16/03/2022 | 12:49
Per què carai Rússia s’ha ficat en l’embolic d’envair Ucraïna sencera, un país de 44 milions d’habitants i 600.000 quilòmetres quadrats, el segon més gran d’Europa?
Carl von Clausewitz va dir que la guerra no és més que una continuació de la política per altres mitjans. Per tant, cal tenir presents els objectius polítics del Kremlin, i per aconseguir-los va optar per la via militar després d’un temps dedicat a la diplomàcia. Rússia tenia, d’una banda, una sèrie d’interessos i de pors en joc davant l’apropament que Ucraïna estava fent a l’OTAN i a la Unió Europea en els últims vuit anys, i, d’altra banda, vol resoldre la qüestió del Donbass i fer complir els Acords de Minsk al Govern ucraïnès per reconèixer l’autonomia política de Donetsk i de Lugansk. Tot això genera frustració al Kremlin, i durant anys va enviant avisos que adverteixen d’una intervenció militar.
La diplomàcia no va aconseguir evitar la guerra aquest cop…
Cal dir que durant els darrers tres mesos es van fer esforços diplomàtics al més alt nivell amb cimeres de Rússia amb els Estats Units, amb l’OTAN o, sobretot, amb França i Alemanya. Però no hi va haver avenços, i, finalment, el Kremlin decideix optar per la via militar per imposar-s’hi.
“Putin volia una guerra de 48 o 72 hores… i ara s’ha trobat amb una situació que no esperava”
Però l’objectiu era fer una mena de guerra llampec (com havien fet abans amb guerres més breus al Caucas, a Crimea, a Transnístria…) o envair el país i quedar-s’hi?
Rússia anomena la invasió “operació militar especial”. Cada cop hi ha més evidències que volien fer una operació ràpida, per donar un cop de força, provocar l’esfondrament de les forces defensives ucraïneses en 48 o 72 hores i canviar el règim polític a Ucraïna. Aquests plans, però, han fracassat. Quina informació tenia el Govern de Putin per prendre aquesta decisió? S’especula molt sobre si els serveis secrets russos tenien la informació o no, i, si la tenien, per què no la van donar a Putin? Per por de contradir-lo? Fa la sensació que al Kremlin pensaven que això seria un passeig militar. Van enviar tropes desprotegides, infanteria sense protecció aèria, van llançar paracaigudistes dins les files ucraïneses que van ser massacrats… S’han trobat una situació que no esperaven i ara s’han vist, entre cometes, obligats a fer un tipus de guerra de conquesta territorial.
Putin va embogir, com es diu sovint ara en tertúlies i xarxes socials?
No hi ha irracionalitat per part del Kremlin, sinó una manca d’informació. El mite de la potència militar russa ara està quedant molt malparat per tots els problemes que està tenint contra un adversari, a priori, molt inferior.
“El nacionalisme rus nega l’existència d’una nació ucraïnesa. Per a ells, Kíiv és l’origen de Rússia”
Què significa Ucraïna per a la mentalitat russa?
El Kremlin utilitza Ucraïna en dos nivells: el pla retòric i el pla geopolític, i l’un serveix per justificar l’altre. Putin, des de fa temps, ha fet declaracions públiques i articles a la premsa, on vindria a negar l’existència d’Ucraïna com a nació. Reforça la idea del nacionalisme rus més conservador, que es basa en la Gran Rússia formada per Rússia, Bielorússia i Ucraïna. Els ucraïnesos serien, doncs, un poble germà dels russos. És, per a ells, antinatural que Ucraïna giri l’esquena a Rússia i s’integri a l’OTAN. Es parla de la Rus de Kíiv, el primer Estat eslau oriental; es diu molt que Kíiv és “la mare de totes les ciutats russes”, el lloc on per a ells comença tot a l’edat mitjana. I, a més, Putin comença a dir que el problema ve de la creació de la República Socialista d’Ucraïna dins de l’URSS, a la qual, després de la Segona Guerra Mundial, li donen trossos del que havia estat Polònia, Romania o Txecoslovàquia i, com als anys cinquanta, li incorporen Crimea, que fins aleshores era russa. Aquí hi ha, però, una perspectiva imperialista. I s’autoatorga la capacitat d’intervenir en la política ucraïnesa. Aleshores, Putin utilitza tota aquesta retòrica per justificar un objectiu geoestratègic, que és allunyar Ucraïna de l’OTAN. I, finalment, acaba assegurant que Kíiv s’ha allunyat d’ells per culpa d’una mena de Govern nazi i deixa de reconèixer la legitimitat del mateix Estat ucraïnès.
Però Putin vol quedar-se Ucraïna o s’acontentaria amb el Donbass i Crimea?
Vol aturar el temps. Si no hi hagués hagut aquesta intervenció militar, ell entén que Ucraïna tard o d’hora s’hauria apropat cada cop més a la UE i l’OTAN. Per això, com a mínim, atura aquest procés durant algun temps. Els Estats Units ja havien instal·lat sistemes de míssils a Polònia o a Romania. L’OTAN estava exportant material militar a Ucraïna, estava fent assajos militars conjunts… I, si les coses seguien així, el Govern rus pensava que acabarien instal·lant míssils o bases militars en el territori ucraïnès. De fet, a Rússia s’ha arribat a dir que Ucraïna estava preparant capacitats militars nuclears.
Ucraïna podria realment haver evitat l’agressió reconeixent políticament una autonomia per a Donetsk i Lugansk?…
Però no ho va fer. I això era als Acords de Minsk firmats per Ucraïna. No ho van voler assumir ni durant la presidència de Petró Poroixenko el 2018, ni tampoc ho ha fet ara Volodímir Zelenski. Es dona la circumstància que Zelenski, que és russòfon, guanya les eleccions amb la bandera de la conciliació i, a més, curiosament bona part de la seva carrera artística l’havia fet en llengua russa. Semblava que podia desbloquejar la situació. De fet, pocs mesos després de guanyar, hi ha una cimera entre Macron, Merkel, Zelenski i Putin on s’acorda un mecanisme perquè Ucraïna fes els canvis constitucionals necessaris per reconèixer l’autonomia del Donbass… però, quan Zelenski torna a casa, es troba amb unes mobilitzacions bestials de bona part de l’oposició, sobretot dels sectors més nacionalistes, i grups bastant sinistres d’extrema dreta. Aleshores fa els seus càlculs i considera que no pot cedir, i canvia la seva posició per allunyar-se de la via diplomàtica sobre el Donbass.
“El Batalló Azov va ser fundat per un neonazi i, abans de la invasió, tenia uns 3.000 uniformats armats”
Per Putin, l’altre objectiu, o no sé si dir excusa, és que la invasió buscava “desnazificar” Ucraïna. Hi ha un problema amb l’extrema dreta a Ucraïna, com denuncien diversos periodistes experts en la zona, o s’ha exagerat el seu poder?
És una qüestió important, i cal parlar-ne sense por. A Ucraïna no hi ha un règim nazi, ni tampoc hi governa l’extrema dreta… però amagar que a Ucraïna hi ha un problema greu amb l’extrema dreta és fer el joc al Kremlin. Abans del Maidan, el partit d’extrema dreta ucraïnès, que es diu Svoboda, només havia assolit un 10% dels vots com a màxim, i ara té molts menys suports. Però el problema seriós comença amb el Maidan. El Maidan va ser un moviment que demanava una aproximació a la Unió Europea però que era minoritari al sud i a l’est del país: i va incloure elements democràtics, antioligàrquics i anticorrupció… però també contenia elements nacionalistes extrems. Svoboda va donar suport al Maidan, per exemple. El fet, però, més rellevant es dona quan el moviment, veient que és durament reprimit per part de l’Estat, incorpora grups violents, que es van anomenar autodefenses. Segons alguns càlculs, van arribar a estar compostes per 5.000 persones en el seu punt àlgid; s’organitzaven en grups de cent, i comptaven amb escuts, bats de beisbol, i molts d’aquests violents venien de ser hooligans dels equips de futbol ucraïnesos. Aquesta gent són la punta de llança de la part violenta del Maidan. Quan el Maidan triomfa i provoca un canvi de Govern, el nou Estat ucraïnès que surt és molt feble i està dividit, i les noves autoritats utilitzen aquests grups com a instrument de repressió dels anti-Maidan. Una de les pitjors matances entre civils de la història contemporània europea és la matança d’Odessa del 2014, quan van cremar vius 48 activistes anti-Maidan a l’Edifici dels Sindicats. I, després, amb l’inici de la rebel·lió al Donbass, aquests grups ja es converteixen en batallons de voluntaris.
El Batalló Azov, on precisament ara sembla que hi ha integrat almenys un jove català d’extrema dreta, és el més conegut.
Sí. El Batalló Azov va ser fundat per un activista neonazi que es diu Andrí Biletski. És un dels més importants i opera especialment a la zona de Mariúpol, al sud-est. Abans de la guerra actual, devia comptar amb uns 3.000 uniformats. De fet, l’Azov crea el seu braç polític, amb vincles internacionals importants, i aconsegueix col·locar uns quants diputats d’extrema dreta al Parlament. Però n’hi ha més: l’Aidar, el Dnipro-1 o el Dnipro-2…; tots incorporen a la tropa gent que ve de l’extrema dreta, i molts d’ells són finançats per oligarques. Però el que és encara pitjor és que molts d’aquests han acabat incorporant-se a les forces policials o a l’exèrcit, fins i tot en algun cas en llocs de responsabilitat.
Però, com dèiem, aquests elements no són al Govern ucraïnès, oi? Zelenski, que és jueu, no deu ser un neonazi. Zelenski, que és russòfon, tampoc devia odiar els russos.
Totalment, totalment. Els partits neonazis com el Pravi Séktor o Svoboda, i les seves escissions, amb prou feines han obtingut cadascun d’ells el 2% o el 3% en les eleccions. Tenen un suport electoral testimonial. Però és cert que tenen poder. Sobretot perquè van tenir un paper clau en el Maidan, en la repressió de l’anti-Maidan i en la guerra al Donbass. I alguns dels seus líders s’han anat blanquejant i normalitzant fins a arribar a ocupar llocs de poder polític o militar.
“La Ucraïna post-Maidan rehabilita lemes i líders del nacionalisme que havien col·laborat amb els nazis”
I, en el terreny simbòlic, aquesta extrema dreta ha guanyat pes dins el nacionalisme ucraïnès?
Sí. Sobretot en el nou Estat posterior al Maidan. Les noves autoritats han incorporat lemes o relats històrics del que als anys trenta i quaranta van ser l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos i l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès del que era la Ucraïna occidental, amb ideologia feixista i un nacionalisme racista, que van perpetrar matances contra jueus i contra polonesos, i que durant la Segona Guerra Mundial van col·laborar durant algun temps amb el Tercer Reich. Alguns dels líders d’aquella època, com Stepan Bandera, estan sent ara rehabilitats, fins i tot amb noms de carrers en diverses ciutats. Se’ls està reincorporant al procés de construcció nacional d’Ucraïna. És una qüestió molt complexa, però.
I Putin ara explota aquestes contradiccions pel seu interès?…
Sí. Putin diu que cal desnazificar per justificar les seves accions, i és una mera qüestió propagandística. Però això no vol dir que no hi hagi un problema. A Ucraïna, en els últims anys, tot el que sortia del relat oficial nacionalista sobre el Donbass estava sent reprimit o marginat. Per exemple, el Partit Comunista Ucraïnès va ser il·legalitzat el 2015. Hi ha hagut vulneracions de drets humans, s’ha deixat via lliure a l’extrema dreta per controlar el carrer, hi ha hagut assassinats d’activistes i de periodistes, s’han tancat mitjans de comunicació també, l’esquerra ucraïnesa està absolutament marginada… I, mentrestant, com que Ucraïna és la línia de front contra Rússia, la UE i els Estats Units miraven cap a una altra banda.
“Per posar fi a la guerra, Putin i Zelenksi necessiten un triomf polític que puguin vendre als seus països”
Parlem de pau, de com fer la pau, de com posar fi a la guerra. L’agressor aquí és el Govern de Rússia. Quina sortida li queda a Putin per no quedar estancat al fang ucraïnès i seguir provocant morts i més morts?
Putin necessita un triomf polític que pugui vendre a l’interior de Rússia. I Zelenski, també, perquè vol seguir en el poder i necessita saber que, si cedeix davant Rússia, no li muntaran una insurrecció els sectors més durs ucraïnesos. Això és un problema perquè les posicions dels uns i dels altres ara són antagòniques. Sembla que el Govern d’Ucraïna no cedirà tan fàcilment perquè, malgrat que estan patint militarment i són més febles que Rússia, tenen una gran confiança en la seva victòria. Si els dos bàndols creuen que poden guanyar, cap s’acostarà a l’altre per cedir. Els únics signes positius que s’entreveuen és que en els últims dies, a diferència del que havia dit en els últims mesos, el Govern ucraïnès sí que sembla que acceptaria una posició de neutralitat i renunciaria a l’entrada a l’OTAN. Això podria ser llegit com un èxit per a Putin. Però la part difícil a negociar vindrà amb la qüestió territorial: la de Crimea i, sobretot, la del Donbass. Els ucraïnesos no volen reconèixer la independència del Donbass ni que Crimea sigui part de Rússia.
D’altra banda, cal tenir en compte que l’exèrcit rus pot quedar estancat sense poder avançar ni conquerir les grans ciutats, i que alhora Rússia està tenint problemes per culpa de les sancions, i aniran a més. La pregunta clau és quant de temps pot mantenir Rússia l’ocupació militar? Com solucionaran els problemes que tenen de subministrament a les seves tropes? Si es manté el bloqueig internacional contra Rússia, podrà seguir disposant de municions, de míssils…? Tot això anirà suposant cada cop més una pressió per a Rússia.
Analistes d’esquerres com Rafael Poch o Carlos Taibo pensen que aquesta invasió podria suposar la fallida econòmica i social de la Rússia de Putin. Sent honestos, creus que hi ha un moviment realment gran contra Putin i per la pau?
Les protestes realment no estan sent gaire multitudinàries a Rússia. No hi ha hagut gairebé mai grans manifestacions opositores. Estem parlant de protestes d’alguns centenars de persones, potser d’alguns milers en ciutats com Moscou, Iekaterinburg o Sant Petersburg… I, a més, són reprimides de forma molt ferotge. La majoria dels manifestants són detinguts, els fan un judici ràpid i van a la presó uns 15 dies com a mínim. Penseu que Putin, per a molts russos, significa l’ordre respecte al caos, a la crisi i a la corrupció dels anys noranta… i que les seves polítiques han ajudat a crear una classe mitjana més o menys benestant en els últims anys. S’haurà de veure si hi pot haver esquerdes en el si de l’Estat rus, especialment pel que fa a les forces armades, si el nombre de morts entre soldats continua creixent. S’haurà de veure quin paper tenen els serveis secrets russos de l’FSB.
I, econòmicament, les sancions faran mal al Govern rus?
Hi ha previsions que calculen ja que Rússia podria perdre aquest any el 30% del seu PIB. Pot haver-hi problemes de desabastiment de productes bàsics. La indústria russa pot tenir dificultats perquè era molt dependent de la tecnologia occidental. Però s’haurà de veure en el curt i mitjà termini fins on arriba la crisi econòmica que hi haurà a Rússia, que afectarà la gent més pobra, les classes mitjanes i els oligarques. Com més problemes tingui l’exèrcit rus a Ucraïna, més problemes podria tenir Putin a l’interior.
