30/09/2022 | 06:00
Analitzem aquella fotografia de David Fernàndez i Xavier Domènech alçant el braç junts en l’octubre políticament més intens de les nostres vides.
XAVIER DOMÈNECH: La foto no era buscada.
DAVID FERNÀNDEZ: Va ser un gest instintiu, que surt de forma natural, després d’anys d’estima i d’amistat. Tots aquells dies eren emocionalment tensos i intensos. Veníem de l’1-O, de veure com empresonaven els Jordis, i, a més, la Maria del Mar Bonet començava a cantar “Què volen aquesta gent… que truquen de matinada”. Estàvem veient que l’Estat havia decidit allò de “más dura será la caída”, com deia aquell PDF del fiscal José Manuel Maza i, tot i que el Xavi i jo estàvem en espais polítics diferents, hi havia el component antirepressiu, com a clau de volta superior a qualsevol diferència.
XD: Jo estava molt preocupat aquells dies. Tenia la sensació que vindria una repressió brutal. I, casualment, ens trobem amb el David a la mani, i sona la cançó i aixequem el braç. No ho vam pensar aleshores; però, vista la fotografia amb perspectiva, per mi simbolitza una confluència antirepressiva, sí.
DF: És un gest íntim i una necessitat quasi vital, fruit d’anys de coneixença, militàncies i complicitats. Però és veritat que la càrrega política és potent, innegable i rememorable.
XD: Jo soc aleshores el portaveu d’En Comú Podem a Madrid. Els Comuns havíem tingut una posició complexa durant tot el procés. Hi ha gent que va pensar que aquella imatge podia significar un moment de confluència de dos espais polítics que tenen històries i subjectes propis, però que, de vegades, apareixen moments i persones concretes que, en realitat, estan molt més a prop del que semblaria. De fet, en aquells moments, jo aquells dies preveia que patiríem un 155 llarg: amb una suspensió de les institucions catalanes i amb anys de presó… i pensava que això portaria a una confluència dels espais polítics en una lluita antirepressiva de llarg abast. Fins i tot, havíem parlat, amb el David i altres companys, de refundar l’Assemblea de Catalunya.
DF: Vam parlar-ho molt i molt a fons: dèiem que hauria de ser una mena d’Assemblea de Catalunya 2.0. amb els quatre punts perfectament vàlids, autodeterminació, millora de les condicions de vida, la fi de la repressió i el diàleg amb la resta de cultures i pobles de l’Estat espanyol.
XD: Però aleshores Mariano Rajoy va fer un moviment intel·ligent: 155 i, immediatament, convocar eleccions. Així, davant d’unes eleccions, tot aquell possible espai de confluència entra en una lògica de competitivitat.
Xavier Domènech (Sabadell, 1974) i David Fernàndez (Barcelona, 1974) tenen la mateixa edat i, de fet, han tingut trajectòries politicosocials paral·leles, l’un com a referent dels Comuns que van guanyar les eleccions… i l’altre com a referent de la CUP i de tota l’esquerra independentista. “Paral·leles?”. Em corregeixen tots dos: “Ens hem anat trobant a tot arreu els últims 20 anys; coincidim molt més del que sembla”. Poca gent sap que Fernàndez i Domènech van coincidir en la seva primera militància: Fernàndez entra al Col·lectiu de Joves Comunistes, quan va caure el Mur de Berlín, el 91 o el 92… i Domènech, que ja estava militant allà, plega aleshores. No es van conèixer físicament fins poc després: a la universitat, amb 18 o 19 anys, tots dos van a les assemblees de la CAF (Coordinadora d’Assemblees de Facultat) a l’Autònoma i ocupen junts el rectorat el 1993. “A partir d’aleshores ens ajuntem per mil coses; una de les primeres devia ser la vaga contra les ETT”, diu Fernàndez. “Jo recordo anar a tapiar alguna ETT a Sabadell”, rebla Domènech. I després es retroben en totes les mogudes de l’agenda àmplia, dispersa i unitària dels moviments socials i de les ONG… però sense militar mai en la mateixa organització. “Vam estar a la mani del cinema Princesa, al moviment antiglobi, contra el Banc Mundial, a la Casa de la Soli, a les vagues generals, a la insubmissió, a l’acampada del 0,7, en lluites antirepressives, en tot el cicle del 15-M…”
Fernàndez: “L’1-O va ser un referèndum legítim i legal. Però, cinc anys després, vindicar la seva vigència constitutiva és extemporani”
Rewind. Situem-nos en l’1 d’octubre de 2017. Què va passar aquell dia? És una victòria o una derrota? Em fa la sensació que encara necessitem una definició de país sobre l’1-O.
DF: D’una banda, és una victòria popular indiscutible. La gestió posterior ja és una altra cosa. Com diu Xavier Antich, l’1-O és la major acumulació de poder democràtic de la societat catalana en els darrers temps. És un dels majors actes de desobediència civil pacífica i no-violenta en l’Europa occidental. Comunitat contra dominació. Societat contra Estat. El millor de la gent contra el pitjor de la violència policial. I de l’altra banda, és un referèndum d’autodeterminació, i que, a més, vam guanyar. Jo penso que va ser un referèndum legítim i legal, en la mesura que emana de la majoria parlamentària. Va obrir la crisi més forta a l’Estat en 40 anys. I encara en paguem les conseqüències: queden unes 800 persones pendents de judici i uns quants exiliats, entre ells una secretària general d’ERC i un president de la Generalitat a qui demanen 30 anys per rebel·lió. Hi ha un altre detall de la potència del primer dia d’octubre que per mi no és gens menor: tota la crítica sistèmica a l’independentisme –fins i tot al judici al Suprem– es focalitza interessadament en el 6 i 7 de setembre o en el 27 d’octubre: passen sempre de puntetes sobre 1-O.
XD: Posar-se d’acord en què significa l’1-O en termes polítics és complicat. Tampoc crec que d’aquí a 10 anys s’hagi resolt. El que és segur és que va ser una mobilització espectacular: voten 2,3 milions de persones en un sol dia… Que la meitat d’un país estigui mobilitzat és colossal. Però també és veritat que les memòries de molta altra gent són diferents: gent que no va votar, que no es va mobilitzar i que viu aquells dies amb una ansietat enorme. Per mi, però, hi ha un fet rellevant: la crisi política a Espanya, que venia gestant-se des de la crisi de 2008-2010, es va convertir primer en una crisi política, que tenia visos de crisi de règim… i, després de l’1-O, es transforma en una crisi d’Estat. El principal símbol d’aquesta obertura en canal és la declaració del rei Felip del dia 3 d’octubre. És una crisi en el cor de l’Estat, no en el si del Govern del PP.
Domènech: “Quan un moviment mira molt un instant històric, sol ser perquè té poca perspectiva de futur; cau en la melancolia”
El dubte segueix sent: l’1-O és un referèndum legal i, per tant, se n’ha d’implementar ja el resultat? O l’1-O és una mobilització brutal, però no és un referèndum vàlid?
XD: Això és un debat que desperta passions, ho sé, però és un debat de curt termini. Quan un moviment mira molt un instant històric, sol ser perquè té poca perspectiva de futur en aquests moments. Per créixer políticament, cal fer una bona anàlisi històrica: què va funcionar? Què no va funcionar? Però, si t’hi recrees massa, pots caure en la melancolia. Sobretot si et fas preguntes com: què hauria passat si…?
DF: El debat implementista, a hores d’ara, forma part del no debat intraindependentista. Mostra la divisió creixent i la confrontació oberta que hi ha entre distintes estratègies que antagonitzen diàleg i embat. El lema, cert i encertat, “Vam votar, vam guanyar” mereix, cinc anys després, molts matisos i moltes reflexions no immediatistes. Engels deia que la història mai no satisfà ningú perquè tothom s’imaginava diferent el resultat. Però, per mi, l’1-O van ser sis victòries incontestables en una: política, social, cibernètica, internacional, logística i, la que és més important, ètica. Una societat es rebel·la perquè no la deixen votar. La gramàtica del conflicte era –i és i serà– una punyetera urna. Després… si és una victòria electoral o no? Per mi ho era, però aleshores s’hauria d’haver implementat de seguida, sobretot com a resposta a la brutalitat policial. Ara bé, l’informe dels observadors electorals deia si fa no fa: el que heu fet és una heroïcitat, però no es pot considerar un referèndum amb estàndards internacionals fruit de la violència judicial i policial i perquè sota aquest embogiment repressiu pel mig, cap elecció es pot declarar vàlida i s’haurien de repetir en condicions de pau i seguretat jurídica per a tothom. Tanmateix, en la lògica del conflicte contra l’Estat, l’independentisme sempre ha d’utilitzar la potència de l’1-O per fer-se fort i reivindicar la legitimitat del referèndum mentre no ens donin una pista d’aterratge democràtica. Però, cinc anys després, vindicar la vigència electoral constitutiva –no pas la resta de vigències– de l’1-O o del 27-O pot derivar en quelcom d’extemporani i d’impracticable segons com s’argumenti i es projecti. I concorren preguntes irrespostes però ben pertinents: si ara s’ha d’implementar la declaració del 27 d’octubre, és obligat preguntar-se per què no es va fer a l’octubre o al desembre del 2017. O al gener o al maig del 2018. O el 2019. En tot cas, no conec cap procés independentista que ho hagi enquadrat així i hi hagi reeixit, sostenint que ja vam guanyar fa cinc anys. Tampoc és sobrer recordar que, si argumentem amb el 52% de les eleccions del 2021, caldrà dir que s’assoleix perdent 700.000 vots, un de cada tres votants de l’1-O (a condició de dir, sense que soni a consol, que l’unionisme en va perdre un milió).
XD: És que no es pot mantenir el resultat d’un referèndum a implementar sine die, mentre estan passant milions de coses a la teva societat. Però, realment, qui defensa que s’ha d’implementar ja la República Catalana sobre la base de l’1-O?
DF: Si fos un mer observador extern, diria que es defensa des d’una part de l’independentisme –l’ANC, el Consell de la República, una part de Junts– que confronta amb una altra part de l’independentisme. Tots, els uns i els altres, formen el 52%. L’alternativa a no posar-se d’acord és un pou sense fons que no duu enlloc. Hi ha vegades que penso que debatem més un passat traumàtic, que el present i el futur. Hi ha, però, un rerefons, és clar: l’exili perdura. I perdura com a continuïtat repressiva contra l’1-O, cinc anys després i amb el president Puigdemont exiliat com a peça de caça major.
Fernàndez: “El problema és que l’independentisme va saber arribar a l’1-O; però, a partir de l’1, tot s’improvisa”
Una part de l’esquerra independentista creu que el problema no va ser l’1-O, sinó una mala lectura del que podia haver representat el 3-O, el 10-O o el 27-O si s’hagués fet bé…
DF: La vaga general del 3 d’octubre supera la mobilització de l’1-O. Fins i tot, surt gent amb banderes espanyoles contra la repressió. L’Estat espanyol no és un estat fallit; potser és una democràcia fallida o en deriva autoritària, però jo sí que crec que aquell 3 d’octubre era un estat en fallida. Han de treure el Sant Cristo gros a fer el discurs! En un primer moment, ni la Fiscalia, ni els jutges, ni la policia, ni el CNI poden fer res per impedir el referèndum. Val molt la pena llegir Ni vencedores, ni vencidos, de la periodista de La Vanguardia Carlota Guindal: el llibre comença el dia 2 a la seu del CNI i les cares llargues que hi havia, la sensació de derrota que tenen. Si aquell 3-O s’hagués fet la proclamació provisional de la República Catalana…
Què hauria passat?
DF: Bé, no ho sabem, però t’hauries instal·lat en la legitimitat democràtica contra la brutalitat. Podries haver forçat resolucions democràtiques. Era una opció de potència d’obertura. He llegit que la tasca del tàndem PP-PSOE a la UE va aconseguir in extremis que Jean-Claude Juncker, que era president de la Comissió Europea, esborrés del seu discurs del 4 d’octubre, que llegiria el portaveu Timmermans, la proposta de mediació de la UE entre Catalunya i l’Estat. Aquells dies teníem tot el dret i el deure —dret moral si es vol— a marxar d’un Estat que atonyinava pel fet de votar. El problema és que l’independentisme va saber molt bé com arribar a l’1-O; però, a partir de l’1, tot s’improvisa i ningú sap què ha de fer. És honest dir-ho i reconèixer-ho, aleshores i avui. Les paraules duren i es va anunciar que tot seria “de la llei a la llei”, que tindríem “estructures d’estat”… però es va demostrar que, dolorosament, no era tan fàcil. August Gil Matamala diu que aquell octubre es van menystenir dues coses: la capacitat de resistència de la gent i la capacitat repressiva d’un Estat fortíssim. Una de les imatges més tristes que tinc és quan, el 30 d’octubre, el 155 entra per la porta de darrere de la Generalitat de Catalunya sense cap mena de resistència, com si Barcelona fos una ciutat oberta. No es va convocar a una resistència col·lectiva, pacífica i no-violenta per aturar-ho. No es va forçar una mobilització continuada. La batalla electoral havia començat: davant el 155 però dins de l’independentisme i allà som encara, em temo.
Fernàndez: “Jo veia bé que el 27-O Puigdemont convoqués eleccions per ratificar l’1-O i amb una ‘llista planxa'”
Després d’un camí ple de revolts, es va arribar a la teòrica i frustrada declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre…
DF: Hi ha una reunió dramàtica del Govern català el dia 25 d’octubre, que acaba a les quatre de la matinada, i en la qual Puigdemont decideix, per mi correctament, convocar eleccions anticipades ratificatòries de l’1-O. Volia fer la roda de premsa i, aleshores, Santi Vila, capricis de la història, és qui ho frena i diu que a les quatre de la matinada és poc seriós convocar eleccions. I, en aquell interval, passen moltíssimes coses: la mani dels estudiants, piulades a Twitter d’uns i d’altres, pressions dins del seu partit, la via negociada de l’Urkullu… i canvia la història. Jo he de dir que vaig ser dels que veien bé que el 27-O es convoquessin des de la Generalitat unes eleccions anticipades en lloc de la DUI: però havien de ser unes eleccions ratificatòries de l’1-O i amb una llista planxa, que hauria estat una pista d’aterratge democràtic possible en aquell moment. És a dir, no ens deixes votar, doncs, ara votarem dos cops. Però, és clar, en aquell moment també hi ha molt de dolor, de frustració i de retret.
Domènech: “Als Comuns hi havia una gran diversitat interna sobre l’1-O, però la repressió va canviar moltes coses”
I, en un altre món paral·lel a tot això… com es viu aquell octubre als Comuns, Xavi?
XD: Als Comuns, davant de l’1-O, hi havia una gran diversitat interna. Finalment, decidim que hi participarem en la mobilització. La repressió va canviar moltes coses i les percepcions. Recordo com gent significativa del partit, que legítimament havia mostrat el seu desacord amb l’1-O, hi acaba participant. Cosa que es reflecteix en la mobilització del 3-O, on participarà una àmplia representació de la societat civil catalana, incloent-hi, per exemple, CCOO i la UGT. És un moment d’obertura. El PSOE en aquells moments demana a Soraya Sáenz de Santamaría que comparegui per reprovar-la per l’actuació policial de l’1-O, mentre el portaveu del president de la Comissió Europea afirmava que la violència mai podia ser un instrument en política. I era clar a quina violència es referia en aquells moments. Qui disciplina tot això? El rei.
Aquell esperit del 3-O podria haver sigut la llavor per construir una altra cosa amb la participació dels Comuns?
XD: Doncs, no ho sé. No crec que la independència hagués prosperat. Però, si ells sabien que no tenien capacitat efectiva de dur a terme aquell manament, potser hauria tingut més consens convocar tu mateix unes eleccions, on ets tu que controles els tempos i els significats, que no fer una DUI que no es podia fer efectiva de cap de les maneres.
Fernàndez: “No som on volíem nosaltres; som on volien ells. L’Estat ara mateix s’està fumant un ‘puro'”
On som avui? Cinc anys després.
DF: No som on volíem, sinó que som on volien ells. Si al nucli dur de l’Estat profund li diuen que la Diada del 2022 seria aquesta, no s’ho creuen ni ells. L’Estat ara s’està fumant un puro. Som en un mal lloc. I, a més, ve ara un cicle electoral amb municipals, europees, espanyoles i, després, catalanes. Qui ens havia de dir que vindria una pandèmia mundial, que estaríem en una punyetera guerra i a les portes de la crisi ecosocial i energètica més greu en segles.
Molt pessimista, David?
DF: A hores d’ara, un optimista és un pessimista mal informat. També és veritat que, malgrat tot, la demoscòpia ens diu que entre el 70% i el 80% de la població demana la fi de la repressió i que un referèndum seria la solució més democràtica per resoldre el conflicte. I això constata un fracàs de l’Estat. Montalbán deia que la Transició va ser un equilibri de febleses; el conflicte actual enquistat potser és un equilibri de fortaleses, a banda i banda. Complicat.
Domènech: “Avui el sobiranisme està en ‘impasse’. No és inimaginable un govern liderat pel PSC a la Generalitat
XD: On som? En el marc d’una guerra brutal a Ucraïna, d’una crisi energètica i ecològica que serà una crisi civilitzatòria i, a més, amb l’entrada al govern dels nets del feixisme a Itàlia, cosa que pot marcar tot un cicle polític europeu. Si quedem molt atrapats en els debats interns, ens podem quedar en el món d’ahir. El sobiranisme català està vivint una llarguíssima metabolització d’impasse. Si la metabolització es tanca en si mateixa, pot acabar sent un debat intern entre una part dels catalans. Sembla més un debat sobre qui té raó que no un debat sobre com es pot guanyar, transformar. No és inimaginable que, en els propers anys, hi hagi un govern liderat pel PSC a la Generalitat. Els grans desitjos, sense estratègia a mitjà i a llarg termini, poden comportar frustracions.
I a l’Estat espanyol, com estan les coses?
XD: El sistema polític del 78 ha implosionat. El discurs del rei del 3 d’octubre va ser el símbol perfecte d’aquesta trencadissa. Ara, de fet, sabem que ni el PSOE ni tampoc Mariano Rajoy estaven d’acord que el rei fes aquell discurs. Va ser una decisió de sectors de l’Estat que es creuen l’Estat. Això expressava una crisi espectacular. El sobiranisme, en general, hauria de saber llegir que avui dia encara viu en un estat, compartit, que en aquell estat estan passant moltes coses. Hauria de pensar a establir aliances amb altres mons dins de l’Estat espanyol. El nosaltres sols no existeix.
DF: A mi no em preocupa tant què faran ells com què farem nosaltres. Anàlisi del terreny a 12 mesos vista del que passarà a l’Estat: o es torna a reproduir el gobierno más progresista de la historia, paradoxalment amb el pressupost militar més gran de la història i sense haver ofert cap proposta de resolució del conflicte català, o hi ha una victòria del PP-Vox i tots a córrer, o refan el bloc històric d’un gran acord entre el PSOE i el PP. La realitat material és aquesta. En canvi, el procés, com jo l’entenc, ha de seguir i seguirà malgrat les dificultats d’aquests cinc anys. El paper ho aguanta tot, malauradament: la Declaració de Pedralbes del 2018 (Quim Torra i Pedro Sánchez) i l’acord del gener del 2020 entre ERC i el PSOE fan un reconeixement del conflicte i parlen de resolució democràtica i de validació ciutadana. Els fets que neguen les paraules, llevat dels indults el mateix dia que el Consell d’Europa publicava l’informe més dur mai rebut pel Regne d’Espanya, només acrediten l’immobilisme estatal, cap proposta i cap alternativa. I això també impacta en tot.
Fernàndez: “No hi ha cap estratègia unitària: a qui més li caldria una taula de diàleg és a l’independentisme”
Cap a on va el procés sobiranista?
DF: No hi ha cap estratègia unitària de l’independentisme. De fet, és que ara mateix no hi ha cap espai de debat on poder parlar tranquil·lament. La taula de diàleg té moltes dificultats –i a qui més li cal una taula és al mateix independentisme. La DUI? Ningú aclareix com s’implementa –com si fos tan fàcil. La dicotomia entre traïdor i hiperventilat exaspera i desespera. Creixen bolets excloents i sectaris. El moviment independentista és en una cruïlla: podem acabar com el Quebec, amb només un 15% o un 20% de vot independentista i algunes derives excloents, o com Escòcia, on els independentistes tenen una gran potència democràtica, reclamen drets socials i atreuen l’antic vot laborista de llocs com Glasgow. Com sap bé el Xavi com a historiador i com a activista… tenim moltes més derrotes acumulades que victòries! Per tant, la propera, més i millor, i aprenent de l’experiència. El procés català no té res de nou: és el dilema històric per esbrinar si el demà serà més democràtic o més autoritari. M’agradaria reivindicar el discurs de Xavier Antich de l’última Diada: nou cicle, noves complicitats, nou marc per a la raó democràtica de la llibertat política catalana. Hauríem d’agafar l’agenda mínima de quatre punts: fi de la repressió i resolució democràtica, pla de xoc contra les desigualtats i per una economia plural transformadora, transició ecològica i energètica i un compromís històric antifeixista i antiracista.
XD: Anem cap a un món nou, no és un món bonic i hem de construir coses vivibles. Davant d’un món en crisi i convulsió, el sobiranisme, a escala global, no només a Catalunya, tendirà a créixer. Ara bé, aquest sobiranisme pot quedar reclòs i enmig de debats exclusivament identitaris i excloents; o podem anar cap a un sobiranisme amb valors socials inclusius i amb capacitat de construir un món postcapitalista. L’Estat espanyol, tot i que segueix sent un estat fort, té moltes contradiccions, i afronta profunds problemes de transformació. La Constitució del 78 és difícilment reformable, i aquesta irreformabilitat està generant avaries no només a Catalunya sinó en molts llocs d’Espanya. Això, no sé si serà ara o d’aquí a 10 anys, generarà una crisi. I això hauria d’interessar als sobiranistes i a les esquerres. Construir-se la idea que, com vull marxar d’Espanya, ja no m’importa Espanya no té cap utilitat política. El conjunt del sobiranisme, sobretot el sobiranisme d’esquerres, ha d’obrir-se als nous actors crítics a l’Estat espanyol. No és un tema menor que els pressupostos de l’Estat espanyol fossin aprovats per un tuit d’Arnaldo Otegi en el que diu allò de “distintas naciones, una misma clase“. Això va provocar una ràbia bestial a molts espais de poder de Madrid i a les redaccions d’alguns mitjans de comunicació. Això era impensable fa una dècada. Al final, hi veig, dos camins: o el que deia Jules Michelet, “puc creure en el futur perquè el construeixo amb les meves mans”, o ens mantenim en la preservació d’un passat cada cop més petit davant el futur.
***
A CRÍTIC, aquells dies d’octubre, jo vaig escriure un article titulat “La Revolta Catalana“: “La Revolta Catalana és un motí, és una impugnació, és una bomba sobre la bastida del Règim del 78, és una protesta contra el PP, és una reacció a la crisi econòmica, és una hòstia a 30 anys d’Oasi català autonòmic. Són una mena d’Indignats a la catalana”. Fer una mica d’història ajuda a entendre els perquès d’aquest caràcter revoltós català. Catalunya és un país de revoltes, de bullangues, de protestes. El militar Baldomero Espartero deia el 1842 que calia bombardejar la capital catalana cada 50 anys. Ja l’any 1285 hi ha una de les primeres rebel·lions d’un territori que ja s’anomenava Catalunya: la revolta de Berenguer Oller. La cosa va acabar fatal. Van penjar a la forca Oller i set dels seus companys de files.
Som en una revolta, realment?
XD: A Catalunya hi hauria dos camps amplis que Vicens Vives intentava descriure com la Catalunya de seny i la Catalunya de rauxa. És una doble tradició que conviu conflictivament per definir el propi projecte del que és i el que hauria de ser Catalunya i, en el procés, probablement arriba al seu paroxisme. Deia Gaziel, referint-se al catalanisme més conservador de principis del segle XX, que aquest “volia canviar d’arrel la realitat sense que es produís el més petit incident a les fàbriques, comerços, les cotitzacions, els mercats i el benestar pairal, convençut que, no fem bromes, una enormitat com aquesta era possible”. I això també és el procés tal com es va imaginar “de la llei a la llei”, dels 18 mesos, etcètera, com si fos possible fer-ho així. És per això que l’1 d’octubre no és unívoc. Una part és tradició d’activisme de moviments i cultures socials de la Catalunya de rauxa i, una altra part, probablement la més escandalitzada per un fet repressiu que li era aliè, prové de la Catalunya d’ordre. I aquí també hi ha tot el principi de contradicció posterior a l’1-O. És una revolta, sí, però també és una revolta molt sui generis; la confluència entre dues tradicions marca la seva força, però també les contradiccions.
DF: Se’n li pot dir revolta democràtica. Revolució no, perquè no hem guanyat. Va ser una revolta estranya: on el govern de la Generalitat feia de hacker i els antisistema fèiem de polis, defensant les urnes, els col·legis i que es pugui votar en pau. No és habitual que a l’Europa dels nostres dies un 43% de la societat li doni per rebel·lar-se. Això és molt bèstia. En l’imaginari col·lectiu quedarà la batalla d’urnes contra porres. Per mi, és un punt d’inflexió i un punt de no retorn. I, de fet, parlant de revoltes reprimides, s’ha de denunciar que encara estem patint els costos de l’1-O; la ferida encara és oberta: hi ha 4.200 represaliats, en diversos graus, des dels exiliats i els empresonats fins als manifestants dels talls de carreteres. Avui hi ha encara 760 persones pendents d’un judici encara. Hi ha encara polítics, com Josep Maria Jové o Lluís Salvadó, a qui demanen entre 7 i 9 anys de presó per suposadament haver organitzat materialment el referèndum i, per tant, ens podem tornar a trobar amb presos d’aquí a un any.
