10/04/2015 | 06:00
El concepte de lerrouxisme ha tornat en els últims mesos a ser un debat d’actualitat. Arran de l’aparició de Podemos, i en algun moment fins i tot amb la de Guanyem, s’ha utilitzat de nou intensament el mite del lerrouxisme i el soleturisme. Hi ha en joc una qüestió de fons: la pèrdua d’una tradició republicana i popular en el marc de les esquerres catalanes al deixar que el relat del catalanisme es construeixi sobre les categories d’origen conservador. Això afecta a l’oblit sobre la tradició republicana i obrera del XIX, a la lectura a voltes esbiaixada de l’anarquisme, i en ella de Salvador Seguí, i a la incomprensió final d’un catalanisme popular i d’esquerres, si no és subordinat a les categories generades per la dreta. El lerrouxisme, per mal o per bé, també forma part d’aquesta història més enllà dels mites.
S’explica que quan J.B. Cendrós i Carbonell, prohom del catalanisme cultural lligat a Òmnium, a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Enciclopèdia Catalana, es trobà amb la publicació de Jordi Solé Tura ‘Catalanisme i revolució burgesa’, es produí un breu i precís interludi. Corria l’any 1967 i el que llegí Cendrós per la seva primera plana fou que aquesta “és la història d’una revolució burgesa frustrada”. La resposta, feta en veu alta, no podia ser més significativa: “Frustrat, jo? De què?”. Probablement aquesta és la millor crítica que es pot fer, entre moltes altres, al llibre de Solé Tura que ha donat per rius de tinta i fins i tot per encunyar una categoria política: “Soleturisme”. Val a dir, a més, que és una crítica fundada, no tan sols pel fet de ser veritable històricament, i en el seu cas fins i tot personalment, sinó en el sentit que com a mínim abans de realitzar-la Cendrós n’havia llegit la primera pagina. Molts dels que han convertit aquest llibre en categoria política, no tots certament, semblen no haver realitzat ni aquest esforç.
Al cap i a la fi quan s’afirma que el “soleturisme” és el principi segons el qual les classes populars estan dividides per raó de llengua, una versió intel·lectualitzada així del “lerrouxisme”, o bé que el nacionalisme només té una base possible exclusivament burgesa, en realitat s’està fent una afirmació absolutament gratuïta, per molt que s’hagi reiterat fins a la sacietat que era així. El “pecat” de Solé Tura fou un altre. Al cap i a la fi el missatge final del seu llibre, d’un to clarament maurinista, era que la classe obrera es convertís en la capdavantera i renovadora de la lluita per l’emancipació nacional. Però en el camí cap aquesta conclusió assenyalà que Prat de la Riba era fonamentalment un reaccionari. Un brillant reaccionari, si es vol, que estava en contra del sufragi universal, i a favor del sufragi corporatiu, ja que segons ell “les classes obreres tenen més assegurats llurs drets per un sistema que els atorga un nombre de representants proporcional a llur importància”. Era així també l’home que impedia que l’article de Joan Maragall, demanant que Ferrer i Guàrdia no fos ajusticiat després de la Setmana Tràgica, fos publicat abans del seu afusellament.
Era una època on Jordi Pujol s’emmirallava en la figura de Prat de la Riba, mentre altres consideraven que aquesta anàlisi podia trencar la possible unitat futura de l’antifranquisme. Aquest fou el veritable delicte del seu llibre. Tanmateix el terme “soleturisme” és d’ús per iniciats. El concepte que corre com a moneda més comú és el de lerrouxisme. Un terme amb una capacitat innegable de ressorgiment en els moments crítics, com l’actual, on els moviments polítics emergents semblen no voler obeir les categories disciplinadores de tot un món fet de sobreentesos.
Lerrouxisme i lerrouxistes
Lerrouxisme seria, en aquest marc, aquell moviment polític que a partir de la utilització de la demagògia hauria hàbilment aconseguit separar la classe obrera catalana a partir del seu origen. Realment té mèrit que el lerrouxisme aconseguís això precisament quan a Catalunya, com també a Barcelona, pràcticament tota la seva classe obrera era d’origen i parla catalana, ja que faltava encara una dècada perquè s’iniciés intensament la migració de fora de Catalunya. Més mèrit tenia fer això amb el suport de Valentí Almirall, pare del catalanisme d’esquerres, durant les eleccions de 1903. Suport donat contra la “ridícula teoria del ‘catalanismo político’” i en defensa de l’autonomisme democràtic davant del que anomenaven catalanisme reaccionari.
De fet, en aquest mateix any 1903 les candidatures “lerrouxistes” arribaran a agrupar 35.000 vots a Barcelona, en una victòria inapel·lable per sobre de la Lliga, amb la xifra de vots més alta que obtingué mai un partit d’esquerres a la ciutat fins el 1931. Fou també precisament en aquell mateix moment que nasqué la idea, des de la publicista lligaire, de que en realitat els seus votants eren “forasters que odien la terra que els manté i els enriqueix”, per acabar concloent, davant les derrotes successives que portaran al control del “lerrouxisme” de l’Ajuntament de Barcelona, incloent en les seves candidatures a un jove Francesc Layret, que en realitat “la mayoría obrera de Cataluña no es catalana, sino fruto de la inmigración”.
Lerroux arribà a Catalunya de la mà de Federico Urales (Joan Montseny), fundador de la ‘Revista Blanca’ i pare de Federica Montseny, compartint mítings amb Teresa Claramunt o Josep Prats, en la mesura que s’havia destacat com a gairebé única veu pública en contra dels processos de Montjuïc, després de la detenció i tortura de 400 anarquistes el 1896, i d’aquí la seva popularitat entre la classe obrera. Però el seu èxit polític provingué d’una altra banda. Amb ell com a catalitzador el republicanisme català es modernitzà entrant de ple en l’era de la política de masses i s’articulà com una proposta que anava més enllà de les pràctiques mesocràtiques per endinsar-se dins de l’obrerisme. Esdevingué una proposta de tall populista tant d’articulació política com social, un veritable partit-societat, amb l’expansió de les quaranta-dos fraternitats republicanes i d’una trentena d’escoles laiques pels barris de Barcelona i en poblacions com la Bisbal del Penedès, Molins de Rei, Cornellà o Terrassa. Xarxa que tenia el seu centre en la Casa del Poble inaugurada el 1906 a l’Eixample barceloní de 2.500 metres quadrats, que a part de servir de centre d’assemblees, biblioteca o representacions teatrals, actuava com a nucli del cooperativisme de consum, serveis mèdics, jurídics i de recursos culturals, corals, grups de teatre popular, caixes de resistència pels presos i de les escoles republicanes que seguien els mètodes de Ferrer i Guàrdia.
El “lerrouxisme” en aquest sentit s’articulà a partir d’un discurs obrerista -malgrat no ser una proposta de classe-, anticlerical i laicista, i en aquest sentit agrupà des dels grups feministes com la Sociedad Progresiva Femenina de Ángeles López de Ayala fins a les entitats lliurepensadores. També ho féu des del discurs anticatalanista, però en aquest cas era un anticatalanisme entès com antilliga. Marc en el que s’entenen per exemple el suports de Valentí Almirall, d’un Jaume Mir –veterà de la revista de tall llibertari íntegrament en català ‘La Tramuntana’– dins de la premsa lerrouxista, o d’Ignasi Clara, antic director de ‘Huelga General’ i dirigent anarquista de la vaga general de 1902. Era un anticatalanisme dirigit cap a la Lliga, però no anticatalanitat. Els atacs més viscerals contra el que representava el nacionalisme conservador podien anar acompanyats en el propi Lerroux per una defensa del català com a llengua i no com a dialecte a les Corts espanyoles, de la mateixa manera que es reivindicava l’autonomia de Catalunya, o de les afirmacions del líder radical sobre una Catalunya que “es un pueblo que tiene historia propia, vida propia, lengua propia, literatura y arte propios, personalidad propia con todos los caracteres étnicos de una raza aparte”.
Aquest anticatalanisme no és només propi del lerrouxisme. Es pot trobar en el republicanisme català anterior a la seva emergència, com també posteriorment en la portada de 1907 del primer número de la capçalera anarcosindicalista ‘Solidaritat Obrera’, anomenada així per oposició a la Solidaritat Catalana, o anys després en el mateix Seguí. En aquest últim sentit, en el discurs realitzat el 1919 a Madrid, que en la seva reconstrucció feta dècades després ha estat agafat per presentar un Noi del Sucre protoindependentista, afirma en l’original de 1919 coses com la següent: “En Cataluña no hay problema catalán, porque allí solamente siente ese problema la burguesía organizada, que está bajo los auspicios de la Lliga regionalista (…) un problema que realmente era nada más que una lucubración mental”.
No es tracta d’una escissió plantejada en termes d’espanyolisme versus catalanisme, sinó en termes de classe on s’entén el catalanisme polític dominant d’aquella època en concret com a quelcom propi de la burgesia. Aquesta escissió no es tancarà realment, i això no afecta només el lerrouxisme. Fins als anys 30, moment en el que el mateix Josep Termes, el gran crític de Solé Tura, senyala com el de “la incorporació de l’obrerisme al catalanisme, tot culminant-hi un joc de classes socials”. No seria fins llavors que es podria parlar de la “nacionalització” d’una part important de les classes populars. Procés, que en tot cas, evidentment no va protagonitzar la Lliga i per això membres destacats d’aquesta acabaren donant suport al franquisme: en realitat eren dues concepcions nacionals clarament diferenciades. Ara bé hi ha una part d’aquesta pulsió nacionalitzadora cap a les classes populars, que presenta com a revers sempre la possibilitat del perill “lerrouxista”. Així el lerrouxisme esdevé un mite útil, un mirall deformat on es presenten els camins que mai s’han de seguir, estigmatitzant, alienant i fent incomprensible en el procés una part de la història dels de baix a i de Catalunya.
El color de la llibertat…
Hi hagué un lerrouxisme espanyolista? Sí. Aquesta afirmació no pot engoblar l’explicació d’aquest fenomen, com es fa habitualment, però sí un moment particular del mateix. Aquest es donà amb l’emergència de la Solidaritat Catalana, com a front patriòtic propiciat inicialment pel republicà espanyol Nicolas Salmerón, dirigent màxim de la Unión Republicana, que era al cap i a la fi el partit de Lerroux, des de les Corts espanyoles i acceptada per Cambó. Per Salmerón, i per una part de la Unión Republicana catalana, es tractava de recuperar l’aliança tradicional amb les classes mitjanes, que eren la seva base a Espanya i que a Catalunya havien basculat en part cap a la Lliga, i superar així, en les seves pròpies paraules, “la representación reducida de los elementos populares”.
L’escissió entre un republicanisme petit burgés i menestral i el que representava el lerrouxisme a Catalunya estava servida. En les eleccions de 1907 el lerrouxisme català cercà en aquest camí en l’espanyolisme la possibilitat d’atraure electoralment el funcionariat lligat a l’Estat i la petita burgesia espanyolista més enllà del seu vot de classe obrera. Operació que se saldà amb un fracàs absolut, malgrat retingué una important bossa de votants entre les classes populars barcelonines, i amb la victòria electoral de Solidaritat Catalana. Lerroux mateix s’hagué d’exiliar poc després, condemnat a presó per un article on es defensava Mateu Morral, i s’iniciaren els anys del lerrouxisme sense Lerroux, mostrant clarament que el fenomen anava molt més enllà del seu líder. Anys on aquest abandonà el discurs espanyolista. Anys també de creació de noves organitzacions, com les Damas Rojas o diverses entitats juvenils, de penetració en el sindicalisme i de mobilització de la base social republicana amb concentracions que, com l’Aplec de la Llibertat de Sabadell, reunien a desenes de milers de persones. Camí en el que aconseguí una nova victòria electoral a les eleccions generals de 1908, on agrupà a Barcelona uns 30.000 vots, i la derrota de la Solidaritat Catalana cada cop més clarament identificada amb la supervivència política de la Lliga.
Tal com analitzava un dels dirigents més lúcids del primer nacionalisme polític d’esquerres, i de fet el primer que sintetitzà clarament la lluita pel socialisme amb la lluita per l’emancipació nacional, Gabriel Alomar, “la derrota solidària vingué. ¿Per què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari.”
Convertir-se en un partit espanyol
El domini electoral lerrouxista es mantingué a Barcelona alhora que s’estengué per Catalunya fins i tot després de la Setmana Tràgica. El seu declivi no provingué tampoc d’aquí, com no ho féu amb anterioritat de la mobilització patriòtica, sinó del moment en què volgué convertir-se en una sòlida opció electoral espanyola. El lerrouxisme era un fenomen de modernització política que tenia com a base les classes populars en clau clarament catalana. El camí cap a Espanya, era un camí cap a una altra configuració de classes, el camí cap a un discurs més moderat. En el procés descobrí, com descobriria tota opció d’esquerres a Catalunya posteriorment, que no era possible amb el mateix discurs voler regnar a Espanya i ser príncep de Catalunya.
Fou llavors l’hora de la consolidació de l’anarquisme, en aquest cas clarament ja amb un discurs de classe, com a principal opció de la classe obrera catalana. No tenia, a més, competència possible en la forma de consolidació d’un partit socialista al que el lerrouxisme havia tallat tots els camins. El lerrouxisme pròpiament català com a tal desaparegué i es convertiria ja durant els 30 en una opció espanyola republicana de dretes, amb Lerroux com a President del govern de la República, moment en el que la Lliga ja no tindrà cap problema per pactar amb ell, amb els carlins i la CEDA per articular el Front Català d’Ordre a les eleccions de febrer de 1936.
El primer lerrouxisme pervisqué de totes maneres en forma de mite. Un mite que serveix per disciplinar i negar part de la història de les classes populars catalanes fins a convertir-la en estranya a elles mateixes, cas del lerrouxisme, o que fa part de la seva història tan sols rellevant en la mesura que confirma el seu caràcter “nacional”, cas de Seguí o de la lectura de només una part de la història del anarquisme. Com a joc de miralls i contramiralls funciona, per comprendre les dinàmiques socials i polítiques encobreix, més que descobreix. Finalment fins el propi catalanisme esdevé incomprensible, si no és de forma purament autorreferencial, i subordinant la seva articulació en projectes d’emancipació social i nacional a pulsions que venen d’altres latituds i que poc a veure tenen amb el color de la llibertat del que parlava Alomar.