27/04/2026 | 07:00
La violència institucional no disminueix. Augmenta. I això té conseqüències. Deu anys després de la creació d’Irídia, les dades no només confirmen aquesta realitat, sinó que evidencien que els mecanismes per combatre-la continuen sent insuficients.
Cada setmana, gairebé dues persones s’adrecen al Servei d’Atenció i Denúncia d’Irídia després d’haver patit violència institucional. No és una percepció: són dades del 2025. En un any, 266 persones han demanat ajuda. D’aquestes, 94 han patit violència institucional.
Darrere de cada xifra hi ha una vida alterada. I darrere de moltes d’aquestes vides, un mateix patró: actuacions policials injustificades, mecanismes de control que fallen i un sistema judicial que massa sovint no protegeix qui hauria de protegir.
La Gabriela n’és un exemple. El 2025 va patir una agressió policial al replà de casa seva, a Badalona. Els agents hi havien entrat després d’aturar el seu cunyat sense motiu, en un cas clar de perfilament racial. Tots dos van ser agredits. Ella va acabar detinguda i condemnada per atemptat contra l’autoritat, després d’una defensa deficient i d’un procediment sense garanties. Podeu consultar els detalls d’aquest cas a l’informe.
El racisme institucional continua operant amb normalitat, en dispositius de seguretat que estigmatitzen i criminalitzen persones migrades
El seu cas no és una excepció. És un símptoma d’un problema estructural.
Un problema que es manifesta en el racisme institucional que continua operant amb normalitat, en dispositius de seguretat que estigmatitzen i criminalitzen persones migrades i en un sistema judicial que permet que moltes denúncies no avancin o s’arxivin prematurament. També en un marc legal —com la Llei d’estrangeria— que converteix l’accés a drets bàsics en una cursa d’obstacles. Sovint, aquestes pràctiques s’emmarquen en operatius presentats com a “plans de seguretat” que, lluny de protegir, acaben vulnerant drets.
Les dades acumulades durant una dècada són clares: els mecanismes de control institucionals no estan funcionant. No de manera puntual, sinó sistemàtica.
El 2025, Irídia ha portat 53 litigis. En gairebé un 40% dels casos, hi ha un component de racisme. Mentrestant, la majoria de les denúncies no prosperen. I això no només genera impunitat; genera revictimització. Tot i això, alguns casos arriben als tribunals i evidencien que el problema no és invisible, sinó insuficientment abordat.
No és una qüestió de falta de diagnòstic, sinó de voluntat política: les institucions no apliquen les mesures exigides des de la societat civil
Davant d’això, no es pot dir que no sapiguem què cal fer. Fa anys que es formulen propostes concretes per combatre la violència institucional, però les institucions continuen sense aplicar-les. Mesures com instaurar formularis de parada per detectar identificacions racistes, garantir la correcta identificació dels agents, publicar protocols d’ús d’armes o prohibir instruments com les bales de goma i les pistoles Taser són passos bàsics que encara no s’han assumit. A això, s’hi suma la necessitat d’una fiscalia especialitzada i d’un mecanisme independent de control dels abusos policials. No és una qüestió de falta de diagnòstic, sinó de voluntat política.
Durant massa temps, la societat civil ha assumit el paper de suplir aquestes mancances, acompanyant víctimes, litigant casos i transformant l’impacte de la violència en processos de denúncia i d’incidència.
El context tampoc no hi ajuda: l’augment de dinàmiques repressives, l’auge de l’extrema dreta i el qüestionament dels drets humans configuren un escenari en què els retrocessos no només són possibles, sinó que ja s’estan produint.
Fa deu anys, la creació d’un servei com Irídia podia semblar una utopia. Avui és una realitat sostinguda per persones concretes: sòcies, professionals i activistes que han decidit que els drets humans no són negociables.
Cal protegir qui denuncia, qui investiga i qui acompanya. I un sistema judicial que estigui a l’altura del que proclama
Aquesta experiència ha demostrat una cosa: els drets no es garanteixen sols. Cal organització, persistència i exigència. Cal protegir qui denuncia, qui investiga i qui acompanya. I cal, sobretot, un sistema judicial que estigui a l’altura del que proclama.
Si alguna cosa hem après en aquests deu anys, és que la lluita pels drets humans no s’atura. Però tampoc no avança sola. El problema no és que no sapiguem què passa, sinó que la impunitat persisteix.
