04/07/2023 | 06:00
El 10 de març d’enguany es van complir els 100 anys de l’assassinat de Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre. Poques figures del sindicalisme, per no dir cap, mantenen un reconeixement i un prestigi públic com en el cas de Seguí, un segle després.
El Noi del Sucre no ha rebut únicament l’homenatge de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Fundació Salvador Seguí (FSS) —una exposició, un documental, un llibre, taules de debat, una obra de teatre de Moisés Mato…— o d’altres organitzacions anarcosindicalistes i llibertàries. També se li ha dedicat un programa de Documentos a Ràdio Nacional d’Espanya, una exposició al Palau Robert de Barcelona, organitzada per la Direcció General de Difusió i pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat; un número especial de la revista Sàpiens; una conferència al Museu d’Història de Catalunya… i es tenen notícies que TV3, o alguna productora propera, està ultimant un documental sobre ell.
Per què aquesta rellevància?
Com pot competir un pintor de brocha gorda i anarcosindicalista amb el centenari d’un arquitecte de la dimensió d’en Lluís Domènech i Montaner?
‘El Noi del Sucre’ és una de les figures transcendentals dels anys deu i vint del segle passat
La majoria dels historiadors i historiadores que s’han apropat a la figura de Salvador Seguí coincideixen a considerar que el seu paper principal va ser el d’organitzador i dinamitzador de la CNT i que la seva obra teòrica, el seu pensament, fou bàsicament oral, en la seva vessant de mitinguer (per la qual cosa, la majoria de les referències en aquest aspecte s’han de cercar en les ressenyes periodístiques de mítings i conferències i en les memòries de persones de l’època), d’articulista (tant en els òrgans de premsa confederals com eventualment en la premsa periòdica) i de ponent en algunes de les resolucions més significatives de la CNT.
No obstant això, la recent Antologia, publicada per la CGT i l’FSS, ens mostra la seva capacitat analítica sobre l’etapa històrica que va viure i l’evolució dels seus plantejaments i propostes sindicals i polítiques (no en l’accepció professional o institucional) fins a completar una de les figures transcendentals dels anys deu i vint del segle passat, amb una potencialitat semblant a la d’altres de les esquerres socialistes i comunistes europees.
La seva mort prematura i violenta també ha contribuït a fer del Noi del Sucre un mite i alhora una figura que, pel fet de ser controvertida dins dels àmbits llibertaris, ha estat apropada artificialment, amb vagues referències o suposades intencions, a altres corrents ideològics com el catalanisme d’esquerres, el socialisme i, fins i tot, el comunisme, a la qual cosa també van contribuir-hi les seves fluides relacions amb persones significatives d’altres organitzacions polítiques i sindicals.
Una trajectòria molt intensa
Pintor de parets, va contribuir a la formació de Solidaritat Obrera i de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Els anys 1910 i 1911 va participar activament en la constitució de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 1915, va ser elegit president del ram de la construcció i secretari de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona.
El 1916 va ser nomenat per primera vegada secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i va dimitir al març del 1917, per dedicar-se a la reorganització del ram de la construcció. Partidari de la unitat d’acció amb la UGT, va formar part de les delegacions cenetistes en les reunions prèvies a les vagues generals de 1916 i de 1917.
En el Congrés de Sants de la CNT catalana, de 1918, va defensar els sindicats únics o de ram com a eina confederal de lluita i solidaritat de la classe treballadora per superar així l’etapa dels sindicats d’ofici i les petites societats obreres que dividien i afeblien les reivindicacions i enfrontar-se amb més força i cohesió a les organitzacions patronals. En aquest mateix Congrés, va ser elegit secretari general de la CNT catalana.
Va protagonitzar una intervenció mítica a la plaça de Las Arenas en el marc de la vaga de La Canadenca
El 1919 va protagonitzar una intervenció mítica en el míting de la plaça de Las Arenas de Barcelona, davant 20.000 persones, en el marc de la vaga de La Canadenca. Va aconseguir que els i les vaguistes acceptessin l’acord pactat pel comitè de vaga (reingrés de les i els acomiadats, la igualtat salarial en l’empresa, el pagament de la meitat dels salaris perduts per la vaga i, allò que era més important per a tota la classe obrera, la jornada de vuit hores diàries per decret). El Govern central es va comprometre a alliberar els presos sindicals.
Aquest mateix any, Seguí va tenir una significativa actuació al Congrés de La Comèdia de Madrid, d’àmbit estatal, on va plantejar i es va aprovar el model de sindicats únics, l’adhesió provisional de la CNT a la III Internacional i va continuar defensant la unitat d’acció amb la UGT.
Detingut en diverses ocasions, va sofrir atemptats els anys 1919 i 1920. A finals del 1920, va tornar a ser detingut i reclòs a la presó militar de la Mola, a Maó (Menorca) fins al novembre del 1921 i després a la Model de Barcelona, fins a l’abril del 1922.
La Conferència Sindical de Saragossa, al juny del 1922, li va servir per plantejar el seu concepte de trajectòria social i política de la CNT i promoure l’adhesió de la CNT a la nova AIT, de recent creació. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a tirs per pistolers a sou de la patronal, protegits pels representants de l’Estat a Catalunya i pels empresaris que van capitanejar la repressió obrera.
Només uns mesos després, al setembre, Primo de Rivera, capità general de Catalunya (acompanyat de Martínez Anido, Arlegui i altres responsables del pistolerisme contra els membres de la CNT), va fer el pronunciament que va desembocar en anys de dictadura, amb el vistiplau del rei Alfons XIII, de l’Exèrcit i de bona part de la burgesia catalana i de l’oligarquia espanyola.
Algunes de les seves aportacions:
La importància i la missió del sindicalisme revolucionari. Tota l’activitat coneguda de Salvador Seguí està fermament lligada al sindicalisme. Per dir-ho d’una manera més estricta, al sindicalisme revolucionari (a l’estil de la Carta d’Amiens i de la CGT francesa), més tard batejat com a anarcosindicalisme al nostre territori.
Per al Noi del Sucre, el sindicalisme havia de tenir un paper protagonista i fonamental entre les classes populars: “agrupació natural de la classe treballadora” o “moment conscient de l’acció del proletariat” són algunes de les seves expressions. Des d’aquesta primera fase, s’havia de passar a una altra de caracteritzada per la formació i la culturització en el si del sindicat i entitats afins (com els ateneus).
Aquesta “educació sentimental del proletariat” hauria de servir tant per a una millor defensa de les seves reivindicacions i capacitat de control de les empreses i sectors productius com per anar creant una formació, una cultura i una ètica paral·leles a les burgeses, que servirien de ciment de la nova societat comunista llibertària: “No tindríem perdó si no féssim comprendre a les masses obreres que el triomf depèn precisament de la seva educació, i si no els diguéssim que ni es pot ni s’ha de demanar una cosa de tanta responsabilitat com l’hegemonia social de les classes proletàries sense abans haver-nos preparat per a respondre degudament a la confiança que en nosaltres es pugui dipositar”.
El caràcter sociopolític de l’anarcosindicalisme. Seguí va ser sempre partidari de la dimensió sociopolítica de la CNT. El punt culminant d’aquesta elaboració teòrica es va produir durant la seva estada a la presó de la Mola i es va posar de manifest a partir de la seva sortida, el 1922, en una sèrie d’actes públics i d’articles, però especialment en la resolució del Ple de Saragossa.
Juntament amb Joan Peiró, Ángel Pestaña i Francesc Viadiu, signà el Dictamen sobre la posició de la CNT davant la política nacional en la qual s’afirma que “[…] la conducta de la CNT no s’ha d’ajustar a la dels partits polítics”, però que la Confederació “[…] no pot inhibir-se de cap dels problemes que en la vida nacional es plantegen”, que cal negar la interpretació de la política com a “art de governar els pobles” i donar-li l’accepció universal de “[…] les actuacions de tot ordre dels individus i de totes les col·lectivitats”; i, com a conseqüència la CNT “[…] estem obligats a aportar solucions i a ésser valors determinants a tots i en tots els problemes morals, econòmics, polítics i socials”.
En conclusió, el Noi del Sucre considerava que el camp d’actuació de la CNT, de l’anarcosindicalisme, no podia reduir-se a l’estricte àmbit d’allò laboral i que tots els aspectes de la vida quotidiana de les classes populars (habitatge, capacitat econòmica, carestia de la vida, cultura i educació, llibertats individuals i col·lectives, drets humans…) havien de ser objecte d’anàlisi, de reivindicacions i de propostes pròpies i autònomes.
