d’entendre’s. I tant em fot qui en fos el culpable, perquè mai n’hi ha un de sol. És evident que, si això hagués passat, l’actitud que hauríem tingut nosaltres envers els Comuns i tots els recels generats l’1-O haurien estat diferents. Perquè s’hauria anat forjant una cultura de trobada malgrat els desacords. El 2019, això tampoc va ser possible, amb la maniobra patrocinada per Manuel Valls. I ara, el que el 2019 va ser tragèdia el 2023 s’ha repetit a manera de farsa. Crec que això no té gaire perdó.
Què passarà si guanyen el PP i Vox, Joan? Com hem de reaccionar a Catalunya?
Els primers dos anys seran duríssims. Perquè Vox exigirà almenys treure múscul. I dic una cosa: si hi ha un Govern del PP i de Vox, no hem de fer escarafalls a un Govern d’unitat nacional de tots els partits catalanistes, del PSC a la CUP. Nosaltres ja vam proposar en el seu moment, potser de manera innocent, allò que en dèiem un Govern de front ampli: ERC, Junts, els Comuns i la CUP. I els Comuns van dir que, amb Junts, res de res. De debat no va haver-n’hi gaire… Però els beneficis d’un Govern amb Joan Carles Gallego de conseller d’Educació, o amb consellers de la CUP… haurien estat notables. En aquesta coalició, el centredreta hi tindria menys accions. Pablo Iglesias, a Madrid, va ser més intel·ligent i va assumir les contradiccions d’entrar amb Unides Podem en un Govern amb el PSOE, perquè sabia que fer-ho era rupturista.
“Va ser un error d’ERC fer la feina amb els indults i després no treure’n pit”
Continuem caminant amb en Joan. Penso que, per la temperatura i pel paisatge de tipus Mad Max, el passeig té molt de travessia del desert. Potser com la que hauria de començar a fer l’esquerra, encara estabornida pels darrers cops electorals. Jo, com a bon barceloní de Gràcia al qual han arrencat dels seus quatre carrers de referència, estic desorientat. “Vols dir que saps on vas?”, li pregunto. Però en Tardà ho té clar. Ara cap aquí, ara cap allà. Allà creuarem el pont, ara per aquest marge. “Per aquí, per aquí”, diu tot trescant. Tardà parla fort, gesticulant, amb la seva cabellera clàssica, allargant algunes paraules. Sembla que té clar el camí.
I si Pedro Sánchez està en disposició de bastir una majoria alternativa? Què hauria de fer l’independentisme?
L’independentisme també haurà après dels errors comesos en aquests últims anys, molts dels quals els ha comès ERC, perquè ha estat l’única que s’ha arriscat a fer política a Madrid. Però també Junts hi haurà de dir la seva. Si Puigdemont és imprescindible per investir Pedro Sánchez, es veurà fins a quin punt és capaç de bloquejar o no una investidura.
Pot passar això?
Estic convençut que no passaria.
I si la decisió estigués en mans de la CUP?
Estic convençudíssim que no passaria. És impossible que la CUP permeti que governin el PP i Vox. Però el gran debat no serà aquest, sinó quin és el preu que se’ls exigeix.
I quin és el preu exigible?
Continuar avançant en el procés de negociació. Passar de les beceroles a una primera fase. Algú podrà dir que és molt poc… Però els republicans irlandesos no van aconseguir mai que Margaret Thatcher s’assegués a una taula de negociació. En aquests moments convé que guanyi el PSOE i que estigui condicionat al màxim possible per la Sumar. Ens interessa que el PSOE depengui de l’independentisme basc i català. Hem d’obligar l’Estat espanyol que ens digui quina és la seva proposta. Perquè ara com ara només ha parlat d’indults. I saps què crec, sobre els indults? Que va ser un error que nosaltres fessim la feina i després no n’haguem tret pit. Va ser un error, cosa que va agrair molt en Jaume Asens, perquè ell va dir: “ERC ha fet la feina i no en vol presumir? Ja me n’encarrego jo”. I molt ben fet que va fer.
“Reclamo al republicanisme que no s’institucionalitzi més del que és imprescindible”
Per quin motiu creus que ERC no en va treure pit?
Perquè, no sé per quin motiu, es va acomplexar. ERC ha pagat multes d’altres, ha fet que amb les seves actuacions dirigents independentistes d’altres partits poguessin sortir de la presó… I encara érem insultats per la formació política que també s’havia beneficiat d’això. ERC ha assumit una responsabilitat enorme, que és la de fer tots els papers de l’auca. Encunyar una nova estratègia, intentar socialitzar-la, rebre el setge de tots aquells que intentaven ridiculitzar-la i criminalitzar-la… i assumir la governació del país.
Quin balanç fas del Govern d’ERC?
El que ha fet ERC ara és aplicar, gràcies a la intel·ligència de Junqueras, una estratègia que ja està molt consolidada. ERC va fer president Pujol. Va fer president Maragall. Va fer president Montilla. Va alliberar Artur Mas dels braços de Sánchez-Camacho i del PP en els difícils temps de les retallades. Va fer president Puigdemont i Torra. I en el moment en què ens toca fer Govern amb Junts i tenir la presidència… neix un escenari de desestabilització tan pregon que fa que el Govern passi a ser monocolor. ERC, potser pel seu caràcter socialdemòcrata i de partit antibolxevic, ha tingut una estratègia no tant d’aprofitar les conjuntures en benefici propi, sinó de crear escenaris en què les condicions objectives permetin que siguem més. En aquest sentit, és un partit profundament menxevic. Amb un esclop i una espardenya, ha assumit una tasca ingent. I ara en paguem la penyora. No perquè l’estratègia no sigui bona, sinó perquè hem estat sols.
I alguna autocrítica?
Jo reclamo que el republicanisme no s’institucionalitzi més del que és imprescindible. Que no es dretanitzi, en definitiva. Mantenir l’esperit rebel, innovador i mirar de no perdre el carrer. Una amiga i companya del partit diu que és millor ser un partit de gent normal que no pas un partit normal. Perquè ser un partit normal fet de polítics professionals tal com són avui dia la majoria de partits no casa amb el republicanisme. I a ERC hauríem de vigilar no acabar sent com els altres.
