Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Com aturar l’extrema dreta? Conversa amb Jordi Borràs i Miquel Ramos

Amb un mes de diferència, el fotoperiodista català Jordi Borràs (Barcelona, 1981) i el periodista valencià Miquel Ramos (València, 1979) han publicat els seus darrers llibres. Tots els colors del negre (Ara Llibres), de Borràs, i Antifascistas (Capitán Swing), de Ramos, esdevenen les dues cares d’una fotografia: el creixement de l’extrema dreta i els moviments que s’han articulat des de mitjans dels vuitanta per combatre-la. Amb els dos autors fem un recorregut per la memòria amb la vista posada en el present i en el futur. Parlem dels crims del feixisme i de l’estigmatització dels qui lluiten contra l’odi, passant pel paper dels mitjans de comunicació, dels cossos policials i de les esquerres. 

07/04/2022 | 06:00

La forma com arrenqueu els dos llibres és bastant similar. En un dels primers capítols de Tots els colors del negre el Jordi recorda l’assassinat de Roger Albert a les mans d’un grup de neonazis a principis dels 2000. Per què parteixes d’aquí?

Jordi Borràs: El cas del Roger Albert és un dels fets que a mi em toquen de prop en molts sentits: jo tenia 23 anys i el coneixia des de petit; però, a més, això va passar a uns 300 metres de casa meva. El silenci que va envoltar aquest cas va ser molt bèstia. Es tracta d’un crim d’odi més, un de tants, que ha quedat soterrat en l’oblit. Són morts de segona, i fins i tot la investigació policial i el procediment judicial així ho demostren. 

A l’inici d’Antifascistas, se situa el lector en la temàtica a partir de l’assassinat de Guillem Agulló, el qual, diu el Miquel, “va despertar alguna cosa en una generació de joves que començava a interessar-se per la política”. 

Miquel Ramos: A principis dels noranta ja s’havien produït altres crims d’odi perpetrats per grups de neonazis, com el de la Lucrecia, una dona migrant i negra assassinada a Madrid, o el de la Sonia, una dona trans que va ser assassinada a Barcelona. El cas del Guillem, a més, fou un avís a la gent jove que començava a interessar-se per la política: la violència neonazi apuntava ja no només cap als col·lectius vulnerabilitzats pels quals ningú no es preocupava, sinó que atacava directament els que defensaven unes idees polítiques. El Guillem era independentista i un antifeixista militant, i la gent de la meva generació que començava a interessar-se per aquests temes s’ho va sentir com a seu. Era una apel·lació directa: podria haver estat qualsevol de nosaltres.

Jo diria que aquest fil es manté, que això ha passat amb diverses generacions de joves. Per què va ser un cas tan icònic?

M. R.: Fins aleshores no hi havia hagut, a la nostra generació, cap cas així. Posteriorment, n’hi hauria més: l’assassinat de Carlos Palomino, el del Richard, i molta violència que no va acabar en assassinat, però que va produir molta por i un clima d’hostilitat absolut. El cas del Guillem segueix sent un símbol de l’antifeixisme també pel treball que han fet la família, els amics, i fins i tot la gent que no el va conèixer, però que va fer-se seva la causa. No només pel crim en si, sinó per com es va desenvolupar el judici, la impunitat, la criminalització que va rebre la víctima, i per la banalització per part dels poders públics. Trenta anys després encara segueix el compromís de tota la gent que en aquell moment va dir “Ni oblit ni perdó” i que la lluita continua.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Alguns mitjans tenen una programació que abona les tesis de l’extrema dreta”

Hi ha altres elements comuns en els dos llibres. Un d’aquests elements és la figura de Xavier Vinader i el reconeixement de la seva tasca periodística escrutant l’extrema dreta. Fins a quin punt va representar un punt d’inflexió en el periodisme d’investigació?

J. B.: El Xavier Vinader és el pare del periodisme d’investigació actual. Ja hi havia periodistes d’investigació i referents d’abans de la dictadura, però Vinader practica mètodes innovadors i fa un periodisme molt militant. Aquí s’ajunta un seguit de factors, com el fet que una part dels mitjans dels setanta aposten per la investigació i que, amb la Transició, hi ha un escenari de possible ruptura, tot i que després s’esvaeix i es produeix el gran pacte del 78. Aquest periodisme molesta i els empresaris se’n comencen a retirar, però el llegat de Vinader el mantenen encara diversos mitjans, com pot ser la Directa o com pot ser CRÍTIC, mitjans i periodistes que entenen el periodisme com una eina de transformació social. Llavors, hi ha alguna gent que, per deslegitimar la nostra feina, ens diu que som activistes en comptes de periodistes. Jo soc honest amb el que faig, i les dades no me les invento: surten d’algun lloc.

M. R.: No hi ha major activisme dins del periodisme que aquell que no qüestiona l’statu quo. Els qui ens dediquem a aquesta professió amb voluntat transformadora és perquè entenem que el periodisme ha de fiscalitzar el poder, no fer-ne propaganda. I vivim en un Estat on l’extrema dreta forma part del poder. També hi ha molts periodistes que han tractat d’aquesta qüestió d’una manera honesta i valenta des dels mitjans convencionals i fins i tot conservadors, i aquest compromís també implica trencar el mite del periodista escèptic, que fa de notari de la realitat: si els que se situen per damunt del bé i del mal, possiblement per estigmatitzar els que prenem partit, ens volen dir que som activistes, doncs que ens diguin com vulguen.

“Vivim en un Estat on l’extrema dreta forma part del poder”

L’extrema dreta no ha de tenir veu als mitjans de comunicació o, per contra, se l’ha de deixar participar-hi per tal de confrontar les seves idees? 

J. B.: És que moltes vegades, amb l’excusa de confrontar, el que es busca és l’espectacle. Hem de partir de la base que, com deia Matteotti, el feixisme no és una opinió: és un crim. No és el mateix un debat entre forces progressistes, liberals i conservadores, per moltes discrepàncies que hi hagi, que si s’hi afegeix una organització de l’extrema dreta. És una trampa que, des d’una concepció pseudoliberal, es digui que totes les opinions són respectables. Doncs no, i aquest és el gran error que fa que moltes vegades es doni espai a idees potencialment criminals.

M. R.: El debat no és si parlar o no parlar de l’extrema dreta. De fet, durant els anys noranta ens queixàvem que no se’n parlava, i això va canviar quan els crims que cometia ja no es podien amagar. El tema és com parlem de l’extrema dreta, i una de les premisses bàsiques del periodisme, a banda de desmuntar les seves mentides, és no comprar els seus marcs. Moltes vegades no fa ni falta convidar l’extrema dreta i que et conte com de perillosa és la immigració, els ocupes, com d’egoistes són els catalans o com de capritxoses són les feministes, perquè ja se n’ocupen alguns mitjans de tenir una programació que, dia rere dia, abona aquestes tesis. Moltes vegades sembren els marcs de l’extrema dreta, que després en cull els fruits.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hem de proclamar-nos orgullosament antifeixistes en el moment en què ens proclamem demòcrates”

A Antifascistas parles de l’estigmatització de l’antifeixisme, de la reducció d’aquest moviment a una tribu urbana. Quines implicacions té aquest reduccionisme?

M. R.: Aquesta lectura interessada és una estratègia per negar que existeix un problema. Parlar de la violència de l’extrema dreta envers diferents col·lectius i reduir-la a una baralla entre tribus urbanes és una forma intencionada de despolititzar el conflicte i de criminalitzar els únics que han combatut l’amenaça que suposa. Aquest era el relat del poder i és un discurs que encara es reprodueix quan es posa al mateix sac a qui demostre que el problema és real, i el victimari; els feixistes i els antifeixistes, els racistes i els antiracistes, el masclisme i el feminisme.

J. B.: Fins i tot el PSOE ha caigut en la trampa volguda d’entendre l’antifeixisme com una idea radicalitzada i violenta. Hem de proclamar-nos orgullosament antifeixistes en el moment en què ens proclamem demòcrates. I això cadascú ho ha de fer com vulgui: anant a una manifestació o parlant amb el veí. No només existeix el prototip mental de jove antifeixista encaputxat, que també el necessitem per plantar cara al carrer. La qüestió és que, a Alemanya, el gruix dels que planten cara és molt més ampli, perquè també inclou els democratacristians, els socialdemòcrates o l’Església luterana. Aquí, això, no ho veig.

La concepció de les agressions de l’extrema dreta i de la resposta antifeixista com si es tractés de “dues tribus urbanes confrontades” o d’una “batalla entre bandes” també és en l’imaginari dels cossos policials?

M. R.: Però a quina banda pertany Violeta Friedman, supervivent de l’Holocaust? A quina tribu urbana pertany Xavier Vinader? I els supervivents de Mauthausen? Òbviament, no és una batalla entre bandes; és una batalla dels drets humans i la democràcia contra els qui se la volen carregar. Aquest relat fals ha estat institucionalitzat per part dels mitjans i de la mateixa policia, que no només ho tracta tot com si fossin tribus urbanes, sinó que, a més, té una doble vara de mesurar. La violència policial que s’exerceix contra els moviments socials d’esquerres, ja no només els antifeixistes, no la veiem quan hi ha manifestacions d’extrema dreta. Són fets objectius. Que cadascú en tregue les seves conclusions.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’anticatalanisme, a l’Estat, suma; siguis de dretes o d’esquerres”

En els dos llibres denuncieu la connivència entre l’extrema dreta i la policia. Aquesta és la conseqüència del fet que no va existir una depuració dins dels cossos policials després del règim franquista?

J. B.: Podem trobar vincles entre els cossos policials i els primers grupuscles d’extrema dreta a principis del segle XX: la Liga Patriótica Española, per exemple, es va fundar el 1918 a Barcelona i tenia l’objectiu de batre el catalanisme, que entenien que era la personificació de l’amenaça contra Espanya. I qui hi havia dins d’aquesta organització? Policies, carlins urbans, militars, etc. Aquest vincle ha existit sempre i ha perdurat fins avui. I la dictadura l’endureix. 

M. R.: I, si encara continua, és perquè no hi ha voluntat política per trencar-lo. Jo he publicat diverses informacions que m’han filtrat agents amb la condició que no revele la font, perquè tenien por. Que un policia que es considera demòcrata haja de recórrer a un periodista per denunciar pràctiques absolutament antidemocràtiques amb tics feixistes, i que no hi haja cap sanció, és per manca de voluntat. Únicament. No és normal que hi haja agents en un bar prenent cafè sota una bandera de la Falange i vestits d’uniforme. O que en un xat diguen que cal afusellar mig Espanya. Qui no veja que hi ha un problema, és que està una mica cec.

“L’Estat espanyol té molts comptes pendents amb les víctimes que ell mateix ha provocat”

A Espanya, la majoria de forces polítiques, fins i tot les progressistes, no han condemnat mai el terrorisme d’Estat, els GAL, ni la utilització de l’extrema dreta en la guerra bruta contra l’independentisme i les esquerres.

M. R.: Això seria com reconèixer un mal que no estan disposats a reparar. L’Estat no només no es fa responsable de les seves pròpies misèries, sinó que també ha indultat els artífexs del terrorisme d’Estat. Però, és clar, què es pot esperar d’un Estat on torturadors del règim, com Billy el Niño, moren amb les medalles posades? Espanya té molts comptes pendents amb les víctimes que ella mateixa ha provocat. I aquí, qui ha donat una lliçó en el sentit contrari és la societat civil, les mateixes víctimes i fins i tot algunes de les víctimes d’ETA, que han exigit que també es reconeguin les causades pel terrorisme d’Estat.

Seguint amb el paper de l’esquerra espanyola, el Jordi és molt crític amb el fet que veus com les de Pablo Iglesias, en el seu moment vinculessin l’independentisme amb el despertar del feixisme. 

J. B.: La meva lectura és que Iglesias, a la seva manera, també es va sumar a l’onada espanyolista. És una animalada del nivell que algú de Die Linke digui que la culpa de l’aparició d’Alternativa per Alemanya va ser dels refugiats sirians. És com dir que el feminisme ha despertat el feixisme. Però, en canvi, això no se li hauria acudit dir-ho. Llavors, per què passa? Doncs perquè l’anticatalanisme, a l’Estat, suma; siguis de dretes o d’esquerres. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista”

El Miquel, de fet, li ho pregunta directament quan entrevista Pablo Iglesias en el seu llibre. 

M. R.: Iglesias ha conegut l’antifeixisme des de dintre i ha patit la violència de l’extrema dreta. Jo li vaig preguntar per aquesta frase, i ell matisa les seves paraules. De totes maneres, sí que és cert que l’anticatalanisme suma a l’Estat espanyol, i al País Valencià ni te cuento! Ha sigut la bandera de l’extrema dreta des de la Transició fins a l’actualitat. I aquí jo llance una pregunta: és evident que no totes les persones que es van manifestar en contra del referèndum ho van fer des de postures no democràtiques, però com és possible que tot el rèdit d’aquest discurs l’hagi obtingut l’extrema dreta? Alguna reflexió hauran de fer. Per què anaven amb la mateixa pancarta a les manifestacions contra l’independentisme? Possiblement ho hagueren pogut fer millor si el marc no hagués estat el de l’“A por ellos”; però, en el moment en què tots entren en aquest relat, l’extrema dreta hi està ben còmoda. 

Al respecte, després del 12-O de 2016 i en més d’una ocasió, Jordi, has dit que et preocupa més el fet que partits democràtics s’hagin manifestat amb l’extrema dreta que no pas les mateixes concentracions de la ultradreta. El PP, C’s i fins i tot el PSC han blanquejat l’extrema dreta?

J. B.: I tant! Tenim la foto de Miquel Iceta manifestant-se al costat d’Ortega Smith, darrere d’una pancarta de Societat Civil Catalana, juntament amb dirigents del PP i de C’s, i davant de tota la fauna de la ultradreta nazifeixista. Aquella foto, no hi ha res que l’esborri. El PSC ha jugat a aquest joc; ja ho va fer el 2014, quan es va crear Societat Civil Catalana: Joaquim Coll, que havia estat al Partit Socialista, va ser al costat de Jorge Buxadé, un dels fundadors de l’entitat, que ara és a Vox i que ja havia estat candidat de la Falange en dues ocasions. Però és que, com dèiem, hem de tenir en compte que el Partit Socialista va fundar una banda armada amb mercenaris de la ultradreta. Poden fer les declaracions que vulguin, però la realitat és aquesta.

“Ciutadans és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta”

Això ha ajudat que Vox sigui on és?

J. B.: És clar. El gran èxit de l’extrema dreta no és ser tercera força al Congrés, sinó que hi hagi partits que hagin assumit bona part de les seves propostes i proclames. S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista. Fixa’t que l’aplicació del 155, que va avalar el PSOE, només la reclamaven els pocs militants que reunia Vox davant de la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, quan ningú sabia què era l’article 155. L’extrema dreta espanyola ja era una realitat, i això ho demostra l’ascens de Vox en només cinc anys, però aquí, a més, ha tingut un accelerador turbofatxa: la benzina ja hi era, i tots aquests partits hi han col·laborat. Sobretot Ciutadans, que és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El delicte d’odi ha esdevingut un instrument de l’Estat contra la dissidència”

També denuncieu la impunitat amb la qual ha actuat l’extrema dreta. A l’Estat espanyol no va ser fins a la reforma del Codi penal de 1995 que la provocació a l’odi o la negació de l’Holocaust es van tipificar com a delictes. Per a què ha servit aquesta figura jurídica?

M. R.: Era un dels reclams de les víctimes; però, quan arriba aquesta legislació, passe exactament el mateix que està intentant fer Vox amb la llei contra la violència masclista: es desnaturalitza. El delicte d’odi fou creat per protegir els col·lectius que són víctimes d’un odi estructural, com és el racisme, l’homofòbia i tots els discursos que abandera l’extrema dreta. Si acabes condemnant per delicte d’odi algú que es manifesta contra l’homofòbia o contra el racisme, aquesta eina esdevé un instrument de l’Estat contra la dissidència. Jo no soc partidari d’abolir aquesta figura legal, sinó que s’interprete bé. Cal reconèixer que hi ha un problema estructural; negar la seva existència t’eximeix d’actuar en conseqüència per corregir-lo. 

“Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi”

Parleu de la capacitat de l’extrema dreta per reinventar-se, de la seva mutació pel que fa a l’estètica, als discursos, a les formes. La resposta de l’antifeixisme, davant d’aquest neofeixisme, també s’ha de repensar?

J. B.: L’extrema dreta ja no va amb el cap rapat ni amb botes amb la puntera de ferro. Aquesta imatge ja és anecdòtica, malgrat que encara existeixi. Tanmateix, conserven el rerefons de les mateixes idees, però amb uns filtres més assimilables pel gruix de la societat. Han après a utilitzar la democràcia per dinamitar-la des de dins.

M. R.: La resposta antifeixista s’ha anat adaptant al context. Jo parle de l’antifeixisme des dels vuitanta fins a l’actualitat i done fe dels col·lectius i moviments socials que van incorporar l’antifeixisme com una lluita més de totes les altres que es feien. I parle de la societat civil actual, que lluita contra la precarietat en els barris per evitar la desconnexió entre veïns, que és quan l’extrema dreta ho aprofita per inserir el seu missatge de segregació. Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi, i és aquí on apel·le directament als polítics: no els demane que facen discursos brillants contra l’extrema dreta, sinó que facen polítiques valentes per desactivar la pobresa i la precarietat. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: la seva benzina és el mal govern”

Què explica que a tot Europa sorgeixin moviments d’aquestes característiques?

J. B.: Hi ha un mar de fons que cal tenir en compte: la crisi de la socialdemocràcia. L’esquerra europea, en general, s’ha preocupat més d’encaixar en els marcs dels mercats i de la Unió Europea que no pas de donar respostes al seu electorat. Hi ha una gran bossa de votants, de gent que veu que les distàncies entre els més adinerats i els més empobrits són cada cap majors, a la vegada que es difumina el miratge de les classes mitjanes. Totes aquestes persones senten que són les perdedores de la globalització, les que han pagat els plats trencats. Llavors l’extrema dreta, que és com un estol de voltors, hi ha anat de cara. 

Ara ens trobem en un moment complicat, de forta crisi política que genera desafecció entre la ciutadania, amb un augment generalitzat de preus, la inflació, i unes respostes que molta gent percep com a insuficients per part dels governs pretesament d’esquerres. L’extrema dreta capitalitzarà aquest descontentament social? 

M. R.: Si la resta de polítics amb capacitat per revertir aquesta situació no ho fan, és molt probable que l’extrema dreta ho capitalitze. De fet, ja ho estem veient. I això no és perquè siga molt hàbil, que en part ho és, sinó per una manca de compromís de determinats polítics. No val dir “Tots els que es manifesten són d’extrema dreta”, o “Voteu-me o vindrà l’extrema dreta”. Però tu què estàs fent per evitar-ho? 

J. B.: Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: es manifesta en nom de les llibertats, amb la voluntat d’arribar a governar i, precisament, carregar-se les llibertats. S’han de fer bones polítiques, perquè la benzina de l’extrema dreta és el mal govern. 

Com s’ha situat l’extrema dreta davant de la guerra a Ucraïna i davant de personatges com Putin?

J. B.: L’extrema dreta europea està dividida. A Hongria, Orbán és aliat de Putin; un fet que l’oposició ha utilitzat però que no ha servit perquè no torni a guanyar les eleccions. A França, Le Pen va haver de destruir una part de la propaganda electoral perquè hi sortia una foto d’ella donant-se la mà amb Putin. En general, trobem més suport a la causa ucraïnesa, però al si de partits com Vox hi ha diferents opinions. I és que Putin ha fet feina els darrers anys, donant calés a bona part de l’extrema dreta europea per intentar rebentar Europa des de dins.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quan la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra tothom, haurem avançat com a societat”

També s’ha parlat bastant del batalló neonazi Azov i del perill que representa que gent d’ultradreta vagi a la guerra i aprengui tècniques de batalla i experiència sobre el terreny.

J. B.: Això és un perill com una casa. A la guerra del Donbass del 2014 va prendre molta rellevància el batalló Azov, que ara és un regiment i que forma part de l’exèrcit regular d’Ucraïna. I compte amb això, perquè vol dir que també estem armant neonazis. No es pot agafar la part pel tot, és clar, però les intel·ligències de diferents governs d’Europa ja alerten que el perill terrorista més imminent que té el continent és la creació de grups armats d’ultradreta. La guerra d’Ucraïna pot accelerar la creació d’aquestes cèl·lules.

L’auge de l’extrema dreta espanyola també és una de les conseqüències de la desmemòria o del baix compromís amb la memòria històrica?

J. B.: Sens dubte. Si oblidem d’on venim, estem condemnats a repetir la història. De fet, una de les obsessions de la ultradreta és incidir en les polítiques de memòria històrica per mirar de dinamitar-la. I aquí ni tan sols ha fet falta: la memòria està soterrada als vorals de les carreteres. 

“La memòria històrica està soterrada als vorals de les carreteres”

El feminisme, el col·lectiu LGTBI, l’antiracisme i la classe obrera, que són en el punt de mira de l’extrema dreta, hauran d’articular un front comú antifeixista davant la possibilitat, molt real, que guanyi encara més pes institucional?

M. R.: Les aliances són fruit de determinades circumstàncies i també del context. Jo pense que s’han d’explorar tota mena d’estratègies àmplies, que requereixen molta generositat, per poder arribar a un consens de mínims en la defensa dels drets humans. Una agressió de la ultradreta, encara que sigui contra persones que no pertanyen al teu grup, és un atac contra tots. Hi ha grups antifeixistes que es van organitzar abans que matassen el Guillem Agulló: l’extrema dreta ja havia matat migrants, persones LGTBI o persones sense sostre, i alguna gent va entendre que això era un perill. En el moment en què la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra els nostres veïns, són contra tothom, i quan prenga partit, haurem avançat com a societat.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies