Crític Cerca
Opinió
Rafael Poch

Rafael Poch

Periodista, va ser 30 anys corresponsal internacional en països com la Xina, Rússia o Alemanya

Escacs o parxís?

Assistim a una crisi de tons militars particularment perillosa perquè està presidida per la inestabilitat de tots els actors. En una jugada insensata, tothom hi està exposat, però Rússia és qui més hi patiria

25/01/2022 | 16:00

El president rus, Vladímir Putin, parla per videoconferència amb el seu homòleg nord-americà, Joe Biden, el 7 de desembre passat / PRESIDENTIAL EXECUTIVE OFFICE OF RUSSIA

[L’article ha estat publicat simultàniament en català a CRÍTIC, i en castellà, a Ctxt. En podeu llegir la versió en castellà aquí.]

Aquesta crisi de tons militars és particularment perillosa perquè tots els seus actors es troben en un moment d’inestabilitat. Un exemple: el president Biden, amb el seu prestigi en hores baixes, la possibilitat que la seva presidència sigui un “parèntesi entre dos Trumps”, un any després d’aquells insòlits successos del 6 de gener de 2021 al Capitoli que tant es van assemblar a una temptativa colpista, i amb la derrota recent, al Senat, de la seva reforma electoral que tants mals auguris suggereix per a les eleccions midterm de novembre, compareixia el dia 20 de gener davant la premsa. I va dir: “Espero que Putin sigui conscient que es troba no gaire lluny d’una guerra nuclear”. Biden hi va afegir: “Putin vol provar Occident i pagarà per això un preu que el farà penedir-se del que ha fet”.

El gran joc

A Moscou, al programa Bolxaia igrà (‘El gran joc’), del primer canal de televisió, el seu presentador, Viatxeslav Tikhonov, net de Mólotov, el ministre d’Exteriors de Stalin, comenta l’assumpte dient: “És la primera vegada en 60 anys que un president amenaça amb una guerra nuclear”. Es refereix, és clar, a l’URSS i al 1962 cubà. “El 1962, l’arsenal nuclear dels Estats Units era 17 vegades més gran que el soviètic; ara tenim paritat”, observa amb jactància. Al seu costat hi ha el general Vladímir Xamanov, famós per un parell de sonades matances a Txetxènia. Què farà militarment Moscou?, se li pregunta. “L’experiència adquirida a Síria i en altres llocs, i la tecnologia de què disposa, permet a Rússia de fer accions militars múltiples sense ficar cap tanc a Ucraïna, tot utilitzant recursos de les forces aèries i espacials que resolguin la situació amb profunditat”, diu. Un clar suggeriment d’aquests “cops quirúrgics” amb míssils de precisió que els nord-americans practiquen amb tanta freqüència. “Actuarem com els nord-americans”, va anunciar Putin no fa gaire.

Enmig de tota aquesta insensatesa nuclear, el cop de puny a la taula dels russos ha tingut ja alguna conseqüència. Biden ha dit que està obert a negociar el no desplegament d’armes estratègiques a Ucraïna i que la pertinença d’Ucraïna a l’OTAN no és a l’ordre del dia. Això vol dir que els qui es van retirar unilateralment de l’acord antimíssils ABM del 1972 (el 2002), del relatiu a les forces nuclears tàctiques INF del 1987 (el 2019), de l’Open Sky del 1992 sobre vols d’observació en territori de l’altre (el 2020), i del que regulava les forces militars convencionals a Europa, signat el 1990, actualitzat el 1999 i ratificat el 2004 per Rússia, per Ucraïna, per Bielorússia i pel Kazakhstan, però no pels països de l’OTAN (entre el 2004 i el 2015), doncs bé, el cap d’aquests ara llança algun senyal de diàleg, per feble que sigui: aquesta setmana hi haurà una resposta per escrit al document sobre “garanties de seguretat” dels russos, exigit amb cop de puny a la taula precisament perquè la seva posició ha estat ignorada durant 30 anys i precisament ara, perquè perceben molta inestabilitat a Occident i creuen que és un moment propici per ser escoltats.

Les sancions a Rússia accelerarien que Rússia i la Xina s’emancipessin del sistema nord-americà de pagaments financers

Hi ha espai per a la negociació, però la “flexibilitat” és complicada en moments d’inestabilitat i de dilemes estratègics. I, al centre d’aquests dilemes, el següent: què fer quan l’adversari real és la Xina, però entendre’s amb Rússia significa obrir la porta de la sobirania als vassalls europeus? L’ideal seria mantenir els europeus de l’Est (Polònia, bàltics i d’altres) a càrrec de la tensió amb Rússia, mentre s’embarca els europeus de l’Oest en la croada contra la Xina, però aquesta segona part de la frase no és fàcil, perquè resulta que la Xina és el principal soci comercial de la Unió Europea.

Sancions i respostes XXL

A l’Europa Occidental, la clau és Alemanya. Els Estats Units amenacen Rússia amb unes sancions XXL, mai vistes, demolidores per a Rússia i la seva economia: excloure Rússia del sistema global de pagaments SWIFT, tallar el gasoducte Nord Stream 2, acabat de fer… Putin respon dient que això significaria la “completa ruptura de relacions” amb els Estats Units. Des d’Alemanya, el president electe de la CDU, Friedrich Merz, diu que excloure Rússia del SWIFT serà “una bomba nuclear per al mercat de capitals i també per a les relacions comercials i per als serveis”. Per exemple, no es podrà pagar pel gas, i, per tant, no hi haurà subministrament. En aquest cas, cal esperar forts augments del preu del gas, diu Alexander Libman, professor de relacions amb Rússia i Europa de l’Est de la Universitat Lliure de Berlín (FU). Els bancs occidentals tenen 56.000 milions de dòlars en empreses russes. Les empreses europees tenen 310.000 milions d’euros col·locats en empreses russes, segons estima The Economist. Aquests milions es convertirien, automàticament, en objecte de la resposta russa a les sancions. Una venjança XXL. A més, això acceleraria processos ja en marxa, a Rússia i a la Xina, per emancipar-se del sistema nord-americà de pagaments financers convertit en arma política. Els russos assagen el seu propi sistema (SPFS, en diuen). El sistema dels xinesos, molt millor dotat (CIPS), ja té un volum del voltant d’una vuitena part del que circula pel sistema SWIFT.

Alemanya ha vetat el lliurament d’armes de l’antiga RDA (Alemanya de l’Est) a Ucraïna que pretenien algunes repúbliques bàltiques. Els vols militars britànics que aquests dies porten armes a Ucraïna eviten sobrevolar territori alemany. Entre un munt de despropòsits s’escolten al país algunes veus assenyades, no de “periodistes” i d’“experts”, sinó de militars: “Els mitjans de comunicació estan tirant llenya al foc d’un conflicte; tinc la impressió que ningú s’adona del que una guerra significa en realitat”, diu el general Harald Kujat, exinspector general de la Bundeswehr. “No pot ser que només parlem de guerra en lloc de com impedir una guerra”. Però, i Rússia?

Rússia, cal deixar-la tranquil·la. Com més tranquil·la se la deixi abans se’n fondrà l’autocràcia

Rússia (3% de la despesa militar global) juga a la ruleta russa amb la crisi d’una OTAN en estat de “mort cerebral” (Macron dixit), tot arriscant-se al fet que la seva jugada aconsegueixi reanimar el malalt. És un país, no sols un Estat, ni un règim, sinó també una societat, ple de complexos, de contradiccions i de reflexos d’imperi vingut a menys. Rússia necessita tornar a ser temuda i respectada, i necessita que es tinguin en compte les seves prioritats de seguretat al seu entorn més immediat. Aquesta és la diferència amb els seus adversaris (56% de la despesa militar global) que juguen bé lluny de casa. No és el pitjor dolent de la pel·lícula. Com diu Oskar Lafontaine, “al món hi ha moltes bandes d’assassins; però, si comptem els morts que causen, la quadrilla criminal de Washington és la pitjor”.

Rússia, cal deixar-la tranquil·la. Com més tranquil·la se la deixi, abans se’n fondrà la seva autocràcia. Una generació, 30 anys, en estat d’assossec, sense sobresalts ni amenaces militars, canviaria completament la seva fisonomia política i la seva psique imperial col·lectiva cap a molt millor. Amb un estatut de neutralitat per a Ucraïna, Geòrgia i altres països del seu entorn, la sobirania d’aquests països no perillaria, si hi hagués un pacte, clar i escrit, com el que Moscou demana ara. De passada, Europa podria deslliurar-se de les armes nuclears. La “finlandització” no va convertir Finlàndia en un vassall de l’URSS en una època en la qual Moscou i el Kremlin eren molt més poderosos que avui. Per totes les seves característiques internes (socials, religioses, culturals), el millor estatus per a Ucraïna és el de matalàs intermedi entre Rússia i la UE, precisament allò que aquesta va destruir el 2014 de bracet dels Estats Units i de la histèria dels polonesos, tot aprofitant l’oportunitat d’un genuí moviment popular que, en la seva aposta geopolítica, no representava, ni de lluny, el conjunt del país.

En la situació actual, Moscou té a favor seu els preus del petroli, el seu ingrés principal, que estan a l’alça i continuaran estant-ho sembla que per força temps. Compta amb unes reserves en divises de més de 600.000 milions de dòlars, la quarta més gran del món. Tot això jugaria clarament a favor seu… si no fos per la feblesa del seu règim.

No es tracta d’Ucraïna, sinó del món, de l’ordre mundial

Rússia és menys que una democràcia de baixa intensitat com les establertes a Occident (“baixa intensitat”, per la contradicció essencial entre capitalisme i democràcia). El seu règim és una coalició burocraticooligàrquica ni tan sols capaç de sotmetre’s a unes eleccions creïbles, la qual cosa, amb tots els defectes, sí que ha succeït a Ucraïna en diverses ocasions. A diferència de la Xina, on el poder polític mana sobre l’economia de manera incontestable i controla les finances i la integració del país en la globalització, Rússia és extremament vulnerable. Aquest va ser el parany en el qual la seva elit es va ficar als anys noranta a canvi d’omplir-se les butxaques mitjançant el saqueig del país. Els seus oligarques, que tenen interessos a Occident i fortunes en paradisos fiscals, perdran molts diners amb el desafiament actual. Ells estan vinculats a Occident via l’“internacionalisme dels rics”, i això incrementa les possibilitats d’un cisma a l’interior del seu poder. En aquesta jugada insensata, tothom hi està exposat, però Rússia és qui més ho està.

Més enllà d’Ucraïna

Arreu s’escolten interpretacions “intel·ligents” sobre l’habilitat de Putin, i fins i tot sobre el motiu de fons de l’enviament de la fragata espanyola Blas de Lezo (ai, si aixequés el cap l’heroic mutilat de Cartagena de Indias!), “Oi tant, és pel Marroc!”, es diu per justificar el vassallatge. Mostrar bona aplicació servil davant el Gran Pare de Washington perquè, quan Rabat amenaci Ceuta i Melilla, els Estats Units no es posin de part seva. Però, senyors, això no és una intel·ligent jugada d’escacs: és una vulgar i tronada partida de parxís entre truans de la més baixa categoria, amb el risc que algun d’ells doni una puntada de peu al tauler i desenfundi el colt nuclear, de manera conscient, per accident o per no perdre la cara. Al carall Washington, Moscou, Filadèlfia, Krasnoiarsk, i, per descomptat, Ceuta i Melilla i el Govern de coalició i el procés: tots “incinerats i incinerades” i resolt el problema de l’escalfament global.

No es tracta d’Ucraïna, sinó del món, de l’ordre mundial: de la reacció occidental a l’emergència de noves potències que abans no comptaven per a res al món. La tensió amb Rússia és una mera frontissa d’aquesta porta. Però una frontissa nuclear, la qual cosa converteix el joc actual en una completa insensatesa.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies