Crític Cerca
Opinió
Rafael Poch

Rafael Poch

Periodista, va ser 30 anys corresponsal internacional en països com la Xina, Rússia o Alemanya

Putin creua el Rubicó

El gran perill d'aquesta partida insensata és el d'una gran guerra entre potències nuclears; però, mentrestant, la hipòtesi d'un enfonsament de Rússia és cada cop més versemblant

24/02/2022 | 16:42

Amb el seu atac de matinada contra Ucraïna, el president rus, Vladímir Putin, ha creuat el Rubicó de la violència militar directa contra un Estat sobirà. Es tracta de l’agressió nefasta d’una potència imperial contra un país molt més feble i lliure. La nostra simpatia hauria d’estar amb el poble de la Ucraïna agredida. No es pot ser antiimperialista i no sentir repugnància davant del que passa.

Però, dit això, què és el que realment passa i fins a on arribarà l’agressió russa?

El que passa és, precisament, el que ja s’havia anunciat per part de Rússia que podia passar: aquelles “mesures tecnicomilitars” amb les quals Moscou va amenaçar al mes de desembre que duria a terme si els Estats Units i l’OTAN no responien a la seva exigència de negociar un replantejament general de la seguretat europea i, en especial, l’insensat i provocador setge militar contra les fronteres de Rússia emprès ja des dels anys noranta després de la caiguda de l’URSS.

Putin ha dit en ocasions reiterades: “No envairem Ucraïna”. I, de fet, assegura encara ara que l’objectiu de la seva “operació militar especial” és la “desmilitarització” i la “desnazificació” del Govern del seu veí.

Sobre la primera cosa, cal puntualitzar que l’exèrcit rus assegura que ha atacat els punts de comandament militar ucraïnesos a Kíev i a Khàrkiv, sis aeroports i altres infraestructures militars repartides per diverses àrees del país. Rússia estaria suposadament destruint amb míssils recursos militars capaços d’obstaculitzar avanços terrestres generals i de gran envergadura. “La població civil no està amenaçada”, ha afirmat avui el portaveu militar rus, Ígor Konaixénkov, però el primer dia de l’atac ja hi ha, com a mínim, desenes de víctimes.

Pel que fa al segon punt del discurs de Putin sobre Ucraïna, el missatge és clar: “Desnazificació” significa, als ulls russos, un canvi de règim total a Kíev. És a dir, que aniria molt més enllà de la regió russòfona del Donbass.

Xoc d’imperis nuclears amb Ucraïna de víctima

En una lectura superior, les accions militars d’avui suposen un canvi d’escala en el torcebraç entre dos imperis nuclears, els Estats Units, d’una banda, i Rússia, d’altra banda, amb el territori i la població d’Ucraïna com a víctima i objecte de desig. Aquest torcebraç ofereix vitamines a una OTAN que estava en crisi; ajuda a la consolidació i l’enfortiment del vector antirús per al nacionalisme ucraïnès, i, finalment, comportarà uns riscos enormes per a Rússia.

L’atac rus dona vitamines a l’OTAN, enforteix el nacionalisme ucraïnès i suposa molts riscos per a Putin

L’objectiu de Rússia no seria, teòricament, un enfrontament militar directe contra Occident, sinó la negociació continguda en els punts de l’acord del 17 de desembre, la neutralització d’Ucraïna i la retirada total de l’OTAN de tot el seu entorn físic. Tanmateix, qualsevol revés militar que pateixin els russos es tornarà immediatament contra el seu règim, perquè podria provocar de retruc una gran reacció social a la mateixa Rússia. La bretxa entre la població i el Govern rus actualment és latent, gran i grisa.

Bombardejar, envair i canviar règims en altres països més febles és una cosa que a Occident coneixem bé. Ho portem practicant, com a mínim, més de 200 anys. Rússia té capacitat i potència per emular els desastres dels seus adversaris a Iugoslàvia, a l’Iraq, a l’Afganistan, a Líbia, etc.? Les breus guerres victorioses poden escapar-se de les mans de qui les inicia, cobrar vida pròpia i sortir dels guions previstos.

L’hora de la veritat: o es guanya o es perd

Ningú no pot pronosticar avui com evolucionarà el conflicte militar a Ucraïna ni al Donbass. El càlcul del Kremlin és, ara per ara, que els seus adversaris euroatlàntics no gosaran adoptar mesures militars, ni atacar posicions russes i la cosa no anirà més enllà de les sancions. És alhora un càlcul racional… però d’alt risc.

Tal com vam explicar a CRÍTIC, quan parlem de la reacció euroatlàntica, a l’Europa Occidental, la clau la té Alemanya. Els Estats Units havien amenaçat Rússia amb unes sancions XXL, mai vistes, demolidores per a Rússia i la seva economia: excloure Rússia del sistema global de pagaments SWIFT, tallar el gasoducte Nord Stream 2, acabat de fer… Putin hi va respondre dient que això significaria la “ruptura completa de relacions” amb els Estats Units. Però des d’Alemanya, el president electe de la CDU, Friedrich Merz, diu que excloure Rússia del SWIFT seria “una bomba nuclear per al mercat de capitals i també per a les relacions comercials i per als serveis”. Per exemple, no es podrà pagar pel gas, i, per tant, no n’hi haurà subministrament. En aquest cas, cal esperar forts augments del preu del gas. Els bancs occidentals tenen 56.000 milions de dòlars en empreses russes. Les empreses europees tenen 310.000 milions d’euros col·locats en empreses russes, segons estima The Economist. Aquests milions es convertirien, automàticament, en objecte de la resposta russa a les sancions. Una venjança XXL.

Després de l’atac d’ahir no hi ha marxa enrere: o es guanya o es perd. De moment, la que més està perdent és òbviament Ucraïna i la seva població. L’opció de la “finlandització” d’Ucraïna era una possibilitat: per totes les seves característiques internes (socials, religioses, culturals), el millor estatus per a Ucraïna seria el de matalàs intermedi entre Rússia i la Unió Europea, precisament allò que aquesta va destruir el 2014 de bracet dels Estats Units i de la histèria dels polonesos, tot aprofitant l’oportunitat d’un genuí moviment popular que, en la seva aposta geopolítica, no representava, ni de lluny, el conjunt del país.

Però com encaixaran els Estats Units, que són el principal règim militar del planeta i responsable de més del 50% de la despesa militar mundial, un revés tan dur a Europa a les mans dels russos?

Si els Estats Units i l’OTAN perden la cara a Ucraïna, els senyals per a la correlació de forces global i per a la recomposició de les aliances del món multipolar seran inequívocs i nefastos per a l’hegemonisme.

El gran perill d’aquesta partida insensata és, òbviament, el d’una gran guerra entre potències nuclears; però, mentrestant, la hipòtesi d’un nou enfonsament de Rússia és cada cop més versemblant.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies