27/02/2022 | 17:14
Sempre que es comença una guerra, és habitual que s’interpel·li els pacifistes amb la pregunta “I ara, què?”. Sovint, amb un cert menyspreu i titllant-los d’ingenus. És cert que hi ha moltes persones en el món anomenat “pacifista” que prediquen la no-violència en tota mena de situacions, i que no s’atreveixen a entrar en les complexitats dels conflictes, plens de dilemes, de paradoxes i, per què no dir-ho, de contradiccions.
Bona part de tot això, aparentment febleses, no és més que el resultat d’una mala pregunta i una pregunta a destemps. El més correcte seria preguntar, en primer lloc, “Què heu estat dient i proposant sobre aquesta situació que ha desembocat en una guerra?”. Perquè molta gent ha estat temps advertint, sense èxit, que determinats comportaments o polítiques acabarien malament i tindrien conseqüències que després hauríem de lamentar. Per tant, quan a mi em fan aquesta pregunta, haig de dir, a qui me la formula, què és el que hem estat proposant anteriorment, i també preguntar-li a aquesta persona si havia fet alguna proposta, o, almenys, una anàlisi curosa de la situació, ben raonada.
Si rearmes fins a les dents un país, no t’ha d’estranyar que estigui preparant una guerra
Si has estat avisant durant temps (anys o, fins i tot, dècades) dels efectes negatius i perversos d’algunes polítiques i dinàmiques, qui ha de respondre són aquelles persones i institucions que han estat cultivant les llavors d’una situació perillosa, explosiva o insensata. Si estàs rearmant fins a les dents un país, per exemple, no t’ha d’estranyar que estigui preparant una guerra. Si permets o ajudes que un règim sigui autocràtic, autoritari, corrupte i amb un lideratge pervers, no t’estranyi que violi els drets humans fonamentals. I així podríem anar posant exemples, sempre amb el rerefons d’una manca de previsió de polítiques preventives que dificultin l’escalada del conflicte i que passin determinades coses que després deplorem.
Dit això, voldria explicar algunes experiències personals sobre aquests dilemes. No per ganes de presumir, sinó perquè crec en allò que ens ha ensenyat el pensament feminista: que una persona pugui “partir de si mateixa”, és a dir, de les vivències pròpies, per després processar-les i fins i tot enriquir-les, en una espiral creativa que, fins i tot, pot sorgir dels errors reconeguts, i que altres vegades pot ser resultat de la serendipitat, d’una descoberta casual o imprevista, fruit d’una actitud inquisitiva i persistent. Ho explicaré amb dos exemples que he viscut, d’una llarga llista que podria fer del mateix estil.
El primer és del 1991, fa 31 anys. Un dia vaig rebre una invitació realment sorprenent. Els directius de l’empresa més important d’Espanya de fabricació de vaixells de guerra, la Bazán, em van convidar a fer una xerrada a El Ferrol, on tenen una factoria. Havia de parlar davant dels directius, enginyers, treballadors, sindicats i almiralls de l’Armada, per explicar-los experiències de reconversió d’indústries militars en civils, ja que l’empresa es trobava en aquells moments en una crisi profunda per manca de comandes, fins al punt de demanar a un pacifista conegut si podria fer-los alguna proposta d’interès.
Com que feia anys que estudiava aquest tema i tenia molta documentació, m’ho vaig prendre molt seriosament, i vaig fer-los una proposta específica de reconversió, de manera que no es perdessin els llocs de treball i s’aprofitessin bona part dels coneixements tecnològics que ja tenien, però enfocats a la producció de vaixells d’ús civil. Era una proposta en què hi havia d’haver la complicitat dels treballadors, dels sindicats, del personal tècnic i de la direcció. Em van aplaudir molt, certament, però al final no em van fer cas.
Les crisis en aquesta empresa s’han anat repetint al llarg d’aquests anys. Fins i tot va ser protagonista l’any passat, quan, davant les protestes per la venda d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita, que estava bombardejant el Iemen, els treballadors d’aquesta empresa naval –Navantia– es varen negar rotundament que es cancel·lés una comanda de fragates per a l’Aràbia, sent còmplices de la continuïtat d’una guerra. El Govern espanyol i els partits tampoc no s’hi van oposar, perquè perdrien vots a la província. Poso aquest primer exemple per mostrar les conseqüències de no haver fet res durant tants anys. A qui s’hauria d’interpel·lar, en tot cas, és als sindicats.
El segon exemple és de mitjan anys vuitanta, i el podem lligar amb el que ara passa a Ucraïna. En aquella època, a Europa hi havia un moviment pacifista molt actiu, ja que encara hi havia l’enfrontament entre dos blocs militars i Europa era plena de míssils nuclears, els denominats “euromíssils”. Al final d’aquella dècada, i especialment els anys noranta, vàrem estar treballant a cercar alternatives als sistemes de defensa convencionals des de diversos centres d’investigació per la pau. Es va aprofundir en com podríem crear una “seguretat compartida” a Europa, pensant en escenaris de futur amb molta desmilitarització, defenses no ofensives i no provocatives, i amb una arquitectura en què hi podria entrar la futura Rússia. Eren plantejaments per a tots els països del continent, i ja sense blocs.
Es van fer propostes específiques, adaptades a diversos països, i es va treballar de manera conjunta amb militars, polítics i amb el món acadèmic. A Alemanya, per exemple, aquest tema va ser introduït en les discussions del mateix Parlament. Militars de l’OTAN i de l’URSS feien trobades conjuntes per imaginar i dissenyar una Europa molt diferent pel que fa a la seguretat, amb suggeriments molt interessants. Per la meva part, el 1990 vaig publicar un llibre amb una proposta de defensa no ofensiva per a Espanya, que va ser analitzada en estaments militars, que van mostrar interès en propostes d’aquest tipus, i fins i tot, ho vaig poder explicar a la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats.
En desintegrar-se la Unió Soviètica, es va enfortir l’OTAN i es va deixar enfonsar el que quedava de l’URSS
Què va passar, però? Doncs que, en desintegrar-se la Unió Soviètica, en comptes d’aprofitar l’ocasió per fer realitat tot allò que tanta gent, de tantes institucions i de tants països havíem anat treballant, es va preferir, políticament, enfortir l’OTAN i deixar enfonsar el que havia quedat de l’URSS. Espanya no en va ser l’excepció, com tothom sap, i es va continuar amb les mateixes dinàmiques del passat, sense qüestionar mai, per exemple, la necessitat de fabricar o comprar determinats tipus d’armament.
A partir d’aquí, hi ha una enorme llista de decisions preses en el sentit contrari del que nosaltres predicàvem: va tornar la cursa d’armaments i Rússia va modernitzar el seu exèrcit, amb un president, Putin, disposat a refer un petit imperi, amb els països del voltant com a coixí de seguretat. Per tant, la pregunta que ara toca fer no és als pacifistes que fèiem propostes alternatives molt concretes per canviar la seguretat europea, sinó a les persones que en aquells moments d’oportunitat van optar per pujar al cavall guanyador i predicar noves polítiques de defensa, basades en l’acumulació de més força militar, sense tenir en compte que això provoca una dinàmica d’acció-reacció.
Encara més: quan el 1999 va haver-hi la primera tongada de noves incorporacions de països de l’Est a l’OTAN, amb Javier Solana com a secretari general de l’organització, i molt especialment el 2004, quan també s’hi van incorporar els països bàltics, diversos analistes i diplomàtics d’Europa i dels Estats Units de tots els colors polítics ja van advertir que era un error històric que pagaríem car. El fervor atlantista va esbandir les propostes d’una arquitectura paneuropea, que hauria pogut donar seguretat a aquests països al mateix temps que tranquil·litzaria Rússia, que també formaria part d’aquesta nova arquitectura. Les persones i els governs que van afavorir aquesta ampliació d’un sol bloc són les que ara haurien de donar explicacions de la validesa i l’oportunitat dels seus arguments, si és que els tenien, perquè hi ha dinàmiques que quasi funcionen per simple inèrcia o “perquè ara toca”.
De manera més específica, i pensant en la situació d’Ucraïna i la paranoia de Putin –que és un bon exemplar d’allò que Amparo Moreno anomenava “l’arquetip viril, protagonista de la Història”–, caldria preguntar-se quines són les persones amb responsabilitat política o amb influència, i per quines raons mai no han fet res perquè s’apliquin normes, tractats o convenis signats per tots els països europeus que haurien permès construir un continent més segur i pacífic. Dit això, també crec que hem de qüestionar els motius de ser moltes vegades força ingenus, amb lemes buits de contingut, sense objectius específics i només protestant als carrers de manera molt selectiva, com si hi hagués guerres que no suportem i d’altres que sembla que no ens incumbeixen.
La gent, les organitzacions i els grups polítics haurien de rebel·lar-se contra aquest tipus d’ocupacions
No importa que ara no hi hagi un moviment pacifista organitzat com abans. Potser no cal, o segurament hauria de ser diferent. És la gent del carrer, les organitzacions socials i els grups polítics els que haurien de rebel·lar-se contra aquest tipus d’ocupacions, sense excepcions. Poso una dada per a la reflexió: des del 1990 fins ara, Rússia ha fet 26 intervencions militars a l’exterior, comptant la d’ara, però és que França ho ha fet en 38 ocasions, i els Estats Units, en 35. Hi ha moltes dades i motius per restar preocupats i per fer coses que puguin, almenys, frenar-les. Voler la pau no pot ser simplement una manifestació de bona voluntat, sinó un horitzó ple de coses concretes a canviar, amb realisme però amb determinació, amb coalicions i aliances molt grans, i amb un programa específic.
Hauríem de rumiar els motius de tanta inacció, quan fa falta dedicació i un saber fer les coses de forma més eficient, defugint a Catalunya aquesta tendència a mirar-nos el melic i jugar als pastorets, mentre cauen bombes. Hi ha amenaces de més ocupacions i, fins i tot, d’utilitzar les armes nuclears, perquè hi ha dirigents que han perdut totalment el sentit de la realitat i de la responsabilitat, i massa sovint, reaccionem de manera errònia i oblidant que, si no tenim propostes alternatives i les duem a terme, sempre seran aquestes ments malaltisses les que acabaran imposant els seus interessos.
Finalitzo amb dues obvietats: la primera és que, si no tenim una mirada preventiva i no sabem anar a les arrels dels conflictes, sempre anirem a contrapeu i amb retard. La segona és que, en lloc de queixar-nos, hem de proposar alternatives i tenir idees, i això implica analitzar a fons les complexitats de les qüestions i defugir receptes simplistes. Treballar per horitzons de pau mai no podrà ser una cosa fàcil, ja que les realitats que hem d’afrontar són veritablement complicades.
