01/03/2022 | 16:33

Ningú no esperava aquesta invasió. Tothom ben informat i amb criteri ho deia a mitjan febrer. Ho deien a Kíev el mateix ministre de Defensa i els analistes ucraïnesos més aguts. Ho deia la raó. “Pensàvem racionalment una situació que va desbordar el marc racional”, diu ara amb amargor un d’ells.
Sí que sabíem que alguna cosa “forta” passaria. Moscou ja va anunciar “mesures tecnicomilitars” si els Estats Units i l’OTAN no atenien la seva exigència de negociar un replantejament general de la seguretat europea i en especial l’insensat i provocador setge militar contra Rússia emprès des dels anys noranta. Però ni els ucraïnesos no esperaven tant.
La guerra de Rússia a Ucraïna repeteix el guió de les guerres d’agressió dels darrers anys. Vuit anys de bombardeig i de ruptures de l’alto el foc al Donbass no justifiquen la invasió i el bombardeig russos actuals. La violació del dret internacional per part de Putin no es justifica ni es minora per les violacions del mateix dret de part dels Estats Units i dels seus aliats. Putin mereix tant càstig com al seu dia els Clinton, Bush o Obama. Les seves mentides, mites i exageracions, el “genocidi” de la soferta població russòfila del Donbass, la demencial consideració imperial sobre “l’artificialitat” de la nació ucraïnesa o el pretès “nazisme” del seu règim, estan en línia amb les “armes de destrucció massiva” de Saddam Hussein, el “genocidi” de Kosovo o l’agressió del golf de Tonquín. Víctima de la guerra i de les sancions són les poblacions, la ucraïnesa, la russa, i de rebot també l’europea, especialment els sectors més vulnerables.
Bombardejar, envair i canviar règims és un crim que a Occident coneixem bé. Ho portem practicant 200 anys. Té Rússia capacitat, potència i condicions per emular els desastres dels seus adversaris a Iugoslàvia, a l’Iraq, a l’Afganistan o a Líbia sense trencar-se ella mateixa? Ho veurem aviat.
O “guerra ràpida” o desastre per a Rússia
A curt termini, el que passi en el terreny militar determinarà la situació. La inferioritat militar ucraïnesa és tan manifesta com la superioritat moral. A les primeres hores de l’atac, Rússia va destruir el gruix de la capacitat antiaèria ucraïnesa, començant per Kíev. Sense radars ni mitjans de radiolocalització i amb els aeroports danyats, el domini rus de l’aire és complet, explica un militar ucraïnès. “No volem una lluita de posicions”, deia el general rus Ievgueni Buzinski. Però una cosa són les teves intencions i una altra que la realitat al terreny et permeti fer-les. Què passa amb el factor humà, amb la passió i la moral nacional, amb la disposició al sacrifici? Aquí guanya Ucraïna.
L’avanç rus és lent, com esperant l’enfonsament de l’exèrcit ucraïnès. Però, si aquest enfonsament no es produeix, tot allò que no sigui una “ràpida guerra victoriosa” és un desastre per a l’agressor. És obvi que Rússia no ha fet ús els primers dies de tota la seva potència militar, com optant per una “guerra soft”. Per avançar, ha d’incrementar aquesta potència. Amb quines conseqüències?
El conflicte militar i la crisi de refugiats podrien canviar el quadre ètnic i polític d’Ucraïna
Fins i tot si l’operació militar tingués èxit com a “curta guerra victoriosa” i l’exèrcit rus aconseguís controlar el país, el resultat seria una situació inestable. Encara que això impliqués l’ascens d’un nou Govern ucraïnès del gust de Putin a Kíev, reorganitzar a conveniència el territori del país i imposar les condicions de neutralitat i desmilitarització desitjades.
La fugida d’alguns milions de ciutadans cap a l’oest del país fugint de la invasió militar i la incorporació d’altres milions de ciutadans de les regions russòfiles de l’est, entre els quals els separatistes del Donbass, pot, efectivament, canviar el quadre etnicopolític d’Ucraïna. Podrien crear-se, per exemple, dues Ucraïnes políticament més homogènies. Una a l’Est del riu Dniéper i “lleial” a Moscou, i una altra abandonada per impossible al nacionalisme antirús a l’altra banda d’aquesta línia… Res de tot això no s’entreveu ni remotament ni està garantit a l’hora d’escriure aquestes línies; però, fins i tot en la hipòtesi que un escenari d’aquesta mena es pogués fer realitat, el projecte naixeria mort.

La reserva russòfila d’Ucraïna està consumida
A Ucraïna hi ha, o hi havia, una clara reserva d’opinió favorable a una millora de les relacions amb Rússia, a la neutralitat i al no-alineament amb l’OTAN. El gruix d’aquesta reserva russòfila es concentra a l’arc que va de Khàrkiv, al nord-est, fins a Odessa, al sud-oest, però tot indica que el gruix d’aquesta reserva s’ha cremat al cap de 48 hores de la invasió. Per què?
Amb la seva invasió, Moscou ha traspassat una línia vermella que supera la tradicional divisió identitària i cultural del país. Al llarg dels 30 anys d’independència –una generació sencera– s’ha consolidat el consens dels uns i dels altres al voltant de la sobirania nacional, per diferent que sigui la interpretació d’aquest fet.
Amb la seva increïble poca traça imperial, Rússia ha consolidat definitivament una Ucraïna hostil
La invasió ha atropellat aquest consens i, per tant, l’ha enfortit. Per això, fins i tot un “triomf” de la invasió a la part del país menys hostil a Rússia serà inestable. És difícil que hi hagi allà una gran resistència popular; però, per escassa que fos, seria suficient per determinar el caràcter repressiu del règim que s’hi establiria. Aquest règim no tindria base ni suport.
Amb la seva increïble poca traça imperial, Rússia ha consolidat definitivament una Ucraïna hostil. En aquestes condicions —i les exposades són les més favorables que podem imaginar per a Putin per a aquesta trista i criminal aventura—, el contagi de la insurgència i de la inestabilitat a Ucraïna tindrà conseqüències directes a Bielorússia i a Rússia. Les autocràcies que es posen en evidència s’ensorren com un castell de cartes.
Fallida del Govern de Putin: cap a l’escenari del 1905?
Quants cadàvers de joves soldats russos en bosses de plàstic estan disposades a assumir les ciutats de Rússia? El 1999, Putin va resoldre aquest mateix problema aplicat a la impopular guerra de Txetxènia amb quatre misteriosos atemptats en ciutats russes, atribuïts a la guerrilla txetxena. Els atacs van ocasionar centenars de morts i van convèncer els russos de la necessitat d’esclafar militarment la revolta txetxena al preu que fos per evitar mals majors. Quin recurs queda ara si tot s’enfonsa a les ciutats russes i les mares, els joves, la societat en conjunt, desafien la narrativa patriòtica del Kremlin i surten al carrer a protestar maleint el nom del president? Amb la invasió d’Ucraïna iniciada el 24 de febrer, el president Putin obre la porta a una fallida del seu propi Govern a Moscou.
A Bielorússia, aquesta fallida ja ha tingut lloc, encara que no s’hagi consumat. Després de les últimes i multitudinàries protestes registrades els últims dos anys a Bielorússia, el seu cabdill, Aleksandr Lukaixenko, és un cadàver polític que pot vèncer però no convèncer. Ara arriba el torn a Rússia. Vladímir Putin encara no és un cadàver polític, però el compte enrere ha començat. A diferència de Lukaixenko, no disposa d’un “germà gran” que el salvi. (Atents a la conducta de la Xina.)
A la societat russa, ni tan sols entre els uniformats hi ha entusiasme per la guerra
L’escenari del 1905 que hem remenat des de fa tants anys està ara servit. Aquell any, la flota tsarista va ser enfonsada pels japonesos a Tsushima, en el context del torcebraç que ambdós imperis lliuraven per les despulles de la Xina. Tothom donava per suposada la victòria del tsar, però va ser molt pitjor que la desfeta espanyola a Santiago de Cuba: l’adversari era una potència no europea, éssers “inferiors” (Nicolau II els anomenava “macacos”). Aquella humiliació va assentar les bases de la primera de les tres revolucions russes del principi del segle XX. El tsar que governava un règim arcaic per al seu temps sobre els tres principis de la secular doctrina moscovita (autocràcia, ortodòxia i esperit popular) es va convertir en un cadàver polític.
Els japonesos van dessacralitzar militarment el tsarisme i van evidenciar la seva contradicció amb els temps. Ara els macacos són els ucraïnesos. La seva digna resistència dinamita els aspectes inadequats del nacionalisme rus, almenys tal com el Kremlin ho concep. A la societat russa, ni tan sols entre els uniformats, hi ha entusiasme per la guerra. La bretxa entre la societat i el poder, manifesta a Rússia des del 2018, però encara latent i passiva, tindrà ara conseqüències pràctiques. Perjudicats per les conseqüències de la tensió amb Occident, els oligarques ja murmuren contra el capitalisme d’Estat de Putin.

La malaltia imperial produeix ceguesa
Arribats aquí, cal preguntar-se com ha pogut el Kremlin ficar-s’hi? Com s’explica aquesta malaptesa? La malaltia imperial produeix ceguesa. Incapacitat per comprendre els processos històrics i els moviments socials. Aquesta ceguesa típica de les autocràcies en crisi és particularment perillosa en els imperis minvants. Totes les potències colonials europees van passar per això a la segona meitat del segle XX. No entenien els moviments d’alliberament nacional.
Abans de baixar dels seus estatus colonials i reconvertir-los en altres fórmules imperials de domini més modernes, les potències europees van cometre crims enormes al món. França va guerrejar a Algèria i va deixar allà un milió de morts. A la Indoxina va ocasionar 350.000 més. Anglaterra va saldar amb un milió de morts i 15 milions de desplaçats la separació imperial de l’Índia i del Pakistan. A Kenya la descolonització va ocasionar 300.000 morts i un milió i mig de reclosos. Fins i tot la petita Holanda acaba de reconèixer la factura de 100.000 morts que va causar en la seva guerra colonial de quatre anys a Indonèsia.
I què dir dels Estats Units, gran patró del bloc occidental? El seu declivi imperial fa dècades que arrossega una guerra permanent. Des de l’11 de setembre del 2001 ha ocasionat la destrucció de societats senceres, 38 milions de desplaçats i 900.000 morts, segons el còmput més aviat benigne de la Brown University dels Estats Units. Aquest és el gran context de l’actual psicologia del nacionalisme rus instal·lat al Kremlin. Rússia està passant aquestes patologies imperials del declivi de la mateixa manera i hi xoca amb els seus competidors imperials que l’han acorralat a Europa.
Putin considera que Rússia s’enfronta a un perill existencial: “Ja no tenim on retirar-nos”
Som davant un xoc entre imperis, en un moment dominat per un trasllat de potència global cap a Àsia que afecta tothom. Occident no sap què fer amb el vigorós ascens de la Xina. El debat al dividit establishment dels Estats Units és continuar amb la contenció de Rússia o guanyar-se aquesta per concentrar-se en la contenció de la Xina. El vicealmirall alemany destituït pel fet de demanar “respecte” a Rússia va justificar la seva posició en la mateixa lògica: per concentrar millor el foc contra la Xina. Geogràficament situada entre dos imperis superiors en tots els paràmetres, la Unió Europea i la Xina, Rússia tampoc no sap què fer amb els dilemes i les angoixes del seu declivi.
Al Kremlin no es reconeix ni es comprèn l’autonomia social, perquè queda fora del radar. Com a guia i recepta només es conceben les relacions de força i els interessos de les elits imperials adversàries. El càlcul del Kremlin que l’adversari euroatlàntic no gosarà adoptar mesures militars i no anirà més enllà de les sancions és alhora racional i d’alt risc. Per què arriscar tant? Perquè Putin considera que Rússia s’enfronta a un perill existencial. “Ja no tenim on retirar-nos”, va dir al gener. Es va humiliar Rússia. Tot allò que Occident va afavorir allà des del tancament en fals de la Guerra Freda va contribuir a afavorir una lenta reedició de la malaltia imperial a Moscou. “Weimar a Moscou” va ser un procés lent i inexorable. I es veia venir.

La guerra inevitable
“Rússia no serà feble eternament; és que no s’adonen per a qui treballen?”, advertia el 1996 Mikhaïl Gorbatxov, escandalitzat davant dels plans d’ampliació de l’OTAN a l’Est. Agressius estrategs de la guerra freda com George Kennan llançaven la mateixa advertència dos anys després des de Washington: “Serà el principi d’una nova Guerra Freda. Els russos reaccionaran gradualment de manera negativa, i això influirà en la seva política. Em sembla un error tràgic. No hi ha cap raó: ningú no està amenaçant ningú. Hi haurà una mala reacció de Rússia”.
A Moscou calia escoltar les conclusions a què havien arribat analistes com Serguei Karaganov, president del principal laboratori d’idees rus, el Consell de Política Exterior i de Defensa. Furibund liberal-occidentalista als anys noranta, era el que llavors es definia a Rússia com un “demòcrata”: un intel·lectual desitjós d’integrar-se a la “civilització”, amb un perfecte domini de l’anglès i admirador del mode de vida americà. Karaganov es va transformar gradualment en un “patriota” nacionalista recelós d’Occident. El 17 de febrer, una setmana abans de la invasió resumia així la seva posició:
“Freqüentment, el sistema de relacions internacionals canvia amb una gran guerra o una sèrie de guerres. Evidentment, la guerra no és el millor escenari, però el dilema que tenim davant nostre és força simple: si continuem en el sistema actual, per exemple assumint passivament l’ampliació de l’OTAN a Ucraïna, la guerra serà inevitable. Els meus col·legues del Consell de Política Exterior i de Defensa i jo ja vam arribar a aquesta conclusió el 1997-1998. Vam dir que, si legitimàvem l’ampliació de l’OTAN, Ucraïna hi entraria i com a resultat vindria la guerra. Un quart de segle després veiem que tot apunta cap aquí. Per això, el nostre enunciat consisteix a cercar mitjans per aconseguir un sistema de seguretat just i durador a Europa que eviti un conflicte militar. Volem canviar el sistema sense una gran guerra, però no descarto una petita guerra o una sèrie de guerres locals. […] Ara disposem de forts recursos. El 2003 es va decidir crear una nova generació d’armes estratègiques hipersòniques. Duem a terme una modernització efectiva, relativament barata, de les nostres forces regulars. A Síria les entrenem. Les dues coses ens permeten ara mirar el món amb tranquil·litat des del punt de vista de la nostra seguretat i començar, amb fermesa, a capgirar les normes que ens van imposar, a nosaltres i al món, en els darrers 30 anys”.
A la pregunta pels objectius de Rússia a Ucraïna, Karaganov responia així en aquella mateixa entrevista del 17 de febrer: “En primer lloc, impedir l’ampliació de l’OTAN i la militarització d’Ucraïna. Diguin el que diguin, no tenim plans per conquerir-la. Un altre assumpte és que aquest país tingui poques possibilitats de mantenir-se com a Estat a llarg termini. Segurament Ucraïna es desintegrarà lentament i a partir d’això la història dirà: no excloc que una part s’uneixi a Rússia, una altra a Hongria i una altra a Polònia i que una altra part es pugui mantenir formalment com un Estat independent ucraïnès”.
El discurs d’una potència nuclear acomplexada
En el seu missatge del 21 de febrer, Putin va enumerar alguns dels riscos que Ucraïna representava per a Rússia: la doctrina militar adoptada al març del 2021 “completament orientada a la confrontació amb Rússia i amb l’objectiu d’implicar països estrangers en un conflicte amb el nostre país”; la “presència permanent de contingents de l’OTAN a Ucraïna amb l’excusa de maniobres”; la “integració del sistema de comandament de l’exèrcit ucraïnès al de l’OTAN”; la milionària dotació dels Estats Units a Ucraïna en armes, munició i preparació d’especialistes”; el comandament de “consellers estrangers sobre les forces armades i serveis secrets ucraïnesos”; la “modernització de la xarxa d’aeroports perquè puguin rebre contingents militars aerotransportats en breus terminis, així com el futur desplegament de l’aviació tàctica” de l’OTAN i de mitjans d’observació electrònica “que permetrien a l’Aliança controlar l’espai aeri rus fins a l’Ural”.
Repetirà Occident l’error intervencionista quan arribi la fallida del règim de Putin?
Putin va definir llavors l’ús de sancions contra Rússia com una cosa inevitable, “en la mesura que Rússia enforteixi la seva sobirania i incrementi la potència de les forces armades”. “Independentment de la situació a Ucraïna, els pretextos per imposar-nos sancions es trobaran, o es fabricaran, de totes maneres”, va dir. “L’objectiu és clar: frenar el desenvolupament de Rússia, i això ho fan sense necessitar cap pretext, únicament perquè existim i perquè mai renunciarem a la nostra sobirania, interessos nacionals i valors”. La cirereta la va posar, en vigílies de la invasió, el mateix president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, en declarar públicament que “Ucraïna té la intenció de dotar-se de les armes nuclears”. En resum: una amenaça existencial per a Rússia i la inevitabilitat d’una gran guerra si no s’actua militarment per prevenir-la encara que sigui amb una guerra petita.
Veritable o exagerada, realista o demencial, poc importa: aquesta és la percepció real i la mentalitat que ha determinat la conducta del Kremlin. Si es vol entendre la situació, una cosa que l’espiral bel·licista no sempre desitja i la propaganda mediàtica impedeix, cal començar tot seguint això. En això ens hi va la vida, en el sentit més literal de l’expressió, ja que aquest és el discurs d’una superpotència nuclear acomplexada. Aquesta “Rússia de Weimar” mai no hauria arribat aquí sense la seva Versalles. Repetirà Occident l’error intervencionista quan arribi la fallida del règim de Putin?