Crític Cerca

L’exèrcit ucraïnès, en una operació al Donbass / MINISTERI DE DEFENSA D’UCRAÏNA

Reportatges

Més enllà d’Ucraïna: els cinc conflictes (oblidats) de Rússia a les seves fronteres

La crisi actual s’ha prefigurat durant 30 anys a la perifèria postsoviètica. El Donbass és l'escenari més recent: Txetxènia, Transnístria, Karabakh, Abkhàzia i Ossètia l’han precedit

04/03/2022 | 07:00

Els temps s’han accelerat de forma increïble des de fa cinc anys. L’abast de la invasió d’Ucraïna, i les conseqüències que se’n deriven, empetiteixen els altres escenaris de conflicte oblidats a les fronteres de Rússia. No obstant això, els conflictes de Transnístria, de l’Alt Karabakh, d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud i les bessones del Donbass ajuden a explicar la manera com Rússia i el seu president, Vladímir Putin, han concebut els territoris que envolten l’Estat més extens del món, i com s’hi han relacionat en els últims 20 anys.

El politòleg, director del Catalonia Global Institute i expert en el món postsoviètic Abel Riu publicava un informe a CRÍTIC sobre els conflictes irresolts a les repúbliques exsoviètiques: Transnístria, l’Alt Karabakh, Abkhàzia i Ossètia del Sud i Donetsk i Lugansk. El 2017, encara era habitual referir-s’hi com a “conflictes congelats”: potser la mostra més evident de com han canviat les coses.

Territoris ocupats per Rússia: 1: Transnístria; 2: Abkhàzia; 3: Ossètia del Sud; 4: Crimea; 5: República Popular de Lugansk; 6: República Popular de Donetsk. De color vermell clar, el territori de Rússia reconegut internacionalment. / WK-CC

Txetxènia, el preàmbul que va afermar Putin al poder

En aquell article de CRÍTIC s’explicava que la caiguda de l’URSS, el 1991, havia fet esclatar conflictes en bona part de les antigues repúbliques soviètiques. Rússia no en va ser una excepció. Diverses repúbliques federades, com el Tatarstan, van cercar l’autonomia. La que va anar més lluny va ser Txetxènia, al Caucas, que es va proclamar independent i va romandre fora del control de Moscou fins a la guerra de 1999-2000, quan l’exèrcit rus, ja amb Putin com a primer ministre des de l’agost de 1999 i president des del Cap d’Any de 2000, la va esclafar.

Putin considerava que, “si no prenia el control de Txetxènia, es produiria un efecte dominó en altres zones islàmiques que desestabilitzarien tot Rússia”, escrivia Javier Borràs a CRÍTIC en aquesta semblança del president. I aquella guerra no només va anunciar la recentralització de les estructures polítiques a la Federació Russa: a la curta, la intervenció va afermar Putin al poder i, a la llarga, va legitimar i normalitzar la guerra com a recurs i mitjà per a l’horitzó del putinisme que es desplega des de fa uns 15 anys: el retorn de Rússia a la categoria de potència mundial, el lideratge indiscutit de l’espai exsoviètic i, dins d’aquest, la cerca de la seguretat geopolítica i la projecció del nacionalisme rus més enllà de les fronteres de la Federació. Alguns d’aquests aspectes es poden resseguir en els conflictes irresolts dels contorns postsoviètics.

Mapa i bandera de Transnístria. / WM – CC

Transnístria: un conflicte congelat en un punt geoestratègic

Transnístria és una república que el 1990 es va autoproclamar independent de Moldàvia. Ocupa una franja de 4.163 quilòmetres quadrats al llarg de la frontera oriental d’aquell país amb Ucraïna. A diferència de la resta de Moldàvia, els menys de mig milió de transnistrians són de majoria eslava (russa i ucraïnesa), fet que ha permès al Kremlin d’apel·lar a una certa “solidaritat nacional” amb ells. Durant la caiguda de l’URSS, les elits eslaves locals van justificar la proclamació de la República de Transnístria pel temor d’una unió de Moldàvia amb Romania, països que comparteixen llengua i, en part, història. Les forces armades de Transnístria, amb suport rus, van lluitar contra les moldaves en un conflicte entre el 1990 i el 1992. La guerra es va resoldre amb la victòria de Transnístria. El 2006, les autoritats de Transnístria van organitzar un referèndum en què, segons els resultats oficials, el 98% dels votants van donar suport a unir-se a Rússia.

Per a Moscou, Transnístria ha estat útil per pressionar Moldàvia perquè el país no s’acostés a la UE i a l’OTAN

Situació actual: dels conflictes d’aquest article, Transnístria és l’únic realment “congelat”, atès que des del 1992 no hi ha enfrontaments armats, i sí rondes de diàleg i negociacions entre els governs moldau i transnistrià. Rússia manté a Transnístria de 1.500 a 2.000 soldats en missió de pau i task force. El fet d’estar fortament subsidiada per Moscou no ha impedit que els seus intercanvis econòmics amb la UE s’hagin incrementat els darrers anys. Políticament, disposa de les institucions d’un Estat independent, que, no obstant això, no han estat reconegudes per cap membre de l’ONU, ni tan sols per Rússia: des de la perspectiva de Moscou, Transnístria ha estat més útil per pressionar Moldàvia des de dins perquè el país no s’acostés a la UE i a l’OTAN, patró que el Kremlin també havia mirat d’aplicar a Ucraïna a través de les repúbliques del Donbass.

Moscou ha atorgat la nacionalitat russa a 220.000 transnistrians, una política que ha seguit en la majoria de les repúbliques de què parla aquest article. Amb aquesta estratègia, anomenada passaportització, Rússia es reserva la possibilitat d’apel·lar a un casus belli per intervenir en qualsevol d’aquests escenaris amb l’argument que els seus ciutadans russos residents allà podrien estar en perill.

Perspectives: fins a l’esclat del conflicte a Ucraïna, hi havia mostres d’una certa distensió entre els governs moldau i transnistrià. Ara, la proximitat del conflicte d’Ucraïna fa que el futur de Transnístria —i de Moldàvia— sigui més incert. Les línies d’avanç de l’exèrcit rus des de Crimea apunten que Rússia vol negar a Ucraïna la sortida al mar, cosa que depèn de connectar-se per terra amb Transnístria. D’aquesta forma, la regió secessionista es convertiria en l’avançada més occidental d’un contínuum militar des de Rússia. Això podria incrementar el risc de contagi del conflicte cap a Moldàvia —però les forces armades moldaves són minúscules en comparació amb les russes— i de desestabilització del país, dividit políticament entre prorussos i proeuropeus. Els darrers són al Govern, i la presidenta, Maia Sandu, ha demanat l’ingrés de Moldàvia a la Unió Europea. Tot i així, Sandu ha reiterat que l’entrada a l’OTAN no és a l’agenda i que Moldàvia vol mantenir la neutralitat. Moldàvia té importància estratègica, atès que es troba al corredor de Bessaràbia i Dobrudja, que connecta la gran plana europea oriental —Rússia, Ucraïna i Bielorússia, per tant— amb la vall baixa del Danubi, entre els Carpats i la mar Negra, i, per això, un dels punts que les teories geopolítiques tradicionals han assenyalat com a objectiu a assegurar per Rússia.

Mapa actualitzat de la situació al Karabakh. En blau fosc i turquesa, territoris que la República de l'Alt Karabakh va perdre en la guerra del 2020. En taronja, territoris que continua controlant la República de l'Alt Karabakh. / WM – CC

L’Alt Karabakh, un protectorat militar rus i amb Turquia de teló de fons

L’Alt Karabakh representa un cas diferent al de Transnístria. Es tracta d’una república de majoria armènia autoproclamada independent el 1991. El territori és reconegut internacionalment com a part de l’Azerbaidjan. Els armenis i els azerbaidjanesos s’hi han enfrontat en tres guerres: entre el 1988 i el 1994, el 2016 i el 2020. La lògica del conflicte ha estat més endògena i desconnectada de Rússia que no pas la de Transnístria o, com veurem, de la d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud. Les autoritats de l’Alt Karabakh han reclamat, sense èxit, el reconeixement de la seva república com a Estat independent, però no pas per vincular-se a Rússia, sinó a Armènia. Diversos esforços negociadors sota l’ègida de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) no han aconseguit desembocar en un acord entre les parts.

La guerra ha afeblit la república secessionista armènia, que s’ha convertit en un protectorat militar rus

Situació actual: en la guerra del 2020, els armenis van perdre el 70% dels 11.000 quilòmetres quadrats que controlaven al Karabakh, després d’una ofensiva reeixida de l’Azerbaidjan, per a la qual va ser decisiu el fet de disposar de drons de combat, de fabricació turca i israeliana. A diferència d’altres escenaris d’aquest article, al Karabakh no hi ha hagut implicació militar russa a gran escala durant les conteses. Tanmateix, Putin sí que va aprofitar la guerra del 2020 per erigir-se en mediador per facilitar un alto el foc i destacar 2.000 soldats russos per controlar tot el perímetre del que resta de la República de l’Alt Karabakh.

La guerra ha afeblit molt la posició de la república secessionista armènia, que s’ha convertit a tots els efectes en un protectorat militar rus. El conflicte ha deixat un trauma col·lectiu entre la població del Karabakh. El costat armeni ha enterrat més de 4.000 persones —es calcula un nombre de baixes similar del costat azerbaidjanès— i en el pic del conflicte hi havia 90.000 armenis del Karabakh desplaçats, d’una població total de menys de 150.000.

Perspectives: l’Azerbaidjan, amb suport turc, es troba en posició de força, ja que ha recuperat bona part del territori que reclamava, prova d’imposar l’obertura d’un corredor de transport cap a Turquia a través de territori armeni i, sobretot, ha demostrat la seva superioritat militar. L’acord d’alto el foc del 2020, a més, li atorga el dret de demanar a les tropes de pau russes que se’n vagin al cap de cinc anys. És poc probable, però, que Rússia renunciï a la influència que li atorga la seva presència militar al Karabakh, tant en les seves relacions amb Armènia —país que forma part de l’aliança militar liderada per Rússia, l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC)— com amb l’Azerbaidjan. En tot cas, el president azerbaidjanès, Ilham Alíev, ha amenaçat Armènia d’imposar el corredor Turquia-Azerbaidjan per la força i ha insinuat que l’Azerbaidjan té drets sobre la província més meridional d’Armènia, Syunik, a través de la qual ha de passar el corredor.

Mapa d'Abkhàzia i d'Ossètia del Sud. / WM – CC

Abkhàzia i Ossètia del Sud, l’avançada russa al sud del Caucas

Es tracta de dues repúbliques autoproclamades independents de Geòrgia a la fi de l’URSS (vegeu-ne el context en l’article d’Abel Riu) i situades al sud de la serralada del Caucas. Abkhàzia té una població de 250.000 habitants i s’estén per 8.550 quilòmetres quadrats a la costa oriental de la mar Negra. Ossètia del Sud, de 3.900 quilòmetres quadrats, està completament enclavada als contraforts meridionals del Caucas i compta amb una població de 50.000 habitants.

El Kremlin va mostrar que estava disposat a reconèixer les independències de dues repúbliques a Geòrgia

Fins al 2008, cap de les dues havia estat reconeguda per cap membre de l’ONU. Rússia hi mantenia contingents de manteniment de pau. El 2008, el llavors president georgià, Mikheil Saakashvili, partidari de l’ingrés del seu país a la UE i a l’OTAN, va llançar una invasió per recuperar els dos territoris. Rússia ho va percebre com una amenaça directa i va enviar-hi l’exèrcit per expulsar-ne les forces georgianes; al cap d’algunes setmanes va reconèixer la independència d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud, decisió que han seguit un grapat de països. Aquesta intervenció i desenllaç va marcar un salt qualitatiu en l’assertivitat militar i política de Rússia: va enviar un missatge clar sobre on posava Moscou els límits de les exrepúbliques soviètiques en el camí cap a la UE i, sobretot, cap a l’OTAN, i va mostrar que el Kremlin també estava disposat a reconèixer independències sense consens internacional, com havia fet Occident amb Kosovo mesos enrere. Aquests dies és habitual llegir que aquell conflicte va prefigurar el d’Ucraïna. Cal matisar que llavors Rússia es va abstenir d’una invasió total a Geòrgia. Ucraïna representa, sens dubte, una escalada considerable.

El ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, amb el president d'Abkhàzia, Raul Khadjimba, el 2017. / MFA
Frontera entre Abkhàzia i Rússia, a la desembocadura del riu Psou, a la mar Negra. / DILIN WM – CC
Anterior Següent

Situació actual: les dues repúbliques són fortament dependents de Rússia, amb qui han signat un reguitzell d’acords militars, polítics i econòmics. Moscou hi manté bases militars, i els dos territoris, amb Armènia i el Karabakh, són l’avançada russa al sud del Caucas. Com a Transnístria, Rússia també hi ha aplicat la passaportització. La dependència és quasi total en el cas d’Ossètia del Sud, un territori sense recursos i pràcticament inviable com a Estat independent. Les autoritats sud-ossetes han manifestat reiteradament que el seu objectiu és annexionar-se a Rússia, on ja es troben els seus germans d’Ossètia del Nord.

El cas d’Abkhàzia és diferent. Les autoritats abkhazes mantenen que volen consolidar la sobirania de la república i que desitjarien unes relacions exteriors basades en una multilateralitat en l’àmbit de la mar Negra, que inclouria Rússia, però també Turquia i la Unió Europea. La dependència respecte de Moscou, però, ha impedit que aquesta obertura s’hagi pogut dur a la pràctica.

Perspectives: en vincular-se tant a Rússia, es pot inferir que el futur immediat de les dues repúbliques depèn del fet que l’horitzó del putinisme a què ens referíem al principi de l’article es continuï desplegant. Que Rússia patís un revés decisiu a Ucraïna podria comportar problemes greus per a ambdues repúbliques. Per això no ha d’estranyar que els governs d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud hagin aplaudit el reconeixement de les dues repúbliques del Donbass i hagin justificat la invasió d’Ucraïna. L’agudització de la polarització entre Rússia i els altres actors regionals arran del conflicte dificulta encara més les perspectives d’Abkhàzia de poder presentar-se com un actor autònom i legítim als ulls dels altres països, si més no a curt termini.

En negre i blau, respectivament, la República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk. En trama, els territoris de les antigues províncies de Donetsk i de Lugansk controlats fins al 2022 per Ucraïna i que les dues repúbliques autoproclamades reivindiquen com a propis. En groc, el territori oficial d'Ucraïna, sense Crimea, ocupada per Rússia des del 2014. / WM – CC

Donetsk i Lugansk: futur incert després de la invasió russa d’Ucraïna

Després que el president ucraïnès Víktor Ianukóvitx fos enderrocat al febrer del 2014 pel moviment de l’Euromaidan, van esclatar protestes al sud i a l’est del país contra el nou Govern prooccidental. A l’abril, grups armats secessionistes van iniciar una revolta, fomentada des de Rússia, que va començar amb l’ocupació d’edificis governamentals a Donetsk, a Lugansk i en altres ciutats de majoria russòfona i va escalar fins a la proclamació de les repúbliques populars de Donetsk (RPD) i de Lugansk (RPL), que es van declarar sobiranes al maig. Va esclatar un conflicte armat entre Ucraïna, d’un costat, i l’RPD i l’RPL amb suport de Rússia, de l’altre, que fins al 2021 havia causat entre 13.000 i 14.000 morts a banda i banda. Dos pactes signats a Minsk el 2014 i el 2015 per a la reintegració de l’RPD i l’RPL a Ucraïna sota un marc de descentralització no es van implementar per desacords entre les parts sobre la forma de fer-ho.

Prèviament als esdeveniments del 2014, les tendències secessionistes a Donetsk i a Lugansk eren marginals. Tot i autoproclamar-se independents, les dues repúbliques han seguit una política sistemàtica d’integració amb Rússia, probablement amb la perspectiva d’ingressar-hi amb la mateixa seqüència que Crimea el 2014: declaració d’independència, reconeixement rus i sol·licitud d’ingrés. Com a Transnístria, a Abkhàzia i a Ossètia del Sud, les dues repúbliques han estat objecte de la passaportització: al voltant de 720.000 ciutadans del Donbass havien rebut passaports russos fins al gener del 2022.

Un retorn no traumàtic del Donbass a Ucraïna és, després de la invasió russa, difícilment imaginable

Situació actual: Putin va signar el reconeixement d’independència de les dues repúbliques el 21 de febrer després de pronunciar un discurs en què va negar que Ucraïna tingués legitimitat com a país, una narrativa que beu d’un imperialisme que considera els russos, els ucraïnesos i els bielorussos tres branques d’una mateixa nació. Tanmateix, el president rus va dir que l’annexió de l’RDP i de l’RPL no era sobre la taula. Tres dies després, Rússia va iniciar la invasió a gran escala d’Ucraïna, i Donetsk i Lugansk es van convertir en teatre d’operacions. L’apel·lació a la protecció dels ciutadans locals de la Federació Russa, com suggeríem abans, va ser un dels elements del discurs de Putin en anunciar la invasió o, com ell la va anomenar, “l’operació militar especial”.

Perspectives: són absolutament incertes, com ho és el curs del conflicte. L’únic que es pot afirmar —i encara— és que l’existència i el futur de les dues repúbliques es juguen en aquesta guerra. Depenent de l’evolució, podem anar cap al manteniment nominal de les seves independències, a la reintegració a Ucraïna sota un Govern satèl·lit de Rússia, a l’annexió directa per part de Rússia —potser amb altres territoris ucraïnesos— o, totalment al revés, a la seva caiguda i desaparició si el conflicte no va segons els plans de Moscou. En tot cas, un retorn reeixit i no traumàtic del Donbass a Ucraïna és difícilment imaginable després de l’experiència de vuit anys de guerra i de la seva integració de facto a les estructures econòmiques, polítiques i militars russes.

Tota projecció feta ara s’ha de prendre amb la cautela màxima que exigeixen les incerteses enormes del fet que s’estigui desenvolupant un conflicte que, previsiblement, tindrà les conseqüències geopolítiques més profundes que hagi comportat qualsevol altre les darreres dècades. Més enllà d’això, la desestabilització que podria comportar un enquistament del conflicte ucraïnès i la implicació de nous actors —no només ucraïnesos i russos, com sembla que és la tendència durant la primera setmana d’aquesta guerra— podria obrir el terreny perquè Putin instigués noves crisis en altres territoris de la perifèria exsoviètica, fent recurs al joc d’eines descrit en els casos esmentats aquí.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies