21/01/2022 | 07:00
Com molt bé escrivia la poeta i militant anarquista Lucía Sánchez Saornil, “la vida de tots els obrers, i més encara si són revolucionaris, s’assembla: la fàbrica, el taller, la presó, el Sindicat”. Però, dins d’aquest marc, hi va haver militants excepcionals. Juan García Oliver constitueix un exemple de lideratge dins de l’anarcosindicalisme, un moviment més aviat de tipus assembleari que, abans de la Guerra Civil, no tenia una estructura burocràtica. No obstant això, el seu poder carismàtic, basat en una història personal de lluita, de vegades va minar la democràcia interna de la CNT. En determinades ocasions, els relats de la seva vida han estat embolicats en mites i falses percepcions, sovint generades per les seves memòries, el polèmic llibre El eco de los pasos, recentment reeditat per Virus Editorial.
García Oliver és sens dubte una figura controvertida: criminal i assassí per a uns, heroi per a uns altres, fins i tot seria vilipendiat de vegades pels seus per la seva heretgia “anarcobolxevic”; una paradoxa: un revolucionari antiautoritari, que es convertiria en un dels homes amb més autoritat durant el “curt estiu de l’anarquia” del 36 i una de les figures polítiques més rellevants en la història recent de Catalunya. Va arribar a estendre l’abast de la seva influència a l’àmbit estatal, quan es va convertir en ministre de Justícia del Govern republicà durant la Guerra Civil. El seu historial revolucionari mostra una contradicció fonamental: quan la revolució quedava més lluny, va destacar per la seva postura radical i insurreccional, i, quan la revolució breument es va convertir en una realitat, a l’estiu del 36, va optar pel frontpopulisme i per la col·laboració amb l’Estat republicà.
Sentir la revolució a les entranyes
Nascut a Reus, en una llar obrera molt humil —els seus pares eren obrers tèxtils—, va estar indeleblement marcat per les seves experiències formatives i des de petit va desenvolupar un profund sentit de classe: com molts joves modelats en un àmbit proletari, va arribar a apreciar les moltes injustícies d’una vida de segona classe, com prendre la llet de cabra més barata en comptes de la llet de vaca. Mai no oblidaria les seves arrels obreres, de les quals sempre es va sentir molt orgullós. Coneixia la fam i deia que ell sentia la revolució en les entranyes abans de llegir-ne res en els prospectes i els llibres —en les seves memòries, repetidament expressa el seu rebuig als anarquistes sense arrels obreres.
Conegut per Joanet pels seus més íntims, García Oliver —que, com demostra una tesi doctoral recent, sempre va usar el nom de Juan en la seva vida pública— va deixar l’escola amb 11 anys, però sempre va anhelar la cultura i el coneixement. De nen estudiava el francès de llibret pel seu compte. Inquiet i amb ganes de descobrir nous mons, el 1916, amb només 14 anys, se’n va anar a Tarragona per treballar de cambrer, que va ser el seu ofici en els primers anys de vida obrera. L’any següent, amb només 15 anys, va arribar a Barcelona, la ciutat que va formar les seves perspectives adultes.
Després d’alguns mesos a la UGT, el 1919 es va afiliar a la CNT contestatària, que encaixava més amb el seu caràcter iconoclasta
A Barcelona va trobar una ciutat en plena expansió urbana i industrial a causa de la I Guerra Mundial, una Barcelona cada vegada més cosmopolita, efusiva i insurreccional, gràcies a la crisi revolucionària europea. Va presenciar l’estiu calent i revolucionari del 1917, i va ser testimoni directe de la repressió de l’Exèrcit contra els obrers vaguistes. A poc a poc es va ficar en la guerra social barcelonina, però encara no era un revolucionari. Igual que el seu futur company de lluita, Buenaventura Durruti, la seva primera afiliació sindical va ser a la UGT, ja que va entrar en la Societat de Cambrers el 1919, l’any de la vaga de La Canadenca, la lluita titànica de la classe obrera barcelonina. Va ser des del principi un sindicalista actiu i no un afiliat senzill. Per exemple, va ser a la seu del sindicat al carrer de Cabanes per escoltar una conferència del veterà ugetista madrileny Francisco Largo Caballero. Poc podia imaginar que 17 anys després entraria al seu Govern com a ministre de Justícia!
La seva estada a la UGT va ser curta. Al carrer, tothom, per bé o per mal, reconeixia que l’anarcosindicalisme era l’estrella ascendent del món sindical. Així que aquell mateix 1919 es va afiliar a la CNT contestatària, que encaixava més amb el seu caràcter iconoclasta, i va entrar a l’antic Sindicat de Cambrers, el qual, amb la creació del model organitzatiu dels sindicats únics en el congrés de Sants (1918), acabaria formant una secció dins del Sindicat Únic de l’Alimentació. Encara que tindria vincles estrets amb el Sindicat de la Fusta —perquè havia estat envernissador en una època— i amb el Sindicat del Tèxtil, invariablement treballava de cambrer. De totes maneres, això estava dat i beneït i el seu futur quedaria estretament unit al de la CNT durant les dues dècades següents.
Els reis de la pistola obrera
Per detenir l’onada anarcosindicalista, les autoritats, pressionades pels sectors més radicalitzats de la burgesia catalana, van adoptar una política de mà dura contra la CNT el 1919. En una guerra social cada vegada més endurida, van començar els anys de plom, quan la policia i els grups armats paral·lels, moltes vegades subvencionats per la Federació Patronal, es van dedicar a detenir, colpejar i, en alguns casos, aplicar l’execució extrajudicial, l’anomenada “llei de fugues”, contra els cenetistes més coneguts. Com va reconèixer García Oliver en les seves memòries, “el carrer estava encès” i, en el decurs d’una vaga de cambrers a l’hivern del 1919, va ser empresonat per primera vegada. A la presó va conèixer Ramon Archs, el cap pensant dels grups de defensa cenetistes. No per última vegada, la presó va ser la seva universitat, i, després d’aguantar les pallisses dels guardians, va sortir al carrer endurit i millor preparat culturalment per defensar les finalitats revolucionàries de la CNT.
El 1922, amb Durruti, Ascaso i altres, va muntar Los Solidarios, un grup clau en l’evolució del moviment anarcosindicalista
Va passar la primera part del 1920 sent el “representant clandestí” de la CNT a la província de Tarragona, organitzant nous quadres sindicals als pobles, sovint amb la pistola a la butxaca per protegir-se dels molts grups hostils, com els carlistes, el Sometent o els pistolers anti-CNT del Sindicat Lliure, que el van sentenciar a mort en algun moment. En un context crític per al futur de la CNT, va fer un pas endavant cap a la bretxa per respondre amb vigor a la repressió des de dalt i va entrar de ple en la guerra asimètrica contra la patronal i l’Estat per defensar la integritat i la continuïtat de l’anarcosindicalisme. Així ho va expressar uns quants anys després:
Extracte del discurs de García Oliver (vídeo), el 1937, quan ja era ministre de Justícia, durant la inauguració del mausoleu de Durruti, Ascaso i Ferrer Guàrdia al cementiri de Montjuïc de Barcelona: “…en circunstancias muy aciagas para nuestro movimiento, muy tristes para toda la clase trabajadora. Dueños casi de la ciudad eran las bandas de pistoleros del Sindicato Libre que patrocinaba la patronal. Las hordas policíacas coadyuvaban a la obra de destrucción de nuestras organizaciones y de nuestros hombres… Cuando comprendimos nosotros que probablemente pudiera llegar el momento de que fuésemos absolutamente vencidos, nos unimos en aquel momento lo que no tengo vergüenza en decir, lo que tengo orgullo en confesar: ¡los reyes de la pistola obrera de Barcelona! Pero hicimos una selección: los mejores terroristas de la clase trabajadora, los que mejor podían devolver golpe por golpe. Nos unimos y formamos un grupo, anarquista, un grupo de acción, para luchar contra los pistoleros, contra la patronal y contra el gobierno”.
I així va néixer el cèlebre grup d’afinitat Los Solidarios el 1922, a Barcelona, on hi havia joves militants dels grups de defenses cenetistes, com ara Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Alfonso Miguel i Aurelio Fernández, entre molts d’altres, un grup clau en l’evolució del moviment anarcosindicalista a l’Estat espanyol. Amb 20 anys, la vida del reusenc es converteix en un seguit d’atemptats, d’assalts a bancs, de complots, de clandestinitat, de presons i de fugides en els quals arriscava la vida per defensar els seus ideals.
Anarquistes conspirant amb Francesc Macià
Va ser detingut a l’agost del 1923, un mes abans del cop d’Estat del general Primo de Rivera, per un atemptat contra uns pistolers del Sindicat Lliure a Manresa, així que va passar els primers anys de la dictadura a la presó de Burgos, fins a l’hivern del 1925. Una vegada alliberat, es va exiliar a París, i allí va tenir molt de contacte amb la comunitat d’anarquistes émigrés, sobretot espanyols i italians, incloent-hi alguns defensors de l’anomenada Plataforma d’Arxinov, creada per anarquistes russos, que advocava per la implantació d’una bona organització politicomilitar i la immediatesa de la revolució. També va estar involucrat en complots per assassinar Mussolini i el rei Alfons XIII; en el cas d’aquest últim, durant la seva visita a París a l’estiu del 1926.
Aquell mateix any, García Oliver, Durruti i Ascaso van estar conspirant amb Francesc Macià prèviament a la confusa expedició armada de Prats de Molló (novembre del 1926). Podem concloure que va ser la disposició de Macià a actuar contra la dictadura, més que la seva política, el que va atreure els homes d’acció anarquistes. Perseguit per la policia francesa, García Oliver va haver d’abandonar el país i va ser detingut després d’haver travessat la frontera clandestinament a l’octubre i empresonat de nou al penal de Burgos, que era, si no el pitjor, un dels pitjors d’aquella època; allí es va quedar fins que va arribar l’indult amb la proclamació de la República a l’abril del 1931.
La presó va ser la seva universitat: va arribar a posseir un nivell cultural extraordinari
La presó de Burgos va ser la seva universitat: en aquesta tercera estada es va formar moltíssim intel·lectualment i política, i va arribar a posseir un nivell cultural extraordinari, ja que estudiava més enllà d’allò que el cànon anarquista tradicional estableix. Devorava filosofia grega igual que Les flors del mal, de Baudelaire. Per aquells anys també el va influenciar molt la Technique du coup d’État, de Curzio Malaparte, una mena de manual maquiavèl·lic per prendre el poder en una societat moderna. Tot indica que ja havia conclòs que les tàctiques de lluita armada, en gran part imposades sobre la CNT per les exigències del context repressiu després de la vaga de La Canadenca, representaven les pedres angulars d’una nova estratègia revolucionària —més enfocada en els aspectes tecnicomilitars d’una lluita pel poder que les vagues massives— que ell mateix estrenaria durant els primers anys republicans.
‘El Rei de Reus’ i la gimnàstica revolucionària
En sortir de la presó amb el naixement de la República, gaudia d’un prestigi enorme a causa del seu historial de lluita i de sacrifici des de jove, i era conegut entre molts militants barcelonins com el Rei de Reus. Orador hàbil, va anar consolidant el seu poder carismàtic des de la tribuna i dins dels recentment creats Comitès de Defensa Confederals. Va ser delegat en el Congrés de Madrid al juny del 1931, el primer congrés cenetista en una dècada, i es va oposar a les iniciatives més anarcosindicalistes, argumentant que podrien resultar una improbable burocratització de la CNT i/o una igualment improbable incorporació política de tota la classe obrera dins de la nova democràcia republicana. García Oliver, per contra, defensava una política obertament insurreccional que combinés les vagues amb una lluita armada o “gimnàstica revolucionària” per preparar els obrers en les tasques revolucionàries i, alhora, conservar l’autonomia obrera i la seva separació de la política. Més endavant, impulsaria la formació del grup d’afinitat Nosotros (1932-1936), basat en els antics components del mític grup Los Solidarios, com Durruti i Ascaso.
Encara que Nosotros reunia militants que defensaven posicions maximalistes, el reusenc i el seu company íntim Alfonso Miguel es van trobar aïllats, a causa de la seva postura sobre el poder. El 1932, Miguel va publicar un prospecte (Todo el poder a los sindicatos) en el qual defensava un “exèrcit revolucionari” per crear una “dictadura de la CNT”, i, a principis del 1936, el reusenc va parlar de “prendre el poder” en un parell de reunions a Barcelona. A la CNT, molts militants de diferents tendències coincidien que García Oliver era un “anarcobolxevic autoritari”, considerat un desqualificatiu fort en els mitjans llibertaris. Malgrat aquestes tensions, alguns altres continuaven veient-lo com un anarquista ortodox, quan el seu ideari clarament ho posa en qüestió.
Es va acostar a l’antifeixisme i va deixar de ser el revolucionari d’abans que defensava un projecte autònom d’autogestió obrera
En tot cas, podem concloure que la política insurreccional de gimnàstica revolucionària —que va resultar dos assajos insurreccionals, al gener i al desembre del 33— va ser un fracàs: va afeblir la CNT en l’àmbit estatal i va soscavar la credibilitat de García Oliver, sobretot després dels successos de 1934, quan l’octubre roig asturià —protagonitzat per tots els grups obrers de la zona (socialistes, comunistes i anarcosindicalistes)— va posar en relleu les limitacions de la seva tàctica més exclusivista, que no va poder mobilitzar ni tan sols una fracció dels centenars de milers de cenetistes. Quan es va fer un balanç de les lluites d’aquells anys en el congrés de Saragossa (maig del 1936), García Oliver va rebre dures crítiques dels delegats. Si la veritat és que les insurreccions van frenar les possibilitats d’una institucionalització de la classe obrera, resulta més que discutible que afeblissin la República: les autoritats van ser capaces de reprimir els moviments armats dels Comitès de Defensa Confederals, però no van aconseguir fer el mateix amb els colpistes al juliol del 36.
Al cim del poder
A la fi de l’anomenat Bienni Negre de la República (1933-1936), García Oliver es va acostar a l’antifeixisme i, stricto sensu, va deixar de ser un revolucionari, o va deixar de ser el revolucionari d’abans que defensava un projecte autònom d’autogestió obrera. En cap moment no va intentar desenvolupar el model asturià d’antifeixisme revolucionari basat en l’Aliança Obrera. És veritat que, en privat, va defensar la “presa del poder”, però es va alinear amb la política dels comitès superiors de la CNT de suspendre l’abstencionisme perquè els obrers votessin les forces polítiques d’esquerra i de la classe mitjana liberal republicana en les eleccions del febrer del 36. I, durant la crisi política, el cop militar, la revolució i la Guerra Civil, va defensar l’antifeixisme interclassista. Tots els seus compromisos polítics posteriors, incloent-hi els que du a terme durant la seva època de ministre, es poden explicar com a resultat del frontpopulisme dels líders cenetistes, no com a “traïció” personal als valors anarquistes.
Va ser un dels quatre ministres anarquistes que van entrar al Govern del socialista Largo Caballero
Al juliol del 36, García Oliver va arribar al cim del seu poder, igual que la CNT. La seva intervenció valenta i, de vegades, decisiva, en l’avantguarda de la lluita de carrer contra els colpistes els dies 19 i 20 de juliol, va eclipsar les ombres de la seva vida com a militant dels mesos anteriors. Va mostrar astúcia tàctica en diversos moments i va prendre la iniciativa en els combats, sobretot en l’assalt final a la caserna de les Drassanes, quan el seu amic i company de lluita, Ascaso, va morir al seu costat. En les paraules de l’antifeixista italià Carlo Rosselli, va ser “l’ídol de la Barcelona proletària“. I no és sorprenent si pensem en el retrat que ens va deixar el periodista de Pravda Mikhaïl Koltsov del reusenc com un home “de color verd oliva, bell, amb una cicatriu a la cara, fotogènic, ombrívol… un orador expert, ardent i hàbil”. Segons un dels líders de les Joventuts Llibertàries, “era per a nosaltres el líder per excel·lència. L’admiràvem; més encara, l’idolatràvem”.
El juliol va ser clau en la creació d’una nova mitologia (que es pot llegir en el seu llibre El eco de los pasos), sobretot la idea equivocada que García Oliver representava una alternativa revolucionària al frontpopulisme. És veritat que en una reunió de notables cenetistes, el 23 de juliol, va defensar l'”anar a totes” (o sigui, fer la revolució), una proposta que va ser rebutjada per la majoria. Però analitzem les figures històriques per les seves accions, no per les seves paraules. De fet, quan una minoria de revolucionaris va abandonar la reunió en protesta pel frontpopulisme cenetista, ell s’hi va quedar i, en els mesos següents, mai no es va alinear amb els sectors dissidents que de veritat volien anar a totes. De fet, durant el període 1936-1937 va perseguir i va amenaçar aquests grups radicals. No es pot ignorar que va ser, en la pràctica, un defensor acèrrim del frontpopulisme i dels compromisos amb el poder. Al juliol del 1936, va entrar en el Comitè de Milícies Antifeixistes, un gabinet de guerra frontpopulista de facto vinculat a la Generalitat i creat des de dins del Govern autonòmic per coordinar les milícies populars.
El ministre ‘bomber’
Cal no confondre el Comitè de Milícies amb una entitat revolucionària. La revolució del juliol era al carrer i a les seves barricades, als barris i a les fàbriques, i va ser una revolució de comitès populars. Val la pena notar que aquella revolució —moltes vegades protagonitzada pels “pollosos” i pels “murcians” vilipendiats en la imaginació catalanista— va permetre a Catalunya un nivell d’independència del Govern central absolutament insòlit en l’època contemporània, amb milícies obreres que controlaven les fronteres, per exemple.
García Oliver no va participar directament en la revolució —a partir del 21 de juliol, va entrar en els passadissos del poder i, en la pràctica, va ajudar a restablir el poder de l’Estat republicà tan perjudicat pel cop militar i per la reacció popular. Al setembre, va acceptar la dissolució del Comitè de Milícies, que va portar l’enfortiment del poder del Govern català, i al novembre va ser un dels quatre ministres anarquistes que van entrar al Govern central de la República. Com a colofó, al maig del 37, quan els revolucionaris van tornar a construir barricades als carrers de Barcelona per fer front a l’erosió del seu poder local, el ministre es va convertir en bomber quan va arribar de la seu del Govern central a València per negociar la rendició dels insurrectes. El seu paper va significar l’ocàs del poder cenetista a Barcelona i, sense saber-ho, del mateix poder del reusenc, que va ser apartat del Govern aquell mateix mes. En fi, es pot concloure que el seu “anar a totes” del juliol del 36 havia estat més aviat una picada d’ullet al seu passat revolucionari. No és possible ignorar el seu compromís pràctic amb el poder, una cosa curiosament impulsada pel seu afany de defensar la CNT, el mateix impuls que el va obligar, en el període anterior, a la defensa armada del seu sindicat.
El buit de l’exili
Per concloure, la vida de García Oliver, un líder carismàtic en un moviment que formalment rebutjava els lideratges, encarna moltes de les contradiccions de la història de l’anarcosindicalisme. Va ser un agitador professional que no va aconseguir transformar el seu mestratge amb la pistola i la metralladora en una política revolucionària perspicaç. Encara més: la seva moderació va augmentar just quan les possibilitats revolucionàries van ser més a prop. Si bé en el període 1931-1934 criticava els seus rivals dins de la CNT pel que ell veia com un desig de burocratitzar els sindicats i anul·lar les energies revolucionàries, més tard, en el període revolucionari de 1936-1937, es va convertir en l’home fort de la CNT jerarquitzada i burocratitzada, va fer costat a l’autoritat republicana en el Comitè de Milícies i en el Govern en defensa de l’antifeixisme i les seves accions van afeblir activament les bases del poder popular. D’aquesta manera, ens fa qüestionar el tòpic que els líders de la CNT eren incapaços de fer sacrificis per mantenir la coalició frontpopulista: primer, García Oliver va sacrificar el seu historial de revolucionari i després, el 1939, es va llançar al buit de l’exili.
Encara que García Oliver havia estat a l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, res no l’havia preparat per estar aïllat del seu país d’origen la resta de la seva vida, és a dir, gairebé 40 anys. No va tornar a trepitjar Espanya i vivia un doble exili: del seu país i de les activitats militants quotidianes que donaven un significat als seus primers 37 anys de vida. Obligat a abandonar França el 1939 a causa de l’assetjament de la Sûreté Nationale, estava apartat del centre neurològic de la lluita antifranquista a Tolosa de Llenguadoc, i va residir a Mèxic des del 1941. Hi ha noves ombres d’aquest període, la seva entrada a la maçoneria i el seu projecte fallit de crear un partit polític obrer. Si l’exili va ser una tragèdia col·lectiva per al cenetisme, García Oliver va viure una tragèdia personal, amb la mort del seu únic fill de 24 anys en un accident de trànsit el 1964. Setze anys després, va morir sol, a Guadalajara, Mèxic, el 1980. El seu gran llegat és el llibre de memòries controvertit i, alhora, imprescindible, per entendre la història politicosocial de la primera part del segle passat, un text escrit per un septuagenari amargat i vanitós, bastant lluny del militant abnegat que es va jugar la vida als carrers barcelonins mig segle abans.
* Les imatges que il·lustren aquest reportatge són extretes del llibre El eco de los pasos, editat per Virus Editorial, a qui agraïm les gestions per a la cessió.