Crític Cerca
Opinió
Laure Vega

Laure Vega

Diputada de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)

Ni el treballador de Glovo ni la nació catalana no poden decidir el seu futur

Discurs íntegre de Laure Vega, nova diputada de la CUP, al Parlament, sobre els seus orígens familiars, les precarietats laborals i les lluites socials que l'acompanyen

10/01/2024 | 09:40

Ser aquí no és ni una heroïcitat ni un sacrifici. Mireu, d’allà on jo soc la falsedat mai ha estat una virtut i sempre m’han molestat molt els discursos sobreactuats sobre l’enorme esforç que suposa ser càrrec públic i no em perdonaria mai participar d’això perquè, a més, sent honesta, ni tan sols puc dir que em sembli dur sense faltar a la veritat.

Perquè dur no és ser aquí. Dur és ser l’Albert, no tenir ni 40 anys i tenir l’esquena rebentada de la fàbrica. Dur és ser l’Ana i que un malnascut et pugui destrossar la vida perquè es pensa que és el teu amo. Dur és ser el Youssef i que hi hagi qui pensi que mai seràs prou d’aquí. Dur és ser la família de Xavi Cayuela, de Víctor Nuño i de tants altres, i que les lleis permetin posar preu a la vida d’uns adolescents, com si els treballadors fóssim xifres i no persones.

Dur és Nadal, perquè moltes persones han estat fent càlculs sobre si podien comprar o no aquest regal o posar o no aquest pernil a taula. I dur és el gener, perquè molta gent ha fet un esforç que no podia per sentir per un instant que estava mimant els seus.

“Soc del Baix Llobregat, una comarca on vam aprendre des de petits que el codi postal pot ser alhora condemna i orgull”

I, si em veig obligada a donar explicacions, és perquè no puc ni evitar ni amagar que em sento una espècie d’intrusa en aquest lloc, encara que mai una impostora. Crec que això té a veure amb la concepció patrimonialista que tenen les elits de les institucions. Quan ells hi són, se senten com a casa i, quan hi som les de baix, ens veuen com a intrusos.

Però crec que també té a veure amb qui soc i d’on vinc, i potser com vesteixo, com parlo o com se’m noten a vegades les emocions. Tot això pot sobtar i semblar diferent dels senyors encorbatats i freds que dominen els espais de poder i les institucions, però no hauria de ser així si el Parlament de Catalunya ha de ser la representació del poble català.

Així que comencem: em dic Laura Fernández Vega, però tothom em coneix com a Laure Vega, i us convido a dir-me així. Soc de Sant Boi, del Baix Llobregat, una comarca on vam aprendre des de petits que el codi postal pot ser alhora condemna i orgull.

Leonor i Antonio, els meus besavis, van passar de collir olives a una guerra que mai va ser civil, sinó un cop d’estat. Ell, a l’exèrcit republicà; ella, de miliciana. Es van casar la nit abans de partir al front sabent que potser seria l’última, tot i que van passar la vida junts, suportant la repressió durant la guerra, la dictadura i la Transició. D’ells vam aprendre que et poden humiliar de mil maneres, però no et poden obligar a abaixar la mirada.

Ana, la meva àvia, va néixer en una caserna i de petita, quan duia el menjar al seu pare empresonat, va haver d’aprendre a cop d’insults que no hi havia honors pels que havíem perdut la guerra, per molt justa que fos la causa.

“Alguns senyors encorbatats potser em diran que no soc prou catalana pel fet de venir d’on vinc i parlar com parlo”

D’Andalusia a les barraques de Can Tunis de Barcelona i d’aquí a Camps Blancs, Sant Boi. Barris dormitori, estables per a bèsties de càrrega de les quals no s’espera més que obediència. Però no eren bèsties de càrrega; eren un poble fent-se a si mateix. I, per això, la primera bandera a casa va ser una senyera cosida per l’àvia quan encara ni sabia la llengua pel primer Onze de Setembre a Sant Boi.

Per això, si els senyors encorbatats alguna vegada em diuen que soc una intrusa, espanyola o no prou catalana per venir d’on vinc o parlar com parlo, els respondré que soc tan catalana o més que ells, amb l’orgull de saber que van ser les classes populars d’aquest país, com la meva àvia, les que com tantes altres van teixir el país i les senyeres per l’Onze de Setembre del 76.

I resulta que les bèsties de càrrega també sabem de tendresa.

La meva mare, com la seva mare abans que ella i com tantíssimes dones treballadores, ha empalmat jornades inacabables netejant i cuinant per a altres amb jornades inacabables cuidant dels seus.

El meu pare, com el seu pare abans que ell i com tantíssims homes treballadors, és d’aquestes persones que van néixer per treballar en unes fàbriques ja tancades per sempre. La Paniker, la Phillips, la Nissan, la Polex. Junts van suportar l’expedient de regulació d’ocupació, les nòmines que no arribaven, una vaga de mesos, la sensació de fracàs. Abandonar els companys i travessar la línia de piquet no era una opció.

Manuel, com a pare i sindicalista, ens va ensenyar que la violència no està en tallar una carretera, sinó en la supèrbia amb què els prepotents que ho tenen tot ens diuen que agafem les molles. En la violència de la hipocresia amb què ens parlen de valors i meritocràcia els senyors de sempre que estan disposats a deixar sense res centenars de famílies per un zero més al seu compte bancari.

Així que, si els senyors encorbatats em retreuen alguna vegada que soc una intrusa pel fet de vestir normal o no tenir cognoms il·lustres, els respondré amb el cap ben alt que la meritocràcia són literalment els seus pares i que jo estic molt orgullosa de la meva herència forjada sense viure a costa del treball dels altres.

“Soc cambrera, i he hagut de treballar des d’abans dels 18 anys al Decathlon, al Barça o en tantes feines precàries”

Perquè entre els meus amics molts vam aprendre abans a ser treballadors que a ser adults. A mi em van donar d’alta a la Seguretat Social quan vaig fer els 18 anys; ja treballava d’abans, és clar. He enganxat mostres a revistes, he fet peces industrials, he treballat a Estalella, al Decathlon, al Barça, a l’hostaleria i en tantíssimes feines precàries amb les quals mai pots respondre la pregunta de “què ets” o saber què posar en un bon currículum.

En tot cas, i malgrat els aixecaments de cella que pugui suposar, puc contestar amb orgull que soc cambrera, perquè no només he treballat a l’hostaleria: també he après un ofici, que és més del que poden dir molts dels senyors que habiten la política professional.

Tinc 32 anys i formo part de la generació a qui van deixar clar que no tot aniria bé.

Vaig ser al primer any del pla Bolonya, el de la letra con sangre entra, contra el qual milers d’estudiants es van manifestar per una raó de justícia: l’ensenyament públic ha de ser universal i això no només va del fet que sigui més o menys car.

Amb el pla Bolonya és extremament difícil treballar 40 hores o més, cuidar dels teus i estudiar matins i tardes amb presencialitat obligatòria. Així es demostra amb informes que situen que ara, a diferència de fa uns anys, només 1 de cada 10 estudiants provenen de rendes baixes.

Davant la disjuntiva, vaig deixar la carrera i l’he anat reprenent quan he pogut. Amb el mateix esforç que han fet i fan tots aquells que no van néixer amb la vida assegurada, a poc a poc i estudiant a distància ja només em queda un curs per acabar-la. Però m’agradaria deixar clar que, encara que mai l’acabés, no em penedeixo en absolut ni ningú aconseguirà avergonyir-me per haver treballat quan feia falta.

“No tinc propietats, ni cap empresa, ni estudis superiors. Però això no vol dir que pensi abaixar el cap”

Per tant, si els senyors encorbatats tenen la mala idea de retreure’m que no tinc estudis superiors o que em falta educació, els respondré amb el cap ben alt que la meva situació és la de més del 70% dels treballadors de Catalunya, que no és que no tinguin un “desig per aprendre”, sinó que moltes vegades han prioritzat posar un plat a taula.

Ni desenes de propietats, ni cap empresa, ni estudis superiors. El que passa és que això no vol dir que pensi abaixar el cap. I això no ho faig per mi, sinó per respecte als milions de catalans que viuen la mateixa situació i que han de saber que el Parlament és també casa seva en tant que poble. Perquè és clar que moltes vegades no queda més remei que callar i acatar, però la política mai hauria de ser una d’aquestes.

S’empassa saliva, se serren les dents i es calla per supervivència, teva i dels teus, quan tens davant algú que et pot destrossar la vida. Però en política no es calla ni s’abaixa el cap davant els amos i senyors, ni per por ni per assegurar-se un lloc de feina via portes giratòries. Al contrari, en política s’aixeca el cap i es mira directament als ulls perquè ningú més l’hagi d’abaixar.

Així que jo aquí no penso recular per por de l’insult, ni avergonyir-me pel fet de parlar com parlo, pel fet de vestir com vesteixo ni per no haver pogut acabar la carrera. Vergonya em faria no saber qui soc, d’on vinc i de part de qui estic. Perquè al final resulta que potser la intrusa no soc jo; potser els intrusos són ells.

“A Catalunya hi ha un problema: no podem decidir. No es tracta de decidir entre Zara o Primark, sinó decidir les coses importants”

I el meu problema és el de molts en aquest país; fins i tot m’atreviria a dir que és el de la gran majoria. A Catalunya hi ha un problema fonamental i és que no podem decidir.

No podem decidir, per començar, el nostre futur com a país en un referèndum lliure i democràtic. Però no podem decidir, a més, on volem viure, perquè els preus dels lloguers i les hipoteques ens expulsen cada vegada més lluny de casa, fins i tot passades les fronteres del país. No podem decidir abaixar el preu de la llum, perquè els consells d’administració de les grans empreses prioritzen el seu benefici personal al benefici col·lectiu. No podem decidir si començar una família o no, perquè ni amb dos sous arriba per a una tercera persona. No podem decidir de què treballar ni en quines condicions, no podem decidir demanar una pujada de sou perquè els drets laborals estan tan afeblits que els jefes se’n riurien de nosaltres a la cara. No podem decidir si volem una sanitat i una educació públiques i de qualitat. No podem decidir, en definitiva, si volem una vida digna ni quin rumb volem que tingui.

I d’aquesta manera el destí de la nació està indissociablement lligat al destí de cadascú de nosaltres en particular. Perquè tant el treballador de Glovo com la nació catalana no poden decidir el seu futur. No decidir si compres a Zara o a Primark. Decidir les coses importants. Decidir allò fonamental. Decidir el futur del país i el de la nostra vida, que són el mateix.

Ara bé, si Catalunya i el poble català volen decidir, i tots els éssers humans tenen una tendència natural a buscar la llibertat, qui o què ens impedeix ser el que volem ser? Amb quin obstacle ensopeguem una vegada i una altra? Quin és el tap que ens impedeix avançar? Doncs que la democràcia no és “plena” —i a Catalunya ho hem comprovat a cops— perquè encara es manté una oligarquia. Mireu, la política és —o almenys així és com l’entenem a la CUP— prendre partit, i no el politiqueig d’oportunistes que malauradament abunden massa sovint en aquesta casa.

La política és aquesta lluita entre l’oligarquia i la democràcia. Entre els de dalt que busquen mantenir els seus privilegis i els de baix que busquen la llibertat. Entre la part que ho té tot i la part dels sense part. Avui dia, a Catalunya, aquesta oligarquia no és només un reducte d’injustícia del passat, sinó que és també un tap d’ineficiència per al futur. L’oligarquia és un tap que no permet ni a Catalunya ni als catalans decidir el seu futur.

L’oligarquia és que Amancio Ortega trigui 21 segons a guanyar el salari mínim. Que Joan Roig hagi guanyat 718 milions d’euros apujant el preu de la compra a la gent normal. Florentino Pérez embutxacant-se els diners públics de totes nosaltres des de la llotja del Reial Madrid. Rafael Pino Calvo-Sotelo, que amb els diners de tots trasllada la seu de Ferrovial als Països Baixos

Però hem vingut a ser honestos. Els oligarques no estan sols. Malauradament, tenen amics en aquesta casa, que hauria de ser la casa del poble. Amics als quals cedeixen el poder polític de manera legal i oberta. Els seus vassalls. Vassalls que es presenten a les eleccions, que fan bandera del seu patriotisme i de la seva expertesa, que aparenten servir al poble, però que serveixen als interessos d’aquests oligarques.

Per posar alguns exemples, si recordeu allò que es va conèixer com “el govern dels millors” podem veure:

— El vassall Boi Ruiz, que ha passat de conseller de Salut a fer negocis amb el Madrid d’Ayuso.

— El vassall Santi Vila, de conseller de Territori a dirigir una empresa privada que gestiona l’aigua de Banyoles.

— El vassall Felip Puig, de conseller d’Interior i repressor de vagues generals i del 15-M a assessor de companyies elèctriques

— O del mateix PSC, el vassall Joan Clos, alcalde de Barcelona durant 10 anys, votat per les classes populars sota la promesa de fer polítiques d’esquerres i que va passar a ser president de la patronal de l’habitatge que és Asval, contrària a la regulació de lloguers que la ciutat i el país tant necessiten.

No hauria d’estranyar, doncs, que el PSC i Junts estiguin posant-se d’acord per governar Barcelona i qui sap si un dia intentar fer el mateix aquí al Parlament.

Tots ells, siguin catalans o no, no tenen poble, sinó que viuen del poble.

Però aquesta oligarquia de portes giratòries està tan allunyada del poble que la gent normal no veiem els amos i senyors que ens governen si no és per la televisió. El que sí que veiem, en canvi, són els jefes que amb una mirada despectiva, mig somriure i una immensa prepotència se’n riuen de tu si t’atreveixes a demanar una baixada de lloguer o una pujada de sou.

“Cal donar la volta a aquesta situació. I la CUP sap que, per fer una truita, s’han de trencar els ous”

Hem de donar la volta a aquesta situació i la CUP, que sap que, per fer una truita, s’han de trencar els ous, és el partit idoni per fer-ho. Primer, perquè està en un procés ampli i obert de refundació on traçar amb tothom que vulgui una estratègia i un rumb de país. I, segon, perquè les sigles de la CUP són una brúixola que ens indica el camí a seguir. Sovint es passa per alt que les sigles de la CUP volen dir Candidatura d’Unitat Popular, i precisament la lluita del poble català contra l’oligarquia, una veritable unitat popular, és el camí a seguir fins que tinguem un govern plenament democràtic, del poble i per al poble.

Per avançar en aquesta direcció, la CUP creiem que cal fer passes immediates que prefigurin el país que desitgem sota tres aspectes fonamentals: el dret a l’existència, un feminisme del 99% i una transició ecològica justa.

Perquè, per poder decidir, no només fa falta voluntat; també s’ha de tenir l’existència garantida per decidir sense xantatges. Per aquest motiu, la CUP va situar des de la investidura una mesura imprescindible per a una vida lliure: la renda bàsica universal. Quina mesura pot donar més llibertat que una que permeti dir que no? No a males condicions laborals perquè “si a tu no t’interessa, n’hi ha 400 darrere esperant”. No al fet que les joves no puguin estudiar perquè a casa les estan passant magres. No al fet que no es pugui somiar, perquè fa por fer-ho. No a haver d’escollir entre posar la calefacció o menjar saludable. No a deixar el poble per treballar a la ciutat. No a viure amb qui et maltracta perquè el sou no arriba.

Dir no per poder dir sí. Sí a decidir. Sí a una vida sense por. Sí a afirmar que no només volem el pa; també volem les roses. Sí a la dignitat que ens mereixem. Sí a un principi de llibertat.

Per poder decidir que la política ecologista no poden ser campanyes de reciclatge o campanyes de consum responsable de l’aigua, sinó entendre que l’aigua és del poble, no de directius d’empreses com Agbar. I és precisament el poble qui ha de decidir si l’aigua és per regar camps de golf o camps de carxofes.

Perquè la política ecologista i l’abordament de l’emergència climàtica sigui una qüestió transcendental, perquè ens hi juguem la vida, on abordem de manera democràtica l’economia i la producció, i no posem en risc indústries públiques com Comforsa. No podem fer política de “vassalls”, sinó alta política, política popular.

I, per poder construir un feminisme que sigui universal, un projecte polític per a tothom. Un feminisme hegemònic que sigui la base d’un futur millor. Un feminisme ampli, perquè ningú més passi angoixa pels rols que li han assignat sense preguntar. Un feminisme que ens permeti decidir la nostra vida en llibertat.

I una última cosa.

Si Felip Puig es va atrevir a dir que contra el poble català aniria “fins on permeti la llei i una mica més”, nosaltres podem dir que amb el poble i per al poble farem exactament el mateix.

Fins que la llibertat de cadascú en particular sigui la precondició de la llibertat de tothom en general.

Aquesta serà la meva línia de treball. Moltes gràcies.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies