Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ivan Miró “Els companys del Sindicat de Manters són el Noi del Sucre d’ara”

Del sindicalisme de principis del segle XX al 15-M i l’1-O. Del pistolerisme a l’ascens del feixisme. Aquest diàleg entre dos períodes històrics, amb la pugna de classes com a eix vertebrador, és el fil conductor del darrer llibre del sociòleg i cooperativista Ivan Miró (Barcelona, 1975). A Els vincles audaços (Manifest Llibres) recupera la figura de Paronas, un treballador del vidre que representa “el protagonisme col·lectiu del moviment obrer en la transformació social”. De quina manera els plantejaments de l’anarcosindicalisme, “el gran moviment social oblidat” del segle XX, continuen tenint ressò en la Barcelona contemporània?

28/11/2023 | 06:00

Vas publicar el llibre coincidint amb el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas, més conegut per Paronas. Del Noi del Sucre en teníem més referències que de Paronas. Qui va ser?

És un peu de pàgina en la història. Sempre que llegeixes monografies sobre els anys vint, arribes al moment que maten Salvador Seguí, que és el colós de l’anarcosindicalisme català, i al peu de pàgina hi diu “també van matar en Paronas”. Per mi, representa el protagonisme col·lectiu de la classe treballadora catalana, els obrers manuals de principis del segle XX que s’autoemancipen intel·lectualment i que participen en la construcció de l’anarcosindicalisme al Congrés de Sants, el 1918, amb 450.000 persones més.  

Per tant, Paronas representa el protagonisme col·lectiu de tota aquella generació.

Seguí no s’explica per ell sol; s’explica per Joan Peiró, per Joan Pey, per Simó Piera, i per tota una generació de sindicalistes catalans que van generar un moviment de masses com n’hi ha hagut pocs al sud d’Europa. Amb el llibre, a partir de Paronas, la idea era homenatjar tots aquests anònims i anònimes. Ell era un obrer manual, un vidrier del barri de la Bordeta que treballava a les Cristalleries Planell i que, a poc a poc, es va anar capacitant a si mateix. Amb altres anarcosindicalistes, planteja la idea d’un nou ordre moral: davant la decadència de la burgesia i d’un sistema corrupte que construeix el Ritz amb els diners de la guerra, hi ha una classe obrera per a la qual això és decrèpit moralment. I també, a partir del sindicalisme i de l’autoorganització de tots els sectors, Paronas representa la construcció d’un nou model econòmic davant el capitalisme devastador. 

“La CNT ha estat l’expressió organitzativa de la classe treballadora catalana”

En aquell moment, l’organització sindical aconsegueix esdevenir un contrapoder molt fort. 

El Congrés de Sants, per mi, és el gran moment organitzatiu en què el sindicalisme català s’adona que ha de canviar les seves estratègies i tàctiques per confrontar un capitalisme que ja no és el del segle XIX. I decideix que ja no se’l pot vèncer fent petites vagues d’oficis de forma descoordinada. Aproven, llavors, que s’han de fer els sindicats únics i un any després, fruit d’una feina ingent d’anar pels pobles organitzant els obrers catalans, arriben a la xifra de 450.000 membres. Catalunya, en aquella època, devia tenir una població de tres milions de persones com a molt. És gairebé tota la classe treballadora, que està organitzada a la CNT. Ara tenim la visió de l’anarquisme com una cosa residual del segle XIX-XX, però la CNT ha estat l’expressió organitzativa de la classe treballadora catalana, i hi concentrava totes les tendències obreristes.

Què vols dir?

Doncs que va tenir ascendència en la Catalunya popular, obrera i republicana. Paronas i Seguí anaven a reunions amb Companys i Layret. Es va forjar una aliança més o menys instrumental, o no, per generar una alternativa a la constitució del feixisme que s’estava creant en aquells anys. El feixisme dels anys trenta té l’origen en la reacció de la burgesia per contrarestar el moviment obrer dels anys vint. Arriba un moment que la CNT és un contrapoder molt ampli que pot fer trontollar els plans de la burgesia. Fins i tot la governabilitat de Catalunya en mans de la Lliga, dels de sempre. Llavors, responen d’una forma molt criminal. 

Al llibre parles de la llei de fugues, del pacte de fam o de l’assassinat d’obrers com a mecanismes repressors que posa en marxa la burgesia contra la classe treballadora organitzada.

És que, bàsicament, la burgesia no accepta la negociació col·lectiva. 

Da igual cuando leas esto.

Sí, és igual quan ho llegeixis. En aquell temps, els obrers decideixen que no tornaran a negociar individualment amb els burgesos, sinó que ho faran des dels sindicats, i és això el que la burgesia no accepta. Llavors, com respon? Hi ha un moment, el 1920, que per mi és fonamental: el dia que deporten Lluís Companys, Seguí, Paronas i molts més anarcosindicalistes a Maó, a la fortalesa de la Mola. La dona de Lluís Companys es posa en contacte amb Layret, que decideix anar a la plaça de Sant Jaume a negociar amb el governador civil, que era Martínez Anido. Doncs, quan surt al carrer, els homes de Martínez Anido l’estan esperant per carregar-se’l. Què vull dir amb això? Que no només hi ha un intent de liquidar el moviment obrer, sinó de liquidar tota l’alternativa republicana, socialista, catalanista, obrerista, que s’estava forjant aquells anys. I en aquest sentit és significatiu que matessin Seguí, Layret i Companys.

Volien eliminar el que representaven?

Aquesta “altra Catalunya” és exterminada d’arrel per Cambó, pels Muntadas, pels Güell, pels Miró i Trepat, pels Graupera, és a dir, per tota la burgesia que s’ha enriquit amb la Primera Guerra Mundial, amb la construcció de la nova Barcelona. És la Federació Patronal, són els de la construcció que han fet molts diners aixecant l’Eixample, fent els barris o el metro, i que consideraven que allò s’havia de liquidar d’arrel.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La burgesia va apostar per la liquidació física del sindicalisme”

I que són justament aquests noms, els d’aquesta burgesia catalana, els que la història oficial ha reivindicat, ha posat en valor. 

Quan vam fer un homenatge a Paronas el 12 de març, el seu net deia que feia 40 anys que sentia homenatges a la patronal catalana i a Francesc Cambó; aquells que van matar el seu avi. Tenim un monument de Cambó a la Via Laietana, tenim carrers dedicats a Muntadas i als Güell. La representació simbòlica de la correlació de forces entre classes a la ciutat està molt decantada cap a la burgesia industrial, que ve anteriorment de l’esclavisme. Llavors, de la mateixa manera que s’està fent una desconstrucció crítica del que va representar aquesta gent, de com va acumular la seva riquesa, hem d’insistir a assenyalar que també ells van ser els responsables del genocidi social que va haver-hi a Catalunya. Al gener del 1921 van matar 90 obrers a Barcelona! La burgesia va apostar per la liquidació física del sindicalisme. Això explica molt la guerra civil que va venir després. 

En quin sentit? 

A vegades es diu que, quan hi ha el cop d’estat, molts anarquistes maten patrons… És clar, però d’on venim? Abans els havien matat a ells. La violència de classes és molt forta durant aquells anys i hi ha uns ressentiments molt grans. 

“A Catalunya, les classes populars no s’identifiquen amb la imatge del català de seny, de missa i d’ordre”

En una entrevista a Betevé deies que l’anarcosindicalisme ha estat el gran moviment social del segle XX i també el gran oblidat.

L’anarcosindicalisme és una creació molt genuïnament catalana. Quan parlem de la identitat catalana, a vegades hi ha una lectura molt orientada per uns perfils de classe molt concrets. Hi ha hagut un intent de construir una visió essencialista d’allò català que és falsa. A Catalunya sempre hi ha hagut un antagonisme de classes molt fort, i les classes populars no s’identifiquen amb la imatge del català de seny, del català de missa, del català d’ordre. Al contrari: han sigut tumultuoses, revolucionàries, anticlericals, han cremat esglésies, han practicat l’amor lliure, han sigut feministes, han sigut protoecologistes, i no només han plantejat una impugnació ideològica a l’ordre, sinó que han creat eines pràctiques per fer-ho possible. Jo crec que hi ha molt d’interès a oblidar aquesta força que contradiu el relat oficial del que és Catalunya, quan Catalunya és una contradicció constituent, per entendre’ns. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Catalunya és una contradicció constituent”

Els mitjans de comunicació també han estat agents importants a l’hora de vertebrar aquesta imatge de català de seny, de missa i d’ordre? 

Exacte. Però hem de tenir en compte que, en aquells anys, mentre La Vanguardia performava aquesta realitat, els obrers d’aquella època llegien Solidaritat Obrera. Venia 30.000 exemplars diaris, que és una burrada tenint en compte que una bona part de la classe obrera era analfabeta i que es llegia en veu alta per arribar a comunitats obreres àmplies. Hi havia una cosmovisió independent de la cosmovisió de l’Església o de la burgesia: els obrers tenien el seu propi món cultural a través dels ateneus, de les corals, de les escoles, dels diaris, del teatre… Hi va haver una autoemancipació intel·lectual molt forta, i la burgesia només ho va poder controlar donant suport a un cop d’estat feixista. És clar que li feia por al sistema econòmic hegemònic que la classe treballadora s’autoorganitzés i que tingués la seva pròpia visió del món, però és que això encara es manté: la gran batalla dels mitjans ara mateix consisteix a introduir els interessos de la classe dominant a les ments de persones de classe obrera. 

“La gran batalla dels mitjans consisteix a introduir els interessos de la classe dominant a les ments de persones de classe obrera”

De fet, enllaçant amb això, Sílvia Marimon publicava un article a l’Ara titulat “Qui tenia por del Noi del Sucre?”. Encara fa por la translació política avui dia del que representava Seguí? 

Qui és el Noi del sucre avui? Qui són els Paronas d’avui? Per mi és molt clar, no? Els companys i les companyes que estan al Sindicat de Manters són el Peiró i són el Seguí de l’època. Les companyes que estan als sindicats dels riders són la Llibertat Ròdenas o a Lola Ferrer d’aquella època. També la gent que està als sindicats d’habitatge o als barris, defensant interessos que no són els de Barcelona Oberta, The District o els fons d’inversió. L’antagonisme de classe hi és, per més que s’hagi desfet la identitat obrera i que la societat s’hagi individualitzat d’una forma molt més extrema. Aquesta cosmovisió independent que tenien els obrers de principis del segle XX ha estat destruïda per 40 anys de dictadura i per 30-40 anys de neoliberalisme, de desinformació i de xarxes socials. Però, tanmateix, és clar que el poder té por que els llogaters i els riders s’organitzin, perquè posen en joc un sistema econòmic i polític que es basa en l’explotació de la classe obrera. 

“L’antagonisme de classe hi és per més que s’hagi desfet la identitat obrera”

I, si molts obrers d’aquella època van quedar invisibilitzats, encara hi ha hagut més oblit del que van representar figures com Llibertat Ròdenas o Amàlia Alegre, així com totes les vagues que van impulsar les dones en aquell moment. 

Al gener del 1918 hi havia 30.000 obreres a Barcelona fent vaga a les fàbriques contra l’alça de preus. Tenies 4.000 dones parant desnonaments a la Monumental, dones assaltant les carboneries, fent manifestacions, reunint-se a Montjuïc, fent assemblees clandestines. Tenies el Sindicat de la Constància, creat per dones teixidores que fan una vaga importantíssima el 1913. Tenies una genealogia molt forta, amb noms importants com Teresa Claramunt o Amàlia Alegre. Llavors, al Congrés de Sants, els 160 delegats sindicals de la CNT són tots homes. I l’any següent, que el congrés es fa al Teatro de la Comedia a Madrid, que és quan la visió de l’anarcosindicalisme català és assumida per tot el sindicalisme revolucionari a l’Estat espanyol i quan s’adopta el comunisme llibertari, la tradició dels sindicats únics…De 300 delegats, tens una dona. Allà també hi havia una contradicció important. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“S’ha produït una ocultació del passat de les dones obreres”

I que es manté en molts sentits. 

I aquí també es manté. Perquè, a veure, és legítim reivindicar la Bonnemaison, però no deixa de ser una dona burgesa que practicava la beneficència. En canvi, la Llibertat Ròdenas, o les Brises Llibertàries, que va ser un col·lectiu format per dones joves anarcosindicalistes que s’autoorganitzen i que lideren la revolta del 1918, han estat grans oblidades. S’ha produït una ocultació del passat de les dones obreres. Es diu que es van incorporar al treball als anys setanta, però no és així. Les obreres catalanes han treballat a les fàbriques des de fa 150 anys. I al llibre volia fer una picada d’ullet a l’actualitat: penso que el feminisme és un moviment social global i un dels fronts antifeixistes més importants del món, que està fent una revolució a tots els nivells. La revolució de les dones sempre ha sigut un vector important en els últims 150 anys, i això està molt oblidat. 

Passes de la Barcelona del pistolerisme i de l’obrerisme a la Barcelona del moviment okupa, del 15-M, de l’1 d’octubre, de les revoltes feministes. Per què connectes aquests dos períodes en concret? Quin vincle els enllaça? 

És la continuïtat d’una literatura del nosaltres. En el moment que som, és important relatar històries des d’un punt de vista col·lectiu, des del punt de vista de les lluites socials, del que està passant als barris, amb el feminisme, amb els moviments migrants; és a dir, amb totes aquelles comunitats que estan fent front al capitalisme tecnològic que ens individualitza. Em semblava interessant que aquesta idea dels vincles audaços també fos la de connectar períodes històrics que, aparentment, semblen molt deslligats, però que hi ha unes continuïtats: la crisi energètica del 1918 fruit d’una guerra mundial amb la que estem vivint ara, la grip espanyola del 1918 i la pandèmia, els desnonaments… En aquest sentit, m’interessa la memòria no com una mena de commemoració museïtzada, sinó com una activació per a la transformació social en el present a partir de la memòria de les pràctiques organitzatives, de cooperació, de suport mutu, de lluita i de coneixement col·lectiu de les classes socials subalternes. És un bagatge molt ric que ens és molt útil avui també.

“El 15-M i l’1-O són moments de construcció d’un ‘nosaltres’ que trenca amb els temps del capitalisme”

Però tinc la sensació que aquesta construcció d’un nosaltres que hem estat capaços de teixir en diversos moments històrics està bastant tocada de mort. Ho comparteixes?

Hi ha onades expansives de mobilització social que és on es visibilitza i es rearticula aquest nosaltres. És a dir, el 15-M i l’1-O són moments de construcció d’un nosaltres, d’una potència social que trenca amb els temps del capitalisme, i els que n’hem format part, hem viscut experiències molt significatives des del punt de vista històric, però també personal. En un documental, ja fa anys, un senyor del Forat de la Vergonya deia que els millors tres dies de la seva vida havien estat el 18, el 19 i el 20 de juliol de 1936. Per què? Hòstia, per què estàs vivint la revolució, la potència màxima del que és comú. Són moments que ens fan gaudir malgrat la repressió, que en altres contextos històrics i mundials es tradueix en molts morts. La resposta davant d’aquesta potència pot ser la destrucció, i també ho hem de tenir en compte. Però, si ens adonem que això ens aporta tanta plenitud, per què no ho reactivem?

Suposo que això és el que ha aconseguit el capitalisme en la seva versió més salvatge, d’atomitzar-nos, d’individualitzar al màxim les relacions, i que tampoc hem sabut sostenir aquesta potència revolucionària. 

Les persones som imperfectes, i això és també una crítica a la gent que té al cap la revolució perfecta de la classe obrera i el socialisme mundial. Fem el que podem. Llavors, evidentment, quan aquests cicles acaben, hi ha una recomposició política dels altres. Ara no ens trobem en un moment àlgid, en un cicle expansiu dels moviments de transformació; però, en canvi, penso que respecte a fa 20 anys, aquests nosaltres més quotidians sí que estan molt més estesos. Tenim molts ateneus a Barcelona, moltes llibreries cooperatives, molts sindicats d’habitatge, blocs ocupats, unes festes majors alternatives a cada poble, o un col·lectiu feminista, o un grup llibertari. D’altra banda, és cert que el capitalisme de plataforma està entrant fins als budells de la individualització, i això genera molta solitud, dolor, malalties mentals…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Fa falta una estètica de la resistència que contraresti la realitat que creen els mitjans de masses”

Que tenen una arrel social i econòmica molt profunda. 

És que el sistema econòmic se sosté en l’expropiació dels sentiments i de les intimitats de les persones. Per tant, hem de donar una sortida col·lectiva, comunitària, cooperativa, diguem-ne com vulguem, a tots aquests malestars i generar alternatives. Això ho dèiem el 15-M: “Soles no podem; juntes ho podem tot”.

Però què passa ara a Barcelona? Tu et centres molt en la primera dècada i mitja dels 2000, quan els carrers bullien. Això s’ha aturat? Quina anàlisi fas del que ha passat? 

La novel·la recull una festa major de la Bordeta per exemplificar que aquest nosaltres també s’escindeix o que pren diferents camins. Poden ser complementaris o poden no ser-ho. En una mateixa plaça es troben els que ara són regidors, alcaldes o comissionats, i la gent que continua als barris. Tot aquell cicle de lluites del qual parles va tenir diferents expressions, i a mi em sembla molt reduccionista el discurs segons el qual Podem és el 15-M. Per mi, també ho és l’onada d’economia social i solidària que es va generar, o el moviment per l’habitatge. Una de les seves derivades sí que va ser el municipalisme transformador i, de la mateixa manera, el procés català també va suposar una empenta gegantina a la mobilització col·lectiva. Quan tot això s’acaba, comencen les èpoques de reflux. El filòsof Paolo Virno diu que, quan hi ha una ofensiva social molt forta que és derrotada o desarticulada, hi ha uns anys de resignació i de tristesa social. Hem de ser conscients que aquestes onades sempre es produeixen i hem d’acumular forces per als nous cicles que vindran.

Però no creus que, en certa manera, la institucionalització d’algunes demandes socials ha trencat una mica l’organització al carrer i el contrapoder que hi havia des de lògiques no institucionals? 

Sí i no. El procés de desarticulació que hi va haver post-Transició, amb la institucionalització de les esquerres, no es dona el 2015 amb la mateixa intensitat. L’any 1982, les associacions de veïns van estar a punt de tancar. Molta gent, sobretot vinculada al PSUC, va abandonar el contrapoder per passar a formar part del nou poder democràtic. És cert que, el 2015, hi ha activistes que entren a les institucions, però la gran majoria de l’activisme a Barcelona i a Catalunya seguim construint alternatives des de baix. Potser, això sí, ha estat la primera vegada que col·laboràvem amb les institucions. L’important és sempre tenir la perspectiva de construir poder popular i intentar que els companys que entren a la institució el retroalimentin. La CUP parlava de la institució i del carrer; i jo crec que el més important és una tercera pota: la institució popular. El carrer pujarà o baixarà i la institució la tindrem o no, però la construcció d’allò popular, cooperatiu, solidari, comunitari i sindical és el vèrtex del canvi social.

Després de les eleccions municipals i amb el canvi de govern a Barcelona hi ha un retorn explícit a l’ordre?

La paradoxa és que el capitalisme ens està portant a un desordre global absolut, a una crisi climàtica galopant fruit d’un sistema que ha rebentat els límits biofísics del planeta, i a un ordre geopolític internacional permanentment en guerra. El que vull dir amb això és que justament el capitalisme avui és el màxim generador de desordre i d’inseguretat, de violència, de genocidis… Nosaltres hem de plantejar que cal un nou ordre, com van fer Seguí o Paronas: no pot ser que hi hagi 23 desnonaments diaris a Catalunya. Què hi ha de més insegur o que generi més desordre que això? 

Però ho hem naturalitzat.

I aquí entrem en la importància de reprendre la batalla comunicativa per ressignificar tot el que està passant. És a dir, si el cinema no explica la vivència d’un migrant en una pastera en primera persona, amb qui empatitzarà el públic serà amb el policia fronterer. Fa falta una estètica de la resistència que pugui contrarestar la realitat que creen els grans mitjans de comunicació de masses en funció dels interessos dominants. Hem de plantejar un discurs contrahegemònic a tot el que s’està difonent per les xarxes socials. El feixisme està invertint-hi molts diners per arribar a la gent jove i rentar-li el cervell amb un discurs masclista, racista, classista i espanyolista. Com contrarestem això? Amb les lluites socials, d’acord. Però ha d’haver-hi també una estratègia cultural, comunicativa, que relati, que poetitzi, que canti les cançons… 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La literatura ha de deixar els problemets personals de la classe mitjana blanca i donar veu als joves de perifèries”

Hem de fer vincles audaços al voltant de tot això. 

És el que va fer el moviment obrer durant tot el segle XIX i principis del XX a Catalunya. Les obres de teatre parlaven dels pobres; la literatura, també; les corals cantaven cançons republicanes i anticlericals… Ens cal tornar a construir un sentit del món d’acord amb els interessos de les majories, que la literatura s’ocupi del nosaltres, que deixi de parlar dels problemets personals que té la classe mitjana blanca de l’Eixample i que doni veu, per exemple, a la joventut de les perifèries que és filla de la migració. Hem de trencar les barreres culturals i de classe per tal que la població subalterna en tots els fronts pugui fer producció cultural. Si no, seguiran guanyant terreny els relats dels youtubers i de ninyatos idiotes que es volen fer rics. El feminisme això ho ha fet amb pòdcasts, obres de teatre o cançons. El Sindicat de Manters també ha generat una estètica pròpia. Hem d’anar per aquí.

Has posat l’exemple de dos col·lectius que, precisament, són a la diana de l’extrema dreta i, fins i tot, d’algunes institucions. Penso, per exemple, en el pla Endreça de l’Ajuntament de Barcelona, que apunta directament als manters.

L’auge de l’extrema dreta a escala mundial és una recomposició social que respon a una onada de mobilitzacions d’esquerres emancipadores, feministes, ecologistes, antiracistes i també independentistes, a Catalunya. Sempre que fas una ofensiva, hi ha una resposta per part del teu antagonista. Jo crec que la conflictivitat social creixerà de nou en els propers dos o tres anys; més encara si el PSC des de l’Ajuntament de Barcelona segueix treballant pels lobbies i s’alia amb la dreta i l’extrema dreta contra la renaturalització de la ciutat.  

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El feixisme avui s’erigeix en la solució desesperada de la crisi del capitalisme”

Hi ha un fil de continuïtat entre el que va ser l’assassinat d’obrers per part de la patronal i la burgesia al segle XX i l’ascens del feixisme que estem veient els darrers anys?

Hi ha un fil de continuïtat molt clar; però, ara, l’aniquilació física de la gent que defensa l’ampliació dels drets s’ha deslocalitzat. Els burgesos catalans abans mataven anarcosindicalistes als carrers de Barcelona o de Sabadell i, ara, les empreses multinacionals catalanes estan matant sindicalistes a Colòmbia. És la mateixa lògica. Però després hi ha també qüestions locals que tenen a veure amb cicles globals.

Per exemple?

Doncs la deshumanització dels migrants, la justificació que el Mediterrani s’hagi convertit en una fossa comuna per mantenir uns privilegis a Europa que són producte del neocolonialisme, la repressió i el racisme creixent de la ultradreta… Que matin migrants no és un problema, igual que no ho era que matessin anarcosindicalistes. Hi ha gent que normalitza la violència contra les persones LGBTI. L’onada d’assassinats de dones des de fa dècades, d’alguna manera també s’està naturalitzant a partir de comentaris masclistes a les xarxes socials i en algunes televisions, on es diu, si fa no fa, que això és un fet normal. El nou feixisme global s’està conformant per aliances de diferents sectors que veuen perillar els seus privilegis, siguin els de la família catòlica, els de la masculinitat, o els interessos dels qui volen seguir contaminant i especulant. El feixisme avui s’està erigint en la solució desesperada de la crisi del capitalisme, i això ha estat interioritzat per gent que es diu d’esquerres. A l’Ajuntament de Barcelona, el PSC és la veu d’aquest rearmament, d’aquest ordre de classes a la ciutat. Aquí tindrem una batalla; hi ha una lluita per venir.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies