Ucraïna: les propostes que ningú vol escoltar

Al gener o a començaments de febrer, quan les tropes russes s’estaven agrupant al voltant de la frontera amb Ucraïna, setmanes abans de començar l’ocupació, era el moment de fer propostes i de moure les diplomàcies europees, per tal d’evitar una escalada del conflicte i no donar espai a una guerra. Les persones que sovint donem idees davant algunes situacions molt conflictives, acostumem a fer-ho de manera discreta i, sempre que sigui possible, directament als centres de decisió política, per tal de fer algunes propostes, i, en cas d’interessar, aprofundir-les més per millorar-les amb les aportacions que puguin fer els uns i els altres. De vegades són només el que en diem “fulls de ruta”, és a dir, esquemes seqüencials del que es podria fer o proposar. Si interessa a una de les parts, després s’envia a l’altra, per tal que hi digui la seva, i així es va completant una nova proposta que pugui ser escoltada per tothom, i, si hi ha sort, compartida.

En aquest sentit, i després d’haver analitzat l’argumentari que el Govern rus feia servir durant els darrers mesos, i tal com també feien altres col·legues europeus en aquells moments, la segona setmana d’aquell mes vaig enviar una proposta específica a la diplomàcia espanyola i europea, al més alt nivell, per si volien treballar un primer esquema, que ara adjunto en cursiva. El cert és que no vaig rebre ni tan sols un acusament de recepció; silenci total. Fins i tot vaig pensar si estava fent una cosa ingènua, ja que en altres ocasions he tingut millor acceptació.

La sorpresa la vaig tenir l’endemà, quan vaig entrar a la web de l’IMEMO, el centre d’estudis internacionals més important de Rússia, i vaig veure que el seu president i un diplomàtic dels Estats Units, assessor de Barack Obama, havien escrit de manera conjunta una proposta de quatre punts, i en la mateixa línia del que jo havia fet. Per la seva banda, l’International Crisis Group, el centre més important d’Europa en prevenció de conflictes, va publicar un document on també feia un raonament semblant. Per tant, ni estava sol ni era boig. Sembla que tenia algun sentit el que tots plegats anàvem dient. Vaig traduir el document a l’anglès, i el vaig fer circular en aquests ambients acadèmics; però, al final, sembla que cap de les reflexions i propostes dels uns i dels altres no va tenir èxit.

Tots els esforços diplomàtics per aturar la guerra van ser en va, i això que van ser molt intensos i variats

Explico aquesta història per ensenyar com n’és, de difícil, que moltes propostes de la societat civil i centres acadèmics siguin si més no escoltades, ja no dic compartides, perquè això ve en una etapa posterior. No parlo només de la meva experiència, que pot no tenir gaire importància, sinó de la de molts col·legues de tot el continent, que s’han sentit molt frustrats malgrat els seus esforços. També haig de dir, vist com han anat les coses, que és molt probable que el Govern rus no estigués amb actitud d’escoltar res, ja que va enganyar tothom dient, cada dia, que de cap manera no envairia Ucraïna. Tots els esforços diplomàtics per aturar la guerra van ser en va, i això que van ser molt intensos i variats. No es pot dir que no s’hi ha fet res. Encara que sigui purament testimonial, voldria mostrar la proposta de 14 punts que ningú no va voler escoltar, amb l’advertiment que era per valorar-la abans de la guerra. Ara, tal com estan les coses, una proposta hauria de ser diferent, encara que la primera part, la que explica els motius de fer-la, són igualment vàlids. Ho comentaré tot seguit.

Proposta sobre el conflicte OTAN-Rússia en relació amb Ucraïna

Des de fa alguns anys, a Europa s’està produint una dinàmica conflictiva sobre la manera d’entendre i construir la seguretat, amb una dinàmica d’acció-reacció que va creant desconfiança i inseguretat entre els països de l’OTAN i Rússia. Aquestes distàncies estan motivades per fets del passat, iniciats fa dues o tres dècades, i que han estat interpretats de manera diferent per part de Rússia i dels països de l’OTAN, en particular el tema de l’ampliació de l’Aliança. En els darrers mesos, a més, s’ha generat una tensió enorme entre l’OTAN i Rússia, a causa de l’acumulació de forces i la realització de maniobres militars al voltant d’Ucraïna.

En el fons del conflicte hi ha una necessitat postergada durant anys, que és la de definir una arquitectura de seguretat europea que sigui inclusiva i vagi més enllà de la política de blocs que va caracteritzar la Guerra Freda. Tot i l’encreuament d’acusacions i la dificultat de trobar una sortida pacífica i diplomàtica d’aquesta situació conflictiva, tant Rússia com l’OTAN i la UE disposen d’elements, doctrines, discursos, instruments, organitzacions i documents base per trobar vies de sortida. Tant el Consell OTAN-Rússia, l’OSCE, les Nacions Unides (el 29 d’abril del 2021 va aprovar una resolució de cooperació amb l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva), o la Unió Europea (en el comunicat conjunt del Parlament Europeu, el Consell Europeu i el Consell de Relacions UE-Rússia del 16 de juny de 2021, es va manifestar que, malgrat els problemes, “la UE mantindrà oberts els canals de comunicació amb Rússia”), són organitzacions amb les quals es pot construir una coalició d’organismes per al diàleg en moment de crisi com l’actual, i per edificar arquitectures de futur que proporcionin una seguretat integral per al conjunt del continent.

Les bases per a una possible sortida de la crisi ja existeixen en documents signats per totes les parts implicades. També en declaracions fetes recentment per les parts, encara que sigui separadament. Es tracta de trobar els punts en comú ja existents, per, des d’aquí, poder iniciar un procés de diàleg que vagi més enllà de la solució provisional de la crisi actual, i que analitzi quins podrien ser els mecanismes i les formes més raonables, inclusives i viables per repensar l’arquitectura de seguretat europea.

Hi ha una cosa fonamental que pot unir totes les parts: el convenciment que la seguretat compartida és l’estratègia més convenient i constructiva, a partir del principi que “la meva seguretat és la teva seguretat, i la teva seguretat és la meva seguretat”. De fet, és a l’esperit de l’Acta Fundacional sobre les relacions mútues entre l’OTAN i Rússia de maig de 1997, on es parla de “construir una seguretat comuna i global”. Tant a la Cimera de l’OSCE celebrada a Istanbul el 1999, com a la d’Astanà, el 2010, es van aprovar documents que, en cas d’aplicar-se, podrien canviar tot el context, amb conceptes com els que “la seguretat de cada Estat participant està inseparablement lligada a la de tots els altres. Cada Estat participant ha de respectar els drets de tots els altres en aquestes esferes. No reforçaran la seva seguretat a costa d’altres estats. Ha d’unir tots els estats participants de l’OSCE a la regió euroatlàntica i euroasiàtica, sense línies divisòries, conflictes, esferes d’influència i zones amb diferents nivells de seguretat”. La celebració de la Cimera de l’OTAN a Madrid, el proper mes de juny, podria ser l’oportunitat i el moment adequat per iniciar aquest procés, i atès que serà el moment d’actualitzar el Concepte Estratègic d’OTAN, podria incorporar un paràgraf relatiu a la seva voluntat d’aconseguir un sol espai de seguretat a Europa, d’acord amb allò que s’ha exposat al punt anterior.

Així, doncs, els elements clau per iniciar un retrobament i dissenyar un nou escenari, podrien ser els catorze següents:

1. Partir del vell concepte, ja molt establert, de la seguretat compartida o seguretat en comú, molt proper al d’“indivisibilitat” en què insisteix Rússia, i també al de “seguretat integral i cooperativa”, que ja es va exposar el 1975. Seria convenient definir-ne exactament el significat i l’abast d’aquests termes, perquè puguin ser ratificats per tots els països europeus.
2. Reprendre els plantejaments de les defenses no ofensives i no provocatives, que són a la doctrina de l’OSCE.
3. Tot i els desencontres i les desavinences actuals, es procurarà evitar els conceptes d’“enemics”, “països amenaçadors” o similars als documents base, a fi de reduir les imatges d’hostilitat i facilitar els acostaments entre diferents.
4. Reiterar el compromís amb la Carta Fundacional de les Nacions Unides, amb relació a no amenaçar un altre país amb l’ús de la força.
5. Plantejar un procés gradualista, per etapes, que generi confiança a mesura que s’avança.
6. Pel que fa a Ucraïna, complir els Acords de Minsk de 2015, que ja preveuen crear una zona de seguretat.
7. Dissenyar un esquema que pugui ser acceptat per les parts implicades i ser realitat en un futur proper, a partir d’un anell de seguretat (matalàs) entre els països de l’OTAN i els països fronterers amb Rússia, concertant un ampli conjunt de mesures de confiança i de reducció de potencials militars ofensius, que proporcionin seguretat a tots, alhora que eliminen les percepcions d’amenaça.
8. Entre les mesures de confiança aplicables als països de l’anell de seguretat, els fronterers amb Rússia, hi figuraria la retirada de tropes estrangeres, la supressió de maniobres militars amb altres països, la no instal·lació de noves bases militars estrangeres, l’establiment d’un perímetre desmilitaritzat al voltant de les fronteres, la retirada de sistemes d’armes provocatives, i la no introducció de nous armaments o sistemes de defensa actualment no existents en un país. Aquest tipus de mesures de confiança van en la línia dels compromisos de “moderació militar”, assumits en el marc del Consell Rússia-OTAN.
9. Mentre es redissenya el nou esquema de seguretat compartida per a Europa, hi hauria una moratòria en la incorporació de nous membres a les aliances existents, garantint entre tots els països la seguretat dels estats candidats, mitjançant un acord general i explícit sobre la seguretat d’aquests.
10. Recuperar l’esperit de la CSCE del 1975, i ampliat per l’OSCE des dels anys noranta. Recordar el Codi de Conducta sobre Aspectes Politicomilitars de la Seguretat, un document de l’OSCE de 1994, que a l’article 3 diu amb claredat que els estats triaran els seus arranjaments de seguretat, inclosa la pertinença en aliances, “tenint en compte les legítimes preocupacions de seguretat d’altres estats”, una afirmació en la línia de la seguretat compartida i indivisible.
11. Concertar els mecanismes institucionals necessaris, perquè tant Rússia, la resta de països europeus, sense excepció, i els Estats Units com a observador amb dret a paraula, puguin participar en aquest procés de nou disseny.
12. Un cop s’hagi aconseguit un acord preliminar, aquest es dipositarà a les Nacions Unides i serà aprovat per una resolució del Consell de Seguretat, figurant com a annex.
13. Les parts es comprometen a tenir llesta la proposta de la nova arquitectura de seguretat el 2025, en complir-se el 50è aniversari de la Cimera de Hèlsinki.
14. L’acord final serà vinculant, i s’incorporarà a totes les legislacions dels països membres de l’OSCE.

Farem noves proposicions, i estaria bé que algú les escoltés perquè el camí que s’ha seguit fins ara ha estat un desastre per a tothom

Dues setmanes després de la guerra, amb el bombardeig sobre la població civil i l’èxode de dos milions de persones, qualsevol proposta futura haurà de tenir present altres coses que han anat succeint en aquest temps, i que han fet augmentar la desconfiança i l’enemistat entre totes les parts implicades. Una negociació sempre serà possible, però l’agenda anirà canviant en funció de les circumstàncies. Tot serà molt més difícil que fa dos o tres mesos, amb més limitacions, i és que no atrevir-se a fer propostes valentes en el moment oportú s’acaba pagant molt car. De totes maneres, segur que, amb altres col·legues de centres europeus, algun dia farem noves proposicions, sempre després de compartir l’anàlisi de la situació, ser realistes i tenir imaginació. Si més no, estaria bé que algú les escoltés, perquè el camí que s’ha seguit fins ara ha estat un desastre per a tothom.