10/09/2024 | 06:00
D’on surt Laure Vega? Quins són els teus orígens familiars?
Vinc d’una família on tothom és d’esquerres, així que moltes coses no me les he hagut de plantejar gaire profundament, perquè ja formaven part de la praxi diària. La meva besàvia havia sigut miliciana, i el meu besavi va estar a l’exèrcit republicà. El van tancar a la presó molt temps i després va tornar-hi durant la Transició. El meu pare, que havia treballat a la Paniker, la Polex, i després en una de les externalitzades de Nissan, ha estat sempre sindicat. En canvi, ma mare no: ella treballa netejant la casa d’uns empresaris. Tanmateix, a casa hi ha hagut sempre un accés molt gran a la cultura, de manera que les concepcions de classe que intenten reduir-te a una lògica de pobresa material, i que això signifiqui que no pots accedir a coses que no estarien fetes per tu, no és la realitat que jo he viscut.
Ets de Sant Boi, del Baix Llobregat, una comarca, dius, “on vam aprendre, de petits, que el codi postal pot ser alhora condemna i orgull”.
Crec que va ser en les primeres Fires Literals a les quals vaig anar on vaig prendre consciència que jo podia ser editora. A l’institut on vaig fer el batxillerat i hi havia dues FP: perruqueria i xapa i pintura, així que l’horitzó que projectes del que pots ser de gran és molt petit. Crec que aquesta és una de les coses més potents que hem de poder trencar.
“A Sant Boi, si no passes per alguns espais polítics o culturals, tota interacció en català és des de l’autoritat”
Vivies en un entorn castellanitzat? Quina relació tenies amb la llengua?
A l’institut, la gran majoria de les classes les fèiem en castellà, cosa que vol dir que el problema amb la immersió s’arrossega des de fa moltíssims anys. La meva socialització sempre havia estat en castellà fins a un moment que per la música, per determinades mobilitzacions que s’estaven donant sobretot a Barcelona, començo un procés de sensibilització amb això. Però, si no passes per les lluites polítiques o per segons quins àmbits culturals, pot ser que tota la interacció que tinguis en català sigui des de l’autoritat, amb la institució, la policia o el teu cap. Això no vol dir en cap cas que la burgesia parli en català i que la classe treballadora ho faci en castellà, però hem de pensar que, en algunes ciutats, va haver-hi una immigració del 200% en pocs anys, provinent d’altres comunitats autònomes. I que el PSC va desenvolupar una política de guetització molt forta.
En quin sentit?
Tot el que eren les barraques, que és d’on venia la meva família, es col·loquen en barris molt concrets de Barcelona, a Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat), a Camps Blancs i Casablanca (Sant Boi de Llobregat), o en zones com la Florida de l’Hospitalet. Llavors es genera un entorn politicosocial que xerra en castellà. També és cert que el català no és l’única qüestió vertebradora d’una comunitat nacional: en aquests barris hi ha gegants, colla de diables… Vull dir que els veïns també han trobat altres formes d’aproximació a un fet català divers i heterogeni.
Com comences a involucrar-te en la política?
Vaig començar a l’Ateneu Santboià, un espai ocupat que lluitava per recuperar l’edifici històric i per la cultura. Després vaig començar a assistir a les manifestacions de Barcelona amb la meva colla. Crec que el moment més fort ja és el de Bolonya, perquè allà s’hi sumaven moltes coses: de cop, es va esfondrar la història que ens havien inculcat, segons la qual, si estudiaves, t’esforçaves molt i feies les coses d’acord amb el que exigia el sistema, podries accedir a una vida millor. Amb aquest xoc vaig fer un clic. No n’hi havia prou a estar en una organització com l’ateneu i anar a les manifestacions; volia formar part d’una cosa estructurada i de caràcter nacional.
Llavors arribes a l’Esquerra Independentista?
Arribo a la CUP sense saber què era l’Esquerra Independentista. La CUP operava com la porta d’entrada de molta gent: hi podies aparèixer si tenies un cert anhel social i se t’acollia sense demanar-te cap mena de credencial ni de carnet. En aquell moment hi havia una presència molt forta de l’Esquerra Independentista i d’organitzacions anarquistes en molts moviments socials i centres autogestionats; no era estranya aquesta simbiosi.
“És impossible arribar al Parlament i que no et sobti el grau d’opulència que hi ha”
Anem a quan arribes al Parlament. En el teu primer discurs expliques que abans de ser diputada havies treballat de cambrera i que no tens estudis universitaris acabats. Arribar a la institució per tu va suposar un xoc de classe?
Crec que és impossible arribar al Parlament i que no et sobti el grau d’opulència que hi ha, que està absolutament naturalitzat. I és impossible que això no et xoqui amb el que estàs vivint fora. Hi ha diputats que vesteixen roba que costa dues vegades el salari mitjà, però ni tan sols es tracta d’això, sinó del fet que, efectivament, les seves vides no tenen res a veure amb les de la gran majoria de la població. I aquí es dona una mena de profecia autocomplerta: no intentem accedir a determinats llocs perquè pensem que no són els nostres espais. Però crec que això també es pot convertir en potència. És molt important que les institucions estiguin obertes a tothom i puguem reclamar que això és del poble, perquè en última instància és qui ho paga, qui ho sosté i a qui es representa.
“Les formacions que sempre han governat es mouen pel Parlament com qui és al menjador de casa seva”
En aquest discurs deies que no podies evitar ni amagar que et senties “una espècie d’intrusa en aquest lloc, encara que mai una impostora. Té a veure amb qui soc i d’on vinc, i potser com vesteixo, com parlo, com se’m noten a vegades les emocions”. Encara et sents així?
Sí, i crec que és important mantenir-te viva en la ferida. En cas contrari, la tendència pot ser la d’homogeneïtzar-te: si intentes que no et facin sentir malament per com parles o com vesteixes –en el meu cas, em diuen que porto roba curta, cosa que em sembla terrible perquè hi ha un biaix de gènere evident–, acabes perdent la perspectiva que tu ets allà perquè t’assembles a una sèrie de persones que viuen com tu. Per això és important la limitació de sous de la CUP. No per una moguda moral, sinó perquè cobrar el mateix que la gran majoria de la gent impedeix aquesta lògica de desclassament que provoca la política i les portes giratòries. Jo sento una distància absoluta, física fins i tot, amb les formacions que sempre han estat en el Govern, que es mouen pel Parlament amb la tranquil·litat de qui és al menjador de casa seva, i que pensen que tu hauries de ser allà posant-los els cafès, no discutint-los una política econòmica. En conseqüència, governen per a uns quants, només per a la seva classe. Perquè ells sí que estan constituïts com a classe.
Què vols dir?
És la citació de Warren Buffett [empresari multimilionari estatunidenc] que sempre repetim: “Hi ha una lluita de classes, i la meva –la dels rics– la va guanyant”. Ells tenen aquesta consciència, mentre que la idea de classe treballadora cada vegada està més constreta i ens genera molts dubtes. “Jo soc classe treballadora? Uf, no ho sé, potser soc classe mitjana perquè una nit vaig poder pagar sushi”. Faig la caricatura, però tota aquesta lògica de confondre drets amb privilegis em sembla un dels pitjors discursos de la història: nosaltres batallem per drets, i, si una cosa encara no és un dret universal, l’hem de conquerir.
“Alguns tenen la idea que el subjecte cridat a ser poble català és aquell que té no sé quants cognoms catalans”
Què explica aquest constrenyiment en la idea de classe treballadora?
No podem estar constrenyent la classe a les imatges que tenim del 36. La classe treballadora és àmplia, no va vestida necessàriament amb una granota blava i en moltíssims casos no és blanca. Avui, la persona que ha demanat un Glovo un dia perquè estava esgotada després de la seva jornada laboral és tan classe treballadora com la que li ha portat la comanda. Vull dir que no podem caure en la nostàlgia d’aquella classe treballadora que semblava pura, perfecta, que mai no havia sigut masclista ni racista. I, en la qüestió nacional, tenim el mateix problema: alguns tenen la idea que el subjecte cridat a ser poble català és aquell que té no sé quants cognoms catalans, que no viu una catalanitat diferent en què hi caben més coses que aquelles que la Renaixença va decidir que eren la catalanitat. Els moments polítics més importants que ha viscut el país han estat, d’una banda, les mobilitzacions contra el pla Bolonya i les vagues, que cristal·litzen en el 15-M com a impugnació del sistema de representació democràtica, i de l’altra, el que encarnen l’1 i el 3 d’octubre. La llibertat com a poble té a veure amb el fet de poder decidir el futur de la nació però també amb les condicions materials. Quan això s’ha deslligat, tenim una esquerra perduda que semblaria que ja no té nació, i una idea de nació que vol no comptar amb el seu poble.
“L’esquerra no pot fer política de la impotència quan és incapaç d’atacar l’estructura i acaba atacant l’individu”
En les darreres eleccions al Parlament, et vas presentar com a número dos de la CUP per Barcelona. La formació no va obtenir bons resultats ni en aquests comicis, ni en les municipals, i l’any passat va perdre la representació que tenia al Congrés dels Diputats. A què atribueixes els resultats d’aquest darrer cicle polític?
La CUP es configura com una representació del moment polític. De fet, una de les preguntes és si pot ser alguna cosa més que l’expressió d’un malestar, i aquest és també un dels reptes. A Catalunya hi ha hagut una derrota general de l’esquerra que, per mi, té molta relació amb el que fem. És evident que el cicle polític no té res a veure amb els moments d’impugnació que van suposar el 15-M o l’1-O, però esperar que màgicament hi hagi un canvi em sembla un error. Hi ha una desafecció creixent –amb una dreta reaccionària que ja treballa en això–, i que és conseqüència també de les nostres pròpies mancances: el que no pot fer l’esquerra és política de la impotència quan és incapaç d’atacar l’estructura i acabar atacant l’individu. El problema de la sequera, per exemple, no anava de que cronometressis les dutxes; el problema és que no controlem les estructures. Quan l’esquerra l’únic que fa és culpabilitzar i no batallar per la redistribució del temps, de la riquesa, de les propietats… per què votar-la?
Això és el que explica l’auge de la dreta i el sorgiment (i la consolidació) de formacions d’extrema dreta?
Jo entenc comportaments polítics que deriven en coses com Milei. El cabreig és tan gran, la sensació de frustració és tan gran, que la sortida és d’esclat. És ressentiment i ràbia contra tot.
“Em sembla bé discutir amb l’extrema dreta. Estem perdent aquesta batalla també per incompareixença”
I entens comportaments polítics que deriven en Aliança Catalana?
Exceptuant aquells als quals ja els estan bé les polítiques que pretenen disciplinar la classe treballadora més subalterna que ni tan sols té accés als drets més bàsics, tant a Vox com a Aliança Catalana hi ha també faccions de treballadors. I això és perquè en un moment determinat s’agiten pànics morals, se’ns diu que el problema no és l’estructura sinó el veí que acaba d’arribar, hi ha com una carrera de “tonto l’últim” i una allau de fake news que els pot portar a votar aquests partits. Crec que ho hem de poder discutir des d’un lloc no moral. A mi em sembla bé discutir amb l’extrema dreta, perquè sé que no és veritat el que diu. I perquè ara estem perdent aquesta batalla també per incompareixença.
Hi ha mitjans de comunicació que estan centrant molt el focus de debat en la qüestió de la immigració, dient que l’esquerra no té propostes o no aborda aquest tema per “bonisme”.
L’esquerra sí que pot parlar d’immigració. Jo crec en el dret de la gent a buscar una vida millor allà on calgui, crec en l’abolició de les fronteres i en el fet que una major sobirania i una major planificació econòmica haurien de servir perquè tothom pogués tenir treball i perquè poguéssim treballar menys hores. Si volem parlar d’immigració, perfecte: parlem de la Llei d’estrangeria, que hi ha gent que no pot denunciar el fet d’estar treballant 12 o 14 hores sense contracte. Què vol dir que no hi ha recursos, quan els bancs rescatats declaren constantment beneficis milionaris? Quan ens podem permetre la regata de rics –la Copa Amèrica–, finançada amb diners públics? De recursos n’hi ha, però el que passa és que no estan ben distribuïts, i, mentre alguns tenen barra lliure, els altres ens trobem amb limitacions constants. Plantejar-ho així no és “bonisme”: la qüestió és que, des del reconeixement que l’altre és igual que tu, volem justícia per a tots.
“Té poc sentit que vegem Vox o Aliança Catalana com una cosa exòtica i ficcionar que la resta anem tots units”
Ara pensava en el debat electoral a TV3 abans de les eleccions del 12 de maig. Jéssica Albiach, la candidata dels Comuns, sí que entrava més en aquesta lògica confrontativa amb l’extrema dreta, però Laia Estrada, de la CUP, va decidir obviar-la, no donar-li espai. Va ser una bona aposta?
Hi ha un debat molt gran al respecte, i nosaltres sempre hem intentat seguir les recomanacions de persones que en saben més. En qualsevol cas, per mi té molt poc sentit que vegem aquests partits com una cosa exòtica o aliena, o ficcionar que, davant dels seus discursos, la resta anem tots units. Hi ha alcaldes de Junts que tenen una política respecte als centres de menors absolutament assimilable a la d’Aliança Catalana. I hi ha altres formacions que fan una defensa tèbia dels drets i de la mateixa democràcia. Si ens assimilem a aquesta idea, hem perdut: crec que l’esquerra –i evidentment aquí no hi compto el PSC, tot i que una gran part del seu votant sí que ho sigui– no pot anar amb compte per no molestar l’elit econòmica. Amb polítiques tèbies estem obrint les portes, en el millor dels casos, a una autodenominada esquerra que gestionarà uns mínims fins que tornin a arribar polítiques d’austeritat de la Unió Europea. I en el pitjor, a l’extrema dreta, que ho arrasarà tot.
La CUP hauria de fer autocrítica de la seva acció parlamentària? Creus que s’han entès algunes decisions que ha pres, com, per exemple, la investidura de Quim Torra?
A mi em sembla que, de Torra en endavant, tot el que ha estat Junts ha sigut un gran error. Ha tendit a esborrar el curt moment en el qual va ser mig socialdemòcrata i està havent-hi una recomposició de classe espectacular. Aquesta no és la via. En aquest país hi va haver una potència política d’esquerres molt gran, i moltes persones van veure, en la possibilitat d’independència, un anhel de llibertat. Però, quan els que governen desenvolupen polítiques que són sempre insuficients o pitjor, que van en contra dels interessos de la gran majoria de la població, per què haurien de voler aquesta república? El gran repte del conjunt de l’esquerra ha de ser comprendre que hi ha una pulsió molt gran respecte al dret a decidir que no s’hauria de negar, i la que aposta per la independència, lluitar perquè contingui millores socials, polítiques i econòmiques. Si no, què estem demanant a la majoria de població? Si només ha de ser un estat més petit, que lluiti per aquest estat algú altre.
Al Parlament, a la CUP li ha faltat vocació de govern?
La CUP té aquests debats especialment als municipis i hem format part de governs en grans ajuntaments, com Sabadell o ara Girona. Aquí crec que és important la correlació de forces, perquè, si només podràs gestionar àmbits purament estètics, que és una cosa a la qual et releguen els grans partits, a vegades no surt a compte. En última instància, estaries avalant un conjunt de polítiques que potser penses que no són bones per a la majoria de la població. I això no vol dir que sempre hàgim de ser a l’oposició, però el primer que ens cal és que la gent vegi en el nostre programa una opció factible. Si no, la tendència és optar cap a “partits d’ordre”, que és el moment en què ens trobem ara. Hi ha una sensació de traïció, i tant me fa si la frustració es dirigeix cap als Comuns o cap als partits independentistes. El repte de l’esquerra és saber conjugar la qüestió nacional i la social; prou ja de jugades mestres.
Davant l’onada reaccionària que estem veient a escala global, seria estratègic construir un front popular com ha passat a França?
Si les eleccions fossin demà mateix, no sé si seria positiva la suma de sigles. És a dir, si el plantejament fos ajuntar-nos ERC, els Comuns i la CUP per discutir com fem les llistes, quants diners s’emporta cadascú i qui cedeix en el programa, potser podem parar el cop una vegada, però també podem generar un grau de desafecció tan gran que desemboqui en un efecte bumerang. Perquè, quan som tebis i no tenim claríssim què és el que anem a fer a les institucions, estem donant via ampla a l’extrema dreta. En canvi, sí que crec que seria interessant que la gent que se sent identificada amb aquests tres espais pugui trobar un artefacte polític que reculli la potència que sorgeix quan la institució no dona respostes i la gent s’articula i veu que pot guanyar determinades batalles.
“A molts sectors populars els va generar un petit plaer que Puigdemont se’n rigués de l’Estat”
Venim d’un estiu d’alt voltatge polític. Començo per Puigdemont. Com vas veure el seu retorn i després que tornés a marxar? Quina interpretació en fas?
És una anomalia democràtica que el cap de l’oposició no pugui exercir com a tal, i jo no demanaria mai a algú que pateix el dèficit democràtic d’aquest Estat que s’entregui. L’acció de Puigdemont crec que va tenir un punt emocionant per a molts sectors populars; els va generar un petit plaer que algú se’n rigués de l’Estat. Ara bé, no crec que cap acció individual pugui refer un moviment polític. Ara no toquen jugades mestres i crec que, tal com es va produir el retorn, no va tenir una utilitat política més enllà de la denúncia. Que em sembla bé, però no té més transcendència. Si Junts té la intenció de pensar en l’independentisme des d’una clau social i de sobirania, la feina és una altra.
“El model del Partit Socialista per a Catalunya és el d’entregar el país a la turistificació”
Aquell dia finalment es va produir la investidura de Salvador Illa amb els vots d’ERC i dels Comuns. Això vol dir que el Partit Socialista governa moltes de les institucions principals del país, a banda de tenir també la presidència de l’executiu espanyol. Què representa això per a tu?
Jo no crec que el PSOE sigui el mateix que el PP i Vox, que seria l’alternativa al Govern de l’Estat. Em sembla de miopia política pensar això. Ara bé, el PSOE és un partit d’estat, té una trajectòria com a partit repressor i ha impulsat polítiques que no podríem qualificar de progressistes en cap cas. El model que té el Partit Socialista per a Catalunya no es basa en una economia productiva de caràcter sobirà; és el d’entregar el país a la turistificació. I aquí s’hi juguen moltes qüestions clau en el cicle polític que encetem: l’habitatge, la feina, la capacitat de decidir el nostre futur o la disputa pel temps i per l’oci.
“Collboni és Copa Amèrica; Illa és aeroport, i Sánchez és la ineficiència absoluta en el control de les grans empreses”
Que Illa sigui president de la Generalitat implica un retrocés per a l’esquerra?
El PSC havia tingut una tradició ara ja perduda, oblidada i enterrada, que tenia a veure amb la lògica de l’autodeterminació i amb defensar la llengua i determinats drets nacionals. Això Illa ja no ho encarna en cap cas. De fet, l’anunci que desbloquejarà l’ampliació de l’aeroport té molt a veure amb el poc que li importa l’acord que va signar amb ERC i els Comuns, i és l’enèsim exemple del model econòmic que vol per a Catalunya. I tant me fa qui el defensi; de Junts et diria exactament el mateix. Llavors, crec que és una mala notícia que Illa sigui president. Ara bé, no hi havia una altra opció, i per això l’esquerra ens hem d’organitzar i tenir uns debats seriosos sobre com generem una ofensiva. Si nosaltres no incidim en la realitat i la vida política d’aquest país, ho fan els altres amb els seus marcs: Collboni és Copa Amèrica; Illa és aeroport, i Pedro Sánchez és la ineficiència absoluta en el control de les grans empreses.
Però el conceps com un president espanyolista?
Sí. Em sembla que Illa no fa una defensa del catalanisme, que no estic dient de l’independentisme. No em sembla que estigui disposat a plantejar una ofensiva seriosa per la immersió lingüística, que és un dret del nostre poble. Tampoc crec que defensi els interessos d’una gran part dels seus votants, la cultura catalana o la sobirania nacional, i crec que està rendint la política econòmica al que determini l’estat. Per mi, això són polítiques espanyolistes.
