19/11/2019 | 08:00
Avui, el feminisme ha aconseguit impregnar bona part de la vida pública a Barcelona. Darrere hi ha més d’un segle de lluita per aconseguir espais propis de dones i ocupar la ciutat. CRÍTIC fa un recorregut pels principals espais de la lluita feminista a la capital catalana, al llarg de la història. De les cases, els bars, les perruqueries i les llibreries… al carrer i a les institucions.
Aquí teniu un mapa per geolocalitzar els espais històrics de la ciutat dels quals llegireu en aquest article:
Finals del segle XIX: la lluita obrera desperta la consciència feminista
“Les dones de Barcelona som hereves d’una llarga tradició de creació d’espais propis”, explica la historiadora Isabel Segura al llibre Barcelona, feminista 1975-1988. Cal remuntar-nos als últims anys del segle XIX per trobar els primers. L’any 1885, al número 10 de la Rambla, va néixer l’Academia de Ciencias, Artes y Oficios de la Mujer, impulsada per Clotilde Cerdà, juntament amb altres novel·listes, poetesses, metgesses i periodistes. L’objectiu era facilitar l’accés de les dones a la formació i d’exigir el seu dret a la professionalització. Les classes nocturnes van arribar a tenir 270 alumnes, però amb l’oposició reial, l’acadèmia va haver de tancar per manca de finançament, el 1887.
Dos anys més tard, al c/ de la Cadena (ara part de la Rambla del Raval), es va fundar la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, que més tard es traslladaria al número 20 del carrer Ferlandina i, finalment, a Gràcia. Entre les impulsores de la Societat Autònoma de Dones, una tríada de pensament plural: l’espiritista Amàlia Domingo Soler, l’anarquista Teresa Claramunt i la republicana, maçona i lliurepensadora Ángeles López de Ayala. A la Societat s’hi organitzaven actes recreatius i esportius, vetllades culturals i debats polítics i socials. A més, va posar en marxa les primeres cases d’acollida per a dones maltractades, prostitutes i/o en situació de pobresa. I també una escola laica i gratuïta per a nenes obreres, l’Escuela de Fomento de Instrucción Libre, ubicada al Raval. En aquell moment, els nivells d’analfabetisme eren molt alts i afectaven especialment a les dones.
Amb l’arribada del sistema capitalista industrial, les dones pateixen una doble explotació: a la fàbrica i a casa. Emma F. Parcerisa, historiadora especialista en gènere i membre del col·lectiu Androna Cultura explica que “el moviment obrer va despertar la consciència feminista de moltes dones”. Aquestes obreres creuen que l’alliberament de les dones ha d’anar acompanyat d’un canvi social, econòmic i polític profund. Això les oposa a les feministes burgeses, que no són anticapitalistes ni revolucionàries, sinó reformistes, liberals, catòliques; com Francesca Bonnemaison, creadora el 1910 de l’Institut de Cultura i de la Biblioteca Popular per a la Dona, la primera biblioteca pública de dones a Europa.
L’any 1918 es produeix un fet insòlit a la ciutat: la revolta de gener de 1918, una reivindicació exclusivament femenina, de la qual els homes en van estar exclosos durant 15 dies. La protesta, que havia esclatat per la manca de combustible -carbó- que impedia cuinar els aliments, va continuar amb la demanda de la rebaixa dels preus del lloguer i dels productes de primera necessitat, i va acabar amb enfrontaments, mortes i una mobilització coneguda com vaga de dones o vaga de subsistències. Tal com expliquen les historiadores Soledad Bengoechea i María-Cruz Santos, com a conseqüència, el govern, incapaç de solucionar la situació, va declarar l’estat de guerra i va destituir al governador de la ciutat. Segons Emma F. Parcerisa, fins llavors “els rebomboris del pa havien estat força espontanis, però la vaga de 1918 és molt més organitzada i programada, i no vol ser eclipsada pels lideratges masculins”.
A partir dels anys 30 hi ha un esclat d’organitzacions de dones que organitzen activitats socials, culturals polítiques i esportives
A partir dels anys 30, amb l’arribada de la República, s’organitzaran grups i associacions de dones, revistes i activitats socials, polítiques, culturals i esportives, com el Club Femení d’Esports o el Lyceum Club. En aquest últim, fundat el 1931 al número 39 de Via Laietana, s’hi celebraven tertúlies i debats, alternatives a les masculines dels cafès. Amb l’inici de la Guerra Civil, “es produeix una forta politització de les dones i apareixen organitzacions anarcofeministes, com Mujeres Libres, que s’emmiralla en la Societat Autònoma de Dones” explica Parcerisa. La dictadura apaga les veus feministes; durant 40 anys, la Sección Femenina de La Falange exercirà un fort control social i moral cap a les dones, a més d’una repressió brutal.
Les Jornades Catalanes de la Dona, un nou renèixer
Amb la mort del dictador, el moviment feminista ressorgeix. Moltes dones s’involucren en els moviments veïnals i dins aquest espai de conscienciació ciutadana i política, mentre lluiten per la construcció de clavegueram o de noves escoles, cobren també consciència de gènere. Emma F. Parcerisa explica que “els moviments estudiantil, obrer i veïnal són escoles de democràcia, de participació ciutadana i també de conscienciació feminista”.
Arran d’aquest despertar, el 1976, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, s’organitzen les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Apleguen moltes dones que vénen de moviments antifranquistes però també moltes d’altres que no vénen de cap militància. Durant tres dies, dones d’ideologies, professions i classes socials diverses van debatre quines eren les reivindicacions imprescindibles, el programa comú. Es creen la Coordinadora Feminista i l’Associació Catalana de la Dona, que impulsen les grans campanyes feministes de la Transició. “Fins llavors ens reuníem a les cases, a la universitat, a les associacions de veïns… érem nòmades. A les Jornades Catalanes de la Dona es posa sobre la taula aquesta necessitat d’un espai propi” explica Mercè Otero, activista feminista de Ca la Dona.
En un moment de represa democràtica, les dones volen llibertat i això també vol dir ocupar l’espai públic
En aquest moment de represa democràtica, tota la població surt al carrer per participar de les grans manifestacions, però per les dones això té una doble connotació: “no només trenquen amb la prohibició de manifestar-se que hi havia hagut durant 40 anys, sinó que esquincen els rols de gènere que les condemnaven a estar dins de casa” explica Parcerisa. Les dones volen llibertat i això vol dir també ocupar l’espai públic, i així “creen revistes, llibreries, bars, editorials, cases, centres d’investigació, tots ells convertits en fites urbanes que van configurar una geografia femenina” explica la historiadora Isabel Segura a ‘Barcelona feminista 1975-1988‘.
Són espais d’empoderament, socialització i sororitat, com La Sal, que va obrir Mari Chordà el juliol de 1977 al carrer Riereta, al Raval, i va acollir un dels primers exemples d’autogestió feminista, a mig camí entre el bar, la llibreria i el centre cultural. Més endavant, es convertiria també en editorial. El mateix any, al carrer Lledó, va aparèixer la Llibreria de Dones, la primera de l’Estat, que va servir d’inspiració a les feministes d’altres ciutats. Però no només llibreries. Des dels ambients feministes també es creen espais com el Daniel’s (1975), el primer bar per a lesbianes de l’Estat, al c/ Santa Peronella. Fins al 1979 va ser vigent la Llei de perillositat social, que penalitzava l’homosexualitat, però el Daniel’s era un espai de llibertat protegit perquè havia estat inscrit com a associació, fet que li permetia seleccionar les entrades. Així, quan arribava la policia, “hi havia temps per avisar les dones, que deixaven de ballar i seien als bancs del voltant de la pista, conversant tranquil·lament” explica Segura. Aquells anys van obrir també d’altres bars, com Chez Maite (1975), La Luna (1978), o el Member’s (1979).
Els espais feministes prenien formes diverses, com la de la perruqueria La mar, que va obrir l’any 1975, prop del Museu Picasso. Hi havia una biblioteca, on no hi havia cap revista del cor, i s’hi informava sobre els avortaments clandestins, tal com explica la seva propietària, Llum Ventura Gil. La Casa de la Dona també va ser un referent en la lluita pel coneixement de la sexualitat. Ubicada al carrer Cardenal Cassanyes i creada el 1979 per un col·lectiu anarquista feminista radical, s’hi parlava d’autoexploració sexual i lesbianisme.
A finals dels vuitanta ja feia anys que les dones reclamaven espais propis a la ciutat fins que al final van ocupar un espai municipal al Poble Sec
Durant la dictadura i els anys posteriors els anticonceptius – fins al 1977- i l’avortament – fins al 1985- estaven prohibits i les presons s’omplien de dones acusades d’infanticidis. Als setanta, la xarxa DAIA (Dona, Anticoncepció i Avortament) importava anticonceptius i practicava avortaments. El col·lectiu va impulsar els primers centres de planificació familiar amb el suport de dones de les associacions veïnals. “Una de les conquestes del feminisme de la Transició és que el comencen fent aquests grups de manera clandestina els ajuntaments democràtics ho assumeixen com un servei públic. El mateix passa amb les Cases d’Acollida per a Dones Maltractades” explica Emma F. Parcerisa.
Als anys vuitanta, també es creen el Centre d’Investigació Històrica de la Dona a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (1982) i l’associació de dones, amb seu al número 3 del carrer Reig i Bonet, La Nostra Illa (1986).
“Des de feia anys i amb accions diverses, es reclamaven espais de dones a la ciutat: ocupacions, segrestos d’autobusos i xiulades als mítings de l’alcalde…” explica Segura. L’any 1987, un centenar de dones va ocupar un local municipal al carrer Font Honrada, al barri del Poble Sec. L’ocupació va durar onze dies i va acabar amb el desallotjament per part de la Guàrdia Urbana, que va usar gasos lacrimògens. L’any següent, el consistori es va comprometre a subvencionar un local, i, finalment, el 1989 en un pis al número 549 de la Gran Via, naixia Ca la Dona, que després es traslladaria al c/ Casp.
A principis dels 2000, el moviment feminista aconsegueix dos espais històrics a la ciutat: Ca la Dona i La Bonne
Als noranta, pren relleu la Cooperativa Drac Màgic (fundada el 1971), que l’any 1993 celebrà la I Mostra Internacional de Films de Dones; i la Llibreria Pròleg que es va fundar l’any 1991, al carrer Dagueria 13, seguint el ressò de l’èxit de la IV Fira Internacional del Llibre Feminista celebrada a les Drassanes de Barcelona el juny de l’any anterior. El mateix any, el Centre d’Investigació Històrica de la Dona es va transformar en Duoda, Centre de Recerca de Dones de la Universitat de Barcelona, que publica una revista semestral i ofereix un programa de màster sobre Estudis de la Diferència Sexual.
A principis del nou mil·lenni, el moviment va aconseguir un espai històric al carrer Sant Pere Més Baix, on a partir de 1922 s’havia ubicat l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. El 2003 es va crear el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison que, des del 2012 és La Bonne, un espai públic de creació cultural.
Avui: fer memòria i obrir nous espais
Contra l’oblit, cal fer memòria. Des de fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona treballa pel reconeixement dels espais que han estat escenari històric de la lluita feminista. A la plaça de les Dones del 36, a Gràcia, on s’ha previst fer un mural artístic en memòria a la miliciana Marina Ginestà; s’hi sumen d’altres accions de memòria, com la instal·lació d’una placa commemorativa del bar-llibreria La Sal, al número 8 del carrer Riereta del Raval; o l’homenatge a la transsexual Sònia Rescalvo, que dóna nom a la glorieta del parc de la Ciutadella. Actualment, s’està construint un monument en record a la presó de dones de les Corts, un espai de repressió franquista que va caure en l’oblit quan es va tancar, el 1955.
Recentment han obert dos equipaments nous: el centre LGTBI, que des del carrer Comte Borrell, número 22, reconeix la tasca de dones lesbianes, ‘trans’, etc.; i Ca la Dona, un edifici municipal cedit a diverses entitats autònomes, situat en un antic hostal del número 25 del carrer Ripoll. L’espai, de 1.700 metres quadrats, inclou sales de teatre, una biblioteca, despatxos per trobades entre advocades i dones maltractes, una cuina, un arxiu de publicacions i cartells feministes i, fins i tot, un hort urbà. Mercè Otero, activista feminista de Ca la Dona, explica que l’espai acull a dones molt diferents però amb uns objectius comuns molt clars: “som independents del patriarcat, del capitalisme i de la violència”.
L’Ajuntament de Barcelona prioritza noms de dones per als nous carrers de la ciutat
A banda dels espais físics, ara existeix un espai de trobada digital, el mapa d’entitats feministes, on les associacions i grups feministes es poden trobar i fer xarxa. “La força del moviment feminista a Barcelona és envejable però encara hi ha una injustícia espacial amb els equipaments públics. No volem només un trosset del carrer, sinó que tota la ciutat estigui pensada i dissenyada amb una perspectiva feminista” explica Laura Pérez Castaño, la tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Feminismes. “Tenim criteris claríssims de prioritzar noms de dones als nous carrers, però també amb els premis, les pregoneres dels barris, i els llocs de responsabilitat. Hem aconseguit que les gerents siguin un 50% dones” diu Pérez Castaño.
“El feminisme està començant impregnar tota la resta d’espais públics” afirma la historiadora Emma F. Parcerisa. Avui, les feministes tenen un altre espai de trobada, el virtual, que juga un paper internacionalitzador: “gràcies a la tecnologia, la vaga del 8 de març de 2017 va aconseguir que dones de tot el món, en un mateix dia, compartissin esforços i reivindicacions” explica la regidora de Feminismes. Amb tot, adverteix que “les xarxes socials també tenen una part molt negativa i és que les feministes reben moltíssima violència a través d’elles”. Virtualment o en espais físics de la ciutat, el teixit feminista no para de créixer i la necessitat de reivindicar-ne el fil lila de la història es fa més present que mai.