27/09/2022 | 06:30
El Govern català torna a penjar d’un fil. Aquest cop, el punt d’inflexió ha estat l’ultimàtum de Jordi Turull. El dirigent de Junts ha tornat a situar, com un paquet sencer, unes reclamacions que exigeix al president Aragonès des del minut 1 de la legislatura. Unes demandes dirigides, bàsicament, a reconstruir “la unitat estratègica de l’independentisme” des d’on els postconvergents han estat assegurant la preeminència de la seva iniciativa política des que Artur Mas decidís convocar eleccions anticipades ara farà set anys.
Junts és un partit construït des de la lògica d’un moment d’excepció nacional que avui ja no existeix
Aquesta vegada, però, el detonant no ha estat la voluntat de respondre a cap nou pas endavant de l’independentisme. De fet, el moviment està en hores baixes i, segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), se situaria ja en el 38,8%. Ara el que estaria buscant el secretari general de Junts és resoldre per dalt les tensions acumulades dins de la seva pròpia formació. Els problemes en l’espai postconvergent s’han anat acumulant. A les múltiples escissions ocorregudes al llarg dels anys, cal sumar-hi la victòria de Laura Borràs en les primàries per a les eleccions catalanes contra el criteri de Carles Puigdemont, dimissions de membres destacats com Elsa Artadi o Jordi Sànchez, i, evidentment, la suspensió de la mateixa Borràs. Sense càrrec institucional a perdre, no sembla que la presidenta suspesa del Parlament tingui gaires incentius per a l’estabilitat. Si a això hi sumem les informacions que apunten que Puigdemont seria partidari de la sortida del Govern, mentre que els consellers i les conselleres, els alcaldes i les alcaldesses es decantarien per continuar-hi…, la foto de família esmolant ganivets sota la taula ens queda bastant completa.
Com en tota visió pròpia de la realpolitik, les anàlisis sobre aquesta batussa s’han centrat molt en una qüestió de poder. Una dimensió que, evidentment, existeix, ja que una de les raons principals que han portat Junts a aquesta situació és precisament la incapacitat per pair el fet d’haver perdut la presidència de la Generalitat per la mínima. Això va provocar unes negociacions llarguíssimes amb ERC, que, per la seva banda, ha anat aprofitant aquesta nova posició per anar desfent tots els lligams amb la sacrosanta unitat estratègica. Els republicans són conscients que acceptar aquest tipus d’espais sempre els deixava lligats de mans i peus als designis de l’altre. En aquest sentit, l’últim gest de força va ser el de la no assistència a la manifestació de l’ANC, un moviment arriscat que ha fet aflorar la distància entre l’aposta de la direcció republicana i una gran part de les seves bases que, com molts altres independentistes, continuen veient en la manifestació de l’11-S l’únic alè d’esperança davant d’un moviment absolutament fracturat.
Tots els moviments polítics s’han plantejat alguna vegada la pregunta de com fer política en moments de marea baixa
Totes aquestes qüestions pesen, i pesen molt. No obstant això, més enllà de la lluita del poder pel poder, hi ha una qüestió de fons que travessa Junts i és el fet de ser un partit construït des de la lògica d’un moment d’excepció nacional que avui ja no existeix. I és que la formació de Puigdemont parteix de l’anàlisi que l’independentisme només romandria viu si podia fer de l’anomalia la nova normalitat. Junts és una aposta política entesa des dels temps ràpids, si més no discursivament. I ara ha topat amb la taula de diàleg com a instrument per espaiar els temps, de moment, sine die.
Aquesta no és una discussió nova. Tots els moviments polítics, especialment en les esquerres, però també en els moviments d’alliberament nacional, s’han plantejat alguna vegada la pregunta de com fer política en moments de marea baixa i, fins i tot, si això és possible. L’especificitat catalana potser ha estat, però, que, mentre les aigües anaven tornant de forma desigual a la llera del riu, aquí s’ha decidit mantenir una retòrica pròpia del cicle anterior en la qual, fins i tot cinc anys després de l’1 d’octubre, ningú no s’ha atrevit encara a fer una autocrítica oberta del cicle passat. Tot plegat segueix aquella lògica tan catalana de mantenir les aparences, o, com algú va dir en el seu dia, de no punxar el globus. De fet, com introduïa abans, si per a alguna cosa està servint realment la taula de diàleg és precisament per espaiar el llarg final d’un cicle polític amb l’esperança, per part dels actors que hi donen suport, d’obrir-ne un altre en tots els sentits.
La premsa continua posant el focus en els fulls de ruta, basant-se en l’esgotador periodisme declaratiu
Aquest debat no s’ha tingut públicament, però això no vol dir que aquesta reordenació no s’estigui donant. La premsa catalana continua posant el focus en els fulls de ruta i les desavinences en la qüestió nacional, i tot això es basa en l’esgotador periodisme declaratiu. Però el cert és que la nova ordenació política que viu Catalunya s’assembla més a un nou repartiment dels rols preprocés que no pas a un punt d’inflexió que hagi alterat totes les coordenades. Anem per parts.
La disputa per l’espai d’ordre i del seny
En primer lloc, hi ha la disputa per ser l’espai “d’ordre” i del seny, hereu del catalanisme conservador. D’alguna manera, aquest sector va deixar d’aparèixer en el discurs públic durant els anys més convulsos del cicle. Aquesta formulació ha estat capitanejada, sens dubte, pel nou PSC de Salvador Illa. Els socialistes han sabut mantenir el vot dur de la mal anomenada “perifèria” mentre ampliaven l’espai a l’aliança amb totes aquelles elits catalanes que no han vist mai amb bons ulls “el desordre processista”. De fet, la millor expressió d’això ja va ser la incorporació dels hereus d’Unió (Units per Avançar), amb el protagonisme consegüent de Ramon Espadaler.
A la vegada, aquest discurs ha inclòs de forma decidida la reivindicació de la policia, acostant-se perillosament, especialment en alguns municipis, a les proclames antiocupació. Qui més s’ha adonat d’aquest moviment han estat precisament els sectors de Junts que sí que han assumit la nova normalitat catalana com una tornada al passat. Això explica la incorporació al seu programa d’elements neoliberals com l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni o, encara més evident, la candidatura de Xavier Trias a les eleccions municipals. En aquest sentit, més enllà de les diferències exposades en públic, avui les avinences entre aquest sector de Junts i el PSC d’Illa són més que evidents, fins al punt que el conseller d’Economia, Jaume Giró, les ha fet notòries obrint-los la negociació de pressupostos, aixecant així “el cordó sanitari” que ells mateixos van liderar durant l’última campanya electoral catalana.
També hi ha la discussió sobre quin és el partit que unifica i representa els interessos de Catalunya
D’altra banda, ens trobem amb la discussió sobre quin és el partit que unifica i representa els interessos de Catalunya. De nou, això es torna a mesurar per la legitimitat a l’hora de ser l’interlocutor que negocia amb l’Estat, més que pel que es diu dins del Parlament. Junts, tot i practicar aquesta carta, l’amaga, i això ha deixat via lliure a ERC per ocupar tot l’espai. Els republicans són la cara visible en tres fronts: les comissions bilaterals, la taula de diàleg i la seva condició com a primera força catalana al Congrés dels Diputats. Tot i els discursos recurrents de Gabriel Rufián xocant amb el Govern de l’Estat des de l’esquerra, tot i les proclames de Pere Aragonès sobre l’amnistia i l’autodeterminació com a únics punts a negociar… el cert és que les negociacions estan centrades en els recursos i en victòries simbòliques com la del català a les plataformes digitals o l’ús de la llengua a les institucions europees.
Els Comuns: han vingut per quedar-se?
Aquest nou repartiment de les posicions s’està cuinant a foc lent i semblaria fet per quedar-se. Però tindrà un moment de bifurcació decisiu. I és que tot això depèn que es mantingui al Govern de l’Estat un interlocutor amb qui negociar. És a dir, de si el Govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos aconsegueix guanyar-li l’embat a Feijóo en temps de crisi. En aquest sentit, es presenta una altra incògnita: l’espai dels Comuns, la nova plataforma de Yolanda Díaz, i, especialment, l’alcaldia de Barcelona liderada per Ada Colau, han vingut també per quedar-se? Podran consolidar les seves posicions més enllà de l’espai històric d’Iniciativa i d’Izquierda Unida?
Les eleccions generals poden ser un punt d’inflexió, sí, però la batalla de posicions real per a la Catalunya postprocés i post-15M es juga en les pròximes eleccions municipals. Tots els partits en són conscients i, de fet, és des d’aquí que es poden llegir la majoria de grans moviments que estan centrant la política catalana. La possible sortida de Junts del Govern també quadra amb això: el càlcul evident és si es guanya més en la diferenciació respecte d’ERC o en la capacitat de capitalitzar el poder institucional que, entre d’altres, controla la cartera que negocia els pressupostos de la Generalitat.
La calculadora de regidors i d’alcaldies serà la que mesurarà si Catalunya segueix en l’interregne postprocés, o, com és d’esperar, si s’obre definitivament un repartiment de posicions en un país on el món local té un poder absolutament extraordinari a l’hora de vertebrar la tan desitjada hegemonia. En temps de la fi de l’excepció nacional —si és que ho permet la crisi econòmica per la qual el Govern de la Generalitat està passant de puntetes— la batalla pel llarg termini es juga en els temps llargs del municipalisme.
