20/02/2024 | 06:00
El teu interès per la política venia de casa, oi?
La meva formació política va començar parlant amb el meu pare en les llargues nits treballant al forn. Els meus primers coneixements del marxisme venen de les nocions molt intuïtives que en tenia ell. Havia sigut pastisser tota la vida i, tot i que no s’havia format, tenia consciència de lluita i de classe com a militant comunista i persona vinculada al PSUC que havia sigut.
Tot i que t’interessava molt la política, al final vas triar estudiar economia.
Intuïtivament, en aquestes converses amb el meu pare, jo veia que la qüestió econòmica era la més rellevant per saber com funcionava la societat. Creia que la carrera m’ajudaria a entendre perquè al món hi ha persones que tenen molt i persones que no. Però aviat vaig veure que la cosa no aniria per aquí… A la universitat m’explicaven, a través d’un instrumental matemàtic descomunal, que al món hi havia d’haver rics i pobres, que això era una qüestió “natural” i que es derivava, en bona part, de l’esforç de cadascú. Aquestes respostes no m’acabaven de convèncer.
Per sort, vas conèixer l’economista Miren Etxezarreta, amb qui vau fundar el Seminari Taifa, per pensar l’economia des d’una visió crítica.
Sí, la Miren és la persona que més em va influir a l’hora de veure que hi havia una altra economia possible. La universitat era una cosa que, des de la meva perspectiva, no estava a l’altura; hi havia moltes més coses interessants a fer fora, molt més avançades, avantguardistes en temes d’anàlisi, de coneixement i de propostes. Allà no tenia suficients al·licients, tampoc volia tenir currículum acadèmic i sabia que a casa em necessitaven. Així que vaig tornar a la pastisseria. Jo ja estava posat en molts moviments i coneixia molta gent, i tornar no va significar tancar-me a casa.
“Veneçuela m’ha corroborat que, si tens un programa polític i guanyes les eleccions, l’has d’aplicar”
Just uns anys en què els moviments antiglobalització havien fet un salt d’escala.
I tant! Quan hi va haver la cimera a Seattle, l’any 1999, feia poc que havia acabat la carrera. Fins llavors, les dinàmiques dels moviments socials en els quals participava eren al voltant del moviment zapatista, en aquelles trobades per la humanitat i contra el neoliberalisme. Després, tot es va accelerar. A Ponent, l’any 2000 vam organitzar la Plataforma per la Globalització de les Resistències i d’aquí vam fundar el Moviment de Resistència Global a escala catalana. Paral·lelament, en l’àmbit estatal, jo havia entrat en contacte amb el moviment anti-Maastricht que es va desenvolupar a Madrid de bracet de la gent que després fundarien Ecologistes en Acció. I, a escala internacional, treballàvem tot de temes de renda bàsica. Aquí, en aquell moment, sembla una majarada, però a Itàlia, amb Maurizio Lazzarato i el movimento operaio, ja feia temps que se’n parlava. Paral·lelament, organitzàvem les Jornades d’Economia Crítica, fèiem xerrades en tots els pobles on ens convidaven i anàvem a trobades i cimeres internacionals per intercanviar pensament i reflexions. I, tot, sense deixar de fer pa!
Però arriba un dia, l’any 2004, que te’n vas d’assessor del Govern d’Hugo Chávez. Com va anar això?
Això va ser una casualitat. La Fundació Centre d’Estudis Polítics i Socials (CEPS) va donar suport a la campanya electoral d’Hugo Chávez i, quan va guanyar, van oferir a la Miren [Etxezarreta] la possibilitat d’anar-hi com a assessora. Ella m’ho va oferir a mi. Jo vaig parlar a casa, perquè de totes les decisions importants se’n parla en comunitat, i amb la família vam decidir que sí, que era una oportunitat i que s’organitzarien sense mi amb tota la feina del forn. Hi vaig ser al voltant de mig any. Allà treballàvem al despatx de la presidència amb persones de diferents disciplines i monitoràvem la realitat econòmica i social del país, diagnosticàvem problemes i proposàvem mesures en qualsevol àmbit. Cada dia emetíem un informe sobre les qüestions que nosaltres crèiem que podien tenir l’interès de Chávez i ell s’ho llegia. Això ens donava molta influència perquè teníem contacte directe amb el president. Me’n recordo que el document es deia Agenda de cuestiones políticas y sociales que requieren la atención del presidente. [Riu.]
Què vas aprendre d’aquella experiència?
Per exemple, com és engegar un procés de transformació social quan tens el Govern, però no tens el poder. El Govern era bolivarià, però el poder hi estava absolutament enquistat des de feia molts anys. Això em va ajudar a entendre que un procés de transformació política no es pot fer si no ets capaç de controlar els ressorts de poder que existeixen en un estat. I que, quan ets al poder, has de ser contundent en això. Si tens capacitat i mecanismes d’incidència, però no els apliques de manera convençuda, pots tenir problemes. Veneçuela m’ha corroborat que, si tens un programa polític i guanyes les eleccions, l’has d’aplicar. I, si finalment no pots, surt, però no guanyis el poder i llavors et facis enrere amb les mesures.
El lideratge d’Hugo Chávez va tenir-hi un paper important.
El fet que tot depengués tant d’una figura com ell, per a mi, també va ser important. Però tinc clar que els hiperlideratges tenen les seves potencialitats i les seves debilitats. I també tinc clar que els processos de transformació els han de fer les persones que són d’aquell lloc. Jo vaig sentir que, com a assessor europeu, la meva aportació era una mica impostada. Aquest va ser el motiu pel qual no hi vaig continuar, tot i tenir una proposta de treballar en altres governs de l’Amèrica del Sud, com ara Bolívia. Al final, tu ets indígena del lloc on neixes, i em vaig adonar que no podria ajudar com caldria. I vaig pensar: “Torna-te’n cap al teu poble i participa en els processos de lluita per la transformació social a Bellpuig, a Catalunya, a Europa”.
“La CUP hauria pogut construir hegemonia d’esquerres més enllà de l’independentisme ‘mainstream‘ liderat per Convergència”
Tornes a fer de pastisser, a les formacions del Taifa i a les xerrades… fins que t’integres a la CUP.
L’esquerra independentista és un dels àmbits més actius i proactius a l’hora de tenir projectes locals (ateneus, casals, xerrades), i això em va fer entrar en contacte amb aquest espai, on els meus plantejaments són ben rebuts. M’apropo a aquest món, que, per a mi, era bastant aliè, venint d’on venia. De fet, fins i tot et diria que des del moviment antiglobalització hi havia bastant urticària al moviment independentista perquè se’ls etiquetava com una cosa localista. I, al mateix moment, des del moviment independentista se’ns veia com una tropa de hippies i ciutadans del món.
Com acabes al Parlament?
Jo no tenia gens d’interès a ser diputat, però hi havia la necessitat de quadrar una llista que fos respectada per tots els corrents de dins de la CUP, i semblava que podia fer un paper de consens en aquest sentit. Hi dic que sí perquè, en aquells moments, jo havia estat més en contacte amb la militància de base i no tant amb l’aparell i creia veritablement que la CUP era un espai polític anticapitalista transformador. En torno a parlar a casa i, de nou, m’embarco en un projecte fora de la pastisseria.
Però la cosa s’enreda i, en l’acord entre els cupaires i Junts pel Sí, acabeu dimitint dos diputats, Julià de Jòdar i tu.
Jo m’havia presentat de diputat en una organització política que era anticapitalista, que no havia anat amb Junts pel Sí a les eleccions i que no donava suport a la seva estratègia, que semblava definida per Artur Mas i pel seu nucli convergent. Creia que el nostre paper amb 10 diputats era el d’intentar articular una proposta d’esquerres àmplia. Però llavors veig que, dins de la CUP, no tothom té tan clara la idea de mantenir-nos al marge i proposen investir aquesta persona i sumar-se a la seva visió. I jo veig que, dins del partit, costa massa esforç consolidar posicions que des de la meva perspectiva són molt òbvies, i això em genera molta frustració. En aquest context, deixar de ser diputat és gairebé un alleugeriment. Em vaig quedar com a tècnic per negociar els pressupostos, perquè em semblava que, en el nostre vot, hi podíem posar l’accent de no transigir en més retallades ni en la consolidació de l’austeritat. I crec que aquest va ser el sentit de l’esmena a la totalitat de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí.
Abans parlaves de la importància de governar però també de tenir el poder. En aquell moment, la CUP només tenia 10 diputats. Què creus que podrien haver fet?
En aquell context, per mi, podríem haver visualitzat una manera diferent de construir un espai d’hegemonia d’esquerres i independentista, més enllà de l’independentisme mainstream liderat per Convergència. Crec que s’obria un espai des d’Esquerra fins als Comuns, passant per tot el teixit de moviments socials, que la CUP hauria pogut ajudar a articular i a aglutinar al voltant del capital polític que representava el fet de fer fora Mas i de tenir aquesta capacitat d’incidència.
“Ara el vector independentista no té recorregut. Hi ha d’haver una aposta més clara pel procés de transformació social”
Quina valoració fas del paper de la CUP al llarg de tots aquests anys?
Per a mi, han estat anys de molta confusió i manca d’estratègia política i de full de ruta. Ha estat un espai polític que ha funcionat molt a partir del que marcava el corrent dominant dintre del processisme i no ha sigut capaç de marcar un perfil propi en cap moment. Crec que és fruit de no haver optat per una proposta pròpia en el seu moment, i això l’ha acabat fent víctima del que ha consolidat amb la seva trajectòria. Potser llavors no tenia prou força per fer una cosa que anés més enllà. I tampoc espais com el dels Comuns o els més crítics dins d’Esquerra hi van ajudar gaire. Ara és un altre moment, però també crec que l’estratègia de la CUP està bastant fora de la realitat i que això es penalitza molt en els resultats. Per explicar-ho amb un exemple: el plantejament que ha tingut la CUP a l’hora d’anar al Parlament espanyol. Quan deien que els era igual un Govern de Vox i del PP que un de liderat pel PSOE amb les esquerres perquè era el Govern d’Espanya. No és el mateix! No em sembla que aquest sigui un bon argument i no crec que ningú s’ho pugui creure. Aquest “cuanto peor, mejor” està fora de la realitat.
Quina creus que ha de ser la proposta d’aquest espai polític, doncs?
El Parlament no ha de ser l’única aposta de la CUP. I, atenció, tampoc dic que només s’hagi de ser als municipis. La participació institucional és absolutament imprescindible. Però el plantejament institucional tu l’has de fer d’acord amb la teva proposta política, tenint en compte la força que tindràs i la capacitat que hi hagi de sumar en la direcció que vols anar. En el cas de la CUP, podríem dir que la seva estratègia té tres vectors: socialisme, independentisme i feminisme. En aquests moments, el vector independentista no té gaire recorregut, i considero que ara hi ha d’haver una aposta molt més clara per avançar en el procés de transformació social, per fer front a tot el que representen els embats que el capitalisme planteja en tots els àmbits de la societat.
“El capitalisme ja no creix d’una manera solvent i no permet un procés de redistribució de la riquesa generada”
Des que vas deixar la CUP, han passat moltes coses. El procés independentista, una pandèmia, l’agudització de la crisi ecològica… Al llibre Passar a l’ofensiva (Tigre de Paper, 2023), expliques que has viscut aquests anys amb frustració.
Sí. Una mica abans de la Covid-19 jo ja sentia que l’esquerra transformadora no estava a l’altura del que estava passant. L’evolució del capitalisme anava a una gran velocitat, impactant en una sèrie d’elements de les nostres vides, i em semblava que l’esquerra hi estava actuant de forma bastant autista respecte a la realitat. Per a mi, el coronavirus referma aquesta lectura i noto encara més el decalatge entre la direcció del capitalisme i la dels moviments socials i les esquerres, que actuaven per inèrcia, sense entomar els desafiaments que aquest moment plantejava. No veig el camí col·lectiu per sortir de tot això i em refugio en la criança, les lectures i el forn. Era un moment en què tenia ganes d’engegar-ho tot a la merda. Fins i tot el meu pare em deia: “Josep Manel, què t’està passant? No vols parlar de política, estàs molt susceptible amb tot”!
Vas perdre l’esperança.
Sí, total. Però, encara que sembli estrany, la mort del meu pare [al juliol de 2022] em va ajudar a sortir d’aquest bucle, perquè em va fer pensar. “De vida només n’hi ha una, i, quan s’acabi, no tindràs més temps ni d’incidir, ni de participar ni res! Els comunistes no abandonem la transformació social!”, em vaig dir. Això ho vaig veure amb el meu pare i vaig decidir que havia d’agafar-li el relleu i seguir. Vaig començar a quedar amb gent i a compartir la meva diagnosi, i també a treure el cap a les xarxes socials, on vaig agafar el perfil de Twitter del meu pare (@salut_camarada) i a interactuar amb la gent com ho feia ell.
Quina és la teva diagnosi del moment actual?
Crec que, des del 2008, hi ha hagut un punt d’inflexió cap a pitjor: el capitalisme ja no creix d’una manera solvent, les taxes de creixement són bastant mediocres i no permeten un procés ni d’integració ni de redistribució de la riquesa generada. Ara, el capitalisme se centra a generar dispositius per succionar tot l’excedent que es produeix socialment i conduir-lo cap a les mans dels poderosos en un procés de desigualtat creixent. A més, el sistema topa amb els seus límits biofísics, com ha demostrat el coronavirus. l el fet que topi amb aquests límits també té impacte sobre la seva dinàmica reproductiva i hi ha crisi, endeutament, increment de costos, de despesa, necessitat de recursos… És un capitalisme que està absolutament malmès, i ja comencem a veure-ho.
“No hem de viure del reflux d’un moment històric. Cal un programa de necessitats mínimes que pugui ser compartit”
La teva proposta davant d’aquest escenari és “passar a l’ofensiva”. En què es concreta això?
Penso que ara no és moment per a resistencialismes ni per viure del reflux d’un moment històric. El que cal és articular una proposta de transformació audaç, perquè som en un moment en què ens hem de posar d’acord des de l’esquerra transformadora a aconseguir processos de consens per fer front a aquesta realitat. Cal plantejar un programa material de necessitats radicals mínimes que pugui ser compartit. I tinc la sensació que això ja s’està començant a fer des dels moviments socials. Les organitzacions que estan contra el Hard Rock, contra els Jocs Olímpics d’Hivern, els que no volen la tercera pista a l’aeroport s’han trobat i ja han fet una proposta de com volen que sigui el model de desenvolupament, quin paper han de tenir les infraestructures i com això s’ha de vincular amb les persones i els recursos. Aquest ha de ser el camí. I, més, si tenim en compte que el problema és estructural, cal que les propostes siguin universalitzables, que puguin no només impactar en una població conscienciada que construirà la seva cooperativa d’habitatge o la seva cooperativa de criança, sinó que necessitem incidir en el conjunt de la societat.
Precisament al llibre dius que les opcions de “matriu cooperativa” resulten “insuficients” per al moment que vivim.
Des del grup de suport local de Cardedeu contra el canvi climàtic no aconseguirem transformar les coses que necessitem canviar per fer front a la crisi ecosocial. Hem d’obtenir canvis sobre la política d’infraestructures, de l’alimentació, la política sanitària, la d’habitatge, l’accés a l’aigua, la política energètica. I això ho hem de fer des de la institució pública, des de l’Estat. No ho podrem fer des d’una altra banda o només des de l’àmbit local. No dic que s’hagi de deixar de fer el que ja es fa en aquest àmbit i en el cooperativisme, però em sembla imprescindible transcendir aquesta lògica i aquest espai d’intervenció. L’extrema dreta ha articulat una matriu d’intervenció política a escala global sense tenir cap projecte local. Ni un. I, en canvi, està incidint en totes les polítiques a escala europea i en l’àmbit mundial, pràcticament. I per a res canvia el to del seu discurs. Mira la de bajanades que diuen Donald Trump o Javier Milei!
També dius que l’opció que defensa el Green New Deal és una “debilitat” perquè “considera compatible la dinàmica capitalista amb la possibilitat de fer revertir la crisi ecosocial”.
Ells veuen possible una via capitalista on, a través de la inversió pública i una mena d’acord de grans empreses, es pot transitar cap a una transformació ecosocial. Però el capitalisme no sosté això perquè precisament ha avançat cap a la direcció contrària! Necessitem que siguin unes altres relacions socials les que impulsin aquest procés de transformació. Això té noms i cognoms en aquests moments i passa per la necessitat d’articular una economia que faci front a les necessitats que tenim col·lectivament. Perquè els recursos que hi ha són els que són, no n’hi ha més.
“Des del grup de suport local de Cardedeu contra el canvi climàtic no aconseguirem transformar les coses que necessitem per fer front a la crisi ecosocial”
Aquesta proposta és el que has defensat sempre: el comunisme.
Fins ara no havíem tingut l’audàcia suficient per mantenir aquest plantejament polític de forma desacomplexada. En pots dir comunisme o en pots dir un altre nom. Jo del que parlo és del control democràtic dels mitjans de producció, de planificar l’economia i de distribuir-la no segons els preus, sinó segons els valors d’ús i les necessitats.
Em fa la sensació que aquesta proposta necessita un nivell de mobilització molt gran. Tenint en compte els límits biofísics dels quals parlaves, creus que això es pot articular més o menys ràpidament?
La meva pregunta és: per què no? Jo veig que, en els darrers temps, els esdeveniments passen sense necessitat que hi hagi acumulacions de forces prèvies molt importants, sinó que hi ha un subjecte polític que s’articula d’una manera bastant ràpida i que comença a pressionar en una direcció. La crisi del 2008, visualitzada com una estafa pel conjunt de la ciutadania, va aconseguir articular un dels moviments socials i polítics més rellevants des de la Transició fins ara. Això, a més, va tenir una traducció política i, en moltes de les grans ciutats de l’Estat espanyol (Madrid, Barcelona, València, Santiago de Compostel·la, Cadis, Saragossa), les alcaldies van ser ocupades per persones que provenien dels moviments antisistema. Amb el procés independentista, igual: milers de persones que estaven absolutament despolititzades van passar a estar-ho i a participar activament en talls de carretera i a bloquejar l’aeroport. En ambdós casos, la situació ha creat un moviment polític i social que durant molt de temps no havia sigut capaç d’articular-se. Per què ara no podria passar això?
Els últims anys hem vist que el descontentament social i polític l’ha capitalitzat l’extrema dreta.
Segurament avui la proposta de l’extrema dreta és percebuda per molta gent com a antisistema. Aquest procés d’extrema dretanització marca un moment de rebuig visceral cap a una realitat que no ens agrada i que no ha tingut resposta des de la política institucional. L’aposta per l’extrema dreta es fa perquè les coses es trenquin. Ara la ruptura passa per aquí, però en el moment en què aquesta ruptura no sigui productiva, no generi solucions, sinó més precarització, més aïllament, més tensions o més austeritat, penso que és quan hi haurà una oportunitat perquè les nostres propostes de caràcter transformador emancipatori tinguin un espai més gran del que tenen ara. Però no ens hem d’esperar a articular aquestes idees fins que no arribi aquest moment. Les hem de començar a treballar des d’ara mateix.
