03/10/2021 | 07:00
El 6 d’octubre de 1991, un grup de caps rapats neonazis va apallissar fins a la mort Sonia Rescalvo, una dona trans que dormia al parc de la Ciutadella de Barcelona. Va sobreviure a l’agressió una altra dona trans, Doris Romero, mentre que Miguel Pérez, un sensesostre, el van deixar cec a cops la mateixa nit. Sis skinheads van ser detinguts, jutjats i condemnats pels fets, però se’ls van aplicar atenuants i el Tribunal Suprem va acabar rebaixant-los les penes. Els dos darrers condemnats van sortir de la presó l’any 2011. Els altres ho havien fet abans. Cap d’ells no es va penedir públicament del que va fer.
La brutalitat del cas el va fer saltar a les primeres pàgines dels diaris en una societat, a principi dels anys noranta, on imperava la transfòbia i on els atacs de grupuscles neonazis contra moviments socials o contra el col·lectiu LGTBI eren el pa de cada dia. Amb el pas del temps, el cas de la Sonia va caure en l’oblit, més enllà dels homenatges periòdics a la glorieta del parc de la Ciutadella on va ser assassinada.
Trenta anys després dels fets i en un context social de lluita pel reconeixement dels drets de les persones trans, CRÍTIC s’endinsa en la història de Sonia Rescalvo i reconstrueix els darrers moments de la seva vida, a partir de la sentència del cas, la investigació policial i les veus dels impulsors de l’acusació popular, liderada llavors pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). CRÍTIC també ha tingut accés a una entrevista inèdita a Rescalvo, publicada l’any 1978 a la revista Lib, on relata el que implicava viure a la Barcelona de la Transició sent una dona trans.
Barcelona, 6 d’octubre de 1991: sis neonazis de cacera
Era dissabte a les 22 hores quan el grup de joves d’ideologia neonazi van sortir a beure per Ciutat Vella, al barri del Gòtic. Primer, al Bar Barrigón, al carrer de la Mercè, 26. Tots, menys Òscar Lozano, que arribaria més tard i marxaria abans per anar a treballar. El grup de caps rapats va fer la nit de bar en bar, del Barrigón al Pop Bar, o al Pub SQ, del carrer del Rec, o al Bis a Bis, del passeig del Born. Aquest és el recorregut que narra la sentència del cas, a la qual ha tingut accés CRÍTIC. Anaven guarnits amb la roba característica del moviment skinhead feixista que s’escampava aquells anys per tot Europa, incloent-hi les botes amb puntera d’acer Rangers i Doctor Martens.
A les 3.30 hores de la matinada d’aquell 6 d’octubre, Isaac López Frutos, Héctor López Frutos, Andrés Pascual Prieto, Oliver Sánchez Riera, Pedro Alsina Llinares i David Parladé Valdés es van escapolir a l’interior del parc de la Ciutadella per un forat a la tanca que donava al carrer Princesa. Van avançar fins a la zona de la cascada monumental, enmig de l’escàndol d’una nit de festa. Allí s’alça la glorieta dels Músics, un quiosc circular elevat i cobert per un sostre on antigament tocava la banda municipal de la ciutat. Aquella nit, la glorieta servia de refugi per a Sonia Rescalvo i Doris Romero, dues dones trans que sovint exercien el treball sexual pels voltants de l’Arc de Triomf i que passaven aquella nit de tardor al parc. La Ciutadella era en aquells anys un indret cèntric, fosc i calmat que servia de resguard per a moltes persones sense llar.
Rescalvo va recriminar als joves que fessin soroll. Un cop el grup de caps rapats van adonar-se que qui els cridava l’atenció era una dona trans, van decidir anar a “tocar el tambor”. Segons recull la sentència, així és com els sis neonazis parlaven entre ells en el moment en què van decidir pujar a la tarima i estomacar la Sonia i la Doris. Les puntades de peu les clavaven amb botes Rangers i Doctor Martens amb puntera reforçada d’acer. Les van colpejar fins a deixar-les inconscients.
A Sonia Rescalvo, segons recullen els informes mèdics del cas, li van provocar un politraumatisme fatal, contusions i hematomes a la cara i a les mans amb quadre congestiu de la cavitat cranial, cavitat toràcica i la fractura de la costella dreta posterior que lesionava el pulmó. A Doris Romero, la fractura dels ossos nasals i contusions múltiples. Quan els caps rapats van baixar de la glorieta, Sonia ja no es recuperaria, però la Doris respirava amb dificultats, fort. En sentir-la, hi pujaren de nou per rematar-la. Romero, però, va sobreviure.
Després de la pallissa mortal a Rescalvo, els ‘ultres’ van apallissar un sensesostre amb barres de ferro
Segons relata la sentència, un dels neonazis, Andrés Pascual, es va fer mal al dit del peu d’una de les puntades. Va baixar de la glorieta i es va allunyar del grup, seguit d’Oliver Sánchez, que el socorria. Després d’agredir fins a la mort Rescalvo i de deixar inconscient Romero, els quatre joves restants van seguir avançant pel parc fins a arribar a l’hivernacle, on van veure tres persones sensesostre, dormint. Abans d’acostar-s’hi, van anar a una zona d’obres per agafar vares metàl·liques. Amb aquestes vares van assaltar els sensellar. Dos d’ells van poder fugir, però el tercer, Miguel Pérez Barreiros, va rebre cops fins a fracturar-se el maxil·lar superior amb la pèrdua de dues dents incisives a la mandíbula inferior i patir un traumatisme de l’ull esquerre, segons va recollir la sentència del cas. Aquestes lesions van provocar-li la ceguera total, ja que a Pérez ja li faltava la visió de l’ull dret.
El diumenge 6 d’octubre, el grup d’amics es va tornar a reunir al Barrigón a les 18 hores per comentar la jugada. També Òscar Lozano, que ja s’havia assabentat per la premsa de les agressions. Va ser llavors quan tots junts van fer un pacte de silenci.
Sonia Rescalvo: “No soc un ‘travesti’; soc una dona”
Però qui era la Sonia? Quina era la seva història? Rescalvo va néixer un 12 d’octubre de l’any 1956. Va sortir de la seva Conca natal per venir cap a la capital catalana en el sexili que van recórrer moltes de les dones trans de l’època, que marxaven a viure a Barcelona o a Madrid en plena movida postfranquista. Al poble, la família de Rescalvo no va acceptar mai la seva identitat de gènere, però a la capital catalana les dones trans omplien els escenaris de molts teatres de la ciutat. Beatriz Espejo, que va ser una de les fundadores del Col·lectiu Transsexual de Catalunya arran de l’assassinat de Rescalvo, ho explica així: “La transsexualitat estava molt benvista als espectacles cabareters. Després de Franco va haver-hi una explosió pel centre de la ciutat, pel Paral·lel. Hi havia una modernitat que la resta de la societat no tenia”.
Espejo explica que les dones trans van formar part d’una avantguarda cultural que volia esbotzar els armaris del franquisme. Transformistes (el drag barceloní originari protagonitzat per homes gais) i dones trans ocupaven els escenaris per fer de vedets i actuar als cabarets. Les figures més conegudes del Barri Xinès i del Paral·lel s’ajuntaven amb un sector de la faràndula espanyola: “L’existència trans era vista com a innovadora, moderna i futurista”, diu Espejo, mentre ensenya fotografies de periodistes com Francisco Umbral, Luis Cantero o Luis del Olmo als bars cabareters amb l’actriu Bibiana Fernández, llavors més coneguda per Bibi Andersen, o Modesto Mangas, de nom artístic Madame Arthur.
Sonia Rescalvo va ser entrevistada el 1978 a la revista ‘Lib’ al costat de Bibi Andersen
Sonia Rescalvo també va posar els peus en el món de l’espectacle barceloní. Va fer de vedet al Teatre Arnau, en aquells temps una referència del teatre de revista i de varietats. Espejo rescata una revista eròtica del final dels anys setanta, Lib, editada pel Grup Zeta, amb una entrevista a una jove Rescalvo, que en aquell moment tenia 22 anys. “Els mitjans tenien una visió molt folklòrica de la transsexualitat. Ens ridiculitzaven o ens criminalitzaven, ens pintaven de lúmpens, de persones que no érem acceptables. Revistes com la Lib tenien una visió més pro trans, més glamurosa, més bonica”. Espejo matisa, però, que termes com travesti s’utilitzaven a tot arreu, així com els pronoms masculins, a contracor del que reivindicaven les dones trans d’aquell moment.
El número que mostra és un llibre especial de la capçalera titulat El libro de los travestis, editat l’any 1978. A la pàgina 76 s’hi pot trobar una entrevista coral amb dues de les actrius més reputades d’aquells temps als escenaris cabareters, una jove Bibiana Fernández i Angie von Pritt, un altre dels noms propis d’aquella Barcelona. A aquest tàndem s’hi van sumar dues dones més, entre les quals Sonia Rescalvo: “Infinites nits deambulàvem pels diferents locals en els quals treballaven travestis provant d’aconseguir el millor. La nostra mira estava posada en diversos, però n’hi havia dos que no hi podien faltar, ja que eren els travestis més famosos del moment: Bibi Andersen i Angie von Pritt. Per completar el quartet, vam convèncer la Sonia i la Desirée”, resa la introducció de la conversa, sense firma.
“La paraula travesti no és la indicada per anomenar-me a mi. Considero que nosaltres som dins de les transsexuals, amb operació o sense, amb canvi de sexe o sense. Travesti és el senyor que es vesteix de dona per treballar, però durant el dia porta una vida normal d’home, homosexual o no, és un problema a part, però que es comporta com un home, cosa que nosaltres no fem”, deia Fernández quan li preguntaven pel terme. S’hi afegia la Sonia: “Jo no em considero travesti, perquè durant tot el dia soc una dona”.
Rescalvo explicava quan es va començar a identificar com a dona trans: “No es descobreix en un dia. És dins de la persona. És natural”. També hi afegia que no va ser fins que va marxar de Conca que va poder viure lliurement la seva identitat, amb poc més de 19 anys:
–Quan vas començar a vestir-te i a pintar-te les ungles?
–Fa dos anys i mig. Abans no podia; vivia amb els meus pares i no m’ho permetien
En la conversa, Rescalvo compartia les inseguretats que vivia en aquells anys de Transició: “Hi ha moments en els quals em sento molt acomplexada. Moltes persones no m’entenen. D’altres se’n riuen”. Entre les seves anècdotes, l’hostilitat de fer classes de conducció per treure’s el carnet: “De vegades sento que el professor em mira de reüll. Altres vegades em somriuen amb maldat, i això fa que em senti acomplexada i marginada”. La replicaven Von Pritt i Fernández:
Angie: Jo surto al carrer com a dona, ja que em considero com a tal i, si em miren, penso que és perquè soc una tia bona. El mateix que li passa a la Bibi…
Bibi: Si jo estigués malament, seria al llit, no aquí…
Sonia: Però és que, quan vaig pel carrer, no em sento acomplexada ni molt menys, només quan tracto amb algunes persones, o a l’espectacle o…
Angie: A l’espectacle és impossible, allà és on més li dono al públic…
Bibi: Jo crec que dins de totes existeix un petit complex. Ara tot depèn de la seguretat que una tingui amb si mateixa. Jo ho tinc molt superat; però, tot i això, és molt comú escoltar molts cops que et diguin “és un tio”, i de mi podran dir moltes coses menys que soc un tio.
L’entrevistador també demana a la Sonia què farà quan s’acabi el cabaret: “Jo penso en dues coses. L’una és estalviar i posar un negoci i l’altra és aconseguir un ric milionari que em retiri”, ironitzava. Rescalvo, però, no va poder fer molta carrera al món de l’espectacle, i, per guanyar-se la vida, va compaginar els escenaris amb el treball sexual.
Espejo, que la coneixia personalment, la recorda com una persona introvertida. La va veure treballar a l’Arc de Triomf o passar pel carrer Pàdua: “En aquell moment treballaven a l’Arc de Triomf, a la rambla de Catalunya, al Camp Nou, a Pedralbes… De fet, moltes guanyaven molt bé i vivien en pisos llogats als barris alts”. Rescalvo, però, va quedar-se en una situació econòmica molt precària i va ser víctima de l’heroïna dels anys vuitanta: “Molta gent que estava enganxada a la droga havia patit desencants familiars molt forts, com el cas de la Sonia, amb un rebuig familiar en una edat molt jove”.
Primer cas d’assassinat investigat pels Mossos
L’assassinat de Rescalvo va saltar a la primera plana dels mitjans, que es van referir a la víctima de forma majoritària amb el seu necrònim. El terme necrònim, adaptació de l’anglès dead name, és la forma de referir-se al nom passat d’una persona que ha transitat a un altre gènere. També van dir que es tractava d’una persona negra: la confusió amb el color de pell venia causada per la quantitat de blaus que presentava el cos. Els Mossos d’Esquadra van assumir la investigació dels fets, en el que va ser el primer cas d’assassinat en la història del cos per encàrrec judicial. Les indagacions les va encapçalar el llavors subinspector Joan Carles Molinero, avui comissari de la policia catalana.
Els Mossos van posar el focus de la investigació en alguns caps rapats que ja estaven fitxats per la policia catalana. Així va ser com van interceptar una trucada d’Héctor López Frutos, en el transcurs de la qual feia gala de saber qui havia comès l’assassinat en una conversa amb una noia. Un mes més tard, detenien els joves i trobaven a casa material d’ideologia ultradretana, simbologia dels Boixos Nois, el grup ultra de seguidors de l’FC Barcelona, i les botes amb les quals van apallissar les dues dones.
Segons l’historiador Carles Viñas, que s’ha especialitzat en l’estudi de la ultradreta a Catalunya, els grupuscles filofeixistes de l’època no estaven tan organitzats per fer batudes dirigides, però sovint mantenien una actitud violenta al carrer en cas de trobar-se amb persones LGBT, racialitzades o que simplement els miraven malament: “Els agressors no van tenir al costat gent dels Boixos Nois perquè l’assassinat va generar moltíssimes reticències. Se sentien criminalitzats als mitjans”.
Durant el judici, que es va celebrar als mesos de juny i de juliol del 1994, tots ells van deixar clar les seves posicions transfòbiques, mantenint un posat desafiant i referint-se a Rescalvo com a “escòria de la societat” o “basura”. “Recordo les mirades desafiants per part dels acusats”, explica l’advocada María José Varela, que va exercir l’acusació particular del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC).
L’acusació va ser assumida pel pare i per la mare de Sonia Rescalvo, Leopoldo Rescalvo i Dolores Zafra, pel FAGC i també per l’Ajuntament de Barcelona: “Arran del cas, vam aconseguir que hi hagués una implicació de la societat amb qüestions LGBT”, explica el portaveu del FAGC, Eugeni Rodríguez, que hi afegeix que es tractava del primer judici que no era sobre atacs d’ETA o dels GRAPO en què l’Ajuntament es personava.
L’advocat dels neonazis treballa avui per a Societat Civil Catalana
A l’altra banda, diversos advocats defensaven els caps rapats. Entre ells, Luis José Gómez Álvarez, un dels lletrats que més recentment va comandar l’acusació popular d’organitzacions espanyolistes contra diversos empresaris independentistes en la coneguda com a operació Volhov. Nació Digital destapava les afinitats ultradretanes de Gómez, amb fotos a les xarxes socials amb el grup de motoristes Hells Angels Spain o amb el lluitador d’arts marcials neonazi Alejandro Andreo Gil de Pareja, entre d’altres.
La sentència de l’Audiència Provincial es refereix al grup de joves com a persones amb “tendències extremistes i d’ideologia violenta, hostilitat cap als sensellar, indigents, prostitutes, homosexuals i altres grups marginals de la societat”. Els magistrats Modesto Ariñez, Nuria Zamora i Germán Gambón els van condemnar per un delicte consumat d’assassinat, un d’assassinat frustrat, un de lesions i un d’omissió pel fet de no posar en coneixement els fets a l’autoritat, aquest últim únicament a Òscar Lozano. En total, 310 anys de presó.
Els jutges van considerar provat que existia l’agreujant de traïdoria, perquè els joves hi van tornar per rematar la Doris, així com de nocturnitat. Els magistrats, però, només van aplicar l’agreujant de “quadrilla” en el cas de l’atac a Miguel Pérez. Aquest agreujant, segons el Codi penal, s’aplica quan cometen el delicte més de tres atacants armats. Però els jutges van considerar que les botes amb puntera metàl·lica amb les quals van assassinar Rescalvo no es podien definir com a armes, a diferència de les barres de ferro amb les quals els neonazis van colpejar Pérez.
Atenuants i pena rebaixada pel Suprem
Els jutges també van rebutjar l’agreujant de despoblament, amb l’argument que el parc de la Ciutadella, tot i ser un espai no concorregut durant la nit, es trobava al centre de la ciutat i era freqüentat per “indigents, drogoaddictes i altres classes marginals”. L’altre agreujant rebutjat va ser el d’acarnissament, que no es va aplicar tot i la brutalitat de la pallissa: “En el supòsit d’instrucció, el cúmul de cops de peu donats no justifica la seva apreciació, ja que tots aquests cops són imprescindibles i necessaris per causar la mort”.
En canvi, sí que es van aplicar els atenuants d’embriaguesa no habitual a tots ells, a pesar que la mateixa sentència reconeix que no n’hi havia prou proves. Els magistrats es van basar únicament en les declaracions dels acusats i en les tendències d’oci nocturn que atribuïen al jovent: “El Tribunal és conscient que en la instrucció de la causa no existeix una prova objectiva acreditativa de l’aspecte esmentat […]. Això no obstant, els processats manifesten que aquella nit havien freqüentat diversos bars i pubs, en els quals havien verificat diverses consumicions alcohòliques, afirmació que no pot entendre’s amb una mera finalitat exculpatòria, perquè és pública i notòria la vida nocturna dels joves com els encausats que durant els caps de setmana fan de forma incontrolada ingestes alcohòliques”.
Tot i que l’atenuant s’hi va aplicar, el mateix text també valora les contradiccions que suposa acceptar-lo en aquest cas: “No es pot considerar que tingués entitat suficient per produir una eliminació o minvament notori de les facultats intel·lectives i volitives”. A Isaac López, Andrés Pascual, Oliver Sánchez i Òscar Lozano també se’ls va aplicar un atenuant de minoria d’edat. Tots ells van assumir una pena major que la que assumirien si fossin jutjats en l’actualitat, ja que la Llei orgànica reguladora de la responsabilitat penal dels menors no va ser aprovada fins al 2000.
Tres anys després de la condemna, el Tribunal Suprem va rebaixar la pena de presó pel fet de considerar que tampoc no existia traïdoria. La lleva d’aquest agreujant va rebaixar el delicte d’assassinat a homicidi, i el total d’anys a complir de 310 a 148. La decisió del Suprem va ser unànime, segons Varela, i només hi va votar en contra un magistrat conservador perquè va considerar que els neonazis encara s’havien de beneficiar d’un atenuant més, per alienació mental.
Cap dels condemnats no es va penedir mai públicament dels fets; més aviat al contrari. Mentre complia la condemna, el periodista Jesús Quintero va entrevistar Oliver Sánchez des de la presó per a la cadena Antena 3. Sánchez, amb actitud de pinxo, admetia la pallissa però negava la voluntat de matar, es declarava “racista passiu” i afirmava: “Jo sempre seré un skin perquè això es porta al cor”.
Els dos últims condemnats van sortir de la presó el 2011, però la majoria d’ells han tornat a ser detinguts. Un, Òscar Lozano, per una agressió racista el 2016 pel fet d’agredir una dona embarassada amb nicab al carrer Princesa. A la glorieta dels Músics s’hi van posar plaques en memòria de la Sonia, que van ser atacades diversos cops, fins que el 2013 es va batejar com a glorieta de la Transsexual Sonia.
El naixement del moviment trans organitzat
Beatriz Espejo explica com el judici va portar-les a ella i més dones trans a la creació del Col·lectiu Transsexual de Catalunya (CTC), que va demanar justícia per a la Sonia i reivindicava els drets de les treballadores sexuals en el context de la “neteja social” a la Barcelona preolímpica: “Va ser un instint de protecció davant una realitat agressiva, una eina d’autodefensa”. Gràcies al CTC i la lluita per Sonia Rescalvo, Espejo explica que van poder replicar la terminologia ofensiva que s’utilitzava contra el col·lectiu trans, un fet que durant el judici va brillar per la seva absència: “Els mateixos magistrats es confonien entre les paraules travesti i transsexual. No sabien distingir entre conceptes”, hi afegeix Varela, que apunta que el cas va suposar una unió de col·lectius LGBT inèdita.
El CTC demanava la legalització de la transsexualitat, l’oferiment de tractaments hormonals i operacions per part del sistema de salut pública o la lluita contra la discriminació laboral i les agressions, entre d’altres. Amb alguns precedents presents, com ara el Col·lectiu de Travestis i Transsexuals, del qual Espejo guarda alguns manifestos, l’activista recorda com elles van ser les primeres dones trans que entraven en el debat polític generalista: “Era ben bé el primer cop que es parlava de la transsexualitat, però tot això de la queer ja estava inventat. Gràcies a la pressió social que vam fer, la societat va prestar atenció al cas de la Sonia”.
