Crític Cerca
Foto: CARLES CASTRO
Entrevistes

Francesc-Marc Álvaro “Hi haurà una escissió a Junts encara que surtin del govern”

Poques persones coneixen tan a fons el món postconvergent com el periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Fa anys que Álvaro segueix amb atenció la política catalana i els seus protagonistes. En els últims temps ho ha fet a través de les seves columnes regulars a La Vanguardia i a Nació Digital, amb un discurs que sovint resulta incòmode per a una part de l’independentisme més abrandat. Hem volgut parlar-hi per mirar d’entendre millor tot allò que envolta la constel·lació de Junts, en un context de crisi de govern colossal que, de moment, ha implicat el cessament del vicepresident Jordi Puigneró, màxima figura de Junts dins de l’executiu. Álvaro s’endinsa en l’univers juntaire i explica quines són les línies polítiques que coexisteixen en la formació, amb el teló de fons d’una possible escissió que veu més a prop que mai. 

29/09/2022 | 06:30

Pere Aragonès ha cessat el vicepresident Jordi Puigneró després que Junts li demanés una qüestió de confiança durant el Debat de Política General al Parlament. Veus possible que Junts acabi deixant el Govern de la Generalitat?

En aquest conflicte tothom calcula no només el que fa sinó la capacitat d’explicar el que fa. És un moviment hàbil del President cessar el vicepresident, perquè això deixa la pilota a la teulada de Junts, que haurà de decidir si continua o no a l’executiu. En aquests moments hi ha dues línies dins de Junts: els que voldrien sortir immediatament del Govern per respondre al gest d’Aragonès, i aquells que recorden que hi ha el compromís de realitzar una consulta amb la militància sobre la continuïtat en l’executiu. Si s’imposa la segona tesi, hi haurà partit entre les dues ànimes de la formació: els més pragmàtics, que fins ara ha representat Jordi Turull, i els més recelosos de l’acord amb ERC, que representarien Laura Borràs o Carles Puigdemont.

Com és possible que un partit de govern com Junts, que ha governat la Generalitat durant dècades i té desenes d’alts càrrecs, es plantegi deixar l’exeuctiu?

Perquè Junts és i no és l’antiga Convergència: és una part de l’antiga Convergència i també és un OPNI, amb P: un objecte polític no identificat. Quan sents Turull o Victòria Alsina, escoltes ecos de l’antiga Convergència, d’aquell món endreçat i pragmàtic. Però, quan sents Borràs o el seu entorn, t’adones que dins del paraigua de Junts hi ha entrat un nou personal que no té gaire a veure amb això. Són persones que venen d’un cert activisme poc organitzat, amb poca feina de reflexió prèvia. És un món molt sentimental i molt de bona fe, nascut a l’empara de l’Assemblea o dels llaços grocs, ingenu i a la vegada molt emocional, perquè fa lectures de la realitat política poc sofisticades. Lenin deia que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme, i es podria dir que la malaltia infantil de l’independentisme és el processisme sentimentaloide. Tot això és dins de Junts.

“Turull cedeix a la pressió de Puigdemont i Borràs i fa seva la idea de proposar la qüestió de confiança”

Què dirien les bases del partit en una hipotètica consulta sobre la continuïtat al Govern?

Les bases de Junts participen d’una manera ambigua en tot. Voten Laura Borràs com a candidata i a la vegada els sembla bé el que digui el conseller d’Economia, Jaume Giró, que vol seguir dins del Govern. És un món on manca un centre de gravetat i hi ha una ebullició permanent. La intuïció de Turull és que una votació directa és una capsa tancada d’on no sap què en pot sortir. Pot passar com en les primàries per la presidència de la Generalitat, en què va guanyar Borràs quan ningú la volia –ni tan sols Carles Puigdemont–, o pot passar que guanyin les tesis dels convergents clàssics.

D’on surt la idea de demanar que el President plantegi una qüestió de confiança?

El que diu Albert Batet al debat de política general no és una improvisació: surt del nucli dirigent de Junts. Ho sabia molt poca gent. Com ja s’ha publicat, ho sabien Turull, Borràs, Puigdemont i també el vicepresident Puigneró. I no ho sabien la resta de consellers. No costa d’entendre que aquest enfocament prové d’aquells que mai haurien volgut ser al govern. En tot cas, Turull, que fins fa unes setmanes semblava que volia treballar per mantenir-s’hi, s’acaba fent seva la proposta i és qui activa Batet i en un moment del debat li diu: “endavant”. Això obeiria a una pressió molt forta que rep de Borràs i Puigdemont. I el fet que hagi cedit també posa en qüestió el seu lideratge.

“Un convergent clàssic no hauria actuat mai des de la presidència del Parlament com ha fet Laura Borràs”

És possible que hi hagi una escissió a Junts entre “pragmàtics” i “unilaterals”?

La meva hipòtesi és que potser hi ha un moment en què Turull haurà de triar si sortir del Govern o que es trenqui el partit. Turull té por al desconegut i es mou amb prevenció, perquè no sap exactament què pot arrossegar Borràs. Al Congrés va preferir arribar a un pacte per no confrontar. I ara li pot passar el mateix. Caldrà veure què valoren més els dipositaris de la tradició convergent: anar a l’oposició podria permetre conservar el partit, però deixar el poder va contra la seva carta de naturalesa. Una forma més clàssica d’actuar seria quedar-se al Govern i, si algú vol marxar, que marxi i a veure si s’acaba convertint en una nova versió del PI [Partit per la Independència, escissió d’ERC liderada per Àngel Colom i Pilar Rahola que va acabar desapareixent]. Jo crec que el món de Borràs està destinat a mitjà termini a això. El discurs del PI recorda el discurs borrasista. Però, encara que surtin del govern, hi haurà una escissió a Junts

Per què?

Estem parlant de cultures polítiques massa diferents. La cultura política convergent, amb els seus actius i passius, opera en la realitat. I allò altre no. És difícil que puguin fer moltes coses junts. No comparteixen llenguatge, ni lògica, ni sentit dels límits, ni el valor de la institució. Un convergent clàssic no hauria actuat mai des de la presidència del Parlament com ha fet Laura Borràs.

El cas de Borràs pot ser considerat lawfare o és més a prop de la suposada corrupció?

En la seva actuació a la Institució de les Lletres Catalanes hi ha elements que en principi semblen irregulars i no tenen a veure amb el procés. No té raó quan es presenta com una víctima equivalent als encausats del Tribunal Suprem o la causa del Jutjat 13 i, fent-ho, s’equivoca i desfigura tot el relat de les víctimes reals de la repressió. Però, al mateix temps, la seva causa té més intensitat que si fos un personatge que no fos en primera línia política de l’independentisme. En tot plegat l’error més rellevant, però, és dels qui accepten que ocupi la presidència del Parlament.

“Puigdemont a estones mana molt i a estones mana poc. Quan li ho demanen, intervé”

Qui mana a Junts?

Si ho preguntes a qualsevol, et dirà que Carles Puigdemont. Però no és ben bé així. A Puigdemont li agrada el comandament, però no li agrada la vida orgànica de partit. I si vols comandar un partit, però no t’agrada la vida orgànica de partit, això et complica la vida. Hi ha un moment en què Puigdemont, que cal entendre que també ha de fer front a la seva pròpia peripècia judicial, es cansa del partit i s’allunya de la direcció. Però de tant en tant, quan li ho demanen, intervé. A estones mana molt, i a estones mana poc. Quan s’imposen les tesis de Jordi Sànchez i Turull per investir Aragonès i formar Govern, Puigdemont mana poc, perquè ell no volia el Govern. En altres àmbits, en canvi, mana molt.

Si l’ANC es presentés a les eleccions, tindria èxit?

Si aquest món del qual parlem s’escindís de Junts i fessin un partit amb l’ANC, ho podríem mesurar. Al llarg de la història hi ha hagut projectes polítics que s’hi han aproximat. Quan Laporta es va presentar al Parlament, quants vots va tenir? I la Solidaritat de López Tena i Uriel Bertran? I el PI? I Joan Carretero? Hi ha ecos del carreterisme en el món de Borràs, per bé que Carretero fa una escissió a ERC. Resulta curiós com una part de la gent que ERC es va treure de sobre, per un camí estrany han arribat a l’espai postconvergent i estan fent la mateixa feina que feien llavors a ERC. Quan Carretero se’n va anar d’ERC i s’afirmava com l’autèntic independentista. omplia teatres com Laura Borràs, però va ser flor d’un dia. El lideratge polític de Pilar Rahola despertava en el seu moment una fascinació similar. Hem vist moltes icones al llarg dels anys.

“On sí que hi havia una ala esquerra és a l’antiga Convergència”

Al mateix temps que això passa, el candidat de Junts a l’alcaldia de Barcelona podria ser Xavier Trias. Fins i tot amb l’aval de Borràs.

Trias, en un atac de sinceritat, va dir que li agradaria que Junts s’assemblés a Convergència: va ser un moment de gran veritat. I té una lògica que ho digui ell, que es presenta per Barcelona. Barcelona no és Berga ni Vic ni Reus. Quan Trias diu “Convergència”, està pensant en un partit que tenia fronteres molt difuses, que era capaç de pescar en una franja socialista i del PP a la vegada. Ell busca que el votin la gent de Junts, els desenganyats de Collboni, i els menys carques del PP. I, si pot ser, també algú d’ERC.

Junts és un partit de dretes o d’esquerres?

Entenc que a CRÍTIC el preocupi això, però a aquesta pregunta Junts no hi dedica ni cinc minuts. Perquè la seva batalla principal no s’està donant en aquest eix, sinó en un altre de més nou: l’eix de l’octubrisme, és a dir, de qui és més o menys aplaudit en el món independentista. És aquest eix el que impedeix que els dirigents de Junts parlin clar i que posterga qualsevol altre debat sobre polítiques. Junts ha formalitzat l’existència de tres corrents interns als quals es poden adscriure els seus militants: el socialdemòcrata, els liberals i el d’esquerres. Segons les dades facilitades per Junts, el corrent que ha aconseguit més adeptes ha sigut el de la socialdemocràcia, seguit dels liberals, on s’hi han adscrit persones com Ramon Tremosa o Joan Canadell i, finalment, les esquerres, on hi ha gent com Aurora Madaula. Jo crec que on sí que hi havia una ala esquerra era a l’antiga Convergència. Carles Campuzano era un diputat clarament socialdemòcrata, no perquè ho digués ell, sinó perquè ho deien les seves iniciatives parlamentàries.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies